Abans que res, em vull disculpar perquè no he fet la foto millorada de la versió de la foto de l'article anterior. Ho faré, però he de trobar el temps i, sobretot, les ganes.
Diumenge a la tarda, vam seure al sofà de casa i vam decidir mirar alguna cosa del Filmin. Vam veure "Alcaldessa", un petit seguiment dels passos d'Ada Colau i el seu grup des dels mesos anteriors al moment d'esdevenir alcaldessa, fins a aquest moment.
Em va cridar l'atenció una frase que més o menys deia: "Quan me'n vaig adonar que fer política implica parlar cada dia aquí, i allà, i no tenir temps de pensar, vaig veure que s'ha de parlar amb la sang freda, sense sentir el que dius, i jo, això no ho sé fer així. Necessito sentir el que dic".
Paral·lelament a aquest pensament, jo he vist que com més gaudeixo fent fotografia és agafant cert vincle amb els anomenats "clients", parlar amb ells, saber de la seva vida, de com es van conèixer (si són una parella als que els faig les fotos de boda), com estan els fills que vaig fotografiar fa temps, com avança el projecte del que em van parlar quan vam fer aquella sessió de fotos,... No ho sé fer d'altra manera. No vull fer-ho diferent.
Un exemple tangible d'aquesta manera de fer són la Raquel, l'Albert i els seus fills Èrica i Albert (petit!). Ara fa un any i mig va néixer l'Èrica i la Raquel i l'Albert, els pares, em van demanar si jo feia sessions Newborn.
Just un temps abans la Xàntala m'ho havia proposat pel Pau, el seu fill a punt de néixer, així que entre un i altre em vaig animar a intentar-ho fer, al meu estil, ja que això de posar un nen recent nascut dins una cistella no m'agrada gens.
Vaig anar a vora Reus, vam fer la sessió a la nena dels ulls oberts que no vol dormir ni a la de tres, tranquilament, sense presses, i vaig tornar cap a casa. Durant els següents dies, a estones, respectant les ganes de posar-me a processar fotos, els anava passant per whatsapp els resultats (https://www.flickr.com/photos/square_eye/albums/72157654635424296).
El seu feedback va ser molt important per a mi. De fet, el feedback és el que em motiva a seguir fent fotos. Si no em diuen que els agrada, mmh, algo falla.
Durant aquest temps, he anat veient créixer a l'Èrica per instagram, ja que la mare ha anat penjant alguna foto i m'ha fet molta gràcia veure que conserva l'expressió de quan era una petita Èrica.
Fa poc, la Raquel em va dir si volia repetir l'experiència amb l'Albert, el fill que estaven esperant i vaig dir que encantat. I així va ser com diumenge, vaig fer cap a cals Raquel-Albert per veure el nounat Albert. Vam estar xerrant una estona dels primers dies i l'adaptació a la nova situació i vam anar a l'habitació a muntar el tinglado. Poc a poc van anar sortint les fotos del petit dormilega.
Raquel i Albert, teniu una paret de fons digna d'estudi fotogràfic! Altra vegada, quan arribo a casa, cansat, miro, mirem, el documental d'"Alcaldessa" i descanso amb la Laura al sofà, no sense, abans, enviar alguna de les fotos per whatsapp als pares que les esperen.
Per mi, la imatge més xula del dia és la que mostra la petita Èrica, crescuda, cridant l'atenció per ser atesa mentre fem les fotos del seu germà:
Família, ens anem veient i ens expliquem coses. Una abraçada i gràcies per comptar amb mi per a documentar aquests moments tan especials.
En resum, millor poc i bé que molt i malament. Admiro als que fan molt i bé. Jo no en sé :)
.JPG)
No tinc paraules per descriure el que sento al llegir tot aixó, només espero trobar-me a la Raquel i l'Albert a la feina per fer-lis na abraçada i donar-los-hi lénhorabona per la qüalitat de pares que arriben a ser.
ResponElimina