Pirates contra la República

El Mediterrani de fa 2100 anys era una xarxa comercial intricada que comunicava infinitat de ports, des de Gades a la mar Negra. Naus gregues, fenícies, egípcies i romanes, solcaven les aigües transportant matèries primeres i productes elaborats. La ruta més rica era la que comunicava els diferents ports d’Orient i Egipte amb les penínsules i illes gregues i italianes. A Tir i a Sidó no només s’embarcaven productes del seu entorn immediat, sinó que s’abastien de tota Anatòlia, de l’antiga Pèrsia i de la Índia. Roma era el principal mercat de les espècies i les sedes, com a gran metròpoli occidental de l’època. No és d’estranyar, doncs, que davant un tràfic d’aquest calibre es desencadenés una activitat paral•lela de pirateria, dedicada a abordar els vaixells mercants de qualsevol nacionalitat, especialment si eren romans. La República havia imposat el seu imperi i dominava la major part dels pobles mediterranis. La predilecció dels pirates contra ella no era doncs casual: lluitaven no només pel botí sinó contra l’ordre imperant. Quan apressaven una nau amb ciutadans romans a bord tenien dues opcions: o bé en demanaven un rescat o bé el convidaven, enmig grans reverències i llançant-se-li als peus per demanar clemència, a abandonar la nau per la borda. Era la seva petita venjança contra la prepotència romana. 

Van ser molts els ciutadans romans segrestats pels pirates. Juli Cèsar ho va ser quan era jove i anava a aprendre oratòria a Rodes. Cèsar era molt orgullós de la seva condició i orígens, fins a tal punt que es va queixar als pirates perquè havien demanat un rescat massa barat per a ell. Què dirien a Roma quan s’assabentessin del poc valor que li donaven els pirates a un dels joves més de moda de la ciutat! Es evident que els pirates no sabien amb qui se les havien, ja Cèsar els va advertir que els perseguiria fins a crucificar-los. Promesa que va complir escrupolosament un cop va poder reunir una flora de guerra contra els seus captors. A Roma corria el rumor que un altre playboy romà de l’època, Publi Clodi, famós pels seus escàndols, va pagar el seu rescat practicant el grec amb els pirates, i no precisament la llengua. 

Bona part de la flota pirata procedia de Cilícia, on les costes abruptes oferien ports i una reraguarda segura. Precisament, segons Stanley Kubric, sembla que eren pirates cilicis els que havien d’embarcar a l’exèrcit d’esclaus d’Espartac per repatriar-los. Això si, a un preu substanciós obtingut del pillatge de les riques finques romanes. El senat romà, assabentat per la seva xarxa d’espies de les intencions d’Espartac, van comprar a un preu més alt els serveis dels pirates perquè oblidessin els esclaus fugitius. 

Els saquejos dels pirates, tant al mar com a la costa, es van tornar un malson per a molts, però un lucratiu benefici per als mercaders esclavistes. El tràfic d’esclaus s’abastia en bona part de les guerres de la República. Però quan no n’hi havia, el principal proveïdor eren els pirates. I la República engolia cada vegada més i més esclaus. L’illa de Delos, on coincidien pirates i tractants romans, era el gran port franc on es podien negociar fins a deu mil esclaus en un dia. Grans fortunes romanes es forjaren amb aquest negoci, per escàndol dels ideòlegs de la República. Per més mal que fessin els pirates, dins el senat hi havia veus discordants sobre el que calia fer. Per alguns suposava un greu ofensa i se’ls havia de combatre. Per altres era millor no arriscar-se i fins i tot hi havia qui li interessava no fer res per mantenir el comerç d’esclaus, qui sap si subornats pels mateixos capitosts pirates. 

Mentrestant, e poder fàctic dels cabdills pirates va arribar al punt que es creien reis, i els seus homes soldats sense terra però amos del mar. Segons sembla la seva ambició era crear un poder antagònic al romà i arribar fins i tot a suplantar-lo. Només els feia falta unir-se sota un sol comandament, cosa difícil, i no hi hauria força que se’ls oposés. La fustigació i burla del poder romà era cada cop més agosarada. L’any 102 el senat va enviar una flota a combatre els pirates sota el comandament de Marc Antoni l’orador. Va tornar triomfant a Roma per haver saquejat alguns ports dels pirates. Però de combatre res de res. Els pirates es van amagar i van esperar que passés la maregassa per reprendre l’activitat d’abans. Curiosament, l’any 74 un altre Marc Antoni (el fill de l’orador, no el famós lloctinent de Cèsar) va ser l’almirall encarregat d’enfrontar-se als pirates. Els mèrtis del fill no van superar els del pare. El van derrotar clamorosament i els presoners romans van ser encadenats amb els mateixos grillets que portaven per als pirates. La gosadia dels pirates en el seu desafiant a la República no va acabar aquí. L’any 68 es van atrevir a saquejar Ostia, el mateix port de Roma i incendiar la flota consular. Aquesta acció va agreujar encara més la crítica situació que suportava la població de Roma. A part del negoci d’esclaus, els pirates escanyaven els rutes comercials i el blat escassejava a la ciutat. El poble ja no va aguantar més i es va manifestar al Fòrum per demanar a l’incompetent senat que acabés d’una vegada per totes amb els pirates. 

Desesperat per l’envergadura que anava prenent el problema, el senat no va tenir més remei que recórrer a l’estrateg més ben dotat: Gneu Pompeu. No sense reticències, ja que molts aristòcrates temien donar massa poder a un sol home, i el que era més preocupant, que se’n sortís amb èxit. Però no li quedava alternativa. El poble clamava perquè fos precisament Pompeu qui resolgués la crisi. Al final li van donar un comandament sense precedents: 500 naus i 120.000 homes per patrullar per tot el Mediterrani, les seves illes i 80 km terra endins durant tres anys. 

Pompeu en va tenir prou amb tres mesos de l’any 67 per esborrar la flota pirata en una sola batalla. Va comprendre que el problema dels pirates venia del desarrelament d’aquella gent. Per això, ben al contrari de crucificar-los com era usual en qualsevol general romà, els va proporcionar terres perquè trobessin un modus vivendi d’acord amb l’ordre romà. Pompeu hauria pogut aprofitar el gran èxit i l’enorme exèrcit de que disposava per quedar-se amb el poder absolut de l’imperi. Però lluny d’això, va llicenciar les tropes i va tornar triomfant a Roma com el ciutadà més famós de la història de la ciutat. 

Vint anys més tard els pirates van tornar i, paradoxes del destí, el seu capità era ni més ni menys que Sext Pompeu, el fill del famós general. El seu pare ja era mort i s’havia instaurat la dictadura cesariana. Els temps estaven canviant, i per molts segles.

 


Naus de guerra romanes pintades en una casa de Pompeia (selga I dC). La de l’esquerra es veu de popa i la de la dreta de proa.

Nau mercant romana del segle II sC. Museu Vaticà.

Moneda commemorativa de les victòries navals de Pompeu el Gran

Share this: