La Spero s’obria pas a través del buit del cosmos enmig d’un esglaiador silenci. Dins la nau espacial, en canvi, el rebombori característic de les grans celebracions feia gairebé impossible que els seus tripulants es comuniquessin amb normalitat entre ells. La música a tot drap, la barra lliure i l’alcohol que hi servien en tenien la culpa.
Tots fruïen tan esbojarradament com n’eren capaços. El capità Cortez, per exemple, exercia de disc joquei fent ús de la seva col·lecció de discos del segle vint; segons ell, l’únic en què es va fer bona música. A la pista de ball, un petit reducte de voltors encerclava la cosmonauta Takagi què certificava els seus excessos mitjançant una coreografia gairebé pornogràfica. Un dels biòlegs —un rus de nom recargolat— feia veure que tocava una guitarra invisible a cada punyetera cançó.
I mentre tot això passava, des d’un racó ombrívol d’aquell menjador reconvertit en discoteca, un individu capficat ho observava tot un xic apartat de la resta. Tothom el coneixia pel nom de Classius i les festes li acostumaven a provocar una notable indiferència. La que ara tenia davant no hagués estat una excepció si no fos per l’homenatge que esperava rebre-hi. Altrament, ja s’hauria desentès d’un espectacle tan ordinari com aquell.
Llavors, el capità va aturar la música abruptament. Alguns xiulets i protestes es van deixar sentir entre la tripulació embriagada.
—Silenci per favor! —cridà en Cortez, que en aquell moment tampoc era precisament un exemple de vocalització—. M’agradaria fer una pausa. El motiu s’ho val, creieu-me.
En Classius es va remoure intranquil en la seva solitud.
—Han estat set anys molt durs —prosseguí—. Hem sacrificat un valuós temps de les nostres vides. Marxàrem sense saber si tornaríem. Deixàrem enrere un planeta en estat terminal. Tots hem sofert la pèrdua d’algú estimat per culpa de la Pesta de Lemm, però ningú no ha perdut mai el temps lamentant-se per les cantonades d’aquesta nau.
A la sala s’havia creat una expectació solemne. Tothom escoltava el capità, tret del rus de nom recargolat, que seguia fent veure que era una estrella del rock.
—És per això que vull agrair-vos la vostra feina durant tot aquest temps. Volia fer-ho abans que la resta de la humanitat. Sou uns herois.
Els pilotes més impacients començaren a aplaudir abans d’hora.
—Ara bé! —els interrompí ell mateix—. Com ja sabeu, hi ha algú a qui hem d’agrair-li especialment aquest moment. Ell va trobar el microorganisme que salvarà als pocs de la nostra espècie que queden a la Terra.
En Classius ja s’allisava la camisa. Era el moment.
—Un fort aplaudiment... per en Dimitri Kuznetsov!
En Classius, fred com un cadàver, va rebre els crits embogits dels seus companys com fuetades als testicles.
—Dimitri! Dimitri! Dimitri!
Va trigar uns segons a admetre que de res havia servit posar-se les seves millors gales, ni haver preparat aquell discurs ple de falsa modèstia, ni aguantar aquella puta festa, ni passar set anys envoltat d’ineptes dins d’aquella muntanya de ferralla amb forma de balena greixosa. Res havia valgut la pena. Els aplaudiments se’ls enduia aquell maleït energumen que no parava de fer veure que tocava la guitarra ni en un moment com aquell, algú tan borratxo que no era capaç d’entendre perquè tothom el mirava i lloava.
En Classius va marxar del menjador mig embogit. Abans no es tanquessin les portes automàtiques rere seu, va poder sentir com en Dimitri malgastava el seu moment de glòria perbocant davant de tots, acció que només va aconseguir consagrar-lo encara més. La música tornà a sonar i els crits d'admiració es van ofegar en la llunyania mentre ell es dirigia al seu laboratori.
Allà, un centenar llarg d’androides l’esperaven: freds, callats i expectants rere llurs peixeres individuals de líquid amniòtic i conservant. Desactivats, latents, esperant que el seu creador els encomanés una nova missió, tal com havia fet tan sovint darrerament. Se sentia molt més acompanyat allà que a la festa. Ells no xerraven. Mai dedicaven paraules d’elogi. Però tampoc decebien mai ningú. Potser el seu petit equip de robots era conscient de quin mèrit hi tenia ell en la troballa del remei de la Pesta de Lemm. Potser algun d’ells va sentir com el seu creador va insistir a fer-los servir per rastrejar els núvols tòxics i radioactius de Júpiter justament quan el capità volia rendir-se i tornar a la Terra amb les mans buides. Potser sí. Qui sap?
Fart de tot, deixà caure els seus dits nerviosos sobre la seva consola de programació. Ple d’ira, va començar a refer algoritmes i a reprogramar comportaments fins a perdre la noció del temps i alguna cosa més.
Al cap de tres dies, a la Terra, no sospitaven quin pretext donarien des del pont de la Spero per justificar el retràs de la videoconferència que hi havia prevista per les catorze hores d’aquell dia. Tots els governs, mitjans de comunicació i famílies del planeta esperaven l’anunciat retorn. Però quan el neguit es començà a fer insuportable, un senyal procedent de la nau arribà a totes les terminals de vídeo sintonitzades adequadament.
La mirada perduda d’en Classius ocupava gairebé tota la pantalla. Rere seu, uns pocs tripulants cridaven agònics mentre els androides els arrancaven membres del cos, tibant d’ells com si fossin cuixes de pollastre d’un dinar de diumenge qualsevol.
El terra de la nau era una bassa vermella i espessa. Els espectadors, horroritzats, només van entendre una frase sense sentit:
—Que quedi clar. El mèrit de tot això és meu. Només meu!
La comunicació es va tallar sens més.
Minuts més tard la Spero es va cremar a l’atmosfera, davant les càmeres de televisió. Desapareixia sota un foc incandescent per una incomprensible òrbita de reentrada errònia. Amb aquella llum es perdia el remei trobat contra tot pronòstic. Un remei que els salvaria a tots d’aquella malaltia ferotge.
Tothom sabia que aquell dia el món estava destinat a canviar, però ningú imaginà que ho faria d’aquella manera.
Il·lustració: «Awesome Sapceship» de Koshime.
David Barón
Més contes elèctrics a: Llamp de Contes
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada