A Catalunya som molt donats a la mitificació. Principalment d’aquells personatges que, d’una o altra manera, han fet de la seva vida una lluita contra l’opressor i l’invasor en cadascuna de les diferents etapes històriques que s’han succeït en els darrers, posem, 1200 anys. És a dir, des que tenim referències escrites dels catalans que han passat a la història.
Una de les èpoques més mitificades, ha estat el segle XVII, i principalment se n’han destacat, com a personatges històrics, els bandolers. Aquests homes dels quals ens ha arribat la noció de que eren els defensors del pobre enfront del ric i del poderós, han arribat fins els nostres dies en forma de mite com per exemple en Serrallonga, del qual haureu pogut veure fa poc la pel.lícula-sèrie que han produït per a TV3.
Però el món del bandolerisme a Catalunya no és exclusiu del segle XVII, sinó que també el segle XVIII i fins i tot els principis del XIX han tingut els seus bandolers.
I a més, hem caigut en el pecat d’oblidar que no només hem tingut bandolers en aquest país, sinó també alguna que altra bandolera, que en alguns casos, han esdevingut molt importants per a determinades localitats del nostre país.
Aquest és el cas de na Teresa Molins Bach, coneguda com la Comtessa de Molins. Teresa Molins no era comtessa, ni va arribar a ser-ho mai en quant al títol nobiliari es refereix. Era simplement el seu nom de guerra, o tal i com se la coneixia durant la seva època quan començaven a circular les llegendes sobre els seus actes, més o menys pèrfids i/o generosos, que de tot n’hi ha.
Teresa Molins va néixer a Sant Pere Pescador a finals del segle XVIII, possiblement entre el 1790 i 1792. Ja abans del seu naixement, una bruixa-endevinadora va pronosticar que “el seu destí serà tan gran que molts reis la voldrien com a filla”
Retrat de la Comtessa de Molins pintat per Prim Fullà
Després d’uns primers anys d’infantesa i joventut sense massa notícies al respecte de la seva vida, morts els seus pares, el primer fet destacat en la història de la Comtessa de Molins va ser el seu paper a l’hora d’alliberar Sant Pere Pescador del setge dels francesos. L’any 1808, Napoleó decideix ocupar Espanya per a ampliar el seu imperi, i com és lògic, comença fent avançar les seves tropes per Catalunya.
La mobilització de tots els homes de les poblacions empordaneses per anar al front, deixa aquests pobles habitats majoritàriament per vells, dones i nens, que no poden garantir una defensa enfront d’un exèrcit com el que comandava Napoleó. L’any 1809, després de la conquesta de Girona, els francesos posen setge a Sant Pere Pescador.
Els catalans que lluitaven al front es van tancar dins la vila, junt amb els habitants que allà hi quedaven.
Davant l’empenta del setge francès, finalment els defensors de la vila i els seus habitants van haver de tancar-se dins l’església de Sant Pere Pescador. Aquesta església tenia un túnel que comunicava amb l’exterior de la vila, per on van fugir tots els homes que lluitaven al front sense que els francesos els veiessin. Un cop van marxar tots els homes, la Comtessa de Molins va sortir a pactar amb els francesos, dels quals va aconseguir la promesa de que no farien víctimes ni arrasarien la població a canvi que els entreguessin tots els combatents que es trobessin dins l’església. Un cop fet el pacte, la sorpresa dels francesos va ser majúscula quan van veure que no hi havia cap jove dins de la parròquia, ja que prèviament havien sortit pel túnel, i van haver de complir la seva part del pacte sense fer cap presoner.
Acabat el setge i en una precària situació, la Comtessa es trasllada junt amb un germà seu, a viure a Barcelona on hi tenia uns oncles. Allà es casa i se’n va a viure amb el marit i la cunyada, i té un fill. El matrimoni es discutia dia rere dia, fins que en una discussió i per accident, el fill de na Teresa cau al terra i mor. Teresa culpa de la mort del petit al seu marit i la seva cunyada, i els assassina amb un ganivet que guardava com a record dels seus pares. Després de la matança, la minyona l’ajuda a escapar de Barcelona per tal que no l’empresonin, i viatja cap a Paris.
La llegenda diu que a Paris obre una sala de jocs, però sembla que sense massa fortuna, i marxa cap a Perpinyà, on es dedica a la pràctica del contraban.
Explica la història que, enyorada, se’n torna cap a Sant Pere Pescador i forma una banda de bandolers, que ella mateixa capitaneja, junt amb altres bandolers anomenats el “Monjo”, el “Pistola”, el “Cistella”, l’”Ànima de les gallines”, l’”Escolanet” i el “Pastor de Batipalmes”, establint el seu quarter general a Sant Feliu de la Garriga.
La banda es dedica, principalment, a l’assalt dels rics que viatjaven a través dels camins reials i també dels masos dels voltants, prenent tot allò que tingués algun valor, i fins i tot matant les seves víctimes. Algunes d’aquestes riqueses les donaven als més pobres, però la major part se les quedaven ells mateixos. La fama de la banda era creixent per la seva salvatgia i violència, fins a tal punt que fins i tot el Bisbe de Girona els contracta durant un viatge que havia de fer a Ventalló per evitar ser atacat per ells o qualsevol altra banda de bandolers.
En aquella visita a Ventalló, la Comtessa coneix el Gegant de Ventalló. Aquest personatge era un noi de Sant Pere Pescador que en una baralla havia matat un mala peça anomenat Magí “el ganivetaire”, i havia hagut de fugir del poble. A Ventalló, la Comtessa i el Gegant obliguen a la banda a tocar la “Corranda Reial”, una cançó que només es podia tocar i ballar en presència del rei Ferran VII, i la ballen creant una enorme batibull en el poble.
Poc més tard, el Governador de Girona rep l’ordre de detenir la Comtessa i la seva banda, i posa part de l’exèrcit a treballar en aquesta causa.
Durant un intent d’emboscada per part dels soldats del Governador, la Comtessa i la seva banda els fan presoners, i el Governador ha de pagar un rescat per tal que els alliberin.
En aquells temps, la Comtessa i la seva banda canvien el seu quarter general i s’estableixen al Castell de Quermançó.
En un dels atacs que la Comtessa infligia als masos veïns, va trobar una parella amb un infant petit, que li demanaven clemència per al nen. Aquest fet li va recordar a la Comtessa el seu fill mort, i va decidir que ja n’estava cansada de la mala vida que portava. Així, la Comtessa decideix deixar el bandolerisme i entrar com a monja en el convent de Garriguella. Quan rep notícia d’aquest fet, el Bisbe de Girona obliga a l’abadessa del convent a fer fora la Comtessa ja que les seves mans són tacades amb sang i això fa mal a la reputació del convent.
Expulsada del convent, decideix tornar al bandolerisme com a forma de guanyar-se la vida.
En tornar al Castell de Quermançó, la seva banda es va amotinar negant-li els drets de líder que tenia, i la Comtessa de Molins decideix volar el Castell de Quermançó amb tots els seus companys dins, morint també ella en l’explosió.
Diuen que el Gegant de Ventalló va recuperar el seu cadàver d’entre les runes i que va ser enterrada a l’església de Sant Pere Pescador.
D’aquesta història, no se sap del cert quines aventures són verídiques i quines no ho són, però és el mateix que passa amb tots aquells bandolers que són personatges reals del nostre país dels quals s’ha mitificat força vegades els seus actes. Tot i així, val la pena recordar que les dones també han format part de la història bandolera de Catalunya.
Per cert, si aneu a Sant Pere Pescador per Festa Major, heu de saber que els dos gegants del poble representen els personatges de la Comtessa de Molins i el Gegant de Ventalló.
Fins la propera
Drosophila Carcamalis
