Retrobservaciones

divendres, de març 05, 2010
Entre las múltiples causas que se manejan para intentar explicar la pasividad, falta de motivación y de ganas respecto a cualquier tema que se atribuyen a la juventud ésa que se viene a llamar últimamente y con gran éxito comercial y televisivo “los ni-ni” (para los muy desconectados, significa que “ni estudia ni trabaja”) se barajan principalmente la ruina de los sistemas educativos modificados profundamente, al menos, con cada cambio de gobierno; la escasa implicación de los padres en la educación (evitando frecuentemente métodos demasiado autoritarios como los que pudieron haber sufrido ellos o simplemente adaptándose al hecho de trabajar ambos y disponer de un mínimo de tiempo para compartir con los críos, de manera que no es plan de, encima, estar a malas poniendo normas y límites a las demandas, ocurrencias y caprichos de las criaturas) y, en general, la presunción de que, al igual que ocurre con el tiempo, toda generación anterior fue mucho mejor (véanse las generaciones de las guerras mundiales, de las dictaduras generalizadas, de las cruzadas, de los colonialismos, de la esclavitud como industria nacional, en fin, tiempos mejores). Sin embargo, parece que nadie ha tenido en cuenta hasta ahora en la búsqueda de explicación para estas actitudes sorprendentes de los jovenzuelos de hoy el papel capital de las frustraciones continuas y cotidianas a las que generaciones anteriores estuvieron o estuvimos expuestos. Pequeñas lecciones de gran calado y profunda huella a las que no han tenido ni tendrán que hacer frente aquellos que han pasado más tiempo con sus amigos a través de internet que hablando en lo que aún llamamos “la vida real”, tonta expresión, por otra parte.

El atardecer en la Albufera de Valencia...


Por ejemplo, los nacidos antes de ser Unión Europea crecimos con serios limitantes a la hora de conseguir cualquier tipo de información. En el caso de la música, tenías acceso a lo que hubiera en tu casa y, con mucha suerte, en casa de algún amigo o familiar (con doble pletina a ser posible) que te pudiera grabar una cinta. Si no había tiempo como para grabarlo en el tiempo normal, siempre se podía poner la copia a doble velocidad y esperar que el sonido no se pudriera demasiado. Eso o las bibliotecas, o la radio. En la misma dirección y sentido, las películas, que se podrían ver en el cine o en la tele, cuando tuvieran a bien programarlas alguno de los dos (posteriormente, alguno más) canales existentes. En cuanto a la información en general, básicamente te quedaba la biblioteca o una enciclopedia de esas ilustradas que se vendían puerta a puerta y se pagaban a plazos (llamaba la atención porque no había tantas cosas que se pagaran a plazos... Y ya. Ahora estás a un clic de cualquier canción o película (¿cómo valorarla?) o de cualquier información (¿para qué molestarse en aprender nada?).


Volviendo a las pequeñas frustraciones, los menores de 20 años no sabrán la molestia que supone que la cinta de casette suene cada vez más lenta y con un registro más grave a medida que las pilas del walkman se van agotando; desconocerán sin duda las funciones del boli bic como herramienta de ahorro energético en el rebobinado (ya ves si llevamos tiempo luchando contra el cambio climático y reduciendo emisiones, que sería la consigna actual)…tampoco experimentarán el hecho de pasar horas sintonizando (o intentándolo infructuosamente) canales con los cuernos de la tele, o en el mejor de los casos con esas ruletillas que te mataban los dedos a menos que tuvieras esa pequeña pieza cilíndrica de plástico tan fácil de perder que aceleraba las cosas significativamente. Cómo podrán vivir felices sin haber experimentado la enorme incertidumbre de programar una película o programa esperadísimo en el vídeo (tarea reservada en exclusiva a los hombres, eran otros tiempos sin duda) sin saber si grabaría lo que se esperaba o si sin embargo le daría por confundir la hora y el canal (en el caso improbable de que no se fuera la luz durante el intervalo concreto en el que tocaría grabar). No sabrán, por supuesto, lo que se siente al acabársete el carrete de fotos justo antes de que ocurra un momento realmente digno de ser inmortalizado, no experimentarán los sorprendentes efectos de las máquinas de rayos X sobre los carretes que contenían todas las fotos de las vacaciones, o cómo la nulidad de los transeúntes a los que se pide hacer una foto podía conseguir que todas las fotos de grupo mínimamente memorables contuvieran metros y metros de suelo (perdiéndose el paisaje que se quería inmortalizar) o bien que la base de la foto sean las cabezas (en ocasiones cortadas parcialmente) de los integrantes de la expedición. Obviamente, esto no se sabía hasta que no se iban a recoger las fotos al laboratorio, cosa que, por otro lado, hacía mucha ilusión…


Qué decir de esos viajes interminables por carreteras infames y en coches con mínimos sistemas de seguridad, detrás de lentísimos camiones portugueses sin más diversión que los casettes con que los progenitores amenizaran o martirizaran a los integrantes del viaje, en función de la suerte que se tuviera. No descubrirán con enorme misterio y recelo el funcionamiento de un fax, de una impresora, nada de fotocopiarse la mano para descubrir con pena que efectivamente, sale una mano amorfa pero nada más.


En fin, que cada generación tiene sus pequeños orgullos y sus mitos, a nosotros nos tocó vivir con sorpresa el paso de lo analógico a lo digital, otros contarán con emoción y un brillo de experiencia irrepetible en los ojos con qué mérito se comunicaban con ordenadores y móviles, lo rudimentario que era eso de los primeros libros electrónicos, las redes sociales o los móviles 3G…


Por último, felicitar a la familia criTeriana por haber hecho realidad con muchos esfuerzos y aún más ilusión (poco rollo ni-ni por aquí) esta historia que ya dura cuatro años…


El observador



La cita:
“Disfruto viendo la cantidad de cosas que no necesito”.
Atribuida a Sócrates, en el mercado de Atenas


La anécdota de ascensor:
El número Pi es la base de uno de los concursos de memoria más famosos del Mundo; básicamente la cosa consiste en que un grupo de gente en general extrasociales memoriza cientos o miles de cifras…el récord está, por el momento, en 100.000 cifras (en poder del mítico Akira Haraguchi); si alguien quiere hacerse famoso, ya tiene una opción más.
Por cierto que hasta ahora la mejor aproximación que se ha hecho al valor real de Pi es de algo más de 4 billones de decimales.


El enlace:
Por si alguien quiere superar al señor Haraguchi, aquí va el primer millón de decimales de Pi (web oficial del Día de Pi):
http://www.piday.org/million.php

Un Android Màgic

divendres, de març 05, 2010

Aquest mes he fet un salt de trampolí i m’he llençat a la captura de la llaminadura més llaminera. No estic parlant d’un caramel ensucrat sinó del couland de chocolata amb extra de cacau.

Fa una setmana que tinc un HTC Màgic amb Vodafone i estic meravellat. Tens Internet al palmell de la mà, fotos, mail, chat, GPS, Google Maps, brúixola, jocs, música i un gran etc.

Senyàlia

divendres, de març 05, 2010
1. Amer

Per algun estrany motiu, els cotxes s’han d’aparcar de cul en aquest aparcament…alguna idea?

2. Ginebra
És de tots conegut que l’esglèsia anglicana és estessa arreu del món…per exemple, la diòcesi de Gibraltar té una de les seves seus “A Europa” localitzada a Suïssa…


3. Yellowstone

Gràcies a aquest cartell ja no hi ha gairebé erosió al Parc…

La columna III

divendres, de març 05, 2010

Per Àngel Carbonell

Fa poc temps vaig passar la pel·lícula “American History X” als meus alumnes d’ètica de 4t. D’ESO i van haver d’omplir un parell de fitxes amb diverses preguntes sobre el contingut d’aquesta, que, per a qui no ho sàpiga, tracta sobre un noi de classe mitja el pare del qual, bomber, mor assassinat per un home negre quan es trobava apagant un incendi en una barriada afroamericana. Arran d’això el noi es torna racista, és atret per un grup d’skinheads neonazis, assassina un noi negre que intentava robar-li el cotxe una nit i és condemnat a tres anys de presó, i no dic res més perquè veieu la peli, si és que no l’heu vista. En tot cas, la peli constitueix una mena d’anàlisi dels factors que poden portar una persona a sentir odi envers persones diferents, només per ser diferents, atribuint a tota una comunitat els actes delictius o criminals i els defectes d’una persona, com si aquests fossin intrínsecs en aquesta comunitat.

El cas és que una de les meves alumnes va demostrar que no havia comprés la peli, o bé que no acceptava la lliçó que aquesta pretenia impartir, perquè la seva resposta a una de les preguntes implicava que ella compartia aquesta opinió, que culpa tot un grup dels actes d’un membre d’aquest i citava l’exemple d’alguna comunitat immigrada present a Catalunya. És a dir, la lliçó de la peli, molt didàctica, fàcilment assimilable, malgrat tot havia patinat sobre la seva pell i no havia deixat rastre, cosa que, per cert, també passa amb qualsevol coneixement que vulguem impartir a molts adolescents catalans d’avui en dia. Afortunadament, els altres alumnes, si fa no fa, sí que van assimilar el contingut de la peli i això em va tranquil·litzar, encara que més d’un potser va contestar pensant en la persona que havia de corregir aquelles fitxes i posar-hi notes. Ja se sap que en el país de la correcció política no hi ha ningú en absolut que sigui racista, xenòfob, antisemita o bé homòfob, excepte aquells que ho són de pensament o de forma inconscient (una bona quantitat de gent segurament, encara que no ho podem saber perquè tanta correcció política ens impedeix localitzar l’ou de la serp), que bé podria ser el cas d’aquesta alumna què he esmentat, inconsciència de manifestar-se racista o xenòfoba, com qui no vol la cosa, com qui no reflexiona sobre els seus actes, pensaments, sentiments o paraules, com la cosa més natural del món al capdavall.

Això em fa venir al cap el títol de l’últim llibre del Quim Monzó. El llibre és un recull dels seus articles publicats a “La Vanguardia” entre 2001 i 2004 i es titula Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Jo no comparteixo, ni de bon tros, totes les opinions del Monzó, però admeto que molt sovint l’encerta de ple, si més no al meu parer. Els articles constitueixen una crítica sarcàstica d’aquesta progressia tan moderna, alliberada i enrotllada, tan allunyada de la realitat i tan ben representada pels actuals governs de Barcelona i Madrid, dels quals ja fa anys que vaig deixar d’esperar que duguessin a terme veritables polítiques progressistes.

En efecte, ¿no són aquests els governs que, a partir del 2003, van mantenir, contra les advertències de molts economistes assenyats i de prestigi, el model de creixement econòmic basat en la construcció i l’endeutament, de manera que es pot dir que, en el regne dels cecs, el rei també és cec (ho dic així perquè un borni s’hauria vist d’un ull, aquests ni això, com un toro embestint la barrera)? ¿No són aquests els que, malgrat tota la seva xerrameca progressista i políticament correcta, han retallat el pressupost de l’ensenyament públic i de la recerca, ara que les vaques són magres, tot i que, quan eren grasses, tampoc hi invertien gaire? I tot plegat, després que ells i els governs precedents es carreguessin l’ensenyament amb reformes molt ben intencionades, sí, però que s’han caracteritzat pel seus efectes catastròfics sobre l’educació d’una bona part de les seves innocents víctimes.

Doncs mira, tant voler ser moderns, alliberats i enrotllats i tot i haver convertit instituts i escoles en veritables centres d’adoctrinament sense criteri en la modernitat, la llibertat sense fronteres (perquè els nostres alumnes, en una bona part, coneixen molt bé els seus drets, però no tenen ni idea de que hi hagi una contrapartida en forma d’obligacions, i no volen que res restringeixi la seva llibertat, i molt menys els drets dels altres) i el bon rotllo, al capdavall hi ha molts joves d’avui en dia que s’han convertit en criatures malcriades, egoistes i cíniques que no tenen res a veure amb el model més desitjable.

El mes que ve més.

CAVAS PARA CELEBRAR

divendres, de març 05, 2010
Hace mucho que no hablamos desde aquí de alguna botella de cava. Qué mejor ocasión que un aniversario para hacerlo. ¡Viva el cava!

Bertha Brut Nature 2007

Adquirido en Vila Viniteca a un precio de 8,95 euros. En copa es dorado, poca capa. En nariz es bastante verde, plano y mineral. En boca tiene un postgusto ácido, amargor fino pero bastante significativo.

L’Origan Brut Nature

Adquirido también en Vila Viniteca a un precio de 19,30 euros.
En copa es dorado intenso, burbuja muy fina. En nariz es presenta aromas tostados, avellana. En boca es de cuerpo cremoso, con toques lácticos. Muy buena integración.

Recaredo Brut Nature Gran Reserva 2005

Comprado en Vila Viniteca a un precio de 21,30 euros.
En copa es muy clarito, con poca capa y el que presenta la burbuja más pequeña de los tres. En nariz es presenta aromas cítricos. En boca es de cuerpo intenso y redondo, llena el paladar. Presenta finos toques amargos muy bien integrados. Es fresco, cítrico, fácil de beber. Postgusto largo.

Opinión

De los tres cavas, L’Origan y Recaredo superan al Bertha en personalidad y calidad. El Recaredo es muy buen cava, muy fresco, pero con un cuerpo fuerte y gran calidad. L’Origan es un cava diferente, no es “refrescante” sino que es más cremoso, con unos tostados muy agradables. Personalmente es el que más me ha gustado, aunque la calidad del Recaredo es de destacar.




Burbujita Freixenet
adrianlopezgarciadelomana arroba gmail punto com

Un prophète

divendres, de març 05, 2010
Títol original: Un prophète.
Direcció: Jacques Audiard.
Països: França.Any: 2009.
Durada: 154 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Tahar Rahim (Malik), Niels Arestrup (César Luciani), Adel Bencherif (Ryad), Reda Kateb (Jordi), Hichem Yacoubi (Reyeb), Jean-Philippe Ricci (Vettori), Gilles Cohen, Antoine Basler, Leïla Bekhti, pierre Leccia, Foued Nassah, Jean-Emmanuel Pagni.
Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain, basat en un argument d'Abdel Raouf Dafri i Nicolas Peufaillit.
Producció: Martine Cassinelli.
Música: Alexandre Desplat.
Fotografia: Stéphane Fontaine.
Muntatge: Juliette Welfling.
Disseny de producció: Michel Barthélemy.
Vestuari: Virginie Montel.
Distribuïdora: Alta Classics.
Estrena a França: 26 agost 2009.
Estrena a Catalunya: 26 febrer 2010.


Condemnat a sis anys de presó, Malik El Djebena no sap llegir ni escriure. Quan arriba a la presó completament sol, sembla més jove i fràgil que els altres presos. Té 19 anys. Arraconat pel cap de la banda de corsos que domina la presó, li encomanen una sèrie de "missions" que ha de complir per fer-se més fort i guanyar-se la confiança del líder.Però Malik és valent i aprèn ràpid, i fins i tot s'atreveix a fer els seus propis plans.





EL CONCURS

divendres, de març 05, 2010

Benvolguts concursants,


Sembla que el mes passat el concurs va sortir fàcil...Intentarem aquest mes posar-ho més complicat..! Ànims i no us oblideu de participar!!


Us recordo de nou l’adreça a la que cal enviar les respostes:

elconcurs.criteri@gmail.com. S’atorgarà un punt per resposta endevinada!


“QUI ES?”


Les fotos dels personatges:


1.- Actualitat:




2.- Contemporani:



3.- Històric:




Respostes del “Qui és?” del mes de febrer:


- Actualitat: Jake Sully alter ego de Sam Worthington (Godalming, 1976 - )

- Contemporani: Rita Barberà Nolla (València, 1948 - )

- Històric: Ladislau Kubala (Budapest, 1927 - Barcelona, 2002)



“DE QUÈ ES TRACTA ?”



Si coneixeu que s’apaga darrera les pistes que us presentem, envieu les respostes a: elconcurs.criteri@gmail.com S’atorgarà 2 punts a qui ho encerti!


Aquest mes es tracta d’endevinar un conegut monument


El monument :


  • Ha estat un dels 177 monuments que han participat en la darrerament famosa elecció de les 7 noves meravelles del món, el que deixa clara la seva vàlua a nivell mundial
  • Si bé es va plantejar la seva construcció durant el segle XIX, no va ser fins el segle XX que es va iniciar i acabar la mateixa
  • És el símbol per excel.lència de la ciutat, i fins i tot del país, que acull i l’acull
  • Tot i la seva magna construcció, no hi va haver cap mort durant els treballs, potser per voluntat divina
  • Forma part del llibre Guiness dels Rècords


Resposta del “De què es tracta?” del mes de febrer:


- “Un chien andalou” (1929) de Luís Buñuel.



CLASSIFICACIÓ PROVISIONAL:


PUNTS

1. Poca sé pas

15

2. Anna

15

3. Lluís-Xavier

15

4. Lady Godiva

14

5. El observador

14

6. M.J. Salvadó

12

7. Genís

7

8. Mr. Flower

7

9. Santi

5



divendres, de març 05, 2010

La república independent

divendres, de març 05, 2010
AVÍS IMPORTANT: EN AQUEST HORÒSCOP POT HAVER-HI PARAULES OFENSIVES.
ABSTENIR-SE DE LLEGIR-LO ELS QUE NO HO SUPORTIN.

AQUARI (del 20 de gener al 20 de febrer)
Malgrat que el carnestoltes ja no el recorda ningú, tu continuaràs en aquesta fase boja. Faràs el ridícul i tothom parlarà de tu. De sexe res de res i de diners menys.

PEIXOS (del 18 de febrer al 20 de març)
Aquest mes tindràs pulsions travestis. Voldràs vestir-te "diferent", et sentiràs extrany/a. Ves estalviant diners perquè hauràs de pagar roba nova i, potser, alguna operació.

ARIES (del 21 de març al 20 d’abril. )
Ara tocarà pagar els preus dels excessos comesos. La salut, aquest mes, estarà deteriorada i la butxaca encara més.

TAURE (del 21 d’abril al 20 de maig)
Cada vegada et tornes més solitari/a, la teva parella et farà nosa. Només vols estar sol/a amb les teves coses. La salut bé i els diners perfectes. Amb el sexe ja hi jugaràs tu mateix/a.

BESSONS (del 21 de maig al 20 de juny)
T'entregaràs als altres com mai. T'oferiràs per al que faci falta i tothom t'ho agraïrà. Sexualment seguiràs el mateix camí, aquest mes t'ho passaràs pipa.

CÀNCER (del 21 de juny al 21 de juliol)
Sexe, sexe i sexe, aquest mes no existeix res més per a tu que això.

LLEÓ (del 22 de juliol al 21 d’agost)
Els canvis que van començar el mes passat es consoliden aquest mes, Armando Rampas et recomana una mica més de "ziga zaga". Esforça't i veuràs que val la pena.

VERGE (del 22 d’agost al 21 de Setembre)
Continues tan atractiu/va com sempre tot i que tu no n'acabes de treure tot el profit que podríes de tu mateix/a. Fes anar una mica més la pelvis i fot algun "cacahuet ilegal". Deixa't anar.

BALANÇA (del 22 de setembre al 22 d’octubre)
Aquest mes estaràs d'alló més carinyós amb la teva parella, el/la seguiràs com un gos però no acabaràs de tenir l'instint sexual del tot despert. Estigues alerta amb l'economia.

ESCORPÍ (23 d’octubre al 21 de novembre)
Triqui triqui triiiiqui triiiiqui triqui mon amour, triqui triqui triqui triiiiii

SAGITARI (del 22 de novembre al 21 de desembre)
Ets una bèstia sexual desenfrenada que busca com un llop les seves preses, sort que no tindràs parella i podràs caçar a "volunté". Tots els teus amics quedaran garratibats dels teus impulsos.

CAPRICORN (del 21 de desembre al 19 de gener)
Res de sexe, no tindràs feina ni diners i la salut començarà a anar malament. La teva parella s'ha cansat de tu i te n'adonaràs, que encara és pitjor, de que no hi ha res a fer. Esperem que aviat els astres canviïn per a tu.


Armando Rampas
Per a consultes, suggerències o soborns: armandorampas.criteri@gmail.com

¡MÍRAME POR FAVOR!

divendres, de març 05, 2010



Maribel lo sabe todo de los Henley. Hasta podría llegar a su casa con los ojos cerrados. Maribel está enterada de la reciente crisis matrimonial entre Frank y Dora Henley. Un lío. A Frank no le subieron el sueldo como pensaba y no pudo cumplir con la promesa de construir la tan esperada piscina en el jardín trasero, en Tucson, Arizona.


Dora se lo tomó muy mal y se desahogó violentamente con todo el mundo, refiriéndose a Frank como un fracasado que no sirve para nada. Para reparar el daño, Frank reservó un last minute a Florida para mediados de febrero y la riña de momento se ha acabado.
Maribel se ha puesto roja de la envidia mirando las fotos de los hijos de los Henley, Jane y Mike, bronceados y felices en las cálidas olas del océano Atlántico, mientras que en su casa hace un frío como nunca. Jane se hizo amiga de Liz, una estudiante de Ohio, a quien a Maribel no le gusta: la considera hipócrita. ¿O será porque Mike se ha enamorado de ella? En el disco duro de Maribel, hay docenas de fotos de Mike ... Algunas hasta las ha impreso y puesto encima de su mesita de noche cerca de las poesías dulces que Mike escribe ocasionalmente. Incluso Bart, el labrador de los Henley, tiene su página en Facebook; a Maribel le encantaría que sus padres le compraran uno igual ...

Maribel vive en Mataró, Catalunya y nunca se ha encontrado con los Henley en persona, ni ha comunicado vez alguna con ellos, ni ellos se imaginan que una niña catalana de diecisiete años esté siguiendo su vida, día tras día, foto tras foto, pensamiento tras pensamiento. Pero Maribel no está loca, ni está haciendo nada ilegal: está simplemente "espiando" la vida de los Henley que ellos mismos le muestran en Facebook, Twitter, Flickr, YouTube, blogs, etc....

Es impresionante la cantidad de información personal que, como los Henley, colgamos en Internet, a disposición de cualquiera: fotos de las vacaciones, pensamientos privados, noticias de la familia, número de pasaporte, el color del sostén, hasta vídeos de performances sexuales ... muchas veces sin preocuparse por los posibles problemas: ¿quién lee cuidadosamente las políticas de privacidad de los sitios a los cuales facilitamos nuestros datos? Y los que escriben sobre el trabajo o novias/os sin considerar las consecuencias? Sólo hace unos pocos años nadie hubiera imaginado que serían los propios usuarios quienes fueran a contribuir una gran parte de los contenidos de Internet. Y nadie podía suponer que estos contenidos fueran principalmente detalles de nuestras vidas que hacemos públicos con la mayor naturalidad, en desafío de toda preocupación por la protección de los datos personales. Y finalmente, nadie podía suponer que tal vez la actividad favorita de la web 2.0 (es decir, el Internet de las redes sociales), habría sido espiar, o mejor dicho, to peer (mirar detenidamente). El nuevo Internet se alimenta de espiar la vida de los otros o interesarse obsesivamente en lo que hacen los otros: personas conocidas y desconocidas, nuevas y viejas novias, colegas, estudiantes, profesores, etc., etc.

El prodigioso éxito de Facebook y otras plataformas destinadas a compartir datos e información personal se basa en un mecanismo muy simple: voy a publicar mis asuntos, incluso los más triviales, y preocuparme por los de los demás, quienes a su vez, se preocuparán por los míos. Un círculo que se auto-alimenta, en el cual cada persona es a la vez sujeto y objeto del "ojear". Las razones residen desde luego en la natural curiosidad humana: el chisme es un ejercicio tan viejo como el mundo, parte constitutiva de nuestra sociedad, mucho antes que Internet.
Sin embargo, esto explica sólo parcialmente el proceso. ¿De dónde sale esta voluntaria práctica de poner a disposición de los demás el objeto de su mirada? ¿Por qué tenemos esta necesidad de poner nuestros asuntos en la plaza? ¿Por qué lo hacemos con tanta perseverancia y disciplina? Claro, están los exhibicionistas perturbados, los fanfarrones, los narcisos ... pero el fenómeno es demasiado amplio para ser explicado sólo por un impulso insano por mostrar.

En la película "One Hour Photo”, Robin Williams es el empleado de un laboratorio fotográfico, cuya obsesión se vuelve seguir la vida de la familia a la cual revela sus fotos de vacaciones, cumpleaños, bodas, etc .. Hoy en día, la imagenes van directamente de nuestra cámara a nuestro computador: la ausencia de la mirada ajena de aquellos que las revelaban ha liberado nuestro pequeño y gran exhibicionismo, sano y enfermo, principalmente relacionado con el sexo. Pocos llevaban a revelar las fotos de la novia desnuda o de actos sexuales. Hoy, se fotografía todo, pero, paradójicamente, ahora que sólo podría ser visto por nosotros, todo se muestra. La impersonalidad del medio Internet, la posibilidad de no cruzar la mirada del fotógrafo que ha visto nuestras fotos, hacen las cosas más fáciles. Pero hay mucho más.

El éxito de los realities está directamente relacionado con lo de las redes sociales y nos ayuda a comprender el fenómeno. El mensaje de los realities es que es necesario ser vistos para ser alguien. Me espían y por lo tanto soy. "Existo" si alguien mira y comenta mis fotos, se registra a mi blog, me sigue en Twitter, me deja un mensaje en mi página de Facebook. Si no exhibo mis fotos de las vacaciones o de mi vida diaria, para que alguien las mire, es como si no me hubiera ido de vacaciones o mi vida diaria fuera inconsistente. "Posteamos" algo y nos apresuramos con ansiedad a la espera de un comentario, que dé vida y sentido a ese algo. Es más, nos parece que la fama está al alcance de la mano, es suficiente con compartir todos nuestros asuntos, nuestras fotos, nuestros vídeos. No se necesita ningún talento para convertirse famoso. ¿Cuántos se han vuelto "famosos" por un vídeo "raro" publicado en YouTube? Gracias a Internet ahora podemos ejercer nuestro "derecho a quince minutos de fama", como dijo Andy Warhol. El inconveniente es que casi siempre se trata de una fama efímera y fugaz: al día siguiente, otro sustituirá a nuestro vídeo, otro personaje del reality capturará la atención del público, y volveremos a la masa de los no famosos.

La otra cara del asunto es que el círculo anterior se basa y se alimenta a través de una regla no escrita entre los protagonistas del “gran chisme”. Después de ver tus fotos y leer tus pensamientos, la "norma" exige que yo deje un comentario de agradecimiento por tu nuevo corte de pelo o por la belleza y profundidad de sus reflexiones. Consecuentemente me garantizo que tu harás lo mismo en mi blog o en mi página de Facebook, comentándome, al frente de todo el mundo, que me quieres y que mi gatito del cual acabo de publicar una foto es diiiiiviiiino. Dar a conocer fotos, pensamientos y emociones es, por lo tanto, una premisa y una condición previa para recibir la aprobación incondicional y continua de los demás, incluso de los desconocidos. Comparto mis (des)aventuras con el mundo de Internet, sabiendo que alguien las comentará con una mirada benevolente y me dará fuerza para enfrentarme a ellas. Y haré lo mismo con los otros y así sigue el circulo. Se comparten nuestros asuntos para evitar la soledad y recibir apoyo y soporte social. No por casualidad el mecanismo comienza y termina con 'yo': mi página de Facebook, mis fotos, mi blog. La "amistad" se ofrece a menudo de forma incondicional, superficial y con la intención de recibirla de vuelta.

Como casi todos los medios tecnológicos, en términos generales, incluso el "peering" en Internet puede ser bueno o malo según la inteligencia de sus usuarios. Esta experiencia cibersocial puedo pagarla con la pérdida de contacto con el cuerpo, la ciudad, mis vecinos o compañeros de trabajo. Y con una serie de amistades efímeras que me dejan aún más solo. Tal vez caído en desgracia de por vida en YouTube o despedido por hablar mal del jefe. O puedo usarla para mantenerme en contacto con mis amigos que viven en el otro lado del mundo y verlos por fiestas de Navidad sin que meses o años de alejamiento, hayan creado una clara separación.
A propósito, por favor, dejad un comentario en este artículo maravilloso ... estoy muy solo últimamente ...

Jumpi
Artículo original de L'Undici.

EL CRITERI

divendres, de febrer 05, 2010
Hola estimats lectors,

El pròxim mes celebrarem el 4rt any de l'inici d'aquesta aventura de fer una revista/blog de manera mensual. Ininterrompudament, cada mes, hem estat al peu del canó. Dels històrics del principi en queden pocs, però la força del criTeri ha estat aquesta capacitat per trobar noves ànimes afines que fan girar aquesta bola i tirar endavant amb noves propostes i fantàstiques novetats que ens fan descobrir aquest mon tan immens i amb tantes idees en el que hem tingut la sort d'estar. Des d'aquí volem fer un reconeixement a tots aquests redactors que ens han anat deixant (d'escriure, que no de llegir), sense ells no hauríem pogut arribar fins aquí:

GRÀCIES !!

Per a què podeu veure que estem en bon estat de forma, aquest mes estrenem tres novetats:

1- Nova secció "Imaginarium",on ens regalaran un conte cada mes, no us el perdeu perquè val molt la pena !

2- Nova secció "Internacional" on pretenem tenir contacte amb blogs o revistes estrangeres. Tenim la intenció d'ampliar aquesta secció. De moment, però, hem començat a tenir contactes amb un blog Italià i publicarem una de les seves seccions cada mes, al mateix temps, al blog Italià ens publicaran una secció nostra. Així comencem un procés d'obrir contactes a fora del nostre petit país. La nostra secció Italiana es dirà senzillament, "des d'Italia".

3- Nova secció per democratitzar el cinema. És a dir, que cadascú podrà votar la pel·lícula del mes. D'aquesta manera podrem saber quines són les vostres preferències en quant a pel·lícules. Amb això us volem implicar més i fer-vos més partícips del nostre blog. Us convidem a participar-hi !

Mentrestant continuem amb la lliçó de la Declaració Universal dels Drets Humans, aquest mes toca l`article 25, ben interessant per cert,
Article 25
  1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
  2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Declaraci%C3%B3_Universal_dels_Drets_Humans


divendres, de febrer 05, 2010

Retorn al Paleolític

divendres, de febrer 05, 2010
Aquest mes us mostrem un vídeo d'un grup de la tribu Hadzabe del llac Eyasi (Tanzània). s'estan menjant tres monos que acabaven de caçar amb arcs i fletxes. És la seva dieta habitual, ja que són caçadors-recolectors. Es considera el grup tribal més antic i primitiu de l'est d'Àfrica.

Essència pura dels nostres avantpassats.

Coma

divendres, de febrer 05, 2010
“Si em sents prova de moure el dit petit de la mà.”

Res.

“Portes tres setmanes repetint-li el mateix. Crec que ja va sent hora que marxis cap a casa i dormis onze hores seguides. Ja em quedaré jo aquí aquesta nit.”

“Estic segura que m’està sentint. Ho noto aquí dins, al cor.”

La mare es posa la mà dreta sobre el pit esquerra i prem amb força.

“Mira, et sent o no et sent. Això no ho sabem. Però el que segur que no pot fer és respondre’t. Imagina per un moment que et sent i que t’entén i que cada vegada que li demanes de moure el dit petit s’esforça per moure’l i no pot. Creus que no li anirà bé una mica de pau i tranquil·litat a ell també?”

La mare se’ls mira amb ulls plorosos, primer al fill, després al pare.

“Potser tens raó.”

“És clar que en tinc, dona. Va, marxa cap a casa. I no vagis en metro a aquestes hores de la nit. Agafa un taxi.”

La mare fa un petó a la galta del fill. Li allisa la roba del llit. Al costat seu un monitor presenta oscil·lacions vermelles i verdes, regulars. Un respirador artificial marca el compàs com si fos un trist acordió. Cada alè estripa l’esperança a bocins i la torna a cosir, després, amb una agulla molt fina, com feta de gel fonedís. Quan la mare surt de l’habitació el pare s’asseu a la cadira i tanca els ulls. Sap que no dormirà.




He provat de despertar-me tantes vegades que ja ni ho intento més. Faig servir la paraula despertar de forma aproximada, és clar. Somio sovint. Per tant, d’alguna forma, suposo que dec estar adormit. Però les converses del pare i la mare, les paraules gentils de la infermera del torn de nit, la brusquedat del metge, se’m solapen als somnis. No és com quan abans tenia un somni tan vívid i real que, passats uns dies, no sabia si havia estat somiant o si aquells fets aparentment somiats eren, en realitat, viscuts. Ara puc distingir perfectament el que són somnis del que no ho és, però experimento ambdós de forma simultània. No sabria explicar-ho millor.

Noto com em punxen els braços, les infermeres. Al principi m’avisaven que em punxarien, em parlaven. Ara només em parla la infermera del torn de nit. Les altres entren en silenci a l’habitació. Només descobreixo la seva presència amb la punxada al braç. El metge també és silenciós i, si no fos per les preguntes insistents de la mare, que cada vegada respon de forma més incisiva i desagradable, moltes de les seves visites em passarien desapercebudes completament.

Sospito que hi ha la llum del sostre encesa, si més no algunes vegades sento el meu pare com passa els fulls d’un diari. No veig llum, però. No és que no en vegi pel fet de tenir les parpelles tancades. És més amunt que algú ha decidit d’apagar l’interruptor. De petit em feia por la foscor, em pensava que sota el llit, darrera l’armari, a tocar de la porta, hi havia uns monstres esgarrifosos que només esperaven que em tombés cap a l’altre costat per acostar-se’m sense fer soroll i acaronar-me l’esquena amb les seves mans llefiscoses. Ara veig que no hi ha monstres o que, si n’hi ha algun, el portem a dins des de què naixem i no és l’esquena el que ens acarona, sinó la flama de la consciència.

El temps és un líquid turbulent, molt viscós, ple de remolins, de tolls profunds i freds, de salts d’aigua, de ràpids vertiginosos. Sembla aturar-se, fins i tot retrocedir, i després s’enfurisma en una caiguda precipitada que em deixaria sense alè si no fos per l’assistència melòdica de la màquina que sento bategar al meu costat. Són precisament aquests batecs els que em feren adonar de l’asimetria dels segons, minuts i hores. Si em concentro en la cadència del respirador artificial, els segons són segons. Però si estic escoltant el rau-rau somort de l’aire condicionat, els segons són hores, o les hores segons, dins la foscor, la infermera de nit i la de dia semblen coincidir en el temps, les converses esdevenen indesxifrables efectes doppler.

Noto presències. No és que em vegi a mi mateix estirat, com si em mirés des d’un pla zenital, ni que pugui comunicar-me amb els morts, ni cap bajanada de les que m’agradava llegir a revistes de suposats fenòmens paranormals, experiències properes a la mort, viatges astrals, hipnosi, poltergeist. Però sí que em sembla perfilar la presència, o l’essència, de les tres o quatre persones (no n’estic segur) que es troben en una situació similar a la meva, en habitacions properes. És com si al voltant de cadascú de nosaltres hi hagués un camp elèctric i que, ara i adés, es produís una breu intersecció, un efímer solapament. No sabria com dir-ho, el llenguatge m’és tan insuficient per comunicar-me.

Sospito que elles o ells també em noten a mi però que, amb l’excepció d’aquests instants sense sentit en què compartim fragments d’un espai comú, tots seguim el nostre particular camí, sense acostar-nos ni allunyar-nos, indiferents a la llum, al temps, al melodiós xiuxiueig de l’existència. In-diferents.

Voldria despertar-me, però no puc. Ja ni ho intento. Voldria moure el dit petit de la mà cada vegada que la mare m’ho demana, però m’és impossible. Per molt que m’hi esforci, i al principi m’hi esforçava moltíssim, no me’n surto. Em sento sol, molt sol, i tinc por, molta por. Voldria que tot s’acabés però quan s’acaba, i ho fa sovint, tot torna a començar.

“Creu que ens pot sentir, doctor?”

“Li puc ben assegurar, senyora, que el seu fill no s’adona absolutament de res”.

MIKLOS RÓZSA

divendres, de febrer 05, 2010
Miklos Rózsa va néixer a Budapest (Hongria), el 19 d’abril de 1907.
Fill d’una família benestant de la capital hongaresa, el petit Miklos va mostrar ben aviat una especial predilecció per la música. La seva mare era pianista de música clàssica i el seu pare mostrava una especial predilecció per les composicions folklòriques hongareses, tot i no estar relacionat directament amb el món musical.



Així, als 5 anys Miklos va aprendre a tocar el violí, i també va iniciar els seus estudis de viola i piano.
Als 8 anys va tocar per primer cop en públic, disfressat de Mozart, i l’èxit assolit en les seves interpretacions i composicions li van valer l’honor de ser considerat un nen prodigi.


Per tal de millorar la seva formació musical, Miklos es matricula al Conservatori de Leipzig, i comença a crear les primeres composicions catalogades com a adultes o serioses.


L’any 1929 rep la seva diplomatura cum laude per part del Conservatori de Leipzig, i el seu amic, i també compositor, Marcel Dupré l’anima a que viatgi a París amb l’objectiu de facilitar-li la seva carrera en el món musical, i el 1932 Miklos s’instala a París on segueix composant obres clàssiques en les quals mostra una important influència de la música folklòrica hongaresa, de la mateixa manera que anteriorment havia succeït amb altres grans compositors com Bela Bartok.





A París coneix Arthur Honegger, també músic i amb el qual cultiva una bona amistat. Durant un concert que fan plegats on tocaven composicions d’ambdós, Arthur comenta a Miklos que ha composat la música per una pel·lícula basada en la novel·la Els miserables, de Victor Hugo.



Quan Miklos va a veure la pel·lícula queda especialment impressionat per la funció de la banda sonora dins de la mateixa i decideix que li agradaria composar música per a cinema.


Tot i això, segueix composant obres de tall clàssic ja que, en un primer moment, no troba la manera d’introduir-se al món del cinema.


L’any 1934 decideix viatjar i instal·lar-se a Londres, on coneix el seu compatriota Alexander Korda. Korda, que era 14 anys més gran que Rózsa, era un conegut productor de cinema que el 1932 havia fundat la companyia London Films, i que havia obtingut una nominació als Oscar per la seva película La vida privada d’Enric VIII, de l’any 1933.


Rózsa explica a Korda la seva idea de dedicar-se a crear bandes sonores per al cinema, i aquest decideix donar-li una oportunitat en la seva propera pel·lícula, anomenada La comtessa Alexandra, protagonitzada per Marlene Dietrich l’any 1936.


Amb aquesta pel·lícula s’inicia una etapa de col·laboració entre Rózsa i Korda que té com a colofó la pel·lícula El lladre de Bagdad, del 1940.
Aquesta pel·lícula és especialment important en la carrera de Rózsa, ja que per un costat inicia el que es va anomenar el seu període oriental, format principalment per l’esmentada El lladre de Bagdad i també per El llibre de la selva, del 1942 i ambdues protagonitzades pel jove actor indi Sabú, i en les quals Rózsa va ser capaç de transmetre les sensacions i emocions que requeria la pel·lícula, integrant l’ancestral cultura i harmonia orientals com a base de les cançons que integren el film. Totes dues van ser nominades a l’Oscar com a millor banda sonora original, malgrat que cap d’elles va poder guanyar-lo.


La qualitat de Rózsa com a creador de música per a cinema queda demostrada amb el fet que va ser nominat a l’Oscar en 4 ocasions entre els anys 1940 i 1942, gràcies als seus 2 treballs mencionats anteriorment (del 1940 i del 1942), mentre que l’any 1941 va rebre dues nominacions pels seus treballs a Lídia i Cuando muere el día, malgrat que no va guanyar cap estaueta.


Però, principalment, la importància de El lladre de Bagdad es deu al fet que Miklos Rózsa ha de viatjar als Estats Units per acabar la banda sonora de la pel·lícula, on s’exilia degut a l’inici de la 2ª Guerra Mundial durant la producció de la pel·lícula. Miklos Rózsa ja no es mouria dels Estats Units, i es dedicaria a treballa exclusivament creant bandes sonores per films a Hollywood, on va sonoritzar més de 100 pel·lícules al llarg de la seva vida.


Instal·lat ja a Hollywood, i precedit per les nominacions anteriors, treballa amb Billy Wilder creant la banda sonora de la pel·lícula Perdición el 1944, la qual torna a ser nominada a l’Oscar com a millor banda sonora original, però torna a quedar-se sense el preuat premi.

L’any 1945, Alfred Hitchcock inicia una de les seves més importants produccions cinematogràfiques, basada en un guió que relata la vida d’un home amnèsic que té una sèrie de somnis que, de manera subconscient, contenen la informació que requereix per recordar un assassinat que ha visualitzat. La pel·lícula, anomenada Recuerda, comptava amb un espectacular repartiment encapçalat per Gregory Peck i Ingrid Bergman. El guió de la pel·lícula requereix, segons Hitchcock un tractament especial de tots els elements que formen la base de la pel·lícula junt amb els actors, i per tant vol donar una gran importància tant als escenaris com a la banda sonora que acompanya les escenes. Per a obtenir el millor resultat possible, Hitchock no dubta a contractar els que creu els més adequats per a generar l’atmosfera que busca, i contracta Salvador Dalí per a que creï els escenaris que apareixen en els somnis de Gregory Peck, creant d’aquesta manera una recreació de l’onirisme inherent als somnis, i també decideix contractar Miklos Rózsa per a composar la banda sonora que acompanyi de manera ideal les escenes preparades.

La pel·lícula és considerada, avui en dia, una de les obres mestres del cinema, i amb 6 nominacions a l’Oscar, només aconsegueix guanyar el de millor banda sonora, el que proporciona el primer Oscar a Miklos Rózsa com a compositor de música de cinema.


Aquell any 1945, a l’igual que havia passat el 1941, Rózsa estava nominat a l’Oscar per dos dels seus treballs, Recuerda i Días sin huella (que va ser premiada amb l’Oscar a la millor pel·lícula).


Fins que va guanyar aquesta primera estatueta el 1945, Rózsa havia estat nominat en 9 ocasions entre 1940 i 1945, el que mostra clarament la consideració que tenia dins de la composició de bandes sonores cinematogràfiques.
Aquest premi suposa l’inici d’una carrera imparable cap a l’èxit, en la qual seria nominat 7 vegades més a l’Oscar (17 en total), guanyant un total de 3 Oscars.

Però els seus treballs més valorats encara estaven per venir. A partir de l’any 1948 és contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer i comença la seva època daurada com a compositor de grans epopeies històriques. Així, durant aquest període composa, entre d’altres, bandes sonores com Quo Vadis (1951), Ivanhoe (1952) i Julio Cèsar (1953), totes 3 nominades a l’Oscar, però sense premi.


L’any 1959 arriba la seva obra mestra quan William Wyler li demana que composi la banda sonora de la seva propera pel·lícula, una superproducció que tindrà una durada de 2 hores i 42 minuts, i que serà protagonitzada per Charlton Heston : Ben Hur


Amb Ben Hur, Miklos Rózsa crea una banda sonora que es converteix en el millor acompanyament a tota l’escenografia preparada per a la mateixa, i que dota a la pel·lícula de l’èpica necessària, transportant a més a l’espectador a l’època romana mitjançant les importants orquestracions que en aquell moment eren la darrera novetat cinematogràfica. Així, Miklos Rózsa es va convertir en un dels màxims exponents musicals del cinema èpic, el qual anava acompanyat d’espectaculars bandes sonores que no només complien la funció d’acompanyar les escenes filmades, sinó que també aprofundien en la psicologia i els estats d’ànim dels personatges, a més de formar part integral de l’obra.

Així, en aquestes magnes obres de tan llarga durada, es va imposar que les bandes sonores es treballessin dins del film com si aquest es tractés d’una gran composició operística o teatral. Per exemple, en Ben Hur, com en moltes d’altres pel·lícules del gènere èpic, l’obra comença amb una obertura musical, només acompanyada per un cartell que anuncia que és l’Obertura i on es poden veure les mans de Déu i Adam, corresponents a la pintura de La Creació d’Adam, pintada per Michelangelo al sostre de la Capilla Sixtina del Vaticà. Aquesta obertura, de més de 6 minuts de durada, és l’encarregada de donar a conèixer a l’espectador els “leit motiv” o petites composicions que acompanyen cadascun dels seus personatges de la pel·lícula, i que posteriorment els acompanyaran en els seus moments de grandiositat, felicitat, tristesa, ... al llarg del film.

Aquesta obertura, d’una gran emotivitat i bellesa, és digne d’escoltar-se per si sola, i us convido a que ho feu si cliqueu aquest enllaç : http://www.youtube.com/watch?v=dApIMjrn2Vg

Per a musicar moltes de les seves películes, com El lladre de Bagdad, El llibre de la selva, la mateixa Ben Hur, així com també Quo Vadis o Julio Cèsar, Miklos Rózsa va haver de fer un enorme treball d’estudi de la musicologia que resta en els nostres dies d’aquelles èpoques, utilitzant principalment estructures musicals hebrees, orientals i gregues per tal de fer el màxim de veraç la composició musical a ulls i oïda de l’espectador.


Ben Hur va guanyar 11 estatuetes de l’Oscar, només superada recentment per El senyor dels anells, una d’elles a la millor banda sonora original, que va suposar el tercer Oscar per Miklos Rózsa. Anteriorment, el 1947, n’havia guanyat un altre per la banda sonora de Doble vida, dirigida per George Cukor.

Després de Ben Hur, Miklos Rózsa va composar les bandes sonores d’altres películes èpiques com El Cid (dirigida per Anthony Mann, protagonitzada per Charlton Heston i nominada a l’Oscar com a millor banda sonora, sense ser premiada, en la qual Rózsa va viatjar a Espanya i va utilitzar com a base per a la composició musical les “Cantigas de Santa Maria”, recopilades segles abans pel rei Alfons X el Savi) i Rey de reyes (dirigida per Nicholas Ray i que narrava la vida de Jesús de Natzaret).

Al llarg de la seva vida, Miklos Rózsa va seguir composant, tant obres per al cinema, com música clàssica, fins que el 1982 va morir a Los Angeles.
Abans de morir, però, va aconseguir deixar el seu llegat i saber fer en la música cinematogràfica a un dels seus deixebles, que no va dubtar a seguir (i podríem dir que fins i tot va superar) els passos del seu mestre. Aquest deixeble s’anomena John Williams, i en els darrers 40 anys ha estat el creador de bandes sonores com La guerra de les galàxies, ET, Tiburón, Superman, Indiana Jones, Parc Juràssic, La lista de Schindler i, més recentment, la música per a la saga de Harry Potter

Fins la propera,
Drosophila carcamalis
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes