Podria semblar que
aquesta és una pregunta gairebé filosòfica. I podria ser-ho. En aquest cas
intentaré reflexionar sobre la part més física d’aquesta pregunta.
L’altre dia vaig
anar a casa dels avis materns i en un armari vaig trobar una caixa, la vaig obrir i
vaig trobar fotos que havia oblidat dels avis de petits, de ma mare de petita i
de ma germana i jo de petits, entre d’altres.
Per mi, allò són fotos. Així
doncs la primera definició aproximada de què és una foto hauria d’incloure:
imatge del passat que es pot observar en el futur.
Per tant, té sentit
fer una foto que mai més serà observada? Gairebé és una pregunta quàntica:
existeix si no és observada? En aquesta “segona” observació de la foto, aquesta
no venia sola. A més de la imatge portava uns records, uns sentiments, un
imaginari, una època, un passat. No és només una imatge: també són els records
que evoca. Però accepto que això últim
podria quedar fora de la definició de “foto”.
Només acceptant que
aquesta semidefinició és el mínim que necessita una foto, actualment us
confessaré que tinc por. Per explicar quina és la meva por intentaré posar una
situació actual bastant possible anàloga a la situació que us acabo d’explicar.
La meva dona i el
meu fill són al lavabo. Em criden riallers. Agafo el mòbil (o la càmera, si
vols) i hi vaig corrent. M’expliquen la última ocurrència del nen i els faig la
foto amb el flaix, ja que el lavabo és fosquet. Quan arriben els avis els
ensenyem la foto que he fet amb el mòbil i riem plegats. Passen els dies i el
mòbil va omplint-se de fotografies. Amb sort, les vaig guardant a l’ordinador.
Amb sort faig còpia de seguretat o les pujo al núvol. Un dia marxa la llum i quan torna ho fa amb
cert ímpetu. L’ordinador podria estar espatllat. Per sort, no! Passen els
anys... l’ordinador compta amb més de cinc mil fotos fetes amb el mòbil o la
càmera. Mai més les podem mirar totes. Passen més anys i hem canviat
d’ordinador, de mòbil, de pis... Quan el meu fill té 38 anys, retorna a l’antic
pis on vivíem (que ara estava en lloguer) i a les golfes troba una caixa.
L’obra i es troba un disc dur guardat. L’agafa i el porta a casa. El mirem,
l’intentem connectar a l’actual ordinador i el sistema ni el reconeix. Sento
rialles des d’un lavabo en forma de zero’s i un’s: 0101001010010100101001010001010101010101.
Mai més podrem veure, sentir, reimaginar aquella època, aquell passat.
Aquesta és la meva por. Quedarà com algun record lleu entre neurones.
La solució és,
òbviament, trobar un format que no caduqui o que no sigui tan dèbil com els
suports magnètics que suporten els zero’s i un’s... ah calla, el paper! Un
paper bo, que duri... Per tant, cal tornar a l’antiga manera de fer: imprimir
les fotos que volem conservar esperant que el paper i la tinta usats no
s’esborrin amb el pas dels anys.
I la pregunta que us deixo per a reflexionar és: què és per a
tu una “foto” i què fas per a conservar-la? Estàs segur/a que el teu pla és infal·lible?
Abel.
www.abelpau.com
.JPG)
Magnifica reflexión , me he puesto y he mirado los discos duros de reojo. Pero en la parte superior están mis albunes en papel de toda la vida. Entrañable foto y encantadora sonrisa de la mama Teresa . Un saludo
ResponEliminaJo fa molt que tinc aquesta por i la veritat es imprimeixo poc i ho hauria de fer més. Copies de seguretat tinc 4 i el núvol així que ja fa idea de la por que tinc.
ResponEliminaCopies: Disc de l'ordenador que és gran, disc dur extra sempre sincronitzant, un altre disc USB que faig la copia manualment i un disc extra a casa dels pares que copio una vegada a l'any.
A part el núvol i últimament utilitzant molt Google Fotos.
Bon article i bona foto
La discussió sobre el format i de com es materialitzen les imatges és i serà eterna. Bé et podria ensenyar una gran quantitat de fotografies que, havent estat fetes en procediments i sobre suports diferents, vidre, plàstic (negatius), diapositives, paper... han passat el temps i s'han esvaït perdent-se per sempre. En aquesta caixa de fotos segurament tindràs algunes fotos en color dels 80 on el color ja ha passat a ser una opinió. La història de la fotografia és un etern pas enrere, perquè sigui popular s'ha de sacrificar la qualitat. Podríem fer còpies d'alta durabilitat de totes les fotografies però això seria econòmicament inviable, per tant, si volem fotografies a dojo hem de posar en risc la seva durabilitat.
ResponEliminaAl final depèn de com es guardin, de com es tinguin controlades, els volums compliquen aquesta feina i potser el més sensat és fer bones seleccions, protegir uns mínims de fotografies que són referents per a un. Si es manté una seguretat de còpia i migració de fotografies dels formats actuals als que vindran segurament les imatges es mantindran, però això requereix una atenció que potser no podem mantenir. Sembla que el paper és més estable, però no pas segur, tot i que un cop materialitzada al paper els factors de riscs són de més fàcil control que no pas en un format digital.
El CEO de Google, un dels pares d'Internet, Vinton Cerf, en parlava així: http://www.naciodigital.cat/canaldigital/noticia/17208/dels/pares/internet/adverteix/sobre/desaparicio/dels/nostres/records/digitals
Merci Albert! Tens raó que el paper no és la solució definitiva i penso com tu, també que potser fer una selecció imprescindible i intentar mantenir-la a tot cost seria loa solució. Merci per les teves reflexions!
EliminaPotser el que ens podem preguntar és per què fem tantes fotos? Pensem en el demà?
ResponEliminaA mi em fa la sensació que abans és vivia més de cara al futur ja que era més previsible que ara i les fotos ja estaven destinades a guardar els records.
Actualment el futur és tan incert i la immediatesa és la base que tenim que les fotos no són per guardar sinó per compartir al moment. Mostrar-se. Tenen una funció social molt instantània. Suposo que per això a molts no els hi fa falta ni imprimir-les.
A mi almenys m'agraden els àlbums familiars, són fantàstics. Són els moments escollits. I també m'encanta la fotografia química. Si tingués temps, m'encantaria ampliar alguna foto. És l'artesania en fotografia, un valor incalculable. Com els moments capturats en els àlbums.
M'ha agradat aquesta reflexió "les fotos no són per guardar sinó per compartir al moment. Mostrar-se. Tenen una funció social molt instantània. Suposo que per això a molts no els hi fa falta ni imprimir-les."
EliminaGràcies!