Control de les despeses

Setmana de treball intensa al Districte Federal. El consultor internacional i el seu equip estan dissenyant, amb els directors generals i els secretaris particulars del Secretari de Comunicaciones y Transporte, el Plan Nacional de Infraestructuras del Transporte per al sexenni 2012 – 2018. Les reunions tenen lloc en una claustrofòbica sala de l’edifici ministerial de Xola amb Eje Central. És un edifici gris, mastodòntic i molt maltractat pels terratrèmols que de tant en tant sacsegen la ciutat. Per sort, les escletxes que han provocat a l’edifici i que semblen no preocupar a ningú, no han afectat massa als magnífics murals de Juan O´Gorman, José Chávez Morado i Luis García Robledo, que decoren la façana principal de l’edifici.
El passadís de la tercera planta on té la reunió li recorda a la pel·lícula “Como ser John Malkovich”. Camina ajupit per por a donar-se un cop al cap i a mig passadís trenca cap a la dreta on una secretària li dóna la benvinguda i el fa passar a la sala de reunions, una petita habitació sense finestres on tant sols hi ha una gran taula de fusta negra amb capacitat per a unes 10 – 12 persones, una tele plana bastant gran on connectaran un projector i el seu Dell i unes gerres d’aigua. Comencen la reunió a les cinc de la tarda i acaben sortint d’allà passades les 3 de la matinada! El consultor internacional pensa que el proper que li digui que els funcionaris mexicans son uns ganduls se’l carrega.
Necessiten més de 10 hores per repassar la presentació que el Secretari ha de fer sobre l’estratègia del sexenni. Un desastre. Després de rellegir més de mil vegades les 40 slides de la presentació, ja no saben distingir res de res i entren en bucle. Les pizzes que demanen per a sopar tampoc ajuden. Que 10 persones opinin sobre una presentació que han vist multitud de vegades no és pràctic. Tampoc ajuda que cada un dels Directors Generals presents tingui un punt de vista diferent. Al final l’equip del consultor internacional guanya per KO, però marxen amb la presentació igual d’oberta que quan van entrar. El consultor internacional necessita dormir. Demà serà un altre dia.
L’endemà el consultor internacional coincideix amb un dels directors de l’empresa a l’oficina de Reforma. Ell té agenda comercial i reunió per animar a l’equip. El consultor Internacional segueix donant-li voltes al powerpoint, talment com si fos el dia de la marmota. A primera hora de la tarda reunió de coaching amb l’equip de consultoria. El Director diu que van de puta mare, vent en popa i que han de seguir així, menjant-se el món. La gent el mira amb passotisme, capficats amb les seves penúries laborals. Els mexicans pensant en que si van tant de puta mare podrien estirar-se amb el sou o pagar l’assegurança mèdica que moltes altres empreses paguen o donar algun dia més de vacances a l’any més enllà dels 3 o 4 estrictament legals. Els espanyols expatriats pensen en que si tot és tant de color de rosa, per què dimonis els han retallat les dietes? I per últim els espanyols contractats com a mexicans, que veuen com els seus compatriotes cobren dietes mentre ells estan amb sous mexicans i tres dies de vacances a l’any, amb la qual cosa no poden tornar ni per Nadal a casa a menjar-se els torrons. El Director acaba l’arenga demanant que vigilin les despeses, que si planifiquen bé els projectes i controlen les despeses, el marge augmentarà. El paio deu tenir un MBA dels cars. Una lògica demolidora!
Per la nit, el Director convida a un petit grup a sopar. Els convoca al restaurant de l’hotel St. Regis, un 5 estrelles espectacular davant de la Diana Caçadora del passeig de la Reforma. Per començar un Don Julio Reposado, així un es mira la carta amb més alegria. El Consultor Internacional es demana un Huachinango al forn embolicat amb fulles de blat de moro. Per regar-ho tot, el Director demana la carta de vins. La fulleja tranquil·lament i somriu. Demana un vi xilè. Un company s’atreveix a fer-li una observació: Val 100 euros. El director respon: Està bo o no?

Share this:

Publica un comentari a l'entrada

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes