De la mà de José Maria Garcia, els esports van conquerir la mitjanit a les ràdios

Avui en dia les ràdios de més audiència a l’Estat espanyol omplen la graella horària dels volts de la mitjanit amb espais dedicats l’anàlisis de l’actualitat esportiva i fan tertúlia amb periodistes i gent de l’entorn de l’esport, alguns eixelebrats, i d’altres més sensats, inclús uns pocs analistes acurats. I tot això que sembla norma i un rodet imparable té uns inicis escadussers, que cal cercar més de 30 anys enrere.


Un jove José Maria Garcia, format al diari asturià Pueblo i a TVE, volia aprofitar el ganxo que tenia l’esport i especialment el futbol a l’Estat espanyol per a fer un programa de debat, entrevistes espurnejants i, sobretot, anàlisis per arribar a desxifrar els budells dels organismes esportius, allà on es couen les decisions dels gestors del món de l’esport en aquest país. Tanta profunditat requeria d’una àmplia franja horària i els matins i les tardes ja estaven coberts amb altres programes. Només quedava la mitjanit per conquerir, i amb el programa Hora 25, la Cadena Ser donava l’oportunitat de desenvolupar un espai al periodista asturià tal com ell volia. Les relacions amb la Cadena Ser, i el màxim dirigent del Grup PRISA, Jesús de Polanco, acabarien, però, essent tortuoses.


Un estil propi

Ben aviat Garcia desenvolupa un estil propi, on el monòleg n’és part cabdal, i un lèxic generat per ell mateix, carregat de frases i paraules de generació pròpia que conquereixen la mitja nit a les ones: “abrazafarolas”, “chupópteros” o “dirigentes de 3 al 4” per a referir-se als dirigents esportius; “bomba informativa”; “bomba informativa” o “rigurosa primícia”, per a donar expectació abans de deixar anar les notícies en antena. I això de conquerir la mitjanit és ben real, perquè ben aviat, el seu programa trenca registres i aconsegueix que molta gent a Espanya se’n vagi a dormir més tard del que acostumava o s’adormi escoltant a aquest senyor.
O sigui, que si a alguns us sembla exagerat que actualment hi hagi tants programes dedicats a l’esport en aquesta franja horària, sapigueu que els culpables, entre cometes, en són José Maria Garcia, i els llavors dirigents de la Cadena Ser que li van comprar la idea.

Les crítiques als àrbitres també eren una constant dels seus monòlegs: “esa eterna falta unificación de criterios”, la referència despectiva cap a la seva tasca parlant de la figura de l’àrbitre com “el trencilla de turno”, o directament el sarcasme a l’hora de referir-se cap a alguns d’aquests personatges vestits llavors de negre (“la hormiga atómica” per referir-se a l’inigualable Andújar Oliver; o “el ínclito Enríquez Negreira, que Dios le conserve la vista”).
Llegat seu, a més de l’horari dels programes esportius, és l’actual forma de preparar les transmissions esportives. Ell va ser el primer en posar a tècnics i jugadors per analitzar en directe el que passava sobre el terreny de joc, en una pista de bàsket, o en una carretera on hi havia una cursa ciclista. I ho feia bé, aconseguint que els analistes donessin valor afegit a la transmissió, ja que els feia intervenir només cada 3-4 minuts per donar alguna idea que els periodistes no havien transmès. Avui en dia, alguns han portat el model a l’extrem fins a desvirtuar-lo, i en una transmissió de partit de futbol a GOL TV, l’analista, com ara Juanma Lilllo, agafa molt més temps que el narrador, fins al punt que els arribaries a escanyar-los a tots!


Avui agradable, demà critica implacable.

A l’inici del mandat de Mendoza al Reial Madrid tot eren flors i violes. El president del club blanc anava molt sovint al programa de José Maria Garcia i aquest li lloava la capacitat per haver rodejat la Quinta del Buitre d’altres grans jugadors. Tota la complicitat entre el periodista i el màxim dirigent del Reial Madrid es va trencar de cop, per crítiques de José Maria Garcia cap a jugadors de la plantilla blanca. Ramon Mendoza va passar a ser “el mandamás del pelo blanco” i el “hombre que va a convertir una sociedad histórica en histérica”. A la temporada 1990 -91, als volts de Nadal, l’Osasuna guanyava 0-4 al Bernabéu mentre Mendoza disfrutava d’unes merscudíssimes vacances en un creuer privat al Carib. El periodista va criticar més l’absència al Palc del President i la seves ostentoses vacances que no pas el repàs històric que l’equip “rojillo” havia infligit al club més gran del segle XX (això últim segons la UEFA a petició florentiniana!).

Amb Jesús Gil va passar més o menys el mateix, ja que a l’inici tot eren elogis cap a la figura del president de l’entitat matalassera però de cop les entrevistes pujades de to amb aquest senyor van passar a ser norma del seu programa.

Amb Núñez, en canvi, va succeir a l’inversa. Als primers anys el President del Barça era ferotgement criticat pel periodista, però el redreçament de la situació esportiva de la mà de Cruyff, la confiança que el president va saber mantenir amb el tècnic holandès (durant un bon nombre d’anys) i la sanejada situació econòmica de l’entitat, van fer que el periodista alabès la gestió del President, encara que aquest mai era entrevistat al programa en directe (això quedava per l’amic Joan Gaspart).


La guerra amb el Grup PRISA, escenificada amb la batalla per l’audiència amb El Larguero

Destacada va ser la batalla dialèctica del periodista amb el president del Grup PRISA, Jesús de Polanco. José Maria Garcia va sortir malament de la cadena SER i des de llavors sempre feia referència al grup mediàtic que presidia l’empresari com “el PRISOE”. L’any 1992, quan el grup mediàtic va comprar Antena 3 Radio José Maria Garcia va fugir cap a la cadena de l’esglèsia, la COPE, dient que Antena 3 Radio quedava “a los pies de los caballos con la entrada de Polanco y el PRISOE”.
A més, les seves relacions amb els secretaris d’esports dels governs socialistes van ser nefastes (especialment amb Javier Gómez Navarro). Fins i tot un polític culte com Ernest Lluc va arribar a afirmar que “la transició política a Espanya no s’acabaria fins que els oients del programa El Larguero sumessin un més que no els de “Supergarcía”. El Larguero era i segueix essent el programa d’anàlisis esportiva de la mitjanit a la Cadena SER conduït per José Ramon de La Morena que la cadena va promoure per enderrocar l’hegemonia del Butanito, conm era conegut popularment el periodista asturià. I a mitjans dels anys 90 aquest fet es va arribar a produir: El Larguero va superar en nombre d’oients a Supergarcia. Entre tots dos programes hi havia més de dos milions de ciutadans de l’Estat espanyol que se n’anaven a dormir amb la seva dona i escoltant alhora les batalles que explicaven aquests bons senyors des de les ones.

Share this: