Marxem de viatge! Anem a buscar selenites a la Lluna!

És el moment d’explorar nous camins, i conèixer noves coses. Podríem anar a veure els selenites! No sabeu on trobar-los? Molt fàcil: són els habitants de la Lluna! Creieu que els hi farà il·lusió una visita?

Aquesta nit, sospiro riallera… Sospiro i no paro de sospirar. I sembla que l’aire acariciï els meus pulmons, és tan suau que gairebé ni el noto.

- Quants sospirs! – La Lluna, atenta com sempre, se n’ha donat compte.
- (Sospiro). Sí, Lluna, crec que aquesta nit diré adéu.
- A qui? A mi?
- Sí, potser a tu. Potser a aquesta casa, potser a aquesta flor, a aquest arbre, o a l’ombra que aquest arbre projecta gràcies a la teva llum. Tinc ganes de marxar.
- Ja, t’entenc. A mi també m’agrada donar voltes. Però, ep! Vigila no et maregis!
- Gràcies, ho intentaré.
- I ja has pensat on vols anar?
- Bé… de fet no ho sé. Com s’hi està aquí a dalt, Lluna? Podria visitar-te?
- I tant que sí! Aquí s’hi està com vulguis, una mica calentet per uns llocs, i fresquet pels altres.
- I sola, Lluna? Que hi estaria sola?
- Dona… hauries de venir per descobrir-ho. Però si vols alguna pista abans de venir, busca busca, hi ha molts companys teus que ja ho han intentat endevinar.

Òndia! Mira el Julio Verne! Al 1865, ja va imaginar viatges on trobava éssers que s’encaraven amb els exploradors! Quina por! Sort que va avisar a la seva obra “De la Terra a la Lluna”. I fins i tot tenen nom: són selenites, aquest és el seu gentilici. La paraula ve del grec, σεληνίτης, i significa pertanyent a la Lluna. I als que us agradi el cine, recordeu els inicis del cine, sobre el  1902, quan un tal Georges Méliès va realitzar “Le Voyage dans la Lune". Va llegir a Verne, i va imaginar uns científics intrèpids topant-se amb els selenites.

"Le Voyage dans la Lune" de Georges Méliès

- Ho veus? No ets la primera en plantejar-se si a la Lluna s’hi estaria massa sol, o sola.

- És veritat. Però… potser hi ha gent amb molta imaginació en la nostra història. Mira el que van dir al New York Sun al 1835. Que un dels astrònoms més de moda de l’època, el John Herschel va descobrir volcans, platges, i uns homes ratpenats!

- Dona… volcans, encara passa. Però platges? Quins telescopis tenien llavors?

- No ho sé, però deurien d’estar ben bruts, o els astrònoms ben despistats, perquè a l’article també parlaven de bisons que pasturaven, unicorns blaus que passejaven, o criatures amfíbies rodolant per les platges… Déu n’hi do!

Litografia que va aprèixer el 28 d'agost de 1835 al New York Sun

La Lluna està massa ocupada rient per contestar-me. I jo no sé si riure, ja que encara estic bocabadada imaginant el panorama.

- Vols dir que ho van veure de veritat? - La Lluna s'ho pensa.

- No ho sé… Per una banda el diari mai va admetre que tot fos un engany. Per altra, hi ha qui ho considera una de les millors farses de la historia de la ciència.

- I tu què creus?

- Que hauré de venir per descobrir-ho jo mateixa.

I tinc tota la raó del món. Si vull saber que hi ha més enllà, només hi ha un camí possible: explorar-ho! La imaginació humana va arribar a crear tota una mitologia capaç d’emocionar a molts, de la mateixa manera que la va destruir quan es va decidir a anar a la Lluna al segle XX, concloent que els selenites no existeixen. Però… i si no van buscar bé? I si els selenites estaven amagats sota les roques? Potser valdria la pena marxar per descobrir-ho, oi? I més, si la curiositat i l’emoció em busquen pessigolles, i ja li he dit l’últim adéu a l’arbre que em recolza els somnis d’aquesta nit. Sospiro riallera altre cop, pensant en el viatge que m’espera fins la Lluna. Bona nit!

“Medían metro y medio y estaban cubiertos de pelo a excepción del rostro. Era un pelo corto y lustroso color de cobre teniendo además alas compuestas de una membrana delgada y sin pelo las que con toda comodidad plegaban sobre la espalda desde lo alto de los hombros hasta las pantorrillas”. Fragment de l'article del Sun

Share this: