Si no recordo malament, la darrera vegada que vaig aparèixer amb les meves ales pel CriTeri va ser el mes de febrer del 2010.
En aquells moments, la revista feia 4 anys i havia passat amb èxit d’una edició en PDF (que ara es veu, fins i tot, rudimentària) a una edició digital online que facilitava arribar a milions de persones de tot el món (objectiu mai assolit, em penso).
Ara, 6 anys després, i pel 10è aniversari de la revista, em demanen que torni a castigar la vostra vista i enteniment amb una nova edició (fugaç) del Racó de la Mosca. O sigui, que allà va:
WAX TAILOR
Wax Tailor és el nom artístic del francès Jean-Christophe Le Saoût, nat a la ciutat de Vernon l’any 1975.
Wax Tailor és un Disc-Jockey (o DJ) i productor musical, i amb aquesta dada podria donar per finalitzat l’article d’avui. Si no fos perquè això és el Racó de la Mosca, i no em permeten que durant el desè aniversari del CriTeri aquesta secció sigui tan simple.
I és que, tot i ser un DJ, podríem dir que és molt més que un simple DJ (amb tots els meus respectes per aquests artistes que, com a mínim, gaudeixen d’un sentit rítmic i musical inconcebible per mi).
Ara que estan de moda DJs productors de la talla de David Guetta, podríem dir que Wax Tailor és quelcom semblant, però ell va molt més enllà, tot i ser molt menys mediàtic, principalment perquè no crea produccions eminentment ballables , sinó produccions eminentment gaudibles per a ser escoltades amb plaer, i que sovint aporten alguna mena de missatge.
Com qualsevol altre DJ-productor de música, la seva eina principal és el samplejat de música, ja sigui escrita amb anterioritat o bé escrita per a l’ocasió, mesclada i amb el recurs de l’scratch sempre a punt per obtenir una peça original a partir de tots aquests elements.
Però el que principalment ha diferenciat Wax Tailor de la resta dels seus companys de feina és la utilització de fragments del cinema per tal d’obtenir part de les lletres de les seves creacions. Així, no només és important la música i les mescles, sinó el missatge que aporta provinent de les frases de diferents pel·lícules, i les imatges que d’ella se’n poden obtenir.
Així, va editar l’any 2004 el seu primer EP amb 4 cançons, anomenat “Lost the way”. La producció que donava nom a aquest EP era basada en el discurs final que Charles Chaplin fa en la pel·lícula “El gran dictador”, discurs que malauradament segueix essent aplicable a dia d’avui, 76 anys després de la seva creació, ja que sembla ser que ben poc ha canviat la humanitat des d’aleshores.
Us deixo el link del discurs : https://www.youtube.com/watch?v=3cFTJ9q5ztk per si sentiu curiositat, i també el link de la cançó que Wax Tailor va crear a partir del mateix: https://www.youtube.com/watch?v=_z_zKzIStMk .
A més, a diferència d’altres DJs-productors, Wax Tailor utilitza tant en els seus discs com en les seves actuacions, la veu en directe de diferents artistes que col·laboren amb ell.
Posteriorment, Wax tailor ha editat 4 LPs entre els anys 2005 i 2012, en els quals trobem algunes cançons destacables, com per exemple “Que sera”, una cançó en la qual s’utilitza com a base musical la peça “And he will not come again” que es troba en el disc “Up from the basement” del compositor Galt McDermot, acompanyat per talls de veu de diverses pel·lícules, sobretot el que dóna nom a la cançó i que prové del fragment de la pel·lícula de Hitchcock, “El hombre que sabía demasiado” i en el qual Doris Day canta la cançó “Que sera”. Altres fragments de diàlegs cinematogràfics que es troben en aquesta peça són de pel·lícules com “Ben-Hur”, “Encuentros en la tercera fase”, “Ser o no ser” d’Ernst Lubitsch i “La sombra de una duda”, també de Hitchcock.
Us deixo un link on un usuari de Youtube ha creat el vídeo de la cançó ajustant-lo als fragments de les pel·lícules : https://www.youtube.com/watch?v=7I18_VNjX3g
Si bé en les seves actuacions en directe ja s’acompanyava de cantants que completaven el samplejat musical que generava en el moment, va començar a incloure altres músics. La particularitat és que aquests músics no tocaven els típics instruments dels grups de rock, pop, electrónica, ... sinó que es va fer acompanyar d’artistes de formació clàssica que tocaven la flauta travessera, el violoncel o el violí, el que aportava una sonoritat realment innovadora. Com a mostra, podeu veure i escoltar aquesta cançó d’un directe de l’any 2010 :
Després d’aquests 4 LPs editats, Wax tailor va voler donar una volta més al seu projecte i anar encara una mica més enllà. Va decidir fer un directe amb les seves cançons de sempre, però aquesta vegada acompanyat de tota una orquestra, incloent un cor. I el resultat és totalment innovador i espectacular, unint la música clàssica i l’electrònica. D’aquesta sèrie de concerts en directe va néixer el seu 5è disc, l’any 2014, anomenat “Phonovisions symphonic orchestra”.
Una de les cançons més espectaculars d’aquest directe, per la seva posada en escena plenament innovadora, s’anomena “Positively inclined”, en la qual podreu veure com interactuen de manera sinèrgica l’electrònica, una orquestra clàssica i el hip-hop. Us recomano que la visualitzeu a pantalla completa i podreu veure com gaudeixen i com s’ho passen alguns dels membres de l’orquestra mentre toquen la cançó. Només per això ja val la pena. https://www.youtube.comwatch?v=cAgVqCxpDh8list=PLH7zOLw2WGfEvQsyojQatHG-kM8J6hduw&index=16
En aquests temps on la paraula de moda segueix essent crisi, el que sembla eternitzar-se des de fa almenys 8 anys, crec que aquesta és una bona mostra que la innovació i el talent són la base per a l’èxit.
Abans de marxar, qui sap si definitivament, m’agradaria deixar-vos amb dues peces més d’aquest, per mi, genial músic. Per ambdues he escollit la versió del directe amb l’orquestra perquè em sembla espectacular el resultat.
La primera d’elles s’anomena “Sometimes”. En aquest cas, i novament innovador, la base musical del samplejat és una peça de música clàssica, anomenada “Solveig’s song”, del compositor Edvard Grieg, i que forma part de la seva coneguda obra “Peer Gynt”, junt amb els diàlegs cinematogràfics que tant agraden a Wax Tailor.
I la darrera cançó, “Down in flames”, perquè em sembla que és una bona mostra del què, amb més o menys fortuna, he intentat explicar-vos a través d’aquestes línies, i es tracta d’una cançó preciosa.
Per cert, a la tardor de 2016 s’espera que surti el seu proper disc. Molt probablement durant la gira de presentació del mateix passarà per Barcelona, com ja va fer el 2009 i el 2013, o sigui que si algú vol acompanyar-me al concert, ja avisarà.
Fins la propera,
Drosophilla carcamalis
.JPG)
Cal recuperar aquest raconet (de la mosca)!!! Una abraçada! :-)
ResponEliminaquin gran clàssic, una secció imprescindible!! et trobem a faltar, Mosca!!!
ResponElimina