Tercera i última part de la Cort d'Apel·lació que dediquem al darrer dels tsars russos. En aquesta tercera part ens centrem en la fi del tsarisme a Rússia. Una conseqüència directa de la I Guerra Mundial. L'entrada de Rússia a la Gran Guerra, vista amb perspectiva, és senzillament incomprensible: un veritable suicidi. Entendre les raons del tsar és, potser, el punt per on caldria començar.
U. On les aura!
Com és ben sabut per qualsevol que tingui algunes nocions d'història contemporània, allò que caracteritzava l'Europa anterior a 1914 era l'entramat d'aliances militars que lligaven les diferents potències en cas de guerra. Cap país rellevant se n'escapava (Espanya era irrellevant; per això se n'escapava). Una aliança militar lligava els destins dels dos imperis germànics: l'alemany del kàiser Guillem II i l'austro-hongarès de l'emperador Francesc-Josep. Una altra lligava les potències que envoltaven aquests dos imperis: França, Gran Bretanya i Rússia (Polònia estava sotmesa a l'imperi rus; no existia com a estat independent). Tot Europa era com un castell de cartes gegantí que podia esfondrar-se amb qualsevol guspira. La guspira, com sap tothom, fou l'assassinat de l'hereu del tron austro-hongarès, a mans d'un nacionalista serbi de Bòsnia.
Seria injust carregar les culpes de la guerra només en l'estupidesa dels polítics europeus, Nicolau II en particular, i dir que la pobra població fou totalment aliena a tot, que volia la pau i que fou obligada a enrolar-se a l'exèrcit. No seria veritat. Objectivament, la majoria dels testimonis presencials del clima popular a Europa, just abans que la guerra comencés, retraten una societat que semblava impacient perquè hi hagués una bona guerreta d'una punyetera vegada. En la seva autobiografia El món d'abans, Stefan Zweig ens retrata una Vienna on una joventut eufòrica s'enrolava a l'exèrcit amb una alegria que avui – vistos els resultats – ens deixa atònits: talment adolescents que s'apunten per un campament d'estiu de vacances. També a l'Alemanya del kàiser Guillem II van ser abundants les escenes d'eufòria bèl·lica. I potser no seria sobrer recordar que el Manifest Futurista, proclamat a Itàlia pocs anys abans (el 1909), declarava coses com ara ‘Volem glorificar la guerra, l'única cura per al món'.
L'anàlisi d'aquest estat d'ànim – no compartit per tota la població, cal dir-ho – ens duria a disgressions molt llargues. Aquí ens hem de centrar en el paper de Nicolau II en el conflicte. Que fou molt important.
L'assassinat del príncep Franz Ferdinand, hereu del tron imperial austro-hongarès, tingué lloc a Sarajevo, el 28 de juny de 1914. Bé que l'assassí fou capturat de seguida, la seva identitat no va trascendir de seguida al gran públic, i de fet en un primer moment en molts cercles es va témer que el responsable d'aquell magnicidi hagués estat algun membre d'alguna societat política germànica, més específicament alemanya, puix que el príncep Franz Ferdinand més aviat era conegut per les seves actituds pro-eslaves. Quan finalment es va saber que l'assassí era un jove estudiant serbi de Bòsnia, Gavrilo Princip, membre d'una associació anomenada ‘Jove Bòsnia', la reacció de l'opinió pública fou de sorpresa. La història té certament paradoxes increïbles. I fou aquí on intervingué aquell sentiment que tantes vegades ha estat tan decisiu en la història de Rússia, el paneslavisme, la solidaritat instintiva amb la resta de pobles eslaus d'Europa (polonesos exclosos). És un sentiment molt arrelat a la consciència russa: només cal recordar que a la recent Guerra dels Balcans (1991-1995) Sèrbia sempre va poder comptar amb l'ajut diplomàtic rus a l'hora de justificar els seus atacs a Croàcia, Bòsnia o Kosovo. De tota manera, la solidaritat instintiva amb Sèrbia no hauria d'haver fet ignorar a Nicolau II que hi havia hagut un magnicidi, el de l'hereu del tron austro-hongarès, i que era impensable que el govern d'Austria ho deixés estar com si res. Com és lògic, Austria va presentar una queixa molt dura envers Sèrbia – vista com inspiradora del magnicidi –, alhora que un seguit d'exigències. Austria va declarar públicament que no tenia cap intenció d'annexionar-se Sèrbia: només volia garanties que Sèrbia perseguiria dins el seu territori els membres dels grups terroristes serbis o d'idees paneslavistes que actuaven dins l'Imperi Austro-Hongarès. Res d'especialment terrorífic, donades les circumstàncies. De fet molts historiadors estan d'acord que tot el conjunt d'exigències d'Austria-Hongria era inacceptable; malgrat que al capdavall Sèrbia va accedir a vuit de les deu peticions...
En el rerafons hi havia el fet que Austria-Hongria s'havia annexionat Bòsnia-Herzegovina pocs anys abans, el 1909, un territori que havia pres dècades abans (1878) a un Imperi Turc moribund. En aquell territori, com és ben sabut, hi havia (i hi ha) població sèrbia, i el regne de Sèrbia també optava a aquell territori: per tant l'annexió oficial de 1909 (l'annexió de facto havia estat molt abans) va enfurir la població Sèrbia de Bòsnia-Herzegovina.
On les aura! (Ens
els fotrem!). Cartell famosíssim, per animar el jovent francès a enrolar-se a l'exèrcit. Cap altra imatge no retrata millor amb quina alegria molts es van apuntar a la festa, tot pensant que seria ràpida i curta.
Nicolau hauria pogut oferir-se com a mitjancer entre Austria i Sèrbia. Però es va estimar més tirar pel dret. Cal tenir en compte que Rússia, com a patró del paneslavisme, era en certa manera el patrocinador oficiós de l'estat Serbi, i el seu protector. A través de Sèrbia, Rússia s'assegurava una gran influència diplomàtica al Sud d'Europa. Quan la diplomàcia entre Austria i Sèrbia va haver fallat, van començar les hostilitats a la frontera entre els dos països. En aquest punt encara s'hauria pogut evitar un conflicte europeu generalitzat: al capdavall Austria no amenaçava cap dels països de la Santa Aliança: ni Rússia, ni França, ni Gran Bretanya, ni Bèlgica. El conflicte hauria pogut quedar circumscrit estrictament als dos països afectats. Però fou en aquest punt on Nicolau II va prendre la decisió – fatal – de mobilitzar tretze cossos de l'exèrcit rus. França i Gran Bretanya es van exasperar: en aquelles circumstàncies aquella mobilització no podia significar altra cosa que la preparació per una guerra contra l'Imperi Austro-Hongarès, i en virtut de les aliances militars existents entre les diferents potències, tot plegat significava una guerra a escala europea. La primera quinzena d'agost Gran Bretanya i Bèlgica declaren la guerra a Alemanya, Alemanya a Rússia, Bèlgica i França, Àustria a Sèrbia i Rússia, França i Gran Bretanya a Àustria.
Començava la Primera Guerra Mundial. Només feia una mica més d'un mes que el príncep Franz Ferdinand havia estat assassinat.
La guerra fou el resultat d'un complex joc d'aliances, d'una complexa situació política, de rivalitats econòmiques. Però no és equivocat afirmar que fou el tsar de Rússia, Nicolau II, qui va desencadenar la guerra. Perquè fou qui va fer el primer moviment clarament bel·licista en contra de les potències centrals (Alemanya i Austria-Hongria), un moviment que obligava els seus aliats a llançar-se al combat, i a les potències centrals a respondre-hi.
DOS. Una fugida cap endavant
Per què ho va fer? És molt probable que l'entrada de Rússia a la guerra fos, per al tsar, una sortida desesperada a una situació insostenible: la situació interna de Rússia. Una situació que en realitat no és difícil d'imaginar.
Com vam exposar a l'anterior Cort d'Apel·lació, Nicolau II va dissoldre la Duma convocada poc després de la revolta de 1905. Anys després d'aquella primera Duma (parlament rus) dissolt el 1907, s'havia decidit a convocar eleccions altra vegada. Al llarg dels anys següents, hi va haver diverses Dumes. Bé que Nicolau feu diversos comentaris als seus amics més propers, en el sentit que la seva prevenció contra aquell parlament que gosava interferir en el seu govern s'havia reduït molt, i hi veia una actitud positiva de col·laboració, la realitat era tossuda. I la realitat era que, Duma rera Duma, dissolta i tornada a convocar, els representants populars urgien el tsar a introduir reformes democràtiques al país, com a mesura imprescindible per resoldre els problemes de fons de Rússia. I això va passar fins al darrer moment, fins el mateix any 1917 en què la revolució va esclatar.
La revolta de 1905, que vam exposar a l'anterior Cort d'Apel·lació, havia estat fonamentalment un esclat de desesperació i de ràbia, amb poca base ideològica al darrere. Un fet que ens pot explicar en part els seus resultats ben minsos. Els anys següents (fins a 1910) Nicolau va poder assaborir la seva victòria, i creure's que governava un país feliç de tenir-lo com a tsar. Però el 1910 va semblar que la pressió continguda tornava a sortir per les poques escletxes que el règim no havia tancat. Aquell any es van comptabilitzar més de dues-centes vagues, que van seguir més de quaranta mil obrers. L'any següent, més de quatre-centes vagues van afectar més de cent deu mil treballadors. Cal dir que aquestes vagues tenien un motiu econòmic: només vuit vagues el 1910, i 24 el 1911, van tenir una significació estrictament política. Però de la reivindicació econòmica a la política només hi ha un pas. El 1912 la situació va literalment esclatar, arran d'un fet tràgic: l'exèrcit va disparar contra els obrers en vaga de les mines d'or prop del riu Lena, a Sibèria, que reclamaven la jornada de vuit hores i que se'ls pagués en rubles, i no en espècie (aliments) com havia estat la norma fins aleshores. El resultat fou de 170 obrers morts i 372 ferits. La notícia fou el detonant d'un esclat de vagues i motins. Només l'abril de 1912 el nombre de vaguistes superava el mig milió i al cap de l'any eren uns 750 000, repartits en més de dues mil vagues. Aquesta vegada, ben bé la meitat d'aquestes vagues no tenien cap motivació econòmica, sinó estrictament política.
Aquest fet va alarmar el govern, que va optar per introduir millores econòmiques per als obrers. Eren millores reals, però es van aplicar amb la lentitud típica d'aquell govern autocràtic, i de la manera maldestre de sempre: per exemple, es va deixar explícitament fora d'aquelles millores els treballadors del camp, fet que encara els va exasperar més. El fet és que la marea social semblava no tenir aturador. El 1913 el nombre de vagues fou de més de 1600, i només la primera meitat de 1914 ja van ser 3400, de les quals 2500 eren de caire estrictament polític. Més d'un milió d'obrers hi van participar.
Per obtús que fos, Nicolau no podia ignorar que Rússia era un polvorí. El 1905 se n'havia sortit prou bé, gràcies a l'heterogeneïtat de la revolta, i també perquè al darrere no hi havia una organització política clara que coordinés el descontentament. Però el 1914 devia témer que si aquell esclat de ràbia i desesperació es repetia no era gens segur que se'n tornés a sortir.
Probablement és aquí on cal veure-hi la raó profunda de la insensatesa de Nicolau II, que el va fer desencadenar aquella guerra suïcida. Podríem fins i tot suposar que es va alegrar de tenir per fi una sortida a la seva situació: llançar el seu país a una lluita ‘patriòtica' contra un enemic exterior, una guerra que unís tots els russos, des del més alt dels prínceps fins el més humil dels mujiks, sota el seu lideratge. I de passada, emprar l'excusa de la guerra per col·locar el seu país sota la llei marcial, que li permetria d'extremar la repressió contra els elements subversius de tota mena, i molt particularment contra sindicats i forces polítiques d'esquerra.
TRES. La guerra? Malament, com sempre
L'entrada de Rússia a la guerra fou per part de Nicolau II un error immens. Se'ns pot dir que és fàcil criticar a posteriori, quan tots sabem el resultat final dels esdeveniments. Però l'anàlisi dels fets ja ens diu que era molt fàcil preveure quin seria el resultat del conflicte per a Rússia. Cal recordar que el 1914 tot just feia nou anys de la guerra amb el Japó (1905), on l'exèrcit rus havia estat literalment esbandit del camp de batalla, i on Rússia havia perdut gairebé tota la seva flota. Un desastre absolut. L'exèrcit rus havia quedat retratat com elefantiàtic, ineficient, lent, corrupte, esclerotitzat pel pes de títols nobiliaris que ben poc tenien a veure amb la professionalitat a l'hora de comandar tropes al camp de batalla. Amb prou feines nou anys més tard, sense haver fet una reorganització profunda de l'exèrcit, sense haver-lo netejat dels elements corruptes ni haver-se preocupat de crear una nova tropa més preparada, més entrenada i més motivada, sense haver-se preocupat d'equipar a consciència les seves tropes, Nicolau II llançava el seu país a una guerra contra una aliança que incloïa l'imperi alemany, l'exèrcit del qual era amplament considerat com el més potent d'Europa. Una irresponsabilitat increïble.
El referent més immediat que tenien els estudiosos de l'estratègia militar per a una possible guerra entre estats europeus era la guerra franco-prussiana de 1870. Fou en aquesta guerra on per primera vegada els alemanys van emprar sistemàticament innovacions com el telègraf, el ferrocarril per al transport ràpid i eficient de tropes, i artilleria tècnicament molt avançada per l'època – la marca Krupp es va començar a fer famosa. Els soldats alemanys estaven també més ben entrenats i en molt millor forma física. La superioritat de l'exèrcit prussià fou evident des del començament. El prestigi immens adquirit per Prússia amb aquesta campanya va facilitar molt el seu lideratge a l'hora d'unificar els diferents estats alemanys en un únic Reich, liderat pel kàiser de Prússia Guillem I i el seu fidel ministre Otto von Bismarck. I el més important: la guerra fou ràpida, intensa, de resultat relativament immediat. Va començar el 19 de juliol de 1870 i va acabar el 10 de maig de 1871: no va durar ni un any. Per tant, atesos els precedents, potser no és tan estrany que arreu d'Europa els soldats que alegrement s'enrolaven veiessin per endavant sis mesos de guerreta i emocions + aventura, i tots cap a casa per Nadal – o poc més o menys.
Però no tenien en compte que gairebé cap guerra no segueix el guió previst. Entre una guerra i la següent els avenços tècnics, les innovacions tàctiques, poden fer que tot allò que els militars havien après de la guerra anterior serveixi de ben poc a la guerra present. Entrenats per moviments elegants de tropes, càrregues espectaculars, moviments envolvents, atacs ràpids i – si calia – retirades ràpides, ningú no s'esperava que el fusell metrallador resultés una arma tan contundent, capaç d'anul·lar qualsevol càrrega de cavalleria o qualsevol ofensiva de la infanteria. La immobilització massiva de les tropes en trinxeres complexes i sovint molt elaborades va convertir aquella guerra que havia de ser ràpida i espectacular en una terrorífica guerra de desgast, que només podria guanyar qui fos capaç d'aguantar més temps l'esforç bèl·lic. Les tropes d'una banda i de l'altra, convenientment coaccionades, van demostrar ser capaces de suportar terribles focs d'artilleria i condicions climàtiques penoses, i malgrat tot mantenir-se sòlidament ancorats a la trinxera. Al front occidental, on els alemanys s'enfrontaven als aliats (França, Gran Bretanya i Bèlgica), la guerra semblava talment un tap, on les posicions podien quedar immobilitzades mesos i anys, i on càrregues massives d'infanteria per ocupar trossos de terra es resolien en matances terrorífiques amb les quals amb prou feines es conquerien un parell d'hectàrees. Un film tan amarg con Senderos de Gloria, de Stanley Kubrick, és molt realista com a retrat de tota una guerra. Només cap a la fi del conflicte va aparèixer una nova arma, el carro de combat, capaç de desencallar la situació al camp de batalla. Llavors, però, Alemanya estava tan esgotada que la seva capitulació era imminent.
Nicolau II passant revista a les tropes. Quadre de Pavel Ryzhenko. Nicolau II es va decidir a assumir el comandament suprem de l'exèrcit després de la retirada de Galitzia i la pèrdua de Polònia a mans alemanyes. Bé que aquest càrrec era més simbòlic que real, assumir-lo fou un error fatal, perquè des d'aquell moment va quedar davant l'opinió pública com el responsable últim de la catàstrofe militar (tant al front com a la reraguarda) que va literalment enfonsar Rússia.
Al front oriental, on Austria i Alemanya d'una banda, i Rússia de l'altra, eren els actors principals, la guerra no va prendre exactament aquest caire. Hi va haver guerra de trinxeres també, òbviament, però en conjunt es pot dir que en comparació amb el front occidental hi va haver més moviments de tropes a la clàssica, un tipus de guerra amb la qual l'oficialitat dels diferents exèrcits hi estava més familiaritzada. Això no va ser cap obstacle perquè l'exèrcit rus tornés a demostrar – i no era la primera vegada en la seva història – que entre l'aparença espectacular de les seves desfilades i la seva qualitat real hi havia un abisme.
Els soldats russos estaven mal armats i mal equipats; l'armament de què disposaven era antiquat i, sobretot, l'estructuració del seu exèrcit convertia milions d'homes literalment en carn de canó. L'armament de la infanteria eren sobretot fusells; tenien molt poc suport de metralladores, i encara menys d'artilleria lleugera – un suport inestimable per a l'avenç de la infanteria. Consta també que a divisions senceres d'infanteria només la meitat dels homes tenien fusell, i que tot i així els oficials els llançaven a la càrrega contra l'enemic. Ens queda el dubte de saber fins a quin punt Nicolau II tenia informació completa i precisa sobre l'estat real del seu exèrcit. El fet que corprèn és que, sigui quina sigui la resposta, el personatge queda desqualificat del tot com a governant. Si coneixia l'estat real del seu exèrcit, el fet que el llancés a una guerra total contra un exèrcit tan poderós com l'alemany el retrata com un individu del tot indiferent al sofriment de les seves tropes. Si no el coneixia, el fet d'haver desencadenat una guerra d'aquella magnitud sense abans procurar saber a fons quina mena d'exèrcit tenia el retrata com un ximple absolut.
Al cap de tot just un any de guerra era ben clar que l'exèrcit rus no estava preparat per a aquell conflicte. El juliol de 1915 el rei Christian X de Dinamarca, cosí germà del Tsar, va enviar un mitjancer a Tsarskoie Selo, residència de vacances on els tsars passaven bona part del temps, per oferir-li d'actuar com a mitjancer entre ell i les potències centrals a fi de buscar un armistici. Però Nicolau va refusar del tot. És una reacció no del tot incomprensible: ell havia començat el festival, ara no podia sortir-se'n per la porta de darrere. Fer-ho era equivalent a trair els seus aliats, França i Gran Bretanya, que lluitaven amb les potències centrals a l'altra banda d'Europa.
Aquí no podem fer una descripció detallada del decurs de les operacions militars que van afectar l'exèrcit rus. Òbviament, si l'exèrcit va aguantar dos anys i mig de guerra, algun èxit van tenir, ni que fos parcial. I de fet, al començament de la guerra va semblar que Nicolau II (bé, Rússia) tenia la sort de cara.
Alemanya donava per fet que, mentre ella s'enfrontava a França, Bèlgica i Gran Bretanya al front occidental, l'Imperi Austro-Hongarès concentraria els seus esforços en el front rus. Però abans, Austria-Hongria havia d'ocupar Sèrbia, que al capdavall era l'excusa que havia desencadenat el conflicte. I allà les dificultats de les tropes imperials van ser molt superiors a allò que s'esperaven. El resultat fou que el nombre de tropes que l'Imperi Austro-Hongarès va poder dedicar al front rus fou molt inferior al suposat, perquè bona part de l'exèrcit estava ocupat mirant de sotmetre Sèrbia. El flanc Est dels Imperis Centrals (Alemanya i Austria-Hongria) quedava debilitat, i els generals russos ho van aprofitar: l'exèrcit rus va penetrar a Prússia com si fos mantega. Els alemanys es retiraven... sorprenent! Però era un miratge. L'estat major prussià reacciona, i envia tropes al front Est, sota el comandament del mariscal Hindenburg. A Tannenberg, l'exèrcit alemany va literalment anihilar el segon exèrcit rus del general Samsonov (més de 100 000 presoners de cop), mentre que el segon exèrcit rus de la zona, comandat pel generat Benennkampf, va patir aviat la mateixa sort. Desastre absolut. Centenars de milers de morts, ferits, presoners...
L'estratègia militar de Rússia havia estat, des de sempre, treure profit de la seva immensitat. El corró rus fou sempre una ideologia. L'exèrcit potser era can seixanta, però era – o podia ser, després d'una mobilització general – immens, i encara que es trobés mal equipat i mal entrenat, la seva mateixa immensitat havia de ser prou per compensar les deficiències tècniques. A la I Guerra Mundial els generals russos es van trobar per primera vegada que allò ja no funcionava:
'L'artilleria pesant alemanya ha escombrat línies senceres de trinxeres, i amb elles els que les defensaven. Amb prou feines hem pogut contestar. No teníem res amb què contestar. Els nostres regiments, esgotats del tot, rebutjaven un atac rera l'altre només amb baionetes... La sang corria, inacabable, les línies s'aprimaven més i més. Les baixes es multiplicaven...'
Aquest és el retrat que ens deixava el general Denikin de la retirada russa de Galitzia, d'on l'exèrcit rus fou escombrat el 1915 per l'exèrcit combinat austro-alemany. Sense equipament i armament adequat, l'exèrcit immens, el corró, ja no servia. Amb alguna excepció – per exemple, la campanya dels Càrpats contra l'exèrcit austríac –, la tònica general de la guerra serà, per a l'exèrcit rus, una derrota rere l'altra, sempre amb pèrdues immenses en morts, ferits i presoners. Centenars de milers a cada batalla. Certament que, fent honor a la ideologia del corró que hem esmentat, la immensitat en territori i en homes permetia que Rússia sobrevisqués a cada batalla catastròfica. Però a la llarga fins i tot això resultarà no ser infinit. Les pèrdues massives d'homes tindran un efecte colateral, del qual Nicolau no serà conscient fins al darrer moment, però que a la llarga serà fatal: la pèrdua de l'exèrcit regular, un fet que precipitarà la revolució. Però no ens avancem.
El cap suprem de l'exèrcit rus era el gran duc Nicolau Nikolàievitx, cosí del tsar. Un militar molt capaç, hàbil i competent. No se'l pot culpar del desastre: feia el que podia amb allò que tenia. De fet sovint la seva actuació va servir per salvar bona part de l'exèrcit d'un desastre encara més complet – per exemple, en ordenar la retirada de Polònia, o de la zona de Galitzia. Però sovint era impotent per enfrontar-se a complots i maniobres que s'esdevenien a Petersburg, i en un àmbit on ell podia fer-hi ben poc: el dels acòlits del tsar i sobretot la tsarina, atents a tot allò que tingués un aire liberal, vagament progressista, o més senzillament tot allò que l'entorn més proper als tsars no controlés directament. Complots que es traduïen en fusells nous de trinca que no arribaven mai al front, munició que es perdia, uniformes i capots que no van arribar mai a protegir del fred cap soldat. Per al desenvolupament de la guerra per part russa, la reraguarda va ser tan catastròfica com el pobre equipament de l'exèrcit, com veurem tot seguit.
QUATRE. Una reraguarda desastrosa
Tot just començar la guerra, es va decidir que el nom de Sant Petersburg (ciutat de Sant Pere) quedava substituït per Petrograd, que significava si fa no fa el mateix: però ‘burg' era un sufix germànic per ‘ciutat', i en la rel eslava el sufix correcte era ‘grad'. Fou una decisió personal de Nicolau II, per acontentar el ferotge sentiment antigermànic que es va estendre pel país. Però a la llarga, com veurem, es va revelar com un gest insuficient per fer oblidar al poble que la tsarina era d'origen alemany. Era, en tot cas, un fet purament simbòlic, i una guerra com aquella no es podia guanyar amb gestos simbòlics. Un cop establert que la guerra seria sobretot una guerra de desgast, llarga i penosa, qualsevol estrateg hauria arribat a una conclusió: que aquella guerra es guanyaria a la reraguarda. La guanyaria aquell dels contrincants que fos capaç de mobilitzar de manera més massiva i eficient els seus recursos, qui fos capaç de fer arribar amb més eficiència a les seves tropes els subministraments, els aliments, les municions, l'equip, l'armament nou. Sens dubte fou en aquest punt on Rússia va fracassar. I tots els observadors de l'època, parcials (russos crítics amb el tsarisme) o imparcials (testimonis estrangers, diplomàtics, tècnics, personal militar de les ambaixades), estan d'acord a dir que la responsabilitat directa del tsar en aquell fracàs fou de primera magnitud.
Hi havia, també, un cert caràcter rus que no facilitava les coses. Segons el testimoni de B. Lockhart, cònsol britànic a Moscou,
‘Els russos, equivocadament o no, mai no van permetre que la depressió interferís amb les seves festes. Ni tampoc van intentar seriosament de cultivar una actitud bèl·lica. Eren indisciplinats i amorals. Tot el seu esforç era individual, no pas co-operatiu.'
Un cop passat el primer xoc bèl·lic, quan va quedar clar que aquella guerra no seria curta ni ràpida, que calia preparar-se per un esforç bèl·lic sostingut en el temps, la mobilització massiva de tropes va fer que arreu de Rússia les famílies, els pobles, les comunitats rurals, els barris obrers, tinguessin part de la seva joventut al front. I que prenguessin consciència que treballar per al subministrament al front de provisions, equipament, municions, armes, era treballar perquè els seus tornessin sans i estalvis a casa. Que allò enfortís el règim tsarista, en aquell moment, era absolutament irrellevant. De sobte, la Unió de Ciutats i la Unió de Zemstvos van començar a organitzar xarxes d'hospitals, de magatzems, factories de munició i equipament; organitzacions que subministraven al front es van crear de la nit al dia. Rússia veia el naixement d'allò que ara anomenaríem una societat civil forta i capaç; per molts, atesa la fama (merescuda) dels russos d'individualistes i incapaços d'un esforç comunitari, aquell moviment social degué ser tota una sorpresa. Observadors estrangers no s'estan d'afirmar que si Rússia va aguantar tres anys de guerra fou sobretot gràcies a l'esforç d'aquestes institucions civils. Un fet essencial va fer possible aquest esclat: al capdamunt de l'esforç bèl·lic com a cap suprem de l'exèrcit hi havia el gran duc Nicolau Nicolaievitx, cosí del tsar, i no pas el tsar en persona. Molt més obert que no pas el seu cosí, el gran duc es va adonar que en certa manera la guerra estava unint el país envers un objectiu comú, i sempre va col·laborar de manera positiva amb tota aquella iniciativa ciutadana. Conscient que la teranyina d'interessos, rivalitats, tensions personals entre els membres de l'alt estat major no podien sinó torpedinar tot aquell esforç, Nicolau va aconseguir que malgrat tot els consells de ciutats i Zemstvos tinguessin amb ell una comunicació fluïda i sense intermediaris. Hi podien adreçar les peticions directament. Aquestes peticions eren de tipus tècnic, no tenien cap contingut ni motivació política fora d'aconseguir que l'exèrcit estigués tan ben equipat i subministrat com fos possible.
És per aquest motiu que els observadors estrangers (membres del cos diplomàtic) es miraven amb estupefacció tots els esforços fets pels membres del poder més propers als tsars per sabotejar la feina d'aquestes corporacions. Als seus ulls semblava talment que el tsar volgués perdre la guerra. Però el fet és que Nicolau II sempre va veure tot aquell moviment civil com un perill. Per entendre'l ens cal recordar què vol dir ser un autòcrata: implica la creença que el país és Ell, i que el país que es governa forma amb Ell un cos únic, del qual n'és el cervell i el poble els membres que obeeixen les seves ordres. Que el cos resultés tenir una vida pròpia, una iniciativa pròpia, uns interessos propis, era quelcom que no entrava en els seus plans, perquè acceptar-ho era equivalent a admetre que mentre que ell no podia existir sense Rússia, Rússia podia existir sense ell: i l'exemple cabal n'eren totes aquelles corporacions, que no treballaven des de dins el poder imperial sinó de manera paral·lela, i se'n sortien prou bé. Un fet afegit agreujava la situació: que aquelles organitzacions treballaven sobretot des de Moscou. Moscou era una ciutat on es respirava un aire molt més lliure, menys encarcarat, més cosmopolita que el de Petersburg (bé, Petrograd), ciutat on els tsars tenien la seva residència quasi permanent i que per tant estava sotmesa a una vigilància molt més estricta de la policia secreta. Per aquesta raó Nicolau II sempre havia vist Moscou amb una suspicàcia enorme, i era instintivament hostil a qualsevol iniciativa ciutadana – i de fet, a qualsevol iniciativa de qualsevol mena – que sortís d'aquella ciutat.
El tsar, directament o a través de membres del seu govern, va torpedinar la majoria de les iniciatives sortides de la Unió de Ciutats i dels Zemstvos, i va procurar retallar-ne les atribucions tant com era possible. Això no podia sinó radicalitzar les actituds d'unes corporacions que sentien que treballaven pel bé del país, no pas contra el tsar. La progressiva politització d'aquestes corporacions, que anà pujant de to a mesura que la guerra esdevenia més i més desastrosa per a Rússia, fou deguda íntegrament a l'estupidesa de Nicolau II. Finalment, després que l'exèrcit s'hagués de retirar de Galitzia i es perdés Polònia, el tsar va prendre la decisió de destituir el seu cosí, gran duc Nicolau Nicolaievitx, i prendre personalment el comandament suprem de l'exèrcit. Cal dir que de fet el càrrec de comandant suprem de l'exèrcit rus fou sempre més simbòlic que no pas real: el comandament real l'exercia el general Mikhaïl Alexeiev, un professional molt competent i cap de l'alt estat major. Nicolau tenia sobretot un paper representatiu: passava revista a tropes, visitava hospitals, presidia banquets... Però malgrat tot a ulls de la gent tenia el comandament suprem, i per tant era en darrer terme el responsable de la victòria o la derrota al camp de batalla. Un error greu, perquè des d'aquell moment va quedar davant tot Rússia no només com el responsable últim dels desastres al camp de batalla, sinó també del funcionament de l'aparell de suport a l'esforç bèl·lic, que es va degradar moltíssim degut al saboteig sistemàtic de les iniciatives de la Unió de Ciutats i dels Zemstvos. Un altre fet que a la llarga es va revelar fatal fou que malgrat que el paper del tsar al quarter general de Mogilev, a 600 km de Petrograd, era més aviat decoratiu i simbòlic, de fet el tsar cada vegada s'hi estava més i més temps, allunyat de la capital on es coïen els conflictes polítics, socials i econòmics, i per tant allunyat d'aquells llocs on la seva presència hauria pogut ser determinant per apaivagar els conflictes. Si el fet de viure al palau de Petersburg i/o a la residència de Tsarskoie Selo ja l'allunyava de la realitat quotidiana del país, aquest problema va empitjorar. Quan comencin els avalots revolucionaris a Moscou i Petrograd, el tsar serà massa lluny per fer-hi res.
Bé que sobretot esmentem Nicolau II, és obligat esmentar també la tsarina, Alexandra Fedorovna. La seva intromissió contínua en les decisions de govern – sovint, inspirada per Rasputin – exasperava els membres del govern entestats a fer funcionar el país en aquella hora tan difícil. Els testimonis estrangers contemporanis són durs:
‘Per Rússia fou una tragèdia que el Tsar, dominat per una dona obsessionada per l'única ambició de llegar al seu fill una autocràcia intacta, mai no confiés en les organitzacions públiques. El fet que Moscou anés abocant esforços en la lluita política interna, més que no pas en la guerra mateixa, fou sobretot el resultat del caràcter fatalment obtús del Tsar. I encara que la seva llielatat als aliats es mantingués intacta fins al final, la seva incapacitat de mantenir la lleialtat del seu poble finalment li va costar el tron.'
Que la tsarina s'entestés a fer arribar al seu fill, Alexis, una autocràcia intacta – voluntat en la qual coincidia totalment amb el seu marit – era una part del problema. El problema greu era que volgués intervenir directament en afers de govern per als quals no estava preparada, fet que no podia tenir sinó conseqüències desastroses. I el segon problema greu – que ella s'entestava a fer oblidar, però que els russos no oblidaven – era que la tsarina era d'origen alemany. Per molt que s'hagués rebatejat com Alexandra Fedorovna, el seu nom original era Alix de Hesse-Darmstadt, i se sabia que dins l'entorn familiar el seu marit l'anomenava pel seu nom alemany, Alix, no pas Alexandra. La gestió desastrosa de la reraguarda era un fet conegut de tothom, i era també ben conegut que en una part gens negligible això era resultat de la seva interferència en afers d'estat. La rumorologia va esclatar. La desmoralització russa, la consciència que aquella guerra era catastròfica per al país i que Alemanya els estava derrotant, havia d'anar per força acompanyada de la sospita que aquella dona treballava per l'enemic. ¿Com, si no, s'explicava el sabotejament sistemàtic de l'esforç de les corporacions públiques per mantenir l'exèrcit en funcionament? Certament que la rumorologia l'errava; acusar la tsarina de ser una agent alemanya no tenia cap ni peus, però als ulls de la gent era una explicació òbvia per la ineptitud dels governants, pel desgovern de la reraguarda que semblava voler destruir a consciència tots els esforços que es feien per evitar que el país s'esfondrés.
Des del començament de la guerra la família imperial va engegar una campanya d'imatge pública on quedava clar el seu compromís amb el país i la bona gestió de la guerra. Les dues filles grans, Olga i Tatiana, van treballar com a infermeres d'hospital des del començament de la guerra, i la presència del tsarèvitx juntament amb el seu pare en parades militars, al quarter general de l'exèrcit, prop del front o en consells militars era objecte de reportatges, fotografies oficials, recordatoris i comunicats de premsa. Sembla cert que el tsarèvitx causava molt bona impressió a tropes i oficials. Però les campanyes d'imatge només podien compensar en part el mal que els tsars feien a l'esforç bèl·lic, un mal que era palpable i conegut de tothom.
CINC. L'esfondrament de Rússia
L'any 1916, al cap de dos anys de guerra, Rússia era a un pas del col·lapse. En una part molt important, com a resultat directe del desgovern del règim tsarista.
Ja hem vist que des de ben aviat, el primer any de la guerra, s'havia vist que l'exèrcit-corró, l'exèrcit massiu en homes, servia de ben poc en aquesta guerra. Malgrat tot, la política del govern havia estat la mobilització general. Més de 15 milions d'homes joves havien estat enrolats a l'exèrcit, tot deixant de banda la feina a granges i fàbriques. El resultat fou que la producció agrària i ramadera va caure en picat, justament en un moment que, degut al bloqueig naval del Bàltic per Alemanya, dels Dardanels per l'Imperi Turc, i les males comunicacions amb Vladivostok (l'únic port per on Rússia podia rebre mercaderies de l'exterior), l'obtenció de subministraments de l'exterior era molt difícil i no es podia fer de manera massiva. Els preus dels productes bàsics, aliments sobretot, es van disparar. La pobresa féu estralls. L'espectre de la fam, massiva, va aterrir el país. La situació s'agreujava per un problema afegit: el col·lapse del transport ferroviari, per l'avaria o destrucció per la guerra de la majoria de màquines de tren, vagons, equips, instal·lacions. El resultat fou que un bé bàsic com era el fuel (essencial en un país tan fred) esdevingué un bé escàs. A Petrograd gairebé va desaparèixer.
Els testimonis estrangers parlen del cap d'any de 1916 com un moment d'histèria depressiva. Als locals selectes, als millors hotels, el xampany rajava a dojo; eren plens d'oficials de l'exèrcit que no s'avergonyien gens de ser allà, en lloc de ser amb els seus homes a la trinxera. Semblava que entre els oficials ja no hi havia cap deshonor en ser un desertor, un viu que s'espavilava que aconseguir permisos mentre al front divisions senceres eren escombrades per l'enemic.
‘Vaig tenir una sensació d'avorriment absurd i de fin de siècle. I als carrers hi havia les llargues cues d'homes malalts i dones miserables, que esperaven un pa que no arribava mai. (...) El cataclisme imminent era en la ment de tothom, als llavis de tothom. La classe política, finalment conscient del desastre que arribava, va intentar avisar l'emperador. (...) No hi havia deslleialtat: volien senzillament que el tsar canviés els seus consellers per persones més capaces de guanyar-se la confiança del país. Però ell mai no va donar resposta pública a aquestes demandes. Perquè aquest home amb tantes virtuts domèstiques, sense vicis ni ambició de poder, era un autòcrata per dret diví. Podia canviar d'opinió quatre vegades en quatre minuts, però mai no oblidava la seva herència: – Què és aquesta xerrameca sobre la confiança del poble? – havia dit – Feu que el poble es mereixi la meva confiança!' [cf. Memòries de Bruce Lockhart, cònsol britànic a Moscou]
La darrera frase palesa més que cap altra fins a quin punt el tsar vivia en un món totalment aliè a la realitat. De fet abunden els testimonis que expliquen com persones properes a la família imperial, o personalitats importants del cos diplomàtic, insistien desesperadament al tsar perquè fes quelcom de positiu: introduir canvis veritablement democratitzadors al país, quelcom que tregués Rússia del pou de fang en el qual s'enfonsava per moments.
‘La tragèdia imminent no permetria a l'emperador desviar-se del fat que tenia marcat. Una mica de sentit comú, algunes paraules càlides per part de l'emperador, haurien bastat per enfortir els lligams de lleialtat personal, per lligar al seu tron el fervor patriòtic de la immensa majoria del poble de Rússia. Que n'era de petit l'esforç que calia, ho he vist després (...). Però aquest esforç era més enllà de la capacitat de visió de l'Emperador. Va continuar el vell sistema. L'esforç nacional fou sabotejat de totes les maneres possibles. Qualsevol ministre que hi simpatitzés podia estar segur que seria deposat tard o d'hora. I a mesura que, un per un, els patriotes i els homes de confiança desapareixien, les esperances de tres-.cents anys s'enfonsaven en la desesperació. En la meva ment, el pressentiment d'un desastre inevitable esdevenia més i més fort.'
L'assassinat de Rasputin, el 16 de desembre de 1916, dut a terme per dos personatges de tanta alçada com el príncep Fèlix Iussupov i el gran duc Dimitri Pavlòvitx, s'ha d'entendre com un acte de desesperació de dos nobles que consideraven un acte de patriotisme desfer-se d'aquell subjecte que veien com un càncer per la institució imperial. Però llavors segurament ja era massa tard. I, com vam dir a l'anterior Cort d'Apel·lació, Rasputin només era una part del problema, menys rellevant que no se sol suposar.
SIS. La revolució
La revolució va arribar perquè totes les condicions necessàries perquè arribés es van complir. La desesperança de la població, el rebuig absolut de la intel·lectualitat envers el règim autocràtic, la fam. Malgrat els anys passats, encara puc recordar una de les lliçons del meu professor d'història a l'institut, quan ens parlava de revolucions: quan manquen llibertats polítiques hi ha malestar envers el poder polític; quan la població passa gana, pot passar de tot: és aleshores quan el poder polític s'ha de començar a preocupar de debò. En el cas de la revolució russa, els motins inicials van ser causats per la fam, clar i net.
Però cal esmentar un altre factor: que potser per primera vegada hi havia a tot el país una unanimitat en rebutjar el règim tsarista. Inclòs – detall crucial – l'exèrcit, o almenys sectors significatius de l'exèrcit. El gener de 1917, el general Krimov va afirmar que l'exèrcit estaria content si hi havia un cop d'estat que deposés el tsar. Quelcom que dotze anys abans – a la revolució de 1905 – hauria estat impensable. Se sap que el 1916 es van organitzar complots per deposar el tsar i entronitzar el tsarèvitx Alexis, sota la tutela com a regent del gran duc Miquel, germà petit de Nicolau. Cap d'aquests complots no es va dur a terme, no cal dir-ho. Però la seva existència il·lustra un detall important, que és el fet que era la persona concreta de Nicolau II (i amb ell, la tsarina Alexandra Fedorovna) allò que resultava insostenible: la institució tsarista es veia encara com quelcom que es podia salvar. Només calia posar-hi al capdamunt algú que hagués demostrat un mínim de capacitat i sentit comú – i el nen Alexis, com a diguem-ne garant de la continuació de la línia dinàstica.
Durant tot 1916, l'ebullició s'apoderava de fàbriques, institucions i en general de l'opinió pública. Protopopov, un antic liberal i membre de la Duma, havia resultat ser un minsitre de l'Interior increïblement reaccionari, i havia acabat exasperant tothom: els Zemstvos i les Unions cíviques. Protopopov va prohibir la celebració de llur congrés. Llavors els Zemstvos van proclamar una resolució que era tota una declaració de principis:
‘El Govern, que ha esdevingut un instrument de les forces de la foscor, duu Rússia cap a la ruïna, i està destruint el tron Imperial. En aquesta hora crítica de la seva història, el país necessita un govern mereixedor d'un gran poble. Deixem que la Duma, en la lluita decisiva que s'acosta, justifiqui les esperances del poble. No podem perdre ni un dia més!'
Només cal comparar aquesta proclama amb el document que els Zemstvos van fer a mans de Nicolau II quan aquest fou coronat: si aquella vegada demanaven una democratització del país i més participació de les institucions locals en el govern, tot proclamant-se fidels al tsar, aquesta vegada la proclama era una crida a la revolució amb tots els ets i uts.
Però amb això no n'hi havia prou per tirar endavant una revolució. Calia quelcom més: la certesa que l'exèrcit, que a la revolta de 1905 fou l'artífex principal de la repressió i la restauració de l'ordre autocràtic, aquesta vegada no intervindria. I fou en aquest punt on es va veure el resultat de la guerra amb Alemanya i Austria-Hongria. El bo i millor de l'exèrcit regular rus, aquell exèrcit fanàticament fidel al tsar, havia estat exterminat a Tannenberg, a Galitzia, a Polònia. Centenars de milers de morts i de presoners havien delmat l'exèrcit, la seva moral i la seva confiança en els seus comandaments, en particular el tsar. Per substituir el buit deixat per aquestes tropes absents, s'havien creat arreu – sobretot a Moscou i Petrograd – milícies formades per reclutes sense instrucció militar, sortits dels barris obrers o de comunitats camperoles on havien tastat els rigors de la repressió de l'aparell policial tsarista. ¿Com reaccionarien aquelles tropes si rebien l'ordre de disparar contra la població famolenca, amb l'excusa de mantenir l'ordre i evitar aldarulls? La resposta va arribar aviat. Protopopov, un ministre de l'interior tan obtús com el seu tsar, s'entestava a creure que la situació es trobava sota control, i el tsar no va dubtar a ordenar-li el màxim rigor contra les demostracions de descontentament popular. El 13 de febrer de 1917 comencen els primers avalots, causats per la fam. Gent famolenca va començar a trencar aparadors de botiques de queviures per robar aliments, sobretot pa. Cap al 20 de febrer i dies següents, els carrers ja eren plens de vaguistes famolencs. El 26 de febrer es produeix una gran manifestació popular, desobeint els cartells distribuïts per tot Petrograd que ordenaven a la població quedar-se a casa i no sortir al carrer. La guarnició de Petrograd estava formada per 170000 homes, sota el comandament d'oficials mutilats del front i/o nous oficials sense cap mena d'experiència. Alguns dels batallons no tenien ni fusells; altres, en rebre l'ordre de disparar ho van fer a l'aire, per no ferir els manifestants, i en un regiment – la guàrdia de Pavlovsky – els soldats van matar l'oficial que els va donar l'ordre de disparar. Tot i així, la majoria de la tropa va obeir, i va disparar contra els manifestants, amb el resultat de 200 morts aproximadament. Només aleshores la manifestació es va dispersar.
Fou la darrera vegada que l'exèrcit va obeir l'ordre del tsar. El 28 de febrer el regiment Volinsky s'amotina; tot seguit altres regiments segueixen les seves passes. S'apoderen dels arsenals, prenen el Ministeri de l'Interior, el govern militar, el quarter general de la policia, i la fortalesa de Pere i Pau de Petrograd. Cap a la nit, 60000 soldats s'havien unit als revolucionaris. Quan Nicolau II va ser informat de tot el que havia passat, va ordenar que la tropa de la capital fos reforçada. I va prendre aquella decisió que havia esdevingut el seu hobby particular: ordenar la dissolució de la Duma. Però aquesta vegada – i aquest era un símptoma del caos absolut en què s'enfonsava el país – la Duma es va negar a obeir. Quan l'ordre del tsar de dissolució de la cambra fou llegida en veu alta, els diputats es van quedar al seu lloc: ningú no se'n va anar. Ben al contrari, van contactar immediatament amb el gran duc Miquel, demanant-li que declarés a Petrograd la llei marcial, que exigís la dimissió immediata del govern, i que exigís a Nicolau II que li atorgués un Ministeri amb prou responsabilitat per fer-se càrrec de la situació. Era el reconeixement públic del marasme. Es pot entendre també com un intent desesperat per aturar la revolució que s'albirava. I és significatiu que en aquell moment no es demanés la dimissió ni la destitució del tsar. La confiança que feien en el gran duc Miquel ens diu que als ulls de bona part de la Intelligentsia el problema del país era la parella imperial (Nicolau II i Alexandra), no pas la institució tsarista en si, que es veia com a salvable, malgrat tot.
Però Miquel no es va decidir a fer el pas. Llavors fou la història qui va tirar pel dret. Els fets es van precipitar. El 28 de març els caps dels diferents partits polítics constitueixen el Comitè Provisional de la Duma, tot ignorant l'ordre de dissolució dictada pel tsar. El dia 1 de març, mentre el caos s'apoderava de Petrograd, el Comitè de la Duma nomena un govern provisional, format sobretot per kadets i octubristes, sota la presidència del príncep Lvov. Entre els ministres hi havia Milinkov, Nekrasov, Tereshchenko, Guchkov, i un aleshores poc conegut Alexander Kerenski, que amb el temps esdevindria amo de la situació fins l'ascens definitiu dels bolxevics, absents d'aquell primer govern. Les primeres mesures d'aquell govern eren tot un programa: llibertat de premsa, abolició de la censura, llibertat de reunió, amnistia política amb efectes immediats, convocatòria d'una assemblea constituent per sufragi universal...
I, entre altres coses, l'abdicació del tsar.
Mig enganyat pel seu ministre d'interior, Protopopov, que l'havia informat que tot plegat es trobava sota control, Nicolau va marxar del quarter general cap a Petrograd, i es va trobar amb la desagradable sorpresa que el seu tren fou aturat pels revolucionaris: un fet que el féu estavellar-se, de cop, contra la realitat de la seva situació. Ben aviat va saber que la seva família es trobava vigilada per tropes fidels al nou govern. I que fins i tot els alts comandaments de l'exèrcit volien la seva abdicació. Era la fi. Per obtús que fos – i ho era molt, certament – Nicolau no podia ignorar que aquesta vegada no hi havia cap sortida.
Demostració d'eufòria popular als carrers de Petrograd poc després de l'abdicació del tsar. Seria incorrecte dir que el sentiment fou unànim: la figura del tsar inspirava devoció en molts russos. Però certament bona part de la població es va alegrar de treure's de sobre el seu monarca. En tot cas, ho va fer tota la Intelligentsia i pràcticament tot el proletariat i pagesia.
El 2 de març, Nicolau II abdica en el seu germà, gran duc Miquel Alexandròvitx Romanov. Era la sortida preferida per la Duma a aquella situació insostenible. Sembla que de primer Nicolau havia volgut abdicar en el seu fill Alexis; però és obvi que aquella solució no seria acceptable per la Duma. Alexis era un adolescent molt lligat al seu pare – a qui admirava profundament – i a la seva mare, l'altre gran garant de l'autocràcia absoluta. En aquell moment era un minyonet de tretze anys; què faria quan en tingués vint-i-cinc? No era impensable que, si assolia un grau de popularitat prou alt, mirés de restaurar la monarquia dels Romanov tal com l'havia vista exercir al seu pare, i aquest era un risc que cap rus mínimament progressista no estaria disposat a córrer. De tota manera, una altra raó es devia imposar. Poca gent sabia que Alexis era hemofílic, però Nicolau ho sabia molt bé. Els metges més propers a la família el van avisar que, lluny dels seus pares (que probablement s'haurien d'exiliar) el noi tenia poques probabilitats de viure gaire temps. Nicolau es va estimar més assegurar per al seu fill una vida més llarga, sense tron, que no pas un tron que li podria costar la vida en poc temps. L'opció del gran duc Miquel semblava molt més assenyada.
El text de l'abdicació de Nicolau és llarg. N'hem volgut extreure un fragment:
'(...) D'acord amb la Duma Imperial hem considerat adequat renunciar al tron de l'Imperi Rus, i abandonar el poder suprem. Puix que no ens volem separar del nostre fill estimat, Nós transmetem la successió al Nostre germà, el gran duc Miquel Alexandrovitx, i donar-li la nostra benedicció per pujar al tron de l'Imperi Rus. Duem el Nostre germà a conduir els afers de l'estat en una unió completa i inviolable amb els representants del poble en els cossos legislatius, en aquells principis que ells estableixin, i sobre els quals Ell prestarà jurament inviolable. En el nom de la nostra pàtria estimada, cridem els seus fills devots a complir el sagrat deure envers el seu país, a obeir el tsar en aquests greus moments, i ajudar-lo, juntament amb els representants del poble, a guiar l'Imperi Rus pel camí de la victòria, el benestar i la glòria. Que Déu ajudi Rússia!'
L'apel·lació contínua als representants del poble, a la Duma, i al nou monarca perquè regni amb ells i no contra ells, és sorprenent: fa que ens preguntem per quina raó Nicolau II s'havia entossudit a fer, al llarg del seu regnat, exactament el contrari d'allò que ara demanava al seu hereu. Aquesta abdicació, on s'esmenta contínuament els representants del poble com a co-governants, és en definitiva alguna cosa més que una renúncia al tron: és una renúncia a l'autocràcia. Potser si ell mateix hagués posat en pràctica aquests principis durant el seu regnat la història hauria estat molt diferent. El fet és que el gran duc Miquel no va acceptar el tron mentre no hi hagués a Rússia un referèndum sobre la continuïtat de la institució imperial. Com organitzar, però, una consulta popular en un país enfonsat en el caos? Potser en el fons era conscient que ja era massa tard, també per aquesta solució que hauria pogut ser la darrera taula de salvació per a la dinastia dels Romanov.
El 3 de març, l'endemà de l'abdicació de Nicolau II, Miquel renunciava al tron. S'havia acabat tot. Rússia esdevenia una república.
Les dates exactes poden variar una mica segons les fonts, perquè cal tenir en compte que Rússia no seguia aleshores el calendari gregorià. Així, la data del 2 de març de l'abdicació de Nicolau II, seria el 15 de març en el nostre calendari (i en algunes fonts s'opta per respectar el calendari gregorià, a fi de poder correlacionar les dates amb els esdeveniments a l'Europa Occidental). En tot cas, el que ens interessa és recalcar la rapidesa de tot el procés. L'autocràcia es va enfonsar en tot just quinze dies: el temps que va dels primers motins fins a l'abdicació de Nicolau II. Ben poques vegades en la història es pot parlar amb tanta propietat de teoria de catàstrofes: un edifici aparentment sòlid resultava ser un castell de cartes.
SET. El calvari
Nicolau II va tornar a casa, a Tsarskoie Selo, convertit en el coronel Romanov, grau militar al qual no va renunciar mai. Vivia en una casa vigilada per tropes hostils. Consta que fins i tot un dels guardes no el va voler saludar quan ell, educadament, va voler donar-li la mà.
Una de les primeres fotografies preses a Nicolau II, els primers dies del seu confinament a Tsraskoie Selo, en una de les seves passejades pel parc, sempre vigilat per guàrdies.
El confinament de la família imperial a Tsarskoie Selo fou decidit i gestionat pel mateix Kerenski, i era força estricte. No se'ls permetia cap contacte amb el món exterior. Part del personal de servei va seguir allà, amb ells, però bona part fou alliberat de les seves obligacions. Tancats i sense possibilitat de fer res, la família es dedicava a fer llargues passejades pel parc, exercici físic (des de treure la neu dels camins, serrar llenya, fer petites reparacions a la casa), i seguir les lliçons dels professors particulars, algunes de les quals van ser assumides directament per la tsarina perquè a alguns dels professors no se'ls havia permès quedar-se prop dels tsars. El testimoni del dietari personal del tsarèvitx, queixant-se de l'avorriment de tot allò, és d'una innocència extrema: ‘Avui, més lliçons al matí. Més lliçons a la tarda... quin avorriment!'. Si Olga i Tatiana pensaven que podrien continuar exercint la feina d'infermeres a l'hospital, aviat van ser decebudes. El confinament era per a tots sense excepció.
Molt probablement Kerenski era conscient que, per molt que hagués abdicat, la presència del tsar era un perill. Arreu les famílies reials han inspirat devoció en sectors extensos de la població – només cal veure la devoció fanàtica que els reis d'Espanya generen a nivell popular –, una devoció que fàcilment pot fer oblidar els greuges que es tinguessin en un moment determinat. Per altra banda, encara que majoritàriament l'exèrcit hagués abandonat la fidelitat al tsar, quedaven ça i llà illes de fidelitat, en nuclis d'antics oficials i tropes de l'antic exèrcit regular, poc disposades a canviar de camisa i que no era gens segur que acceptessin un nou govern, una república, així com així.
Una solució òbvia era l'exili per a la família imperial. Ben mirat Nicolau II era cosí de diversos reis d'Europa (la política matrimonial de la reina Victòria d'Anglaterra havia fet que bona part de les cases reials d'Europa tinguessin lligams familiars), i semblava lògic que un o altre els acollís en l'exili. Sembla clar que tant Nicolau com Alexandra es preparaven per un exili daurat: certament que bona part de la seva (immensa) riquesa era a Rússia, en forma de propietats i béns, però encara que haguessin hagut de renunciar a tot això, els tsars tenien a Suïssa comptes numerats amb autèntiques fortunes en diner i joies. On exiliar-se, però? Alemanya i Austria-Hongria quedaven descartades per raons òbvies. Però quan l'Anglaterra de Jordi V (avi de l'actual reina d'Anglaterra) va refusar d'acollir-los com a exiliats, tant per Kerenski com per Nicolau i Alexandra fou una sorpresa majúscula. Encara avui no es veuen clares les raons d'aquest refús. La visió més acceptada és que Nicolau i Alexandra no només eren impopulars a Rússia; també ho eren a l'Europa Occidental, on eren vistos com els representants d'un règim tirànic que oprimia el seu poble sense contemplacions. Cal recordar que cap a la fi de la guerra arreu es veia un esclat de forces d'esquerra, més o menys revolucionàries, i no és exagerat suposar que Jordi V temés pel seu propi tron. Sembla que Lord Stamfordham, secretari del monarca anglès, va tenir un paper important en aquesta decisió. Els reis d'Anglaterra potser estaven tan aïllats del poble com els tsars russos, però almenys el personal que els envoltava es preocupava de saber què pensava la gent del carrer realment; i l'hostilitat popular envers els tsars russos no es podia amagar de cap manera.
Què fer? Kerenski devia arribar a la conclusió que la presència de la família imperial tan a prop de la gent (Tsarskoie Selo, avui Pushkin, a només 24 km de Petersburg) era un perill, i l'agost de 1917 va decidir traslladar tota la família a Tobolsk, als Urals, on es van hostatjar a la mansió del governador. Al film Nicholas & Alexandra (1971), de Franklin Shaffner, la mansió es retrata com molt senzilla i rústega, cosa que és inexacta. Certament que no era Tsarskoie Selo ni el Peterhof, però era una mansió gran i més aviat luxosa – era la casa d'un governador, al capdavall. Exiliar la família als Urals tenia un altre sentit: Kerenski, en definitiva un moderat, començava a sentir la pressió revolucionària (armada) dels bolxevics, que presumiblement no tindrien amb la família imperial tant de miraments com ell estava tenint, i tenir la família imperial lluny i a resguard era una opció molt òbvia.
Nicolau i Alexis serrant fusta, per tenir llenya per escalfar-se. La imatge no està datada, però probablement fou presa durant el confinament a Tobolsk.
Mentre Kerenski es va mantenir al poder, l'estada de la família imperial a Tobolsk fou relativament pacífica i confortable. Però Kerenski es va entestar a mantenir-se dins l'aliança amb França i Gran Bretanya, i per tant continuar la guerra amb Alemanya, un fet que va precipitar la seva caiguda. Obsedit amb la idea que Rússia havia de respectar els seus compromisos internacionals, segurament molt pressionat pels aliats, francesos i anglesos, no era conscient que la voluntat gairebé unànim del país era acabar la guerra al preu que fos. Els bolxevics ho havien entès, van prometre acabar la guerra immediatament, i l'octubre de 1917 van conquerir el poder. Kerenski es va haver d'exiliar, Lenin esdevingué amo absolut de l'estat, i es va trobar amb una família imperial amb la qual no sabia exactament què fer... I ara, què? D'entrada, actuar com a revolucionaris de debò. De sobte les condicions del confinament de la família imperial van empitjorar, i el relatiu tracte de favor que rebien esdevingué molt més estricte. L'alimentació es va reduir a les mateixes racions que rebien els soldats i els criats que havien volgut acompanyar els tsars a Tobolsk. Però de moment, res de particularment greu.
Per molts russos tradicionalistes l'arribada al poder dels bolxevics fou literalment la fi del món. L'exèrcit podia haver estat d'acord amb un canvi de règim, però no per lliurar Rússia a aquells subjectes que veien com a autèntics enemics del país. Arreu es preparava la revolta de l'anomenada Rússia Blanca, formada per antics quadres de l'exèrcit, que s'enfrontarà a la Rússia Roja de Lenin i (sobretot) Trotski, fundador de l'exèrcit roig. No podem entrar aquí en massa detalls, però l'efervescència político-militar féu creure Lenin – i no sense raó – que la família imperial era un perill. No era gens inimaginable que batallons o grups incontrolats armats miressin d'alliberar el seu antic monarca, i de fet se sap que dins la família imperial es parlava sovint de l'existència d'operacions en marxa per alliberar-los. La decisió de Lenin fou traslladar tota la família a Ekaterinburg, a una casa petita, un lloc força amagat en comparació amb la mansió de Tobolsk on s'havien hostatjat fins aleshores. Posteriorment la casa fou coneguda com ‘la casa del propòsit especial', puix que fou allà on la família fou executada; però no és gens evident que aquesta fos la intenció des del primer moment. De fet és dubtós que Lenin hagués ordenat l'execució de la família imperial: Lenin no era un individu amant de la sang ni partidari d'execucions innecessàries, i al llarg de la seva estada al poder en va donar proves més d'una vegada. Més aviat hauria pensat que la família imperial era un ostatge massa preciós, una possible moneda de canvi per als exèrcits de la Rússia Blanca per si de cas la situació militar per a l'Exèrcit Roig empitjorava. De fet s'ha dit que fou el comandant de la tropa encarregada de vigilar la família imperial qui, personalment, va prendre la decisió d'executar-los. La proximitat de forces militars de la Rússia Blanca a la localitat d'Ekaterinburg, i el risc que organitzessin una ràtzia per mirar d'alliberar el tsar i tota la família imperial, degué ser percebut com un perill real. Davant d'això, els caps bolxevics de la zona van decidir tirar pel dret.
L'escena ha estat descrita a bastament, per bé que encara hi ha detalls dubtosos. El nombre de testimonis fou gran – començant pels mateixos soldats participants –, però hi ha entre ells algunes contradiccions. Ens podem quedar, doncs, amb els fets essencials. La nit del 16/17 de juliol de 1918 tota la família fou llevada, a les dues de la matinada. Se'ls va dir que es preparessin per a un trasllat – segurament a una mansió més confortable. Un cop tots vestits, se'ls va conduir a un soterrani, on els guàrdies els van col·locar ben ordenadament, aparentment com si els anessin a fer una fotografia de grup, i amb la idea que tots quedessin ben a la vista i ningú no quedés tapat per algú altre. Al film Nicholas & Alexandra, de Franklin Shaffner, la família està sola, i tot seguit entren homes armats i comencen a disparar. És inexacte. Juntament amb la família hi havia quatre fidels servidors, que van seguir la família imperial fins al final i van morir amb ells: Evgeni Botkin, metge personal de la família, la minyona Anna Demidova, el cuiner Ivan Kharítonov, i el porter Alexei Trupp. Consta també que Pierre Gilliard, el professor particular de les grans duquesses, va voler seguir els tsars en el seu destí, però que se li va impedir d'acompanyar la família a Ekaterinburg. També és inexacte que els soldats armats entressin sense més ni més: prèviament, un oficial anomenat Jacob Yurovski va entrar i els va llegir la sentència de mort, dictada pel Soviet dels Urals – i no pas pel Soviet suprem. Nicolau, estupefacte, amb prou feines va poder dir ...què? Què? Tot seguit els soldats van començar a disparar. Nicolau fou el primer a morir. Va seguir la resta de la família. Les princeses van ser més dures de pelar, perquè sota el vestit duien ajustades joies de la família – una assegurança per temps futurs... – que van fer d'armilla anti-bales. Mentre que la mort del tsar, la tsarina i el tsarèvitx Alexis mai no ha estat qüestionada, la possibilitat que alguna de les grans duquesses aconseguís de sobreviure a aquell caos de sang i trets, potser quedant amagada sota el cos d'algú altre que havia caigut mort, sempre ha anat apareixent, ça i llà. Es va parlar de la possible supervivència de Tatiana, i – la més coneguda – d'Anastàssia.
En tot cas, la versió més acceptada és que no hi va haver cap supervivent. Era – aquesta vegada sí – la fi. De tot plegat.
VUIT. Noranta anys després, si fa no fa
Aquesta Cort d'Apel·lació en tres parts va començar, recordem-ho, al Peterhof, el palau imperial a Petersburg: en una visita feta fa tres anys, on vaig poder comprovar la fascinació que la casa dels Romanov despertava entre turistes i entre els mateixos russos. La visió de la vida quotidiana de la família imperial, les cambres, els vestits, els estris de la seva vida quotidiana. I després els àlbums fotogràfics, tots els reculls de documentació fotogràfica, els testimonis dels que vivien amb ells, mestres, minyones, servidors. L'enumeració inacabable de les virtuts humanes del tsar, la tsarina, les grans duquesses. Llegint els catàlegs i els llibres il·lustrats tenia la sensació de trobar-me davant d'un ‘Hola!' a la russa, on es cantaven les excel·lències d'una Isabel Preysler, només que amb els noms canviats a la russa: Olga, Tatiana, Marie, Anastàssia. I la pregunta que plantejàvem segueix en peu: si tot plegat era tan bonic, llavors per què la revolució?
Nicolau II, retratat com a sant, en una icona russa recent. L'obsessió de molts russos per recuperar la figura d'aquest tsar els duu a idealitzar-ne la figura, ignorant del tot les conseqüències catastròfiques del seu govern per a milions de russos.
La història està gairebé obligada a tractar amb certa simpatia els fills dels tsars; víctimes innocents de l'entossudiment dels seus pares a mantenir un règim totalitari al preu que fos. De fet – i potser en podríem parlar algun dia, ben mirat – força testimonis relaten en ells una actitud envers el seu país molt diferent de la dels seus pares. Olga i Tatiana, que exercien d'infermeres en un hospital a Petersburg, coneixien de ben a prop el sofriment dels soldats que tornaven del front, i és impossible que les seves experiències no les fessin fer-se moltes preguntes sobre la situació real del seu país. S'han conservat cartes de la tsarina al seu marit, on es queixa de les fortes discussions tingudes a casa, amb unes filles que de sobte pensaven tan diferent d'ella sobre tantes coses. Qui sap si l'ascens al tron imperial d'alguna d'elles (perquè la mort d'Alexis no era en absolut impensable, atesa la seva malaltia) hauria pogut obrir pas a una Rússia on canvis reals s'esdevinguessin sense tot el sofriment que avui associem als noms de Stalin, Breznev, Andropov. Mai no ho sabrem: la fletxa del temps és unidireccional.
Noranta anys són massa anys per a la memòria. Prou perquè la desesperança dels humils, que en aquella època s'alçava al cel com un crit, avui hagi esdevingut un mot purament tècnic en un llibre d'història que ben poca gent llegirà. Les víctimes de Nicolau II són mortes des de fa molt de temps; en canvi, el Peterhof i Tsarskoie Selo són ben vius, una fascinació per als turistes. I cal remarcar que el món ideològicament ha virat a la dreta. Prou perquè el sofriment dels milers de soldats morts a les trinxeres per culpa d'un tsar obtús quedi com una – diguem-ne – fatalitat històrica, mentre que la mort (potser innecessària, certament) d'aquest tsar sembla un crim contra tota la humanitat sencera. És un signe malaurat del canvi dels temps el fet que aquest home desesperantment entossudit a no cedir en res, que amb una facilitat i una desimboltura extremes ordenava als seus ministres duresa contra els descontents, tot sabent que aquesta ‘duresa' volia dir execucions, morts massives de manifestants al carrer, fam, extermini d'exèrcits sencers en una guerra que ell mateix havia començat, sigui recordat sobretot perquè era un bon pare de família. Els efectes catastròfics de la seva acció de govern sobre la població són deixats de banda. Si de cas s'esmenta que era un personatge que no encaixava en el seu temps, o que estava insuficientment preparat per al seu càrrec; poc més. Bé que els historiadors seriosos són molt dura amb aquest tsar – no hi ha alternativa, si es miren els fets nus – abunden pàgines webs fetes per afeccionats on els redactors no s'estan de proclamar que no es pot considerar Nicolau II responsable dels desastres patits per Rússia durant la I Guerra Mundial, ni abans de la Revolució, ni de la fam ni de la desesperança de la població. Davant d'això, recordar els testimonis presencials, les sensacions que es tenien en aquell moment, quan les morts al carrer pels trets dels soldats eren ben vives a la retina dels testimonis, ens pot ajudar a recordar amb quina facilitat els humils morien a la Rússia d'aquell tsar:
‘La revolució va tenir lloc perquè la paciència del poble rus es va enfonsar sota un sistema incomparablement ineficient i corrupte. Cap altre país no hauria aguantat les privacions que Rússia va suportar, ni tant de temps. Com a exemple d'ineficiència parlo de la malaurada pèrdua de subministraments d'aliments, el col·lapse total del transport, i l'absurda mobilització de milions de soldats d'utilitat dubtosa. Quan parlo de corrupció, parlo del profit desvergonyit de gairebé tothom implicat en donar i obtenir contractes de guerra. Òbviament l'emperador mateix, com a suprem autòcrata, ha de carregar amb la responsabilitat d'un sistema que sobretot va fracassar a causa dels homes (...) que ell va posar-hi al capdamunt.'
El perquè de l'exaltació posterior (i, recordem-ho, canonització com a sant) d'aquest personatge tan difícilment defensable, cal buscar-lo en el fet que la Rússia que va venir després no fou el paradís que molts esperaven. Lenin és un personatge a recuperar; però Stalin fou certament pitjor que el mateix Nicolau, molt més intel·ligent, però profundament deshumanitzat, d'una crueltat cínica. Deixant de banda Gorbatxov, la majoria dels líders de Rússia posteriors a Lenin han deixat un record ben galdós.
L'enyorança del darrer dels tsars, crec que immerescuda, potser no és sinó l'expressió del desig del retorn d'un Paradís Perdut. I encara que els historiadors demostrin una vegada i una altra que aquest paradís no ha existit mai, les fotografies d'un tsarèvitx Alexis nen, caminant agafat de la mà per la seva germana Tatiana als jardins de Tsarskoie Selo són fascinants. Massa fascinants. Prou per convèncer la gent senzilla que els historiadors s'equivoquen.
Pere Rovira
Allò que es promet, es deu. Un sant, un individu corrupte, un ximple acabat, un geni...? Un subjecte sorprenent i molt més complex que no podríem pensar. Rasputin és un dels personatges més fascinants de l'època de Nicolau II, i tot solet es mereix una Cort d'Apel·lació. Un bon epíleg per a la història de Nicolau II que hem presentat.
U. On les aura!
Com és ben sabut per qualsevol que tingui algunes nocions d'història contemporània, allò que caracteritzava l'Europa anterior a 1914 era l'entramat d'aliances militars que lligaven les diferents potències en cas de guerra. Cap país rellevant se n'escapava (Espanya era irrellevant; per això se n'escapava). Una aliança militar lligava els destins dels dos imperis germànics: l'alemany del kàiser Guillem II i l'austro-hongarès de l'emperador Francesc-Josep. Una altra lligava les potències que envoltaven aquests dos imperis: França, Gran Bretanya i Rússia (Polònia estava sotmesa a l'imperi rus; no existia com a estat independent). Tot Europa era com un castell de cartes gegantí que podia esfondrar-se amb qualsevol guspira. La guspira, com sap tothom, fou l'assassinat de l'hereu del tron austro-hongarès, a mans d'un nacionalista serbi de Bòsnia.
Seria injust carregar les culpes de la guerra només en l'estupidesa dels polítics europeus, Nicolau II en particular, i dir que la pobra població fou totalment aliena a tot, que volia la pau i que fou obligada a enrolar-se a l'exèrcit. No seria veritat. Objectivament, la majoria dels testimonis presencials del clima popular a Europa, just abans que la guerra comencés, retraten una societat que semblava impacient perquè hi hagués una bona guerreta d'una punyetera vegada. En la seva autobiografia El món d'abans, Stefan Zweig ens retrata una Vienna on una joventut eufòrica s'enrolava a l'exèrcit amb una alegria que avui – vistos els resultats – ens deixa atònits: talment adolescents que s'apunten per un campament d'estiu de vacances. També a l'Alemanya del kàiser Guillem II van ser abundants les escenes d'eufòria bèl·lica. I potser no seria sobrer recordar que el Manifest Futurista, proclamat a Itàlia pocs anys abans (el 1909), declarava coses com ara ‘Volem glorificar la guerra, l'única cura per al món'.
L'anàlisi d'aquest estat d'ànim – no compartit per tota la població, cal dir-ho – ens duria a disgressions molt llargues. Aquí ens hem de centrar en el paper de Nicolau II en el conflicte. Que fou molt important.
L'assassinat del príncep Franz Ferdinand, hereu del tron imperial austro-hongarès, tingué lloc a Sarajevo, el 28 de juny de 1914. Bé que l'assassí fou capturat de seguida, la seva identitat no va trascendir de seguida al gran públic, i de fet en un primer moment en molts cercles es va témer que el responsable d'aquell magnicidi hagués estat algun membre d'alguna societat política germànica, més específicament alemanya, puix que el príncep Franz Ferdinand més aviat era conegut per les seves actituds pro-eslaves. Quan finalment es va saber que l'assassí era un jove estudiant serbi de Bòsnia, Gavrilo Princip, membre d'una associació anomenada ‘Jove Bòsnia', la reacció de l'opinió pública fou de sorpresa. La història té certament paradoxes increïbles. I fou aquí on intervingué aquell sentiment que tantes vegades ha estat tan decisiu en la història de Rússia, el paneslavisme, la solidaritat instintiva amb la resta de pobles eslaus d'Europa (polonesos exclosos). És un sentiment molt arrelat a la consciència russa: només cal recordar que a la recent Guerra dels Balcans (1991-1995) Sèrbia sempre va poder comptar amb l'ajut diplomàtic rus a l'hora de justificar els seus atacs a Croàcia, Bòsnia o Kosovo. De tota manera, la solidaritat instintiva amb Sèrbia no hauria d'haver fet ignorar a Nicolau II que hi havia hagut un magnicidi, el de l'hereu del tron austro-hongarès, i que era impensable que el govern d'Austria ho deixés estar com si res. Com és lògic, Austria va presentar una queixa molt dura envers Sèrbia – vista com inspiradora del magnicidi –, alhora que un seguit d'exigències. Austria va declarar públicament que no tenia cap intenció d'annexionar-se Sèrbia: només volia garanties que Sèrbia perseguiria dins el seu territori els membres dels grups terroristes serbis o d'idees paneslavistes que actuaven dins l'Imperi Austro-Hongarès. Res d'especialment terrorífic, donades les circumstàncies. De fet molts historiadors estan d'acord que tot el conjunt d'exigències d'Austria-Hongria era inacceptable; malgrat que al capdavall Sèrbia va accedir a vuit de les deu peticions...
En el rerafons hi havia el fet que Austria-Hongria s'havia annexionat Bòsnia-Herzegovina pocs anys abans, el 1909, un territori que havia pres dècades abans (1878) a un Imperi Turc moribund. En aquell territori, com és ben sabut, hi havia (i hi ha) població sèrbia, i el regne de Sèrbia també optava a aquell territori: per tant l'annexió oficial de 1909 (l'annexió de facto havia estat molt abans) va enfurir la població Sèrbia de Bòsnia-Herzegovina.
On les aura! (Ens
els fotrem!). Cartell famosíssim, per animar el jovent francès a enrolar-se a l'exèrcit. Cap altra imatge no retrata millor amb quina alegria molts es van apuntar a la festa, tot pensant que seria ràpida i curta.Nicolau hauria pogut oferir-se com a mitjancer entre Austria i Sèrbia. Però es va estimar més tirar pel dret. Cal tenir en compte que Rússia, com a patró del paneslavisme, era en certa manera el patrocinador oficiós de l'estat Serbi, i el seu protector. A través de Sèrbia, Rússia s'assegurava una gran influència diplomàtica al Sud d'Europa. Quan la diplomàcia entre Austria i Sèrbia va haver fallat, van començar les hostilitats a la frontera entre els dos països. En aquest punt encara s'hauria pogut evitar un conflicte europeu generalitzat: al capdavall Austria no amenaçava cap dels països de la Santa Aliança: ni Rússia, ni França, ni Gran Bretanya, ni Bèlgica. El conflicte hauria pogut quedar circumscrit estrictament als dos països afectats. Però fou en aquest punt on Nicolau II va prendre la decisió – fatal – de mobilitzar tretze cossos de l'exèrcit rus. França i Gran Bretanya es van exasperar: en aquelles circumstàncies aquella mobilització no podia significar altra cosa que la preparació per una guerra contra l'Imperi Austro-Hongarès, i en virtut de les aliances militars existents entre les diferents potències, tot plegat significava una guerra a escala europea. La primera quinzena d'agost Gran Bretanya i Bèlgica declaren la guerra a Alemanya, Alemanya a Rússia, Bèlgica i França, Àustria a Sèrbia i Rússia, França i Gran Bretanya a Àustria.
Començava la Primera Guerra Mundial. Només feia una mica més d'un mes que el príncep Franz Ferdinand havia estat assassinat.
La guerra fou el resultat d'un complex joc d'aliances, d'una complexa situació política, de rivalitats econòmiques. Però no és equivocat afirmar que fou el tsar de Rússia, Nicolau II, qui va desencadenar la guerra. Perquè fou qui va fer el primer moviment clarament bel·licista en contra de les potències centrals (Alemanya i Austria-Hongria), un moviment que obligava els seus aliats a llançar-se al combat, i a les potències centrals a respondre-hi.
DOS. Una fugida cap endavant
Per què ho va fer? És molt probable que l'entrada de Rússia a la guerra fos, per al tsar, una sortida desesperada a una situació insostenible: la situació interna de Rússia. Una situació que en realitat no és difícil d'imaginar.
Com vam exposar a l'anterior Cort d'Apel·lació, Nicolau II va dissoldre la Duma convocada poc després de la revolta de 1905. Anys després d'aquella primera Duma (parlament rus) dissolt el 1907, s'havia decidit a convocar eleccions altra vegada. Al llarg dels anys següents, hi va haver diverses Dumes. Bé que Nicolau feu diversos comentaris als seus amics més propers, en el sentit que la seva prevenció contra aquell parlament que gosava interferir en el seu govern s'havia reduït molt, i hi veia una actitud positiva de col·laboració, la realitat era tossuda. I la realitat era que, Duma rera Duma, dissolta i tornada a convocar, els representants populars urgien el tsar a introduir reformes democràtiques al país, com a mesura imprescindible per resoldre els problemes de fons de Rússia. I això va passar fins al darrer moment, fins el mateix any 1917 en què la revolució va esclatar.
La revolta de 1905, que vam exposar a l'anterior Cort d'Apel·lació, havia estat fonamentalment un esclat de desesperació i de ràbia, amb poca base ideològica al darrere. Un fet que ens pot explicar en part els seus resultats ben minsos. Els anys següents (fins a 1910) Nicolau va poder assaborir la seva victòria, i creure's que governava un país feliç de tenir-lo com a tsar. Però el 1910 va semblar que la pressió continguda tornava a sortir per les poques escletxes que el règim no havia tancat. Aquell any es van comptabilitzar més de dues-centes vagues, que van seguir més de quaranta mil obrers. L'any següent, més de quatre-centes vagues van afectar més de cent deu mil treballadors. Cal dir que aquestes vagues tenien un motiu econòmic: només vuit vagues el 1910, i 24 el 1911, van tenir una significació estrictament política. Però de la reivindicació econòmica a la política només hi ha un pas. El 1912 la situació va literalment esclatar, arran d'un fet tràgic: l'exèrcit va disparar contra els obrers en vaga de les mines d'or prop del riu Lena, a Sibèria, que reclamaven la jornada de vuit hores i que se'ls pagués en rubles, i no en espècie (aliments) com havia estat la norma fins aleshores. El resultat fou de 170 obrers morts i 372 ferits. La notícia fou el detonant d'un esclat de vagues i motins. Només l'abril de 1912 el nombre de vaguistes superava el mig milió i al cap de l'any eren uns 750 000, repartits en més de dues mil vagues. Aquesta vegada, ben bé la meitat d'aquestes vagues no tenien cap motivació econòmica, sinó estrictament política.
Aquest fet va alarmar el govern, que va optar per introduir millores econòmiques per als obrers. Eren millores reals, però es van aplicar amb la lentitud típica d'aquell govern autocràtic, i de la manera maldestre de sempre: per exemple, es va deixar explícitament fora d'aquelles millores els treballadors del camp, fet que encara els va exasperar més. El fet és que la marea social semblava no tenir aturador. El 1913 el nombre de vagues fou de més de 1600, i només la primera meitat de 1914 ja van ser 3400, de les quals 2500 eren de caire estrictament polític. Més d'un milió d'obrers hi van participar.
Per obtús que fos, Nicolau no podia ignorar que Rússia era un polvorí. El 1905 se n'havia sortit prou bé, gràcies a l'heterogeneïtat de la revolta, i també perquè al darrere no hi havia una organització política clara que coordinés el descontentament. Però el 1914 devia témer que si aquell esclat de ràbia i desesperació es repetia no era gens segur que se'n tornés a sortir.
Probablement és aquí on cal veure-hi la raó profunda de la insensatesa de Nicolau II, que el va fer desencadenar aquella guerra suïcida. Podríem fins i tot suposar que es va alegrar de tenir per fi una sortida a la seva situació: llançar el seu país a una lluita ‘patriòtica' contra un enemic exterior, una guerra que unís tots els russos, des del més alt dels prínceps fins el més humil dels mujiks, sota el seu lideratge. I de passada, emprar l'excusa de la guerra per col·locar el seu país sota la llei marcial, que li permetria d'extremar la repressió contra els elements subversius de tota mena, i molt particularment contra sindicats i forces polítiques d'esquerra.
TRES. La guerra? Malament, com sempre
L'entrada de Rússia a la guerra fou per part de Nicolau II un error immens. Se'ns pot dir que és fàcil criticar a posteriori, quan tots sabem el resultat final dels esdeveniments. Però l'anàlisi dels fets ja ens diu que era molt fàcil preveure quin seria el resultat del conflicte per a Rússia. Cal recordar que el 1914 tot just feia nou anys de la guerra amb el Japó (1905), on l'exèrcit rus havia estat literalment esbandit del camp de batalla, i on Rússia havia perdut gairebé tota la seva flota. Un desastre absolut. L'exèrcit rus havia quedat retratat com elefantiàtic, ineficient, lent, corrupte, esclerotitzat pel pes de títols nobiliaris que ben poc tenien a veure amb la professionalitat a l'hora de comandar tropes al camp de batalla. Amb prou feines nou anys més tard, sense haver fet una reorganització profunda de l'exèrcit, sense haver-lo netejat dels elements corruptes ni haver-se preocupat de crear una nova tropa més preparada, més entrenada i més motivada, sense haver-se preocupat d'equipar a consciència les seves tropes, Nicolau II llançava el seu país a una guerra contra una aliança que incloïa l'imperi alemany, l'exèrcit del qual era amplament considerat com el més potent d'Europa. Una irresponsabilitat increïble.
El referent més immediat que tenien els estudiosos de l'estratègia militar per a una possible guerra entre estats europeus era la guerra franco-prussiana de 1870. Fou en aquesta guerra on per primera vegada els alemanys van emprar sistemàticament innovacions com el telègraf, el ferrocarril per al transport ràpid i eficient de tropes, i artilleria tècnicament molt avançada per l'època – la marca Krupp es va començar a fer famosa. Els soldats alemanys estaven també més ben entrenats i en molt millor forma física. La superioritat de l'exèrcit prussià fou evident des del començament. El prestigi immens adquirit per Prússia amb aquesta campanya va facilitar molt el seu lideratge a l'hora d'unificar els diferents estats alemanys en un únic Reich, liderat pel kàiser de Prússia Guillem I i el seu fidel ministre Otto von Bismarck. I el més important: la guerra fou ràpida, intensa, de resultat relativament immediat. Va començar el 19 de juliol de 1870 i va acabar el 10 de maig de 1871: no va durar ni un any. Per tant, atesos els precedents, potser no és tan estrany que arreu d'Europa els soldats que alegrement s'enrolaven veiessin per endavant sis mesos de guerreta i emocions + aventura, i tots cap a casa per Nadal – o poc més o menys.
Però no tenien en compte que gairebé cap guerra no segueix el guió previst. Entre una guerra i la següent els avenços tècnics, les innovacions tàctiques, poden fer que tot allò que els militars havien après de la guerra anterior serveixi de ben poc a la guerra present. Entrenats per moviments elegants de tropes, càrregues espectaculars, moviments envolvents, atacs ràpids i – si calia – retirades ràpides, ningú no s'esperava que el fusell metrallador resultés una arma tan contundent, capaç d'anul·lar qualsevol càrrega de cavalleria o qualsevol ofensiva de la infanteria. La immobilització massiva de les tropes en trinxeres complexes i sovint molt elaborades va convertir aquella guerra que havia de ser ràpida i espectacular en una terrorífica guerra de desgast, que només podria guanyar qui fos capaç d'aguantar més temps l'esforç bèl·lic. Les tropes d'una banda i de l'altra, convenientment coaccionades, van demostrar ser capaces de suportar terribles focs d'artilleria i condicions climàtiques penoses, i malgrat tot mantenir-se sòlidament ancorats a la trinxera. Al front occidental, on els alemanys s'enfrontaven als aliats (França, Gran Bretanya i Bèlgica), la guerra semblava talment un tap, on les posicions podien quedar immobilitzades mesos i anys, i on càrregues massives d'infanteria per ocupar trossos de terra es resolien en matances terrorífiques amb les quals amb prou feines es conquerien un parell d'hectàrees. Un film tan amarg con Senderos de Gloria, de Stanley Kubrick, és molt realista com a retrat de tota una guerra. Només cap a la fi del conflicte va aparèixer una nova arma, el carro de combat, capaç de desencallar la situació al camp de batalla. Llavors, però, Alemanya estava tan esgotada que la seva capitulació era imminent.
Nicolau II passant revista a les tropes. Quadre de Pavel Ryzhenko. Nicolau II es va decidir a assumir el comandament suprem de l'exèrcit després de la retirada de Galitzia i la pèrdua de Polònia a mans alemanyes. Bé que aquest càrrec era més simbòlic que real, assumir-lo fou un error fatal, perquè des d'aquell moment va quedar davant l'opinió pública com el responsable últim de la catàstrofe militar (tant al front com a la reraguarda) que va literalment enfonsar Rússia.
Al front oriental, on Austria i Alemanya d'una banda, i Rússia de l'altra, eren els actors principals, la guerra no va prendre exactament aquest caire. Hi va haver guerra de trinxeres també, òbviament, però en conjunt es pot dir que en comparació amb el front occidental hi va haver més moviments de tropes a la clàssica, un tipus de guerra amb la qual l'oficialitat dels diferents exèrcits hi estava més familiaritzada. Això no va ser cap obstacle perquè l'exèrcit rus tornés a demostrar – i no era la primera vegada en la seva història – que entre l'aparença espectacular de les seves desfilades i la seva qualitat real hi havia un abisme.
Els soldats russos estaven mal armats i mal equipats; l'armament de què disposaven era antiquat i, sobretot, l'estructuració del seu exèrcit convertia milions d'homes literalment en carn de canó. L'armament de la infanteria eren sobretot fusells; tenien molt poc suport de metralladores, i encara menys d'artilleria lleugera – un suport inestimable per a l'avenç de la infanteria. Consta també que a divisions senceres d'infanteria només la meitat dels homes tenien fusell, i que tot i així els oficials els llançaven a la càrrega contra l'enemic. Ens queda el dubte de saber fins a quin punt Nicolau II tenia informació completa i precisa sobre l'estat real del seu exèrcit. El fet que corprèn és que, sigui quina sigui la resposta, el personatge queda desqualificat del tot com a governant. Si coneixia l'estat real del seu exèrcit, el fet que el llancés a una guerra total contra un exèrcit tan poderós com l'alemany el retrata com un individu del tot indiferent al sofriment de les seves tropes. Si no el coneixia, el fet d'haver desencadenat una guerra d'aquella magnitud sense abans procurar saber a fons quina mena d'exèrcit tenia el retrata com un ximple absolut.
Al cap de tot just un any de guerra era ben clar que l'exèrcit rus no estava preparat per a aquell conflicte. El juliol de 1915 el rei Christian X de Dinamarca, cosí germà del Tsar, va enviar un mitjancer a Tsarskoie Selo, residència de vacances on els tsars passaven bona part del temps, per oferir-li d'actuar com a mitjancer entre ell i les potències centrals a fi de buscar un armistici. Però Nicolau va refusar del tot. És una reacció no del tot incomprensible: ell havia començat el festival, ara no podia sortir-se'n per la porta de darrere. Fer-ho era equivalent a trair els seus aliats, França i Gran Bretanya, que lluitaven amb les potències centrals a l'altra banda d'Europa.
Aquí no podem fer una descripció detallada del decurs de les operacions militars que van afectar l'exèrcit rus. Òbviament, si l'exèrcit va aguantar dos anys i mig de guerra, algun èxit van tenir, ni que fos parcial. I de fet, al començament de la guerra va semblar que Nicolau II (bé, Rússia) tenia la sort de cara.
Alemanya donava per fet que, mentre ella s'enfrontava a França, Bèlgica i Gran Bretanya al front occidental, l'Imperi Austro-Hongarès concentraria els seus esforços en el front rus. Però abans, Austria-Hongria havia d'ocupar Sèrbia, que al capdavall era l'excusa que havia desencadenat el conflicte. I allà les dificultats de les tropes imperials van ser molt superiors a allò que s'esperaven. El resultat fou que el nombre de tropes que l'Imperi Austro-Hongarès va poder dedicar al front rus fou molt inferior al suposat, perquè bona part de l'exèrcit estava ocupat mirant de sotmetre Sèrbia. El flanc Est dels Imperis Centrals (Alemanya i Austria-Hongria) quedava debilitat, i els generals russos ho van aprofitar: l'exèrcit rus va penetrar a Prússia com si fos mantega. Els alemanys es retiraven... sorprenent! Però era un miratge. L'estat major prussià reacciona, i envia tropes al front Est, sota el comandament del mariscal Hindenburg. A Tannenberg, l'exèrcit alemany va literalment anihilar el segon exèrcit rus del general Samsonov (més de 100 000 presoners de cop), mentre que el segon exèrcit rus de la zona, comandat pel generat Benennkampf, va patir aviat la mateixa sort. Desastre absolut. Centenars de milers de morts, ferits, presoners...
L'estratègia militar de Rússia havia estat, des de sempre, treure profit de la seva immensitat. El corró rus fou sempre una ideologia. L'exèrcit potser era can seixanta, però era – o podia ser, després d'una mobilització general – immens, i encara que es trobés mal equipat i mal entrenat, la seva mateixa immensitat havia de ser prou per compensar les deficiències tècniques. A la I Guerra Mundial els generals russos es van trobar per primera vegada que allò ja no funcionava:
'L'artilleria pesant alemanya ha escombrat línies senceres de trinxeres, i amb elles els que les defensaven. Amb prou feines hem pogut contestar. No teníem res amb què contestar. Els nostres regiments, esgotats del tot, rebutjaven un atac rera l'altre només amb baionetes... La sang corria, inacabable, les línies s'aprimaven més i més. Les baixes es multiplicaven...'
Aquest és el retrat que ens deixava el general Denikin de la retirada russa de Galitzia, d'on l'exèrcit rus fou escombrat el 1915 per l'exèrcit combinat austro-alemany. Sense equipament i armament adequat, l'exèrcit immens, el corró, ja no servia. Amb alguna excepció – per exemple, la campanya dels Càrpats contra l'exèrcit austríac –, la tònica general de la guerra serà, per a l'exèrcit rus, una derrota rere l'altra, sempre amb pèrdues immenses en morts, ferits i presoners. Centenars de milers a cada batalla. Certament que, fent honor a la ideologia del corró que hem esmentat, la immensitat en territori i en homes permetia que Rússia sobrevisqués a cada batalla catastròfica. Però a la llarga fins i tot això resultarà no ser infinit. Les pèrdues massives d'homes tindran un efecte colateral, del qual Nicolau no serà conscient fins al darrer moment, però que a la llarga serà fatal: la pèrdua de l'exèrcit regular, un fet que precipitarà la revolució. Però no ens avancem.
El cap suprem de l'exèrcit rus era el gran duc Nicolau Nikolàievitx, cosí del tsar. Un militar molt capaç, hàbil i competent. No se'l pot culpar del desastre: feia el que podia amb allò que tenia. De fet sovint la seva actuació va servir per salvar bona part de l'exèrcit d'un desastre encara més complet – per exemple, en ordenar la retirada de Polònia, o de la zona de Galitzia. Però sovint era impotent per enfrontar-se a complots i maniobres que s'esdevenien a Petersburg, i en un àmbit on ell podia fer-hi ben poc: el dels acòlits del tsar i sobretot la tsarina, atents a tot allò que tingués un aire liberal, vagament progressista, o més senzillament tot allò que l'entorn més proper als tsars no controlés directament. Complots que es traduïen en fusells nous de trinca que no arribaven mai al front, munició que es perdia, uniformes i capots que no van arribar mai a protegir del fred cap soldat. Per al desenvolupament de la guerra per part russa, la reraguarda va ser tan catastròfica com el pobre equipament de l'exèrcit, com veurem tot seguit.
QUATRE. Una reraguarda desastrosa
Tot just començar la guerra, es va decidir que el nom de Sant Petersburg (ciutat de Sant Pere) quedava substituït per Petrograd, que significava si fa no fa el mateix: però ‘burg' era un sufix germànic per ‘ciutat', i en la rel eslava el sufix correcte era ‘grad'. Fou una decisió personal de Nicolau II, per acontentar el ferotge sentiment antigermànic que es va estendre pel país. Però a la llarga, com veurem, es va revelar com un gest insuficient per fer oblidar al poble que la tsarina era d'origen alemany. Era, en tot cas, un fet purament simbòlic, i una guerra com aquella no es podia guanyar amb gestos simbòlics. Un cop establert que la guerra seria sobretot una guerra de desgast, llarga i penosa, qualsevol estrateg hauria arribat a una conclusió: que aquella guerra es guanyaria a la reraguarda. La guanyaria aquell dels contrincants que fos capaç de mobilitzar de manera més massiva i eficient els seus recursos, qui fos capaç de fer arribar amb més eficiència a les seves tropes els subministraments, els aliments, les municions, l'equip, l'armament nou. Sens dubte fou en aquest punt on Rússia va fracassar. I tots els observadors de l'època, parcials (russos crítics amb el tsarisme) o imparcials (testimonis estrangers, diplomàtics, tècnics, personal militar de les ambaixades), estan d'acord a dir que la responsabilitat directa del tsar en aquell fracàs fou de primera magnitud.
Hi havia, també, un cert caràcter rus que no facilitava les coses. Segons el testimoni de B. Lockhart, cònsol britànic a Moscou,
‘Els russos, equivocadament o no, mai no van permetre que la depressió interferís amb les seves festes. Ni tampoc van intentar seriosament de cultivar una actitud bèl·lica. Eren indisciplinats i amorals. Tot el seu esforç era individual, no pas co-operatiu.'
Un cop passat el primer xoc bèl·lic, quan va quedar clar que aquella guerra no seria curta ni ràpida, que calia preparar-se per un esforç bèl·lic sostingut en el temps, la mobilització massiva de tropes va fer que arreu de Rússia les famílies, els pobles, les comunitats rurals, els barris obrers, tinguessin part de la seva joventut al front. I que prenguessin consciència que treballar per al subministrament al front de provisions, equipament, municions, armes, era treballar perquè els seus tornessin sans i estalvis a casa. Que allò enfortís el règim tsarista, en aquell moment, era absolutament irrellevant. De sobte, la Unió de Ciutats i la Unió de Zemstvos van començar a organitzar xarxes d'hospitals, de magatzems, factories de munició i equipament; organitzacions que subministraven al front es van crear de la nit al dia. Rússia veia el naixement d'allò que ara anomenaríem una societat civil forta i capaç; per molts, atesa la fama (merescuda) dels russos d'individualistes i incapaços d'un esforç comunitari, aquell moviment social degué ser tota una sorpresa. Observadors estrangers no s'estan d'afirmar que si Rússia va aguantar tres anys de guerra fou sobretot gràcies a l'esforç d'aquestes institucions civils. Un fet essencial va fer possible aquest esclat: al capdamunt de l'esforç bèl·lic com a cap suprem de l'exèrcit hi havia el gran duc Nicolau Nicolaievitx, cosí del tsar, i no pas el tsar en persona. Molt més obert que no pas el seu cosí, el gran duc es va adonar que en certa manera la guerra estava unint el país envers un objectiu comú, i sempre va col·laborar de manera positiva amb tota aquella iniciativa ciutadana. Conscient que la teranyina d'interessos, rivalitats, tensions personals entre els membres de l'alt estat major no podien sinó torpedinar tot aquell esforç, Nicolau va aconseguir que malgrat tot els consells de ciutats i Zemstvos tinguessin amb ell una comunicació fluïda i sense intermediaris. Hi podien adreçar les peticions directament. Aquestes peticions eren de tipus tècnic, no tenien cap contingut ni motivació política fora d'aconseguir que l'exèrcit estigués tan ben equipat i subministrat com fos possible.
És per aquest motiu que els observadors estrangers (membres del cos diplomàtic) es miraven amb estupefacció tots els esforços fets pels membres del poder més propers als tsars per sabotejar la feina d'aquestes corporacions. Als seus ulls semblava talment que el tsar volgués perdre la guerra. Però el fet és que Nicolau II sempre va veure tot aquell moviment civil com un perill. Per entendre'l ens cal recordar què vol dir ser un autòcrata: implica la creença que el país és Ell, i que el país que es governa forma amb Ell un cos únic, del qual n'és el cervell i el poble els membres que obeeixen les seves ordres. Que el cos resultés tenir una vida pròpia, una iniciativa pròpia, uns interessos propis, era quelcom que no entrava en els seus plans, perquè acceptar-ho era equivalent a admetre que mentre que ell no podia existir sense Rússia, Rússia podia existir sense ell: i l'exemple cabal n'eren totes aquelles corporacions, que no treballaven des de dins el poder imperial sinó de manera paral·lela, i se'n sortien prou bé. Un fet afegit agreujava la situació: que aquelles organitzacions treballaven sobretot des de Moscou. Moscou era una ciutat on es respirava un aire molt més lliure, menys encarcarat, més cosmopolita que el de Petersburg (bé, Petrograd), ciutat on els tsars tenien la seva residència quasi permanent i que per tant estava sotmesa a una vigilància molt més estricta de la policia secreta. Per aquesta raó Nicolau II sempre havia vist Moscou amb una suspicàcia enorme, i era instintivament hostil a qualsevol iniciativa ciutadana – i de fet, a qualsevol iniciativa de qualsevol mena – que sortís d'aquella ciutat.
El tsar, directament o a través de membres del seu govern, va torpedinar la majoria de les iniciatives sortides de la Unió de Ciutats i dels Zemstvos, i va procurar retallar-ne les atribucions tant com era possible. Això no podia sinó radicalitzar les actituds d'unes corporacions que sentien que treballaven pel bé del país, no pas contra el tsar. La progressiva politització d'aquestes corporacions, que anà pujant de to a mesura que la guerra esdevenia més i més desastrosa per a Rússia, fou deguda íntegrament a l'estupidesa de Nicolau II. Finalment, després que l'exèrcit s'hagués de retirar de Galitzia i es perdés Polònia, el tsar va prendre la decisió de destituir el seu cosí, gran duc Nicolau Nicolaievitx, i prendre personalment el comandament suprem de l'exèrcit. Cal dir que de fet el càrrec de comandant suprem de l'exèrcit rus fou sempre més simbòlic que no pas real: el comandament real l'exercia el general Mikhaïl Alexeiev, un professional molt competent i cap de l'alt estat major. Nicolau tenia sobretot un paper representatiu: passava revista a tropes, visitava hospitals, presidia banquets... Però malgrat tot a ulls de la gent tenia el comandament suprem, i per tant era en darrer terme el responsable de la victòria o la derrota al camp de batalla. Un error greu, perquè des d'aquell moment va quedar davant tot Rússia no només com el responsable últim dels desastres al camp de batalla, sinó també del funcionament de l'aparell de suport a l'esforç bèl·lic, que es va degradar moltíssim degut al saboteig sistemàtic de les iniciatives de la Unió de Ciutats i dels Zemstvos. Un altre fet que a la llarga es va revelar fatal fou que malgrat que el paper del tsar al quarter general de Mogilev, a 600 km de Petrograd, era més aviat decoratiu i simbòlic, de fet el tsar cada vegada s'hi estava més i més temps, allunyat de la capital on es coïen els conflictes polítics, socials i econòmics, i per tant allunyat d'aquells llocs on la seva presència hauria pogut ser determinant per apaivagar els conflictes. Si el fet de viure al palau de Petersburg i/o a la residència de Tsarskoie Selo ja l'allunyava de la realitat quotidiana del país, aquest problema va empitjorar. Quan comencin els avalots revolucionaris a Moscou i Petrograd, el tsar serà massa lluny per fer-hi res.
Bé que sobretot esmentem Nicolau II, és obligat esmentar també la tsarina, Alexandra Fedorovna. La seva intromissió contínua en les decisions de govern – sovint, inspirada per Rasputin – exasperava els membres del govern entestats a fer funcionar el país en aquella hora tan difícil. Els testimonis estrangers contemporanis són durs:
‘Per Rússia fou una tragèdia que el Tsar, dominat per una dona obsessionada per l'única ambició de llegar al seu fill una autocràcia intacta, mai no confiés en les organitzacions públiques. El fet que Moscou anés abocant esforços en la lluita política interna, més que no pas en la guerra mateixa, fou sobretot el resultat del caràcter fatalment obtús del Tsar. I encara que la seva llielatat als aliats es mantingués intacta fins al final, la seva incapacitat de mantenir la lleialtat del seu poble finalment li va costar el tron.'
Que la tsarina s'entestés a fer arribar al seu fill, Alexis, una autocràcia intacta – voluntat en la qual coincidia totalment amb el seu marit – era una part del problema. El problema greu era que volgués intervenir directament en afers de govern per als quals no estava preparada, fet que no podia tenir sinó conseqüències desastroses. I el segon problema greu – que ella s'entestava a fer oblidar, però que els russos no oblidaven – era que la tsarina era d'origen alemany. Per molt que s'hagués rebatejat com Alexandra Fedorovna, el seu nom original era Alix de Hesse-Darmstadt, i se sabia que dins l'entorn familiar el seu marit l'anomenava pel seu nom alemany, Alix, no pas Alexandra. La gestió desastrosa de la reraguarda era un fet conegut de tothom, i era també ben conegut que en una part gens negligible això era resultat de la seva interferència en afers d'estat. La rumorologia va esclatar. La desmoralització russa, la consciència que aquella guerra era catastròfica per al país i que Alemanya els estava derrotant, havia d'anar per força acompanyada de la sospita que aquella dona treballava per l'enemic. ¿Com, si no, s'explicava el sabotejament sistemàtic de l'esforç de les corporacions públiques per mantenir l'exèrcit en funcionament? Certament que la rumorologia l'errava; acusar la tsarina de ser una agent alemanya no tenia cap ni peus, però als ulls de la gent era una explicació òbvia per la ineptitud dels governants, pel desgovern de la reraguarda que semblava voler destruir a consciència tots els esforços que es feien per evitar que el país s'esfondrés.
Des del començament de la guerra la família imperial va engegar una campanya d'imatge pública on quedava clar el seu compromís amb el país i la bona gestió de la guerra. Les dues filles grans, Olga i Tatiana, van treballar com a infermeres d'hospital des del començament de la guerra, i la presència del tsarèvitx juntament amb el seu pare en parades militars, al quarter general de l'exèrcit, prop del front o en consells militars era objecte de reportatges, fotografies oficials, recordatoris i comunicats de premsa. Sembla cert que el tsarèvitx causava molt bona impressió a tropes i oficials. Però les campanyes d'imatge només podien compensar en part el mal que els tsars feien a l'esforç bèl·lic, un mal que era palpable i conegut de tothom.
CINC. L'esfondrament de Rússia
L'any 1916, al cap de dos anys de guerra, Rússia era a un pas del col·lapse. En una part molt important, com a resultat directe del desgovern del règim tsarista.
Ja hem vist que des de ben aviat, el primer any de la guerra, s'havia vist que l'exèrcit-corró, l'exèrcit massiu en homes, servia de ben poc en aquesta guerra. Malgrat tot, la política del govern havia estat la mobilització general. Més de 15 milions d'homes joves havien estat enrolats a l'exèrcit, tot deixant de banda la feina a granges i fàbriques. El resultat fou que la producció agrària i ramadera va caure en picat, justament en un moment que, degut al bloqueig naval del Bàltic per Alemanya, dels Dardanels per l'Imperi Turc, i les males comunicacions amb Vladivostok (l'únic port per on Rússia podia rebre mercaderies de l'exterior), l'obtenció de subministraments de l'exterior era molt difícil i no es podia fer de manera massiva. Els preus dels productes bàsics, aliments sobretot, es van disparar. La pobresa féu estralls. L'espectre de la fam, massiva, va aterrir el país. La situació s'agreujava per un problema afegit: el col·lapse del transport ferroviari, per l'avaria o destrucció per la guerra de la majoria de màquines de tren, vagons, equips, instal·lacions. El resultat fou que un bé bàsic com era el fuel (essencial en un país tan fred) esdevingué un bé escàs. A Petrograd gairebé va desaparèixer.
Els testimonis estrangers parlen del cap d'any de 1916 com un moment d'histèria depressiva. Als locals selectes, als millors hotels, el xampany rajava a dojo; eren plens d'oficials de l'exèrcit que no s'avergonyien gens de ser allà, en lloc de ser amb els seus homes a la trinxera. Semblava que entre els oficials ja no hi havia cap deshonor en ser un desertor, un viu que s'espavilava que aconseguir permisos mentre al front divisions senceres eren escombrades per l'enemic.
‘Vaig tenir una sensació d'avorriment absurd i de fin de siècle. I als carrers hi havia les llargues cues d'homes malalts i dones miserables, que esperaven un pa que no arribava mai. (...) El cataclisme imminent era en la ment de tothom, als llavis de tothom. La classe política, finalment conscient del desastre que arribava, va intentar avisar l'emperador. (...) No hi havia deslleialtat: volien senzillament que el tsar canviés els seus consellers per persones més capaces de guanyar-se la confiança del país. Però ell mai no va donar resposta pública a aquestes demandes. Perquè aquest home amb tantes virtuts domèstiques, sense vicis ni ambició de poder, era un autòcrata per dret diví. Podia canviar d'opinió quatre vegades en quatre minuts, però mai no oblidava la seva herència: – Què és aquesta xerrameca sobre la confiança del poble? – havia dit – Feu que el poble es mereixi la meva confiança!' [cf. Memòries de Bruce Lockhart, cònsol britànic a Moscou]
La darrera frase palesa més que cap altra fins a quin punt el tsar vivia en un món totalment aliè a la realitat. De fet abunden els testimonis que expliquen com persones properes a la família imperial, o personalitats importants del cos diplomàtic, insistien desesperadament al tsar perquè fes quelcom de positiu: introduir canvis veritablement democratitzadors al país, quelcom que tregués Rússia del pou de fang en el qual s'enfonsava per moments.
‘La tragèdia imminent no permetria a l'emperador desviar-se del fat que tenia marcat. Una mica de sentit comú, algunes paraules càlides per part de l'emperador, haurien bastat per enfortir els lligams de lleialtat personal, per lligar al seu tron el fervor patriòtic de la immensa majoria del poble de Rússia. Que n'era de petit l'esforç que calia, ho he vist després (...). Però aquest esforç era més enllà de la capacitat de visió de l'Emperador. Va continuar el vell sistema. L'esforç nacional fou sabotejat de totes les maneres possibles. Qualsevol ministre que hi simpatitzés podia estar segur que seria deposat tard o d'hora. I a mesura que, un per un, els patriotes i els homes de confiança desapareixien, les esperances de tres-.cents anys s'enfonsaven en la desesperació. En la meva ment, el pressentiment d'un desastre inevitable esdevenia més i més fort.'
L'assassinat de Rasputin, el 16 de desembre de 1916, dut a terme per dos personatges de tanta alçada com el príncep Fèlix Iussupov i el gran duc Dimitri Pavlòvitx, s'ha d'entendre com un acte de desesperació de dos nobles que consideraven un acte de patriotisme desfer-se d'aquell subjecte que veien com un càncer per la institució imperial. Però llavors segurament ja era massa tard. I, com vam dir a l'anterior Cort d'Apel·lació, Rasputin només era una part del problema, menys rellevant que no se sol suposar.
SIS. La revolució
La revolució va arribar perquè totes les condicions necessàries perquè arribés es van complir. La desesperança de la població, el rebuig absolut de la intel·lectualitat envers el règim autocràtic, la fam. Malgrat els anys passats, encara puc recordar una de les lliçons del meu professor d'història a l'institut, quan ens parlava de revolucions: quan manquen llibertats polítiques hi ha malestar envers el poder polític; quan la població passa gana, pot passar de tot: és aleshores quan el poder polític s'ha de començar a preocupar de debò. En el cas de la revolució russa, els motins inicials van ser causats per la fam, clar i net.
Però cal esmentar un altre factor: que potser per primera vegada hi havia a tot el país una unanimitat en rebutjar el règim tsarista. Inclòs – detall crucial – l'exèrcit, o almenys sectors significatius de l'exèrcit. El gener de 1917, el general Krimov va afirmar que l'exèrcit estaria content si hi havia un cop d'estat que deposés el tsar. Quelcom que dotze anys abans – a la revolució de 1905 – hauria estat impensable. Se sap que el 1916 es van organitzar complots per deposar el tsar i entronitzar el tsarèvitx Alexis, sota la tutela com a regent del gran duc Miquel, germà petit de Nicolau. Cap d'aquests complots no es va dur a terme, no cal dir-ho. Però la seva existència il·lustra un detall important, que és el fet que era la persona concreta de Nicolau II (i amb ell, la tsarina Alexandra Fedorovna) allò que resultava insostenible: la institució tsarista es veia encara com quelcom que es podia salvar. Només calia posar-hi al capdamunt algú que hagués demostrat un mínim de capacitat i sentit comú – i el nen Alexis, com a diguem-ne garant de la continuació de la línia dinàstica.
Durant tot 1916, l'ebullició s'apoderava de fàbriques, institucions i en general de l'opinió pública. Protopopov, un antic liberal i membre de la Duma, havia resultat ser un minsitre de l'Interior increïblement reaccionari, i havia acabat exasperant tothom: els Zemstvos i les Unions cíviques. Protopopov va prohibir la celebració de llur congrés. Llavors els Zemstvos van proclamar una resolució que era tota una declaració de principis:
‘El Govern, que ha esdevingut un instrument de les forces de la foscor, duu Rússia cap a la ruïna, i està destruint el tron Imperial. En aquesta hora crítica de la seva història, el país necessita un govern mereixedor d'un gran poble. Deixem que la Duma, en la lluita decisiva que s'acosta, justifiqui les esperances del poble. No podem perdre ni un dia més!'
Només cal comparar aquesta proclama amb el document que els Zemstvos van fer a mans de Nicolau II quan aquest fou coronat: si aquella vegada demanaven una democratització del país i més participació de les institucions locals en el govern, tot proclamant-se fidels al tsar, aquesta vegada la proclama era una crida a la revolució amb tots els ets i uts.
Però amb això no n'hi havia prou per tirar endavant una revolució. Calia quelcom més: la certesa que l'exèrcit, que a la revolta de 1905 fou l'artífex principal de la repressió i la restauració de l'ordre autocràtic, aquesta vegada no intervindria. I fou en aquest punt on es va veure el resultat de la guerra amb Alemanya i Austria-Hongria. El bo i millor de l'exèrcit regular rus, aquell exèrcit fanàticament fidel al tsar, havia estat exterminat a Tannenberg, a Galitzia, a Polònia. Centenars de milers de morts i de presoners havien delmat l'exèrcit, la seva moral i la seva confiança en els seus comandaments, en particular el tsar. Per substituir el buit deixat per aquestes tropes absents, s'havien creat arreu – sobretot a Moscou i Petrograd – milícies formades per reclutes sense instrucció militar, sortits dels barris obrers o de comunitats camperoles on havien tastat els rigors de la repressió de l'aparell policial tsarista. ¿Com reaccionarien aquelles tropes si rebien l'ordre de disparar contra la població famolenca, amb l'excusa de mantenir l'ordre i evitar aldarulls? La resposta va arribar aviat. Protopopov, un ministre de l'interior tan obtús com el seu tsar, s'entestava a creure que la situació es trobava sota control, i el tsar no va dubtar a ordenar-li el màxim rigor contra les demostracions de descontentament popular. El 13 de febrer de 1917 comencen els primers avalots, causats per la fam. Gent famolenca va començar a trencar aparadors de botiques de queviures per robar aliments, sobretot pa. Cap al 20 de febrer i dies següents, els carrers ja eren plens de vaguistes famolencs. El 26 de febrer es produeix una gran manifestació popular, desobeint els cartells distribuïts per tot Petrograd que ordenaven a la població quedar-se a casa i no sortir al carrer. La guarnició de Petrograd estava formada per 170000 homes, sota el comandament d'oficials mutilats del front i/o nous oficials sense cap mena d'experiència. Alguns dels batallons no tenien ni fusells; altres, en rebre l'ordre de disparar ho van fer a l'aire, per no ferir els manifestants, i en un regiment – la guàrdia de Pavlovsky – els soldats van matar l'oficial que els va donar l'ordre de disparar. Tot i així, la majoria de la tropa va obeir, i va disparar contra els manifestants, amb el resultat de 200 morts aproximadament. Només aleshores la manifestació es va dispersar.
Fou la darrera vegada que l'exèrcit va obeir l'ordre del tsar. El 28 de febrer el regiment Volinsky s'amotina; tot seguit altres regiments segueixen les seves passes. S'apoderen dels arsenals, prenen el Ministeri de l'Interior, el govern militar, el quarter general de la policia, i la fortalesa de Pere i Pau de Petrograd. Cap a la nit, 60000 soldats s'havien unit als revolucionaris. Quan Nicolau II va ser informat de tot el que havia passat, va ordenar que la tropa de la capital fos reforçada. I va prendre aquella decisió que havia esdevingut el seu hobby particular: ordenar la dissolució de la Duma. Però aquesta vegada – i aquest era un símptoma del caos absolut en què s'enfonsava el país – la Duma es va negar a obeir. Quan l'ordre del tsar de dissolució de la cambra fou llegida en veu alta, els diputats es van quedar al seu lloc: ningú no se'n va anar. Ben al contrari, van contactar immediatament amb el gran duc Miquel, demanant-li que declarés a Petrograd la llei marcial, que exigís la dimissió immediata del govern, i que exigís a Nicolau II que li atorgués un Ministeri amb prou responsabilitat per fer-se càrrec de la situació. Era el reconeixement públic del marasme. Es pot entendre també com un intent desesperat per aturar la revolució que s'albirava. I és significatiu que en aquell moment no es demanés la dimissió ni la destitució del tsar. La confiança que feien en el gran duc Miquel ens diu que als ulls de bona part de la Intelligentsia el problema del país era la parella imperial (Nicolau II i Alexandra), no pas la institució tsarista en si, que es veia com a salvable, malgrat tot.
Però Miquel no es va decidir a fer el pas. Llavors fou la història qui va tirar pel dret. Els fets es van precipitar. El 28 de març els caps dels diferents partits polítics constitueixen el Comitè Provisional de la Duma, tot ignorant l'ordre de dissolució dictada pel tsar. El dia 1 de març, mentre el caos s'apoderava de Petrograd, el Comitè de la Duma nomena un govern provisional, format sobretot per kadets i octubristes, sota la presidència del príncep Lvov. Entre els ministres hi havia Milinkov, Nekrasov, Tereshchenko, Guchkov, i un aleshores poc conegut Alexander Kerenski, que amb el temps esdevindria amo de la situació fins l'ascens definitiu dels bolxevics, absents d'aquell primer govern. Les primeres mesures d'aquell govern eren tot un programa: llibertat de premsa, abolició de la censura, llibertat de reunió, amnistia política amb efectes immediats, convocatòria d'una assemblea constituent per sufragi universal...
I, entre altres coses, l'abdicació del tsar.
Mig enganyat pel seu ministre d'interior, Protopopov, que l'havia informat que tot plegat es trobava sota control, Nicolau va marxar del quarter general cap a Petrograd, i es va trobar amb la desagradable sorpresa que el seu tren fou aturat pels revolucionaris: un fet que el féu estavellar-se, de cop, contra la realitat de la seva situació. Ben aviat va saber que la seva família es trobava vigilada per tropes fidels al nou govern. I que fins i tot els alts comandaments de l'exèrcit volien la seva abdicació. Era la fi. Per obtús que fos – i ho era molt, certament – Nicolau no podia ignorar que aquesta vegada no hi havia cap sortida.
Demostració d'eufòria popular als carrers de Petrograd poc després de l'abdicació del tsar. Seria incorrecte dir que el sentiment fou unànim: la figura del tsar inspirava devoció en molts russos. Però certament bona part de la població es va alegrar de treure's de sobre el seu monarca. En tot cas, ho va fer tota la Intelligentsia i pràcticament tot el proletariat i pagesia.
El 2 de març, Nicolau II abdica en el seu germà, gran duc Miquel Alexandròvitx Romanov. Era la sortida preferida per la Duma a aquella situació insostenible. Sembla que de primer Nicolau havia volgut abdicar en el seu fill Alexis; però és obvi que aquella solució no seria acceptable per la Duma. Alexis era un adolescent molt lligat al seu pare – a qui admirava profundament – i a la seva mare, l'altre gran garant de l'autocràcia absoluta. En aquell moment era un minyonet de tretze anys; què faria quan en tingués vint-i-cinc? No era impensable que, si assolia un grau de popularitat prou alt, mirés de restaurar la monarquia dels Romanov tal com l'havia vista exercir al seu pare, i aquest era un risc que cap rus mínimament progressista no estaria disposat a córrer. De tota manera, una altra raó es devia imposar. Poca gent sabia que Alexis era hemofílic, però Nicolau ho sabia molt bé. Els metges més propers a la família el van avisar que, lluny dels seus pares (que probablement s'haurien d'exiliar) el noi tenia poques probabilitats de viure gaire temps. Nicolau es va estimar més assegurar per al seu fill una vida més llarga, sense tron, que no pas un tron que li podria costar la vida en poc temps. L'opció del gran duc Miquel semblava molt més assenyada.
El text de l'abdicació de Nicolau és llarg. N'hem volgut extreure un fragment:
'(...) D'acord amb la Duma Imperial hem considerat adequat renunciar al tron de l'Imperi Rus, i abandonar el poder suprem. Puix que no ens volem separar del nostre fill estimat, Nós transmetem la successió al Nostre germà, el gran duc Miquel Alexandrovitx, i donar-li la nostra benedicció per pujar al tron de l'Imperi Rus. Duem el Nostre germà a conduir els afers de l'estat en una unió completa i inviolable amb els representants del poble en els cossos legislatius, en aquells principis que ells estableixin, i sobre els quals Ell prestarà jurament inviolable. En el nom de la nostra pàtria estimada, cridem els seus fills devots a complir el sagrat deure envers el seu país, a obeir el tsar en aquests greus moments, i ajudar-lo, juntament amb els representants del poble, a guiar l'Imperi Rus pel camí de la victòria, el benestar i la glòria. Que Déu ajudi Rússia!'
L'apel·lació contínua als representants del poble, a la Duma, i al nou monarca perquè regni amb ells i no contra ells, és sorprenent: fa que ens preguntem per quina raó Nicolau II s'havia entossudit a fer, al llarg del seu regnat, exactament el contrari d'allò que ara demanava al seu hereu. Aquesta abdicació, on s'esmenta contínuament els representants del poble com a co-governants, és en definitiva alguna cosa més que una renúncia al tron: és una renúncia a l'autocràcia. Potser si ell mateix hagués posat en pràctica aquests principis durant el seu regnat la història hauria estat molt diferent. El fet és que el gran duc Miquel no va acceptar el tron mentre no hi hagués a Rússia un referèndum sobre la continuïtat de la institució imperial. Com organitzar, però, una consulta popular en un país enfonsat en el caos? Potser en el fons era conscient que ja era massa tard, també per aquesta solució que hauria pogut ser la darrera taula de salvació per a la dinastia dels Romanov.
El 3 de març, l'endemà de l'abdicació de Nicolau II, Miquel renunciava al tron. S'havia acabat tot. Rússia esdevenia una república.
Les dates exactes poden variar una mica segons les fonts, perquè cal tenir en compte que Rússia no seguia aleshores el calendari gregorià. Així, la data del 2 de març de l'abdicació de Nicolau II, seria el 15 de març en el nostre calendari (i en algunes fonts s'opta per respectar el calendari gregorià, a fi de poder correlacionar les dates amb els esdeveniments a l'Europa Occidental). En tot cas, el que ens interessa és recalcar la rapidesa de tot el procés. L'autocràcia es va enfonsar en tot just quinze dies: el temps que va dels primers motins fins a l'abdicació de Nicolau II. Ben poques vegades en la història es pot parlar amb tanta propietat de teoria de catàstrofes: un edifici aparentment sòlid resultava ser un castell de cartes.
SET. El calvari
Nicolau II va tornar a casa, a Tsarskoie Selo, convertit en el coronel Romanov, grau militar al qual no va renunciar mai. Vivia en una casa vigilada per tropes hostils. Consta que fins i tot un dels guardes no el va voler saludar quan ell, educadament, va voler donar-li la mà.
Una de les primeres fotografies preses a Nicolau II, els primers dies del seu confinament a Tsraskoie Selo, en una de les seves passejades pel parc, sempre vigilat per guàrdies. El confinament de la família imperial a Tsarskoie Selo fou decidit i gestionat pel mateix Kerenski, i era força estricte. No se'ls permetia cap contacte amb el món exterior. Part del personal de servei va seguir allà, amb ells, però bona part fou alliberat de les seves obligacions. Tancats i sense possibilitat de fer res, la família es dedicava a fer llargues passejades pel parc, exercici físic (des de treure la neu dels camins, serrar llenya, fer petites reparacions a la casa), i seguir les lliçons dels professors particulars, algunes de les quals van ser assumides directament per la tsarina perquè a alguns dels professors no se'ls havia permès quedar-se prop dels tsars. El testimoni del dietari personal del tsarèvitx, queixant-se de l'avorriment de tot allò, és d'una innocència extrema: ‘Avui, més lliçons al matí. Més lliçons a la tarda... quin avorriment!'. Si Olga i Tatiana pensaven que podrien continuar exercint la feina d'infermeres a l'hospital, aviat van ser decebudes. El confinament era per a tots sense excepció.
Molt probablement Kerenski era conscient que, per molt que hagués abdicat, la presència del tsar era un perill. Arreu les famílies reials han inspirat devoció en sectors extensos de la població – només cal veure la devoció fanàtica que els reis d'Espanya generen a nivell popular –, una devoció que fàcilment pot fer oblidar els greuges que es tinguessin en un moment determinat. Per altra banda, encara que majoritàriament l'exèrcit hagués abandonat la fidelitat al tsar, quedaven ça i llà illes de fidelitat, en nuclis d'antics oficials i tropes de l'antic exèrcit regular, poc disposades a canviar de camisa i que no era gens segur que acceptessin un nou govern, una república, així com així.
Una solució òbvia era l'exili per a la família imperial. Ben mirat Nicolau II era cosí de diversos reis d'Europa (la política matrimonial de la reina Victòria d'Anglaterra havia fet que bona part de les cases reials d'Europa tinguessin lligams familiars), i semblava lògic que un o altre els acollís en l'exili. Sembla clar que tant Nicolau com Alexandra es preparaven per un exili daurat: certament que bona part de la seva (immensa) riquesa era a Rússia, en forma de propietats i béns, però encara que haguessin hagut de renunciar a tot això, els tsars tenien a Suïssa comptes numerats amb autèntiques fortunes en diner i joies. On exiliar-se, però? Alemanya i Austria-Hongria quedaven descartades per raons òbvies. Però quan l'Anglaterra de Jordi V (avi de l'actual reina d'Anglaterra) va refusar d'acollir-los com a exiliats, tant per Kerenski com per Nicolau i Alexandra fou una sorpresa majúscula. Encara avui no es veuen clares les raons d'aquest refús. La visió més acceptada és que Nicolau i Alexandra no només eren impopulars a Rússia; també ho eren a l'Europa Occidental, on eren vistos com els representants d'un règim tirànic que oprimia el seu poble sense contemplacions. Cal recordar que cap a la fi de la guerra arreu es veia un esclat de forces d'esquerra, més o menys revolucionàries, i no és exagerat suposar que Jordi V temés pel seu propi tron. Sembla que Lord Stamfordham, secretari del monarca anglès, va tenir un paper important en aquesta decisió. Els reis d'Anglaterra potser estaven tan aïllats del poble com els tsars russos, però almenys el personal que els envoltava es preocupava de saber què pensava la gent del carrer realment; i l'hostilitat popular envers els tsars russos no es podia amagar de cap manera.
Què fer? Kerenski devia arribar a la conclusió que la presència de la família imperial tan a prop de la gent (Tsarskoie Selo, avui Pushkin, a només 24 km de Petersburg) era un perill, i l'agost de 1917 va decidir traslladar tota la família a Tobolsk, als Urals, on es van hostatjar a la mansió del governador. Al film Nicholas & Alexandra (1971), de Franklin Shaffner, la mansió es retrata com molt senzilla i rústega, cosa que és inexacta. Certament que no era Tsarskoie Selo ni el Peterhof, però era una mansió gran i més aviat luxosa – era la casa d'un governador, al capdavall. Exiliar la família als Urals tenia un altre sentit: Kerenski, en definitiva un moderat, començava a sentir la pressió revolucionària (armada) dels bolxevics, que presumiblement no tindrien amb la família imperial tant de miraments com ell estava tenint, i tenir la família imperial lluny i a resguard era una opció molt òbvia.
Nicolau i Alexis serrant fusta, per tenir llenya per escalfar-se. La imatge no està datada, però probablement fou presa durant el confinament a Tobolsk.
Mentre Kerenski es va mantenir al poder, l'estada de la família imperial a Tobolsk fou relativament pacífica i confortable. Però Kerenski es va entestar a mantenir-se dins l'aliança amb França i Gran Bretanya, i per tant continuar la guerra amb Alemanya, un fet que va precipitar la seva caiguda. Obsedit amb la idea que Rússia havia de respectar els seus compromisos internacionals, segurament molt pressionat pels aliats, francesos i anglesos, no era conscient que la voluntat gairebé unànim del país era acabar la guerra al preu que fos. Els bolxevics ho havien entès, van prometre acabar la guerra immediatament, i l'octubre de 1917 van conquerir el poder. Kerenski es va haver d'exiliar, Lenin esdevingué amo absolut de l'estat, i es va trobar amb una família imperial amb la qual no sabia exactament què fer... I ara, què? D'entrada, actuar com a revolucionaris de debò. De sobte les condicions del confinament de la família imperial van empitjorar, i el relatiu tracte de favor que rebien esdevingué molt més estricte. L'alimentació es va reduir a les mateixes racions que rebien els soldats i els criats que havien volgut acompanyar els tsars a Tobolsk. Però de moment, res de particularment greu.
Per molts russos tradicionalistes l'arribada al poder dels bolxevics fou literalment la fi del món. L'exèrcit podia haver estat d'acord amb un canvi de règim, però no per lliurar Rússia a aquells subjectes que veien com a autèntics enemics del país. Arreu es preparava la revolta de l'anomenada Rússia Blanca, formada per antics quadres de l'exèrcit, que s'enfrontarà a la Rússia Roja de Lenin i (sobretot) Trotski, fundador de l'exèrcit roig. No podem entrar aquí en massa detalls, però l'efervescència político-militar féu creure Lenin – i no sense raó – que la família imperial era un perill. No era gens inimaginable que batallons o grups incontrolats armats miressin d'alliberar el seu antic monarca, i de fet se sap que dins la família imperial es parlava sovint de l'existència d'operacions en marxa per alliberar-los. La decisió de Lenin fou traslladar tota la família a Ekaterinburg, a una casa petita, un lloc força amagat en comparació amb la mansió de Tobolsk on s'havien hostatjat fins aleshores. Posteriorment la casa fou coneguda com ‘la casa del propòsit especial', puix que fou allà on la família fou executada; però no és gens evident que aquesta fos la intenció des del primer moment. De fet és dubtós que Lenin hagués ordenat l'execució de la família imperial: Lenin no era un individu amant de la sang ni partidari d'execucions innecessàries, i al llarg de la seva estada al poder en va donar proves més d'una vegada. Més aviat hauria pensat que la família imperial era un ostatge massa preciós, una possible moneda de canvi per als exèrcits de la Rússia Blanca per si de cas la situació militar per a l'Exèrcit Roig empitjorava. De fet s'ha dit que fou el comandant de la tropa encarregada de vigilar la família imperial qui, personalment, va prendre la decisió d'executar-los. La proximitat de forces militars de la Rússia Blanca a la localitat d'Ekaterinburg, i el risc que organitzessin una ràtzia per mirar d'alliberar el tsar i tota la família imperial, degué ser percebut com un perill real. Davant d'això, els caps bolxevics de la zona van decidir tirar pel dret.
L'escena ha estat descrita a bastament, per bé que encara hi ha detalls dubtosos. El nombre de testimonis fou gran – començant pels mateixos soldats participants –, però hi ha entre ells algunes contradiccions. Ens podem quedar, doncs, amb els fets essencials. La nit del 16/17 de juliol de 1918 tota la família fou llevada, a les dues de la matinada. Se'ls va dir que es preparessin per a un trasllat – segurament a una mansió més confortable. Un cop tots vestits, se'ls va conduir a un soterrani, on els guàrdies els van col·locar ben ordenadament, aparentment com si els anessin a fer una fotografia de grup, i amb la idea que tots quedessin ben a la vista i ningú no quedés tapat per algú altre. Al film Nicholas & Alexandra, de Franklin Shaffner, la família està sola, i tot seguit entren homes armats i comencen a disparar. És inexacte. Juntament amb la família hi havia quatre fidels servidors, que van seguir la família imperial fins al final i van morir amb ells: Evgeni Botkin, metge personal de la família, la minyona Anna Demidova, el cuiner Ivan Kharítonov, i el porter Alexei Trupp. Consta també que Pierre Gilliard, el professor particular de les grans duquesses, va voler seguir els tsars en el seu destí, però que se li va impedir d'acompanyar la família a Ekaterinburg. També és inexacte que els soldats armats entressin sense més ni més: prèviament, un oficial anomenat Jacob Yurovski va entrar i els va llegir la sentència de mort, dictada pel Soviet dels Urals – i no pas pel Soviet suprem. Nicolau, estupefacte, amb prou feines va poder dir ...què? Què? Tot seguit els soldats van començar a disparar. Nicolau fou el primer a morir. Va seguir la resta de la família. Les princeses van ser més dures de pelar, perquè sota el vestit duien ajustades joies de la família – una assegurança per temps futurs... – que van fer d'armilla anti-bales. Mentre que la mort del tsar, la tsarina i el tsarèvitx Alexis mai no ha estat qüestionada, la possibilitat que alguna de les grans duquesses aconseguís de sobreviure a aquell caos de sang i trets, potser quedant amagada sota el cos d'algú altre que havia caigut mort, sempre ha anat apareixent, ça i llà. Es va parlar de la possible supervivència de Tatiana, i – la més coneguda – d'Anastàssia.
En tot cas, la versió més acceptada és que no hi va haver cap supervivent. Era – aquesta vegada sí – la fi. De tot plegat.
VUIT. Noranta anys després, si fa no fa
Aquesta Cort d'Apel·lació en tres parts va començar, recordem-ho, al Peterhof, el palau imperial a Petersburg: en una visita feta fa tres anys, on vaig poder comprovar la fascinació que la casa dels Romanov despertava entre turistes i entre els mateixos russos. La visió de la vida quotidiana de la família imperial, les cambres, els vestits, els estris de la seva vida quotidiana. I després els àlbums fotogràfics, tots els reculls de documentació fotogràfica, els testimonis dels que vivien amb ells, mestres, minyones, servidors. L'enumeració inacabable de les virtuts humanes del tsar, la tsarina, les grans duquesses. Llegint els catàlegs i els llibres il·lustrats tenia la sensació de trobar-me davant d'un ‘Hola!' a la russa, on es cantaven les excel·lències d'una Isabel Preysler, només que amb els noms canviats a la russa: Olga, Tatiana, Marie, Anastàssia. I la pregunta que plantejàvem segueix en peu: si tot plegat era tan bonic, llavors per què la revolució?
Nicolau II, retratat com a sant, en una icona russa recent. L'obsessió de molts russos per recuperar la figura d'aquest tsar els duu a idealitzar-ne la figura, ignorant del tot les conseqüències catastròfiques del seu govern per a milions de russos.
La història està gairebé obligada a tractar amb certa simpatia els fills dels tsars; víctimes innocents de l'entossudiment dels seus pares a mantenir un règim totalitari al preu que fos. De fet – i potser en podríem parlar algun dia, ben mirat – força testimonis relaten en ells una actitud envers el seu país molt diferent de la dels seus pares. Olga i Tatiana, que exercien d'infermeres en un hospital a Petersburg, coneixien de ben a prop el sofriment dels soldats que tornaven del front, i és impossible que les seves experiències no les fessin fer-se moltes preguntes sobre la situació real del seu país. S'han conservat cartes de la tsarina al seu marit, on es queixa de les fortes discussions tingudes a casa, amb unes filles que de sobte pensaven tan diferent d'ella sobre tantes coses. Qui sap si l'ascens al tron imperial d'alguna d'elles (perquè la mort d'Alexis no era en absolut impensable, atesa la seva malaltia) hauria pogut obrir pas a una Rússia on canvis reals s'esdevinguessin sense tot el sofriment que avui associem als noms de Stalin, Breznev, Andropov. Mai no ho sabrem: la fletxa del temps és unidireccional.
Noranta anys són massa anys per a la memòria. Prou perquè la desesperança dels humils, que en aquella època s'alçava al cel com un crit, avui hagi esdevingut un mot purament tècnic en un llibre d'història que ben poca gent llegirà. Les víctimes de Nicolau II són mortes des de fa molt de temps; en canvi, el Peterhof i Tsarskoie Selo són ben vius, una fascinació per als turistes. I cal remarcar que el món ideològicament ha virat a la dreta. Prou perquè el sofriment dels milers de soldats morts a les trinxeres per culpa d'un tsar obtús quedi com una – diguem-ne – fatalitat històrica, mentre que la mort (potser innecessària, certament) d'aquest tsar sembla un crim contra tota la humanitat sencera. És un signe malaurat del canvi dels temps el fet que aquest home desesperantment entossudit a no cedir en res, que amb una facilitat i una desimboltura extremes ordenava als seus ministres duresa contra els descontents, tot sabent que aquesta ‘duresa' volia dir execucions, morts massives de manifestants al carrer, fam, extermini d'exèrcits sencers en una guerra que ell mateix havia començat, sigui recordat sobretot perquè era un bon pare de família. Els efectes catastròfics de la seva acció de govern sobre la població són deixats de banda. Si de cas s'esmenta que era un personatge que no encaixava en el seu temps, o que estava insuficientment preparat per al seu càrrec; poc més. Bé que els historiadors seriosos són molt dura amb aquest tsar – no hi ha alternativa, si es miren els fets nus – abunden pàgines webs fetes per afeccionats on els redactors no s'estan de proclamar que no es pot considerar Nicolau II responsable dels desastres patits per Rússia durant la I Guerra Mundial, ni abans de la Revolució, ni de la fam ni de la desesperança de la població. Davant d'això, recordar els testimonis presencials, les sensacions que es tenien en aquell moment, quan les morts al carrer pels trets dels soldats eren ben vives a la retina dels testimonis, ens pot ajudar a recordar amb quina facilitat els humils morien a la Rússia d'aquell tsar:
‘La revolució va tenir lloc perquè la paciència del poble rus es va enfonsar sota un sistema incomparablement ineficient i corrupte. Cap altre país no hauria aguantat les privacions que Rússia va suportar, ni tant de temps. Com a exemple d'ineficiència parlo de la malaurada pèrdua de subministraments d'aliments, el col·lapse total del transport, i l'absurda mobilització de milions de soldats d'utilitat dubtosa. Quan parlo de corrupció, parlo del profit desvergonyit de gairebé tothom implicat en donar i obtenir contractes de guerra. Òbviament l'emperador mateix, com a suprem autòcrata, ha de carregar amb la responsabilitat d'un sistema que sobretot va fracassar a causa dels homes (...) que ell va posar-hi al capdamunt.'
El perquè de l'exaltació posterior (i, recordem-ho, canonització com a sant) d'aquest personatge tan difícilment defensable, cal buscar-lo en el fet que la Rússia que va venir després no fou el paradís que molts esperaven. Lenin és un personatge a recuperar; però Stalin fou certament pitjor que el mateix Nicolau, molt més intel·ligent, però profundament deshumanitzat, d'una crueltat cínica. Deixant de banda Gorbatxov, la majoria dels líders de Rússia posteriors a Lenin han deixat un record ben galdós.
L'enyorança del darrer dels tsars, crec que immerescuda, potser no és sinó l'expressió del desig del retorn d'un Paradís Perdut. I encara que els historiadors demostrin una vegada i una altra que aquest paradís no ha existit mai, les fotografies d'un tsarèvitx Alexis nen, caminant agafat de la mà per la seva germana Tatiana als jardins de Tsarskoie Selo són fascinants. Massa fascinants. Prou per convèncer la gent senzilla que els historiadors s'equivoquen.
Pere Rovira
**********
Al proper CriTeri:
RASPUTIN
Al proper CriTeri:
RASPUTIN
Allò que es promet, es deu. Un sant, un individu corrupte, un ximple acabat, un geni...? Un subjecte sorprenent i molt més complex que no podríem pensar. Rasputin és un dels personatges més fascinants de l'època de Nicolau II, i tot solet es mereix una Cort d'Apel·lació. Un bon epíleg per a la història de Nicolau II que hem presentat.
.JPG)
Meravellosa reflexió final!
ResponElimina