Les regles del joc

Aquest mes de juliol deixo momentàniament de banda les experiències del consultor Internacional per parlar-vos de com les diferents regles de joc existents en cada país impedeixen una igualtat d’oportunitats a empreses i treballadors. En els mercats globals, sobretot en matèria de construcció de grans infraestructures, les regles de joc no estan ben definides i sol imperar i guanyar “Don dinero”. Quan el factor preu és el que més es valora a l’hora d’adjudicar una obra, el treballador és qui en surt més mal parat. Us en donaré alguns exemples:

Sud de Mauritània, propers amb la frontera de Mali. El Govern adjudica la construcció d’una carretera a dues empreses, una xinesa i l’altre portuguesa. 

Cada una farà un tram diferent de carretera però totes dues tenen els mateixos terminis, condicions i pressupostos. Els peons i tècnics portuguesos viuen al poble més proper a l’obra i cada dia es desplacen en camions cap a la carretera que estan construint. Normalment els equips estan formats per peons locals i tècnics portuguesos, que cobren una dieta per estar desplaçats a un altre país. Els peons i tècnics de l’empresa xinesa són xinesos i viuen en tendes de campanya al costat de les obres. Arriba l’època de pluges i tot s’enfanga. Els portuguesos no poden treballar i es queden al poble fins que les condicions meteorològiques milloren. Els xinesos no paren. Tiren camions i camions de sorra per vèncer a l’aigua i les obres de la carretera no s’aturen. Quan acaba el termini establert per contracte, els xinesos han acabat la seva part de carretera i els portuguesos (entenguis aquí Europeus) no. Porten vàries setmanes de retard. El govern de Mauritània executa les penalitzacions previstes en el contracte pels retards ocasionats per l’empesa portuguesa. El rerefons del problema no és una qüestió de determinisme ambiental (la pluja), sinó de les condicions de treball, de les regles de joc desiguals. Uns juguen amb unes regles europees (drets i deures dels treballadores, dignitat humana...) i els altres juguen amb les regles de joc del govern xinès (una dictadura). Al govern de Mauritània (i a molts d’altres) només li interessa que l’obra s’acabi dins del termini previst i amb el pressupost assignat. Els xinesos compleixen i els portuguesos no. Qui tornarà a treballar pel govern de Mauritània? Sabeu qui està fent totes les obres grans a Àfrica? Heu sentit a dir que els xinesos han colonitzat Àfrica? A quin preu? Podem els Europeus competir amb aquestes condicions?

Segon exemple. Colòmbia. El govern ha licitat un concurs internacional per a construir una presa. S’han presentat empreses constructores del tot el món: nord americanes, europees, d’Amèrica Llatina i una xinesa. Les propostes econòmiques de les empreses americanes, europees i d’Amèrica llatina són semblants dins d’un mateix ordre de magnitud. La proposta econòmica de la constructora xinesa és un 40 – 50% més barata que el de la resta de competidors. Per a fer el mateix, amb els mateixos terminis, materials i qualitat tècnica, necessita un 50% menys de recursos. Com ho fa? Com és possible? Doncs bé, la proposta xinesa detalla que els treballadors (5.000) que construiran la presa durant 5 anys seran presoners xinesos als quals se’ls donarà l’oportunitat de canviar la cel·la d’una presó xinesa pel treball a la presa colombiana. Un cop acabada la presa, obtindran la llibertat. Evidentment la proposta xinesa no diu res d’un salari digne, d’unes condicions d’habitabilitat, d’uns horaris o de dies de vacances durant els anys de treball a l’obra. Hi no ho especifica perquè el plec de condicions no ho demana. Senyors i senyores, estem parlant d’esclavitud en ple segle XXI. Evidentment el govern Colombià va tenir en compte només els beneficis econòmics que li suposava la proposta xinesa i li va adjudicar la construcció de la presa. De nou, els drets humans i els drets dels treballadors no han estat tinguts en compte en un mercat global amb diferents regles de joc.

I la culpa no només és del xinesos. Les obres del mundial de la FIFA Qatar 2022 porten més de 1.400 morts i els treballadors viuen en condicions de semi esclavitud: passaports retinguts, salaris inferiors als 7 euros dia i jornades de treball maratonianes. Però en aquest cas occident mira cap a un altre lloc perquè Qatar paga bé. Si no, que li ho preguntin a en Xavi Hernàndez, Pep Guardiola, Zaha Hadid, Norman Foster... (segueixo?)

Sense unes regles de joc globals i igualitàries pel que fa als drets i deures dels treballadors sempre hi hauran formes encobertes (i acceptades) d’esclavitud.

Share this: