Aquests darrers mesos el
Consultor Internacional ha anat sovint a el Caire, Egipte, i definitivament el
magrib és un altre món. Culturalment Europa té molt més a prop Amèrica llatina
que qualsevol dels països de la riba sud de la mediterrània. Si a aquestes
diferències culturals se li afegeix la inestabilitat política i la falta de
infraestructures bàsiques per la gran majoria de la població, les probabilitats
de fracàs del projecte que està fent el consultor internacional a el Caire són
altíssimes.
El Consultor agafa un vol
d’Egyptair a la terminal 2 de l’Aeroport de Madrid - Barajas (ara Adolfo
Suárez... en fi). Abans d’enlairar-se i després de les pertinents explicacions
de seguretat que les hostesses donen autòmatament, la pantalla mostra la
pregària d’un imam que tots els passatgers de l’avió estan obligats a escoltar
perquè els altaveus estan a mil. Estupefacció és la paraula que millor
definiria la sensació dels passatgers de l’avió. És com si Alitalia abans d’enlairar-se passés una pregària d’en
Francesc I o Iberia una de l’amic Rouco Varela. Per què no deixen que cadascú
s’apiadi de la manera que cregui més convenient abans d’enlairar-se? Ja està la
gent prou acollonada quan puja a un avió com per a que els vinguin a dir que al
final depenen d’alguna protecció divina. El Consultor Internacional es quedaria
més tranquil amb un vídeo en “realtime” del mecànic dient que ha revisat l’avió
i que està tot en condicions optimes per encaminar-nos al nostre destí.
Després d’una mica més de quatre
hores de vol el Consultor Internacional aterra al desèrtic aeroport del Caire.
Sobrevolar el Caire és espectacular. El delta del Nil és una taca verda immensa
motejada de poblets i carreteres. Quan el verd es converteix en una grossa
línia verda de 15 quilòmetres d’ample que s’enfila cap al sud del continent
fins a les muntanyes de la Lluna de Ptolomeu, es comença a percebre la
megalòpolis del Caire, que ha ocupat tot el verd i com no en té prou s’està estenent
com una taca d’oli cap al desert, infinit a ambdós costats del Nil.
Per motius de seguretat l’empresa
del consultor internacional ha contractat a un enllaç que l’esperarà a
l’aeroport del Caire, l’ajudarà a treure el visat i el conduirà fins a la
furgoneta que el durà a l’hotel. Aquest personatge només serveix per saltar-se tota
la cua que hi ha al control de passaports. El consultor internacional no sap
com ni per què aquests enllaços esperen els seus clients abans del control
fronterer. El consultor internacional li dona el passaport i els 25 euros que
costa el visat i en qüestió d’un parell de minuts l’enllaç torna amb l’enganxina
correctament col·locada al passaport. I ara ve el més bo: Amb total impunitat
l’enllaç es salta la cua llarguíssima de persones que esperen pacientment per
passar el control fronterer, li planta el passaport als nassos del policia de
torn i entra sense complicacions ni cues a territori egipci. El consultor
internacional guanya ben bé una hora.... i el preu del consultor és or!
L’objectiu del viatge és iniciar
el projecte amb el Ministeri de Transport. Té confirmades dues reunions, una
amb el soci local i una altra amb l’enginyer en cap del Ministeri. Doncs bé,
després de quatre dies passejant per l’edifici ministerial el Consultor
internacional i en Khaled, el soci local, no aconsegueixen reunir-se amb
l’enginyer en cap ni amb cap dels seus col·laboradors. Ho proven un dia i un
altre i un altre... El soci local es mou pel ministeri com si fos el funcionari
més antic del cos. Coneix a tothom i saluda als pocs funcionaris que es creua
pels passadissos, però de reunions ni una. El Consultor segueix al Khaled amunt
i avall de l’edifici ministerial, un gran bloc gris, brut i buit. Allà no hi ha
ningú treballant, és un edifici fantasma. El Consultor Internacional no
sap si l’edifici està buit perquè després de la primavera àrab hi ha hagut
molts canvis o perquè com el ministre està de viatge a la Xina (amb l’enginyer
en cap), els funcionaris han aprofitat per agafar-se la setmana lliure. Sigui
quina sigui la raó, al Consultor Internacional l’han fet viatjar a El Caire per
perdre quatre dies.
 |
| Tancs a la plaça Tahrir, una imatge quotidiana |
De la primavera àrab millor no
parlar-ne. Després d’organitzar una revolta popular (amb suport occidental) per
fer fora al dictador Mubarak es va aconseguir convocar, per primera vegada al
país, unes eleccions democràtiques. Resulta que van guanyar els germans
musulmans, un partit que portava anys en la clandestinitat prohibit pel règim
de Mubarak. Els resultats electorals no van agradar a occident ni als egipcis
benestants amb negocis importants a Europa, Orient o EEUU. Pocs mesos després
de les eleccions l’exèrcit, garant de la llibertat, enderroca i empresona a en
Morsi, el primer president electe de la història d’Egipte. L’exèrcit col·loca
de President un ex-militar i de nou Egipte torna a estar governat per un
dictador, com abans de la primavera àrab. Què han guanyat? Un any després del
cop d’estat, en Morsi i 200 seguidors seus són condemnats a mort, un extrem al
que no va gosar arribar Mubarak tot i prohibir el partit dels Germans
Musulmans. Pocs dies després de l’anunci de la condemna a mort d’en Morsi, un
cotxe bomba explota darrera de l’hotel on s’allotja el consultor internacional
i mata al ministre de justícia. Egipte és un polvorí amb un futurs més gris que
rosa. Amb aquest panorama, a qui li interessa un consorci metropolità per
planificar i gestionar el transport?
Viatjar en taxi amb ulls de
turista és una tortura. Un veu un munt de llocs on li agradaria parar, passejar
i remenar, però l’agenda és l’agenda i el taxi accelera tot el que pot enmig
del caos circulatori del Caire. Mirant per la finestra, el consultor
internacional s’adona que el Caire és caòtic des del punt de vista del trànsit.
Els conductors circulen per vies de tres i quatre carrils fent sonar els
clàxons i canviant de carril contínuament, com si el carril del costat fos
sempre
el més ràpid. I és mentida i precisament aquests canvis bruscos de carril són una de les causes del caos circulatori. Però ni ha més. A les grans avingudes es circula relativament bé, però els problemes arriben a les interseccions. Al Caire no hi ha semàfors i els pocs que hi ha, o estan apagats o els conductors els ignoren. No és pot gestionar una àrea metropolitana de gairebé 20 milions de persones sense semàfors.
Però encara hi ha més disbarats.
Als anys 60 -70 les ciutats espanyoles van eliminar els tramvies que circulaven
des de feia dècades per les ciutats. Es per tots reconegut que va ser un error
històric. A El Caire, coneixedors de la problemàtica de mobilitat que tenen i
conscients de que la solució no és més cotxes sinó més transport públic, estan
asfaltant alguns trams de la decrèpita xarxa tramviària per a poder ampliar un
carril de circulació. És més fàcil asfaltar que estructurar una concessió de
transport públic.
Observant ràpidament tot el que
passa a gran velocitat per davant de la finestra del taxi, el Consultor
internacional percep una ciutat que a mesura que s’allunya del centre està més
inacabada. És tradició aquí que els fills, quan es casen, es facin la casa
damunt de la dels pares i per tant, les estructures de les edificacions semblen
indicar que tot està per fer. A més a més, el Caire és una ciutat gris i
polsosa. El riu Nil omple de vida una franja de terra de no més de 15 o 20
quilòmetres... una franja de verd que connecta el mediterrani amb el llac
Victòria... però més enllà d’aquesta franja de vida, no hi ha res, només sorra,
el desert. El Nil està lleugerament deprimit i per tant, quan el vent bufa, la
sorra del desert cau lenta però insistentment sobre la ciutat i la pinta
d’aquest color gris-groc trist.
 |
| Rolls Royce i Cadillacs |
Des de la finestra del taxi el
Consultor internacional observar els carrers dels diferents barris de la ciutat.
Alguns són realment ostentosos enmig de la grisor de la ciutat. Tant ostentosos
que semblen irreals. Darrera de l’hotel hi ha una casa de dues plantes que
lluita constantment contra la pols per mantenir-se blanca. Els dos Rolls Royce
que hi ha aparcats a la porta també guanyen la batalla a la sorra del desert i
brillen immaculats. Pocs minuts de taxi més cap a l’oest, camí de Gizeh i una
vegada creuat el Nil, les cases baixes han perdut la batalla a la pols. Ningú
intenta pintar-les de blanc i enlloc de Rolls Royce hi ha mules que carreguen
fruites, verdures o escombraries, que llençaran sense cap remordiment al petit
canal que hi ha davant de les cases, a pocs metres de la única Meravella antiga
que es manté dempeus al món: Les piràmides de Gizeh.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada