Setmana de treball
intensa al Districte Federal. El consultor internacional i el seu equip estan
dissenyant, amb els directors generals i els secretaris particulars del
Secretari de Comunicaciones y Transporte, el Plan Nacional de Infraestructuras
del Transporte per al sexenni 2012 – 2018. Les reunions tenen lloc en una
claustrofòbica sala de l’edifici ministerial de Xola amb Eje Central. És un
edifici gris, mastodòntic i molt maltractat pels terratrèmols que de tant en
tant sacsegen la ciutat. Per sort, les escletxes que han provocat a l’edifici i
que semblen no preocupar a ningú, no han afectat massa als magnífics murals de Juan
O´Gorman, José Chávez Morado i Luis García Robledo, que decoren la façana
principal de l’edifici.
El passadís de la tercera planta
on té la reunió li recorda a la pel·lícula “Como ser John Malkovich”. Camina
ajupit per por a donar-se un cop al cap i a mig passadís trenca cap a la dreta
on una secretària li dóna la benvinguda i el fa passar a la sala de reunions,
una petita habitació sense finestres on tant sols hi ha una gran taula de fusta
negra amb capacitat per a unes 10 – 12 persones, una tele plana bastant gran on
connectaran un projector i el seu Dell i unes gerres d’aigua. Comencen la
reunió a les cinc de la tarda i acaben sortint d’allà passades les 3 de la matinada! El consultor internacional pensa que el proper que li digui que els funcionaris
mexicans son uns ganduls se’l carrega.
Necessiten
més de 10 hores per repassar la presentació que el Secretari ha de fer sobre
l’estratègia del sexenni. Un desastre. Després de rellegir més de mil vegades
les 40 slides de la presentació, ja no saben distingir res de res i entren en
bucle. Les pizzes que demanen per a sopar tampoc ajuden. Que 10 persones opinin
sobre una presentació que han vist multitud de vegades no és pràctic. Tampoc
ajuda que cada un dels Directors Generals presents tingui un punt de vista
diferent. Al final l’equip del consultor internacional guanya per KO, però
marxen amb la presentació igual d’oberta que quan van entrar. El consultor
internacional necessita dormir. Demà serà un altre dia.
L’endemà el consultor internacional
coincideix amb un dels directors de l’empresa a l’oficina de Reforma. Ell té agenda
comercial i reunió per animar a l’equip. El consultor Internacional segueix
donant-li voltes al powerpoint, talment com si fos el dia de la marmota. A
primera hora de la tarda reunió de coaching amb l’equip de consultoria. El
Director diu que van de puta mare, vent en popa i que han de seguir així,
menjant-se el món. La gent el mira amb passotisme, capficats amb les seves
penúries laborals. Els mexicans pensant en que si van tant de puta mare podrien
estirar-se amb el sou o pagar l’assegurança mèdica que moltes altres empreses
paguen o donar algun dia més de vacances a l’any més enllà dels 3 o 4
estrictament legals. Els espanyols expatriats pensen en que si tot és tant de
color de rosa, per què dimonis els han retallat les dietes? I per últim els espanyols
contractats com a mexicans, que veuen com els seus compatriotes cobren dietes
mentre ells estan amb sous mexicans i tres dies de vacances a l’any, amb la
qual cosa no poden tornar ni per Nadal a casa a menjar-se els torrons. El
Director acaba l’arenga demanant que vigilin les despeses, que si planifiquen
bé els projectes i controlen les despeses, el marge augmentarà. El paio deu
tenir un MBA dels cars. Una lògica demolidora!
Per la nit, el Director convida a
un petit grup a sopar. Els convoca al restaurant de l’hotel St. Regis, un 5
estrelles espectacular davant de la Diana Caçadora del passeig de la Reforma.
Per començar un Don Julio Reposado, així un es mira la carta amb més alegria.
El Consultor Internacional es demana un Huachinango al forn embolicat amb
fulles de blat de moro. Per regar-ho tot, el Director demana la carta de vins.
La fulleja tranquil·lament i somriu. Demana un vi xilè. Un company s’atreveix a
fer-li una observació: Val 100 euros. El director respon: Està bo o no?
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada