Setembre a ritme de moèbius

A pencar males abelles, necessito molt més or! crida amb somriure burleta tot traient el cap per la finestra de la seva magnífica carrossa. I les abelles obeeixen i penquen encara més; quin remei. Ni tan sols s'atreveixen a remugar, ni a mostrar cap signe de contrarietat. La majoria d'elles tampoc sent ni odi, ni rancúnia, ni se senten desgraciades. Bàsicament no se senten ni res ni ningú; tenen por i sobreviuen com poden mentre acoten el cap cremat i pelat, com els seus ous, i amaguen el fibló entre les cames.

És un quart de quatre de la matinada i és davant el portal de casa seva. Està cruixit i de molt mala llet però en aquest estat no es pot ficar al llit, sap que no s'adormirà. Quinze hores ininterrompudes davant de l'ordinador, acabant la penúltima entrega de la penúltima nit d'esforç regalada a preu de saldo per la glòria i la butxaca del mal parit del seu cap. No sap ben bé per què encara aguanta aquell sàtir fill de puta, amo i senyor del seu despatx. I demà a primera hora, tornem-hi, a enquadernar, a visar i a entregar. I quan ja hagi acabat la feina aquell cabró apareixerà amb un cafetó a la mà dient bon dia què com va i amb un cop a l'espatlla li donarà un altre projecte a mig fer que s'hauria d'haver entregat ahir. I vinga va, que això no ha estat res. Em recordes a mi quan tot just començava. Carpe diem. Oi que sí noi? Però la feina és la feina. Estic molt content amb tu, Sòcrates. Quan ho tindràs això? I ell, amb les seves ulleres permanents, pensarà que les gràcies me les podries donar dins un sobre, cabronàs, però somriurà penosament i dirà que tan aviat com pugi, que ara s'hi posa.

Se sent atrapat en una cinta de moèbius. I només és setembre. Les males idees li creuen el cervell a c igual a arrel quadrada de m partit per e. Bé, potser no van tan ràpid, però el tuf a embragatge cremat que emana de les seves orelles comença a envair l'ambient. És un bon moment per entrar al box i refrigerar el motor abans de ficar-se al catre. Manel, posa'm un gin tònic, per favor.

Quin gran cabró el seu cap. Si el discurs d'agraïment del sopar d'empresa d'aquest nadal es torna a basar en l'esforç i el treball dignifica l'home, la vida no és fàcil i estic molt orgullós de tots vosaltres li clava el ganivet de la carn al coll; l'amagarà sota el tovalló i a la mínima provocació: zas! Ja està fart de ser un vassall. Però no té collons de plegar. I en Manel, quin paio. Aquest si que curra. Una altra abella d'aquest món modern que ens escanya volta a volta. Un gran company de rusc. Tot i portar tot el dia darrere la barra i estar fart de treballar persevera i no tanca. Noi, no tinc més remei. Sort en tinc de la parada de taxis d'aquí el davant. No saps com em cargolen els de la caixa; aquests tius són uns paràsits sense ànima.

És increïble la quantitat de cubates i cigalons que els homes de la llumeta verda es foten entre carrera i carrera. No és estrany que eixuguin gran part de la hipoteca sagnant d'en Manel. La relació entre els bars de taxistes i les seves parades és com l'ou i la gallina. Qui hi era primer? Això sí que és un bon exemple de simbiosi. Potser el podrien introduir als llibres de text, enlloc del cranc ermità i l'anemone, o el rovelló i el pi rovelloner. Aquesta tardor n'anirà a caçar. Exemple de simbiosi, Manel el del bar, amb Manolo el del taxi... Quina bestiesa. Potser que se'n vagi a dormir, demà toca diana. Manel, quan et dec? Tranquil nano, que convida la casa.

Sòcrates

Share this:

3 comentaris :

  1. Ostres ara sembla que funciona

    La teva secció rara i irònica cada dia m'agrada més

    segueix així Sòcrates

    ResponElimina
  2. gran fixatge!!

    molt bona aquesta secció!

    ResponElimina

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes