TUTANKHAMMON




U. Per què Tutankhammon a la Cort d'Apel·lació?
Akhenató fou el protagonista de l'anterior Cort d'Apel·lació. He cregut que aquesta n'hauria de ser la continuació lògica. Però una pregunta òbvia és què hi fa aquest personatge en una secció com aquesta, on es tracta de recuperar o de re-valoritzar (o de desqualificar) personatges que hagin passat a la història o com a mínim a l'imaginari popular d'una manera injusta, incorrecta o inexacta. Tutankhammon, en canvi, no és un personatge que calgui intentar d'entendre per haver fet molt de mal i molt de bé (com passa a molts personatges històrics). No va tenir temps de fer gran cosa, perquè va morir ben jove. Sobre ell i la seva obra de govern, es pot discutir ben poc.
Però molts personatges històrics no es limiten a ser una realitat. Són, també, una llegenda. William Wallace, per exemple (recordeu Braveheart, no?) és una llegenda per als escocesos, però fou un personatge real; i sembla que entre la realitat i la llegenda no hi ha un abisme, en aquest cas – les inexactituds del film de Mel Gibson són figues d'un altre paner. En canvi, en el cas de Tutankhammon avui sabem que entre el mite i la realitat hi ha un abisme.
I és per això que ha vingut a la nostra secció: per la llegenda que aquest jove faraó duu associada a la seva realitat històrica. La llegenda de Tutankhammon és la visió romàntica d'un faraó adolescent que resultava incòmode per al clergat d'Ammon, per als que l'envoltaven – assedegats de poder – i potser per la resta de la família reial; algú d'ells, o potser una mica tots plegats, es va(n) encarregar de fer-lo desaparèixer. La hipòtesi que aquell minyó molest fou assassinat ha planat sobre els llibres d'història durant dècades. Ay i Horemheb, els seus tutors, han estat descrits sovint com personatges ambiciosos que devien veure en aquell noiet un obstacle per llurs pròpies aspiracions. Certament, el fet que tots dos finalment esdevinguessin faraons semblava corroborar aquesta visió.
Tot un segle de recerca històrica, d'anar refinant situacions i personatges, d'anar revisant dades fiables i d'altres de no tan fiables, han anat minant aquesta visió. Actualment es dóna per fet que la llegenda romàntica associada a Tutankhammon no té fonament. La història real fou la que fou, curta i anodina, sense grans fets, heroicitats ni fets particularment tràgics – llevat, potser, del fet que fou la fi d'una dinastia. Per això, en aquesta Cort d'Apel·lació, aportarem el nostre gra de sorra a la tasca de desfer el nus.

DOS. La redescoberta del personatge


Tutankhammon era, cap a la fi del segle XIX, pràcticament desconegut pels egiptòlegs. I això, per algú que havia estat faraó, hauria de ser ben estrany. Però no havia estat prou important perquè el seu nom sortís a les pàgines de la Bíblia ni de cap altra font no egípcia. El seu nom no constava a gairebé cap llista reial, si més no a la més important de totes – la de Manetó –, que consignava clarament que la dinastia XVIII acabà amb Amenhotep III i el seu successor, Horemheb. Manetó esmentava, això sí, un tal Rathotis – un nom que no apareixia enlloc més – com algú que va regnar uns nou anys. Comparant les dades de la llista de Manetó amb els murals oficials, els estudiosos trobaven que en algun lloc hi havia un buit d'uns trenta anys, però al capdavall això no era tan estrany tenint en compte les dificultats d'ubicar exactament personatges històrics tan antics. Només cal recordar que la datació exacta de personatges com Hammurabi, Sargó, Keops o Salmanasar fou discutida molt de temps, i encara avui qui busqui als llibres d'història trobarà dates que coincideixen aproximadament però, sovint, no exactament. Calia preocupar-se, doncs, per un error de trenta anys amunt o avall?

El descobriment d'Amarna trastocà l'egiptologia, en tornar-nos el nom d'un faraó del qual no se'n sabia res – Amenhotep IV, o Akhenató –, i una família reial en la qual aparentment hi havia hagut almenys un fill mascle – i que, aparentment, l'havia succeït – i, en definitiva, una pila de noms que calia situar en algun lloc al bell mig d'aquella llista de reis que els havia ignorat. I vam saber que entre Amenhotep III i Horemheb, abans tinguts pels dos darrers faraons de la divuitena dinastia, hi havia hagut quatre faraons (quatre!) que la història havia engolit en el silenci: Amenhotep IV (= Akhenató), Shmenkhare, Tutankhammon i Ay. Aquests quatre faraons omplen al voltant de trenta-quatre anys de la història d'Egipte. Ben poc comparat amb els tres mil anys que va durar l'Egipte Antic (fins a Cleopatra), i menys encara si considerem també l'Egipte pre-dinàstic (milers d'anys a afegir). Però si calia jutjar per l'oblit deliberat que havia caigut sobre aquells quatre faraons, aquell curt període devia haver estat especialment apassionant.

Finalment, la descoberta de la tomba per Howard Carter, sota el mecenatge de Lord Carnavon, fou el detonant d'una fama que encara dura avui. Als actuals textos d'egiptologia Akhenató i Tutankhammon omplen tantes pàgines com Ramsès II o Tutmès III; un fet que hauria deixat estupefacte aquells que van esmerçar tants d'esforços a soterrar-ne el record.

TRES. Biografia breu

La biografia del personatge ha de ser breu, perquè fou també breu la seva vida. Va viure del 1341 al 1323 A.C., i el seu reialme fou ben curt: del 1333 al 1323. No se sap del cert qui fou el pare de Tutankhammon (discussions inacabables). Se sol acceptar com a hipòtesi més probable que era fill d'Akhenaton – del qual vam parlar extensament al CriTeri anterior –, però no pas de Nefertiti, sinó d'una altra esposa, Kiya, que probablement no era d'origen egipci, sinó una princesa hurrita. Nefertiti era l'esposa principal i predilecta del faraó, però no va reeixir a engendrar cap fill mascle. Tutankhaton (aquest fou el seu primer nom) devia ser l'únic possible hereu, si deixem de banda l'enigmàtic Shmenkhare, que fou qui el va succeir primerament. Tutankhaton va créixer al palau reial d'Amarna, educat dins el culte d'Aton i segurament com un membre més de la família reial, bé que en les pintures i relleus d'Amarna hi apareix molt menys que les filles d'Akhenaton i Nefertiti. Potser, malgrat ser l'únic fill mascle, el fet de no ser fill de Nefertiti el convertia en un membre de segona fila, dins la família reial?
Tot es discuteix. Nedem en un terreny tan fangós que el nombre d'hipòtesis ultrapassa el nombre de fets. Però discutir les diferents hipòtesis ompliria una enciclopèdia.

En ple caos polític, econòmic i militar, degut a l'experiència desastrosa d'Amarna, Akhenaton va morir als voltants de l'any 17 del seu regnat, i fou succeït per un personatge anomenat Shmenkhare. No se sap exactament qui era, perquè el seu nom no és esmentat a cap inscripció d'anys anteriors que ens pogués indicar que es tractava d'un fill, filla, nebot, servidor, o què. Shmenkhare apareix de sobte, ben senzillament, co-governa amb el faraó els darrers dos o tres anys, i després el succeeix. Com s'explica? Una hipòtesi força atrevida diu que de fet Shmenkhare era Nefertiti, el nom de la qual desapareix als jeroglífics dels darrers anys d'Akhenaton. Aquest fet s'havia interpretat com una mort o una caiguda en desgràcia; però potser era només un canvi de status dins l'organigrama de govern, que es va reflectir en un canvi de nom. Potser Akhenaton veia propera la seva mort, i tenint en compte que Tutankhaton – l'únic hereu possible – encara era un nen (sis anys), s'apressà a nomenar un co-governant que arribat el cas pogués fer de regent. Qualsevulla que sigui l'explicació, Shmenkhare no durà gaire més: al cap de dos o tres anys de la mort d'Akhenaton (hi ha certa confusió pel que fa a la data exacta), Shmenkhare també mor.

Només quedava, de la família reial, un grapat de filles de la parella reial (Akhenaton i Nefertiti), i un nen de nou anys: l'únic hereu possible.
Tot just proclamat faraó, Tutankhaton es casa (el casen?) amb Ankhesenpaton, una de les filles d'Akhenaton i Nefertiti. Que el casament fos forçat és irrellevant; òbviament en aquella època aquest tema ni es plantejava, i encara menys per membres de famílies reials, els matrimonis dels quals eren sempre una qüestió política. De fet, sembla que la mateixa Ankhesepató havia estat casada abans amb el su pare mateix, Akhenaton. En tot cas, hi ha un acord general a reconèixer que la iconografia trobada a la tomba, on el jove faraó apareix sovint amb la seva jove reina, suggereix una relació de gran tendresa entre ells. Sembla que van arribar a engendrar dues filles, que no van arribar a néixer: els cossos embalsamats dels dos fetus es van trobar a la tomba del jove faraó, i l'estudi forense suggereix que patien deformitats. Notem que Tutankhaton i Ankhesepaton eren mig germans, fills del mateix pare: els casaments consanguinis devien minar la salut genètica de tota la dinastia divuitena, i van acabar essent desastrosos per la seva perpetuació.

El fet que només tingués nou anys en heretar el tron l'incapacitava per governar. El minyó tingué la immensa sort – fou una sort, objectivament – que els principals col·laboradors d'Akhenaton fossin vius: Maia, Ay i Horemheb. El càrrec de Maia sembla que era el de tresorer del reialme. Ay tenia el càrrec oficial de ‘guardià dels carros del rei', nom avui ben estrambòtic però que dins la jerarquia oficial volia dir pràcticament un càrrec semblant al de canceller o de primer ministre. Horemheb era el cap suprem de l'exèrcit. Tots havien estat lleials servidors del faraó finat, i amb Tutankhaton van seguir fidels a la família reial i a la dinastia; cadascú al seu càrrec. Però és força evident que els actes atribuïts al govern de Tutankhaton s'han d'atribuir, de fet, a la saviesa d'Ay, i en menor mesura a la de Horemheb. Tots dos es devien adonar que Egipte no podria recuperar el seu prestigi exterior mentre l'exèrcit fos essencial per mantenir l'ordre a l'interior. Les causes del desordre interior, per tant, s'havien d'erradicar. I això volia dir posar punt i final a l'Atonisme: deixar de banda el culte d'Aton, recuperar el culte d'Ammon i dels altres déus (prohibits durant els darrers anys d'Akhenaton), restaurar les bones relacions amb la classe sacerdotal i reobrir els temples dels antics déus. Temples que havien estat, també, centres de vida econòmica i cultural. La restauració de l'antic ordre – que era, d'altra banda, l'únic que havien conegut els egipcis durant segles – devia dur de manera natural al restabliment de l'economia.


Tutankhaton va abandonar Amarna, la ciutat creada per Akhenaton, i es va establir a Memfis. Va abandonar el seu nom de Tutankhaton (‘la imatge viva d'Aton') per Tutankhammon (‘la imatge viva d'Ammon'); la seva esposa Ankhesenpaton es va rebatejar Ankhesenammon. Va reobrir els temples dels déus antics i va restaurar-ne el culte. El clergat fou restaurat en els seus càrrecs anteriors i les seves prerrogatives. Va retornar als membres de les famílies importants càrrecs, riqueses i honors. El jove faraó (o, si ho preferiu, Ay) es va llançar a un programa de restauració, amplicació i embelliment dels temples (Karnak, especialment), i en una inscripció no s'està de proclamar:


‘Els temples dels déus i les deesses eren en ruïnes. Llurs altars, abandonats i colgats. Llurs temples, com si no existissin, i llurs patis emprats com carrers... els déus s'havien girat d'esquena a aquesta terra (...) Si algú volgués pregar a algun déu, aquest déu no respondria mai – ni tampoc cap deessa.'
I més endavant:

‘Ara, el cor dels déus i les deesses d'aquesta terra és ple de joia... totes les provincies d'aquest país se n'alegren i ho celebren, perquè el bé ha tornat a existir'


No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que aquesta política devia fer molt feliços els sacerdots, que veien restablerts els seus privilegis i les seves prerrogatives. De fet gairebé tota la política de Tutankhammon es va centrar a refer l'estructura social i política de l'Egipte anterior a Amenhotep IV. No hi ha motius per imaginar que el clergat tingués cap raó per desfer-se d'un faraó que els beneficiava tant.

Però de sobte, el jove faraó mor.

QUATRE. Un faraó assassinat?

Les radiografies que es van fer de la mòmia del jove faraó van revelar que a la cavitat craniana hi havia un fragment d'os, producte probablement d'una fractura. Aquesta troballa ha fet córrer rius de tinta, perquè la interpretació clàssica és que es tractava d'un senyal d'una fractura de crani. Altres detalls (vegeu fotografia): senyals d'un cop a la base del crani, que degué produir-li un hematoma.



Un cop deliberat? Aquesta interpretació no ha acabat mai de desaparèixer. Un programa recent de The National Geographic Channel, per exemple, proposava una mena de recerca forense-policial, on participaven policies autèntics, fent una recerca de detectius sobre els possibles assassins del faraó, basant-se en l'anàlisi de qui havia tingut l'oportunitat, el mòbil, qui se n'havia beneficiat. No arribaven a cap conclusió concreta, i per altra banda qualsevol hipòtesi proposada s'estavellava amb els testimonis de l'època, que coincideixen a dir que tant Ay com Horemheb o Maia eren fidels al faraó, i que la seva esposa mateixa l'estimava profundament. Força estudiosos pensen que Ay era pare de Nefertiti, i per tant avi polític del mateix faraó. Tant ell com Horemheb i Maia havien conegut els membres vius de la família reial – Tutankhammon i Ankhesenammon – des de menuts. Es fa difícil pensar en un assassinat.

Avui, l'estudi en profunditat de la mòmia, juntament amb el desenvolupament dels coneixements forenses, semblen bandejar aquesta interpretació. Per començar, sabem que en el procés de momificació calia extreure les vísceres i els teixits tous del cos del mort. Entre aquests teixits tous hi havia el cervell, que precisament s'extreia per l'orifici nasal. No era rar que en fer la punció per arribar al cervell es trenqués l'os del tabic nasal, os que finalment anava a parar dins el crani. No era impossible que el jove faraó hagués rebut una garrotada, és clar; però aquesta altra explicació és molt convincent. Altres detalls es van anar afegint a la col·lecció de fets indiscutibles. La mòmia tenia una deformitat greu en una cama. Les anàlisis han assenyalat que es tracta d'una fractura (una caiguda del carro?) que va patir una greu infecció. Que el minyó patís una infecció generalitzada, que podia haver degenerat en una septicèmia, és avui la hipòtesi més acceptada sobre la seva mort.

Queda per explicar la fractura en si. No sembla que el faraó fos un guerrer nat, però consta que la cacera li agradava molt. En moltes imatges apareix dalt d'un carro (vegeu imatge a sota: és una imatge fictícia, perquè es tracta d'una escena de guerra, i no sembla probable que el jove faraó hagués estat mai en cap batalla). El desencadenant de la tragèdia podia haver estat una fractura que no fou tractada com calia; potset una caiguda del carro. Acostumats com estem a un món farcit de vacunes i antibiòtics, ens pot costar d'imaginar un món on trencar-se un braç o una cama podia ser quelcom de molt greu.





Una debilitat congènita del personatge podia haver contribuït a aquest final. Les anàlisis anatòmiques detallades de la mòmia han revelat deformitats a l'esquelet. Sembla que el jove faraó tenia dificultats serioses per moure el cap independentment del tronc: el conjunt cap + coll + tors devia funcionar com una sola peça, o en tot cas els diferents components tenien poca capacitat de moviment independent. Com a resultat, el jove devia caminar amb dificultat, i és gairebé segur que no podia córrer. El tema és discutit – com tot, en la vida d'aquest faraó! - però un detall sembla corroborar aquesta visió. A la tomba, entre els objectes personals del jove faraó, hi havia una extensa col·lecció de bastons, i en més d'una imatge Tutankhammon apareix recolzant-se en un bastó, fet absolutament inusual per un minyó de menys de vint anys. Novament, una degeneració de tipus genètic, deguda a la proliferació de matrimonis cosanguinis, és una hipòtesi plausible.


CINC. Una tomba d'estar per casa

Veieu alguna cosa?
va preguntar Lord Carnavon a Howard Carter quan aquest va trencar el segell de la darrera porta i va entrar dins la tomba, el 26 de novembre de 1922. Il·luminant-se només amb una espelma, Carter hi va donar un cop d'ull: Sí, sí, veig coses meravelloses...! Veia – segons ell mateix va explicar més tard – animals estranys, estàtues, or, or.... Or pertot arreu.


Certament que Howard Carter i Lord Carnavon van quedar extasiats davant les riqueses d'aquella tomba, però un cop refredat l'entusiasme es va imposar una anàlisi freda del seu contingut. Molts dels objectes semblaven reaprofitats: es tractava d'objectes – rics i cars, sens dubte – fets originalment per al gaudi d'algú altre, refets amb imatges modificades a corre-cuita perquè el jove faraó (i de vegades també la seva esposa) hi apareguessin d'una manera o altra. En alguns dels objectes la simbologia era encara netament Amarniana. Per exemple, el famosíssim tron revestit d'or i pedres, on Tutankhammon apareix assegut al respatller, amb Ankhesenammon prop seu (parlant-li?), conté a la part superior una imatge del Sol (Aton), amb els seus raigs il·luminant la parella: a l'extrem de cada raig, una mà, simbolitzant el sol com a donador de la vida. Es fa difícil d'imaginar que el clergat d'Ammon hagués permès tota aquesta iconografia. Cal pensar que, degut a la mort sobtada i inesperada del jove rei, materialment no hi hagués hagut temps d'arranjar un parament digne, i que hagués calgut arreplegar qualsevol objecte aprofitable però, alhora, digne d'un faraó. El tron amb aquella imatge tan Atoniana devia ser un record d'Amarna, i sens dubte ho eren també bona part dels objectes personals: joies, penjolls. De fet, s'ha suggerit que el tron devia ser el mateix tron d'Akhenaton, reaprofitat i una mica modificat per l'ocasió. Altres objectes devien ser posteriors, puix que la seva iconografia ja és més ajustada als estàndards egipcis.


Finalment, hi havia la mida de la tomba: molt més petita que la majoria de les tombes de la Vall dels Reis, absolutament indigna d'un faraó. I és que probablement – és la hipótesi més acceptada – aquella tomba, que ja devia estar excavada d'abans, no era per ell: devia ser la tomba d'Ay, que aleshores ja era un personatge d'edat avançada (uns 60-70 anys) i devia haver començat a preparar-se per al repòs etern. Sense temps per excavar cap altra tomba, aquell forat devia ser l'únic disponible, i el devien arranjar a corre-cuita per rebre amb un mínim de dignitat el jove faraó mort.


Però per molt que la tomba fos relativament humil i poc treballada, alguns detalls segueixen essent impressionants. La cambra funerària contenia quatre ‘capelles' de fusta revestida d'or, cadascuna encaixada dins l'altra. La més interna contenia un sarcòfag de quarsita, que protegia tres taüts, cadascun d'ells encaixat dins l'altre: els dos primers, de fusta revestida d'or, i el més intern d'or massís: fa una mica més de metre vuitanta d'alçada, i pesa cent deu quilos. Tot plegat, com sap tothom, amb una gran riquesa d'esculptura i elaboració. Dins aquest taüt, la mòmia duia el rostre protegit per una màscara d'or, d'una bellesa esborronadora: probablement, la imatge més famosa de tot l'art egipci.



Bona part de l'aixovar semblava posat de qualsevol manera, gairebé com unes golfes o una habitació dels mals endreços. Com interpretar-ho? Ay, ja d'edat molt avançada, succeí Tutankhammon en el tron. Fou faraó ben poc temps: quatre anys. Amb prou feines tingué temps d'excavar-se una nova tomba a la Vall dels Reis. La nova tomba devia ser a prop de la de Tutankhammon: la presència d'obrers i capatassos a l'obra explicaria que els lladres de tombes, que ja havien entrat a la tomba de Tutankhammon, fossin descoberts a temps, i que s'impedís que el robatori arribés a ser greu. Tot plegat fou deixat ràpidament dins la tomba de Tutankhammon, apilotat de qualsevol manera, la tomba es segellà altra vegada... i tingué la sort immensa que la runa, pedra i grava extreta de les noves tombes que s'anaven excavant, entre elles la del mateix Ay, en colguessin totalment l'entrada. Una pirueta del destí havia fet que aquella tomba relativament miserable quedés amagada als lladres durant més de tres mil anys.
Ara caldria parlar d'Ay, del seu matrimoni amb Ankhesenammon (cinquanta anys més jove), i de l'odi de Horemheb, que devia creure que tenia més dret que Ay a heretar el tron, i que quan finalment fou faraó es va dedicar a violar la tomba d'Ay i a esborrar metòdicament els noms d'Akhenató i Ay dels registres reials i les inscripcions...

Fóra llarg. I ja no pertany a la biografia de Tutankhammon.


SIS. La maledicció


Ara, queda la segona part de la seva llegenda romàntica: la famosíssima maledicció.


Avui ens pot costar d'imaginar l'expectació que va desvetllar a tot arreu el descobriment de la tomba de Tutankhammon. Semblava talment que els corresponsals de tots els diaris importants haguessin embogit en la seva dèria d'oferir al seu públic notícies fresques i, si podia ser, sensacionals. La majoria d'aquells diaris no tenien a la redacció experts en arqueologia, ni es preocupaven gaire de verificar notícies que sovint no els arribaven de fonts fidelignes, sinó de tercera o quarta mà – amb totes les tergiversacions i inexactituds imaginables. El fet és que durant tres mesos, l'any 1926, la tomba del jove faraó fou el tema principal de debat a la majoria dels mitjans de comunicació. La tomba fou visitada per més de 12000 turistes – xifra enorme per l'època –, i el laboratori de Howard Carter fou visitat per representants de més de 250 societats científiques. Una bogeria.


No ens ha d'estranyar, per tant, que un públic àvid de novetats esperés –desitgés? –notícies de tipus màgic, de malediccions exòtiques o de conjurs ancestrals. Les notícies relatives a la maledicció del faraó van tenir un abast tan fulminant per la senzilla raó que era la mena de notícies que el públic desitjava llegir.


L'origen de tot plegat podia haver estat aquesta frase:
'La mort s'acostarà de pressa a qui pertorbi el repòs del faraó'.

Segons els que van estendre la llegenda de la maledicció, aquesta frase forma part dels jeroglífics de la tomba. L'he vista repetida en alguns llibres de tipus esotèric, d'afeccionats a temes de ciències ocultes i parapsicologia. De fet, és difícil de dir on va començar tot. El fet és que poc després de la descoberta de la tomba, Lord Carnavon, el patrocinador de les excavacions de Howard Carter, va patir una picada de mosquit. Va morir el 6 d'abril de 1923, després de tres setmanes de malaltia. Una notícia com aquesta podia entristir, però no pas impressionar aquells que haguessin estat en països tropicals, on les condicions d'higiene eren molt deficients i on malalties com la malària – i no només la malària – feien estralls, fins i tot en una població autòctona que hi devia estar habituada. Però la llegenda havia començat: algú va esmentar en un diari anglès que
'el sacríleg ha estat castigat'

En diaris anglesos i americans anava apareixent adesiara la notícia de la mort d'algú que havia estat involucrat en el descobriment de la tomba. A.C. Mace, que fou, juntament amb Carter, qui va obrir el sarcòfag de Tutankhammon, va morir poc després. Ben aviat, el públic s'assabentava que:
Avui, Lord Wetsbury, home de setanta-vuit anys, s'ha llançat des del setè pis de l'immoble on vivia, a Londres, i ha mort a l'acte. El seu fill, que en la seva època participava en el descobriment de la tomba de Tutankhammon com a secretari de l'investigador Carter, també fou trobat mort el novembre de l'any passat a casa seva, tot i que la nit abans s'havia ficat al llit en perfecte estat de salut. No s'ha pogut esbrinar la causa de la seva mort. A Estats Units, es va saber la mort d'un parent de Howard Carter, en un accident misteriós. Els diaris van esmentar, òbviament, que Tutankhammon es venjava dels que havien gosat profanar la seva tomba en la persona dels parents dels culpables. Els titulars (‘Anglaterra horroritzada') es van tornar a disparar quan es va saber que un arqueòleg (de nom Archibald Douglas Reid) havia mort després d'haver pres radiografies a una mòmia egípcia – no pas la de Tutankhammon. I encara més quan, el 1929, lady Elizabeth Carnavon va morir, també d'una picada d'insecte. I les històries seguien.

Finalment van ser els mateixos arqueòlegs els que van posar fil a l'agulla per desfer l'embolic. Carter va escriure cartes als diaris, queixant-se d'aquella follia que es fonamentava bàsicament en la ignorància. Explicava quina mena de correus rebien a l'excavació quan es va donar al món la notícia del descobriment. Un cop es va saber que s'havia trobat un veritable tresor, plovien cartes de tota mena, des de dissenyadors de moda que demanaven detalls sobre el vestuari funerari per incorporar-ho a la moda europea de l'any següent, fins un sonat que els preguntava si el descobriment de la tomba podria aclarir els esdeveniments de l'any anterior al Congo belga – no és broma.
Altres arqueòlegs van prendre el relleu de Carter i van anar desfent el nus gordià de mica en mica, amb la senzilla tàctica d'anar examinant les morts una per una.

Georg Steindorff, arqueòleg alemany, fou un dels que més va treballar per desfer l'embolic. Per exemple, va recordar que A.C. Mace, mort poc després d'obrir la tomba de Tutankhammon, feia temps que estava greument malalt, però malgrat tot no es volia perdre el descobriment d'aquella tomba. Es va retirar poc després, i va morir de la malaltia que ja tenia prèviament, no pas de res que hagués agafat de sobte. Pel que feia als Wetsbury de què parlaven les notícies (pare i fill, tots dos morts), no tenien res a veure amb el Sr. Wetsbury, secretari de Howard Carter: coincidien en el cognom, res més. El mateix passava amb aquest misteriós Carter, americà, suposat parent de Howard Carter i mort en un accident estrany. Es va esbrinar que l'individu en qüestió no tenia res a veure amb Howard Carter: el cognom és força estès a Anglaterra i Estats Units, on n'hi ha milers.


Que l'arqueòleg Archibald Douglas Reid patís la mort treballant amb raigs X no era tan rar en una època on les propietats i el perill d'aquesta radiació encara no es coneixien massa bé, i on els sistemes de protecció que avui són habituals encara no estaven massa desenvolupats. Una petita negligència podia haver estat desastrosa. Només cal recordar que els esposos Curie, en descobrir el ràdium, estaven tan extasiats per la lluïssor del nou metall que se'l passaven de les mans d'un a les de l'altre, tot jugant – imprudència increïble, que avui deixaria horroritzat qui treballi amb compostos radioactius tan potents. Finalment, el tema de les picades de mosquit pot sorprendre un lector d'avui, però cal recordar que a finals de la dècada dels vint la medicina els xocs anafilàctics produïts per picades d'insecte no eren rars en persones que per alguna raó tinguessin les defenses baixes. Posats a esmentar una annècdota, la mateixa Agatha Christie, a la seva novel·la ‘Mort als núvols', fa morir la víctima d'una picada de vespa – bé, especifiquem: després Hercule Poirot ens descobreix que no ha mort d'una picada de vespa, però el fet que volem destacar és que una mort així no hauria estat gaire inusual a l'Anglaterra dels anys trenta.


Sempre podien quedar morts que semblessin un pèl estranyes, però el descobriment que bona part de la maledicció era feta de confusions en els noms o de notícies falses va fer rebaixar de mica en mica l'obsessió pel tema. Malgrat tot, encara avui dia se'n parla. Només cal recordar el començament de Les set boles de cristall, l'aventura de Tintín que Hergé va escriure i dibuixar – parcialment – en plena II Guerra Mundial. La maledicció de l'inca està clarament inspirada en la suposada maledicció de Tutankhammon, i de fet hi és clarament esmentada a la primera pàgina de l'àlbum. El tema de la maledicció és ben viu en l'àmbit d'escriptors de temes misteriosos o esotèrics, bé que cap egiptòleg seriós en fa cas.
Potser el punt final el va posar el mateix Georg Steindorff, en fer notar un petit detall: que la famosa frase La mort s'acostarà de pressa a qui pertorbi el repòs del faraó no apareix enlloc a la tomba de Tutankhammon; no forma part dels jeroglífics de la tomba, ni es troba a les parets, ni al sarcòfag, ni enlloc. A la tomba hi ha, això sí, fórmules màgiques, però estan dirigides a demanar per al finat desitjos de pietat i benevolència: com va remarcar Howard Carter, les fórmules són de protecció del mort contra l'enemic d'Osiris – el déu en el qual el mort s'ha de personificar. De fet, enloc de la tomba no hi ha cap maledicció, estrictament parlant. Es va comentar que la maledicció es va esfumar perquè es trobava precisament a la porta d'entrada a la darrera cambra de la toma, que Carter va haver d'esbotzar per entrar-hi. Però Carter era un arqueòleg seriós i meticulós, que abans d'esbotzar una paret o un segell en prenia croquis molt detallats, fotografies i, quan s'esqueia, en treia motlles de guix perquè quedés constància de com eren. Res de tot això no apareix esmentat als quaderns de notes de Carter; sembla raonable pensar que tot plegat és una falòrnia.
SET. La icona d'Egipte

Els sarcòfags del jove rei, i el tresor trobat a la seva humil (!) tomba, són avui part essencial del museu egipci d'El Caire. Sens dubte són la imatge més famosa i popular de la cultura i l'art egipcis – només les piràmides de Gizeh i, potser, el bust de Nefertiti s'hi podrien comparar. Hom no pot evitar de pensar en aquesta paradoxa de la història. Sobretot tenint en compte que al capdavall Tutankhammon fou un faraonet de no-res, de cap manera comparable a grans faraons com Ramsès II, Khufu (Keops), Tutmès III o el seu avi Amenhotep III, monarques immensament poderosos i que devien anar a parar a tombes farcides d'unes riqueses que avui amb prou feines podem imaginar. Només en queda la carcassa: les coves pintades de la Vall dels Reis, en el cas dels faraons de l'Imperi Nou, i la gran piràmide, en el cas de Keops.


Sobta, també, pensar que d'un monarca tan immensament poderós com Keops, avui només en tenim (a més de la piràmide) una figureta menuda i artísticament irrellevant. Ben lluny de personatges tan importants, el faraonet de no-res ha deixat una col·lecció de retrats d'una gran bellesa, entre una màscara mortuòria d'una bellesa impressionant. Potser a través d'ella l'esperit d'aquell jove monarca observa el nostre món. Atònit, és clar.

Pere Rovira
********


Al proper CriTeri:

Leònidas, els seus ‘300', i tota la penya.

En un mot,


E S P A R T A

Fa un parell d'anys, el film ‘300', basat en un còmic, ens recordava la gesta del rei espartà Leònidas, que amb 300 soldats i un grapat d'auxiliars va ser capaç de contenir al pas de les Termòpiles l'immens exèrcit de Xerxes. El fet essencial que s'explica a la pel·lícula és rigorosament cert. I com tantes altres vegades, a través d'una pel·lícula el gran públic redescobreix una història mig oblidada: un rei, una gent, una ciutat – Esparta – que era la seva pàtria. Esparta és un nom mític: la ciutat dels millors guerrers que mai hi ha hagut, menyspreadors de la riquesa i de res que no fos la glòria militar, valents, senzills i honestos.

Darrere el mite, com tantes altres vegades, hi ha una realitat. Que en part es correspon amb el mite, però en part no. Ara que l'impacte de la pel·lícula s'ha asserenat, potser és un bon moment per explicar-ho tot. El mite, i la realitat que hi havia darrere. La part bonica i la part menys agradable a l'oïda.
**********

Share this:

Publica un comentari a l'entrada

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes