Nicolau II de Rússia (2a part)



Segona part de la nostra Cort d'Apel·lació dedicada al darrer dels Tsars russos. La primera part va estar sobretot dedicada a parlar de l'herència que va rebre dels seus antecessors, una herència molt dura que en part ens pot explicar la seva desgràcia. Vam parlar també d'ell i la seva família: de l'entorn que el va afectar i sobretot d'una esposa que, bé que educada en un món plenament occidental (era alemanya), es va trobar tant a gust en un règim totalitari com el rus que se'n va convertir en un dels seus principals defensors. I vam arribar a Rasputin. Un monjo siberià que sovint ha estat acusat d'haver enfonsat l'autocràcia russa.

En aquesta segona part parlarem de les grans crisis del regnat de Nicolau II. Crisis que expliquen el seu enfonsament final, molt més que no pas aquell monjo siberià tan estrany. Nicolau II ha estat sovint definit com un individu extremadament educat, discret, bon marit, pare excel·lent... però això deixa en l'aire la pregunta de per què fou conegut en la seva època com Nicolau el sanguinari (!!!). Veurem, en aquesta Cort d'Apel·lació, com ser bona persona per als amics no és en absolut incompatible amb ser un rei nefast.

I parlarem una mica (però només una mica...) de Rasputin.


U. Establim el calendari

A l'anterior Cort d'Apel·lació vam deixar la tsarina rebent el famosíssim telegrama de Rasputin. No patiu, el vostre fill viurà. L'annècdota que relatàvem era de 1912. Una data relativament avançada dins el regnat de Nicolau II. Si ens quedem amb aquella data, podem arribar a la conclusió que Rasputin ocupa un lloc central en el seu regnat, i que per tant és lògic considerar-lo un dels causants de la seva caiguda.

És una opinió que he vist escrita en més d'un article i en més d'un llibre. Per mi, és un greu error d'apreciació.

A l'hora de jutjar fets històrics, la cronologia és primordial. Els anys 1904-1906 foren crucials per a la monarquia russa; foren els anys on es començà a covar la seva ruïna, com a conseqüència de polítiques repressives i obtuses que havien començat molt abans, però que aleshores van començar a cristal·litzar en fets palpables. I dolorosíssims per al poble rus – no és tan clar que ho fossin per Nicolau II –. I és en els fets d'aquests anys on cal buscar-hi les arrels de la crisi final de la monarquia, que esclatarà quan Rússia entri com a combatent en la I Guerra Mundial. Ara bé, Rasputin fa la seva aparició a la Cort russa el 1905; no abans. Durant 1905 i 1906 comença la seva influència. En les crisis dels anys 1904-1906 no hi va tenir cap paper. La seva influència creixent fou posterior a aquests fets.

En aquesta Cort d'Apel·lació, per tant, començarem per tornar una mica enrere en el temps. Concretament, a 1904: l'any del naixement del tsarèvitx Alexis, motiu de joia per la família imperial; però fou també l'any del començament de la guerra russo-japonesa, el primer dels grans desastres del regnat de Nicolau II. El punt on hem de reprendre la nostra història.


DOS. La guerra amb el Japó (1904-1905)

Una visió caricaturesca de la premsa de l'època sobre la guerra russo-japonesa, tot just al començament del conflicte. Ningú no dubtava aleshores que Rússia clavaria una bona pallissa al Japó. No cal dir que el sentit i el to de les caricatures van anar canviant (es van anar invertint) a mesura que el conflicte avançava.

















La topada entre Rússia i el Japó era inevitable. Rússia s'expandia cap a l'oest (vers el Pacífic), i Japó, cap a l'est (vers el continent). Tots dos aspiraven a un paper preponderant a la zona, amb alguna mena de protectorat sobre Corea, Mongòlia i Manxúria (avui, el N de la República xinesa). L'arribada del transiberià a Vladivostok, amb la consegüent facilitat per part de Rússia d'abocar subministraments militars a la zona, va provocar l'esverament del govern japonès. I encara més l'expansió posterior de la xarxa ferroviària russa, que fins i tot es va començar a introduir a Corea. Cal observar que durant tot el segle XIX Rússia s'havia anat expandint territorialment, a través de Sibèria, cap al Sud, tot annexionant-se d'altres països. Per als japonesos era evident que l'annexió del Japó seria el pas lògic següent. La guerra va començar sense cap declaració prèvia d'hostilitats: a Port Arthur, l'exèrcit japonès va atacar les tropes russes, que van ser derrotades de manera estrepitosa. Nicolau II hi va veure una oportunitat per una guerra victoriosa que omplís d'orgull els russos i els fes oblidar els fracassos militars del segle XIX a Crimea. La guerra, no cal dir-ho, fou desastrosa. Després de diversos enfrontaments, el maig de 1905 es va produir la topada definitiva entre les dues esquadres, a Tsushima. L'armada russa tenia 30 vaixells de guerra, davant de 121 dels japonesos, i 228 canons, davant 910 dels japonesos. Els canons dels japonesos eren més potents, els vaixells estaven més ben cuirassats, i també eren més ràpids. El desastre per l'armada russa estava cantat. Tota l'armada es va perdre. Rússia encara va tenir sort: la flota del Mar Negre no havia estat enviada al mar del Japó, i gràcies a això es va poder conservar. Nicolau II, finalment, va demanar la pau, per intermediació dels Estats Units. El tractat de pau es va signar a Portsmouth, l'agost de 1905. Els japonesos es van annexionar el sud de l'illa de Sakhalin, la zona de Port Arthur, diverses illes, i van establir un protectorat sobre la zona sud de Corea – finalment, se la van annexionar del tot. Cal observar que van ser les pressions de britànics i nord-americans els que van posar fi al conflicte: tots dos es podien prendre amb bon humor aquella humiliació de Rússia, però no els feia cap gràcia un Japó convertit en una gran potència. El fet, finalment, fou que Japó es va trobar el camí aplanat per la seva futura expansió a la costa del Pacífic.

Per Rússia el cop fou molt més profund. D'entrada, havia quedat palesa la debilitat del seu exèrcit. Ser un país geogràficament gran no era el mateix que ser una gran potència. Hi havia hagut l'error immens de menysprear a priori el seu adversari: la confiança que un país asiàtic –‘groc'! – no tenia res a fer davant d'un país occidental semblava banal, i de fet són molt interessants les caricatures que apareixien a la premsa occidental referents al conflicte. Burlesques amb els japonesos primer, estupefactes després davant del potencial inesperat del Japó, burlesques finalment amb els russos, que havien fet un paper ben galdós. Ultra el pecat de menysprear l'enemic, hi va haver també una gestió desastrosa del conflicte. En una guerra hi ha alguna cosa més que lluir l'uniforme i tenir valor davant l'enemic al camp de batalla: hi ha tota una política de subministraments d'armes, municions, provisions, i també una guerra propagandística que doni a un país la confiança que l'esforç bèl·lic s'està duent a terme de la millor manera possible. Res d'això no va succeir. D'entrada, els subministraments havien de venir des de Sant Petersburg, travessant tot Rússia amb el transiberià: aquest ferrocarril tenia aleshores poca capacitat de transport, de cap manera la capacitat massiva que demanava una guerra-llampec com aquella. La flota que Nicolau II va enviar va haver de fer mitja volta al món per arribar al seu destí, amb dificultats diverses, i finalment es va trobar que no tenia on fondejar perquè, és clar, el port rus de Port Arthur havia caigut en mans japoneses... Rússia no tenia res a fer, objectivament. Però a més, hi va haver corrupció en les trameses, en els contractes d'aprovisionament, en la gestió diària de la guerra. Magnats russos es van enriquir amb els contractes mentre milers de soldats morien en el conflicte. Només a la batalla de Mukden, per exemple, les baixes russes van ser de 80 000 soldats.

L'actitud que durant tot el conflicte va tenir Nicolau II va deixar sorpresos els seus contemporanis. Malgrat les notícies alarmants que rebia dia sí dia també, s'entestava a confiar en la victòria final. Tenia davant seu l'evidència que el seu exèrcit no estava preparat en absolut per una guerra moderna, com ho era aquella; l'evidència, també, de la superioritat armamentística del Japó. Però s'entestava a quedar-se ben tranquil dient que tot aniria bé. Quan va rebre el comunicat secret per anunciar-li que la flota russa havia estat anihilada a la batalla de Tsushima (1905), la seva reacció fou plegar el paperet, posar-se'l a la butxaca i anar a jugar el partit de tennis que tenia previst de jugar aquell dia. Se'ns fa difícil saber com hem d'interpretar aquest comportament. Però als ulls dels russos, potser equivocadament, fou indiferència pel sofriment dels soldats que alegrement havia enviat a l'altra punta de món. Quan les tropes russes derrotades van ser repatriades amb el transiberià, ningú no s'havia preocupat d'alimentar-les durant el viatge. En arribar a l'estació de tren de Moscou, en un estat deplorable, ferits i famolencs, els soldats van saltar dels vagons i es van abraonar sobre el menjar del restaurant de l'estació. La impressió que aquesta escena va causar en l'opinió pública fou enorme. Una onada pacifista i antibel·licista, que prefigurava la que hi hauria el 1917 durant la Guerra Mundial, es va estendre per tot el país.


Retirada de les tropes russes, després d'haver estat derrotades a la batalla de Mukden (1905), un dels darrers enfrontaments de la guerra russo-japonesa. Els sofriments de les tropes russes van impressionar l'opinió pública, i van deteriorar molt la ja malmesa imatge del Tsar.


TRES. La revolució de 1905

La revolta de 1905, que avui – vista amb perspectiva – podem considerar un preàmbul de la Revolució de 1917, no va ser, contràriament al que creu força gent, la conseqüència de la derrota russa contra el Japó. Fou el resultat d'un malestar generalitzat al país, desencadenat per les miserables condicions de vida del proletariat. Bona part d'aquest proletariat no estava particularment ideologitzat; ben pocs sabien qui era Lenin, de fet. Sabien que no podien suportar més les terribles condicions de vida que els imposaven les classes aristocràtiques i la gran burgesia industrial; això era tot.

Una recreació artística del 'Diumenge Sagnant' de començaments de 1905. Les tropes que guardaven el Palau d'Hivern disparen contra la marxa pacífica dels manifestants, que volien lliurar una carta de súplica al Tsar.












Cap a la fi de 1904, un seguit de vagues es van declarar a les àrees industrials de Sant Petersburg. Tot va començar a la factoria Putilov, un subministrador d'armes i material per a l'exèrcit, on els obrers van aturar l'activitat; la simpatia envers aquest moviment va fer que ben aviat el nombre de vaguistes superés els 80000 a tot l'àrea de Petersburg. El 22 de gener [9 de gener, segons el calendari ortodox] de 1905 – per tant, atenció al detall, abans de la batalla de Fushima – una gran marxa pacífica d'obrers i camperols feia camí, a Sant Petersburg, cap al palau d'hivern del Tsar. La multitud era enorme, es calcula que unes 150 000 persones, rera un sacerdot, el Pope Gapon. Duien una carta per al seu monarca:

'Oh, Senyor, nosaltres, treballadors i habitants de Sant Petersburg, les nostres dones, els nostres fills i els nostres pares, dones i homes desamparats i vells, hem vingut a Vós, el nostre governant, tot cercant justícia i protecció. Som humils [beggars], estem oprimits i ofegats pel dur treball, som insultats, no se'ns veu com a éssers humans sinó com a esclaus. Per nosaltres ha arribat el moment que la mort és preferible a perllongar el nostre intolerable sofriment.

No busquen sinó la nostra darrera salvació. No refuseu d'ajudar el Vostre poble. Destruïu el mur que separa el Vostre poble de Vós.'

Suplicaven ajut al Tsar; res més. Res de revolucionari o de deslleial. Analitzar què va passar després no és fàcil. No se sap per què les tropes que protegien el Palau d'Hivern van començar a disparar contra la gent. Certament la visió d'aquella multitud enorme els devia posar nerviosos. El fet és que en acostar-se al Palau d'Hivern els manifestants van ser rebuts a trets per les tropes a peu; després la cavalleria va carregar. El pànic i les corredisses devien fer la resta. La xifra de morts donada pels partits revolucionaris fou de milers; i és certament exagerada. L'informe oficial parlava de menys de 100 morts; i sens dubte es queda curta. Podem quedar-nos amb la xifra d'alguns centenars. Però amb això n'hi va haver prou perquè aquell dia es bategés com a diumenge sagnant.

La indignació que aquest fet va provocar a tot el país fou enorme. I el que era un moviment vaguista centrat sobretot en l'àrea de Petersburg aviat es va estendre per tot el país, com un regueró de pólvora. Es calcula que la meitat dels obrers russos van estar en vaga el 1905, un moment o altre; i a d'altres països sota l'imperi rus – Finlàndia, Polònia – les xifres podien ser encara més espectaculars. Llavors Nicolau va reaccionar. La política repressiva es va exacerbar, amb execucions de vaguistes a diversos llocs. Les universitats van ser tancades, cosa que potser fou un error, perquè va provocar que els estudiants s'unissin a la revolta. A la fi, la paralització del país fou gairebé total, degut sobretot a la paralització del trànsit ferroviari.

La revolta de 1905 fou una tempesta que va agafar tothom per sorpresa, un remolí de rebel·lions que va fer que de cop i volta tot el descontentament que hi havia a l'imperi rus sortís a la llum. Per qualsevol observador aquest descontentament existia des de molt abans; a ulls d'un tsar reclòs als seus palaus i finques de vacances, envoltat bàsicament d'aduladors i no gaire afeccionat a prendre's seriosament la tasca de govern, descobrir que tenia el tron al damunt d'un volcà que podia fer erupció en qualsevol moment degué ser tot un descobriment. Hi havia hagut, al llarg del seu regnat, peticions dels Zemstvos, que demanaven per Rússia una monarquia constitucional equiparable a les que regnaven a l'Europa Occidental; peticions per part de la Duma de Moscou – equivalent a un consell municipal, si fa no fa – de supressió de la censura, d'augment de les llibertats polítiques. Peticions que el Tsar s'escoltava, o no; i que mirava d'atendre, o no. Mai no va tenir veritable voluntat de fer reformes: només cal recordar (vegeu l'anterior Cort d'Apel·lació) la seva resposta furiosa a les peticions del Consell de Zemstvos d'una més gran participació dels ens locals en la política: havia rebut un règim autocràtic absolut, i pensava mantenir-lo. La democratització del país, ni que fos purament formal, era un somni. El 1905, de sobte, descobria que el país era un polvorí.



Una imatge ben famosa. Les tropes dispersen els manifestants i els persegueixen per l'avinguda Nevski, a Petersburg. De fet no és una imatge real, sinó una recreació cinematogràfica posterior. És, però, una recreació força realista del que degué ser el famós Diumenge Sagnant.


Però aquesta vegada va tenir la sort de cara. Perquè la revolta de 1905 no era un fet organitzat, amb un programa d'actuació concret ni amb un pla per conquerir el poder. Eren moltes revoltes simultànies, no totes sumables. Per exemple, hi va haver rebel·lions a Polònia, territoris del Bàltic i a Finlàndia, però en aquestes rebel·lions a més del component social hi havia un component nacional: aquests països rebutjaven la russificació forçada que havien patit durant els tsars anteriors (sobretot Alexandre III) i que seguien patint sota Nicolau II, demanaven poder utilitzar les seves llengües nacionals (sona familiar, no?), i sense arribar a demanar la independència (almenys de manera unànime) demanaven que se'ls reconegués certa autonomia dins l'Imperi Rus. Aquestes demandes causaven indiferència, o fins i tot rebuig, en bona part del poble rus, que considerava com a inferiors les nacions sotmeses al seu Imperi – amb l'existència del qual, en el fons, estaven d'acord –, i que no volien parlar de res que no fos drets laborals o justícia social. Hi havia, també, conflictes ètnics dins aquell imperi: en determinades zones, com ara el Càucas, les tensions entre comunitats eren tan fortes com les tensions envers el poble i el poder autocràtic del tsar. I causa repugnància el fet que els jueus fossin les víctimes propiciatòries d'aquelles tensions: sembla que fou el mateix govern qui va organitzar pogroms ferotges com a via d'escapament, i per evitar que aquell anhel contingut de violència es desboqués i l'afectés a ell. Sembla que el nombre de morts fou de 3000. Els jueus, que ja havien patit pogroms molt durs sota Alexandre III, els patien ara sota Nicolau II, el seu fill. La fugida de jueus de Rússia fou massiva.

Les notícies que anaven arribant referents a la guerra desastrosa amb Japó no feien sinó exacerbar el rebuig popular envers la política del Tsar. Bé que apàtic i lent de decisions, finalment Nicolau es va adonar que havia de reaccionar. Podia optar per una política repressiva ferotge, una opció perillosíssima, o bé cedir en alguna cosa – cosa totalment nova per ell, que fins aleshores havia practicat una política que podríem anomenar de ‘no a tot'. La seva decisió final fou cedir, sense cedir realment en res. La creació d'un parlament nacional, una Duma, havia estat una demanda constant de totes les forces polítiques: la unió dels Zemstvos constitucionalistes (creada el 1903), la Unió d'Alliberament (del 1904), i en general de tot aquell que s'hagués atrevit a plantejar al Tsar que l'autocràcia era un carreró sense sortida. Si la resposta del Tsar havia estat sempre una negativa rotunda i desafiant, aquesta vegada (febrer de 1905) es va decidir a proposar la creació d'un parlament rus, una Duma, purament consultiva i sense cap poder executiu de cap mena. La publicació d'aquesta intenció per part del tsar va enfurir els revoltats, que s'ho van prendre - amb raó - com una burla, i la revolta es feu generalitzada. La pagesia va ocupar latifundis, es va apropiar de les instal·lacions i de les eines del camp... però sembla que només hi va haver un terratinent mort durant els aldarulls. Van morir molts més pagesos, no cal dir-ho.

A la fi Nicolau es va convèncer que havia de cedir, no només estèticament, sinó també efectivament. Després del desastre de la guerra amb el Japó, no tenia cap exèrcit capaç de controlar un país sencer revoltat. Dos dels seus ministres, Serguei Witte i Alexis Obolenski, li van presentar el que es va conèixer com Manifest d'Octubre – perquè fou presentat un 14 d'octubre. Aquest manifest proposava un seguit de mesures polítiques que, en essència, reflectien les demandes del Congrés de Zemstvos: reconeixement de drets civils, drets d'associació i de creació de partits polítics, sufragi universal – de moment, només per a homes –, i declaració de la Duma com a cambra legislativa. Després, a la pràctica, el tsar seguia mantenint un poder polític enorme. Però ja no era el poder únic. El règim polític que sortia d'aquest Manifest d'Octubre era el primer pas perquè Rússia deixés de ser un Imperi autocràtic. Per Nicolau II, home de fermes conviccions totalitàries, el cop va ser dur: se sentia, segons pròpies paraules,

‘Malalt i avergonyit per aquella ofensa a la dinastia... L'ofensa és completa'

Però va signar el Manifest.

De primer, va semblar que l'havia encertat. L'onada de joia per tot el país fou immensa; les vagues es van aturar. Rússia va tornar a funcionar. Però ben aviat es va veure que en aquella actitud del Tsar hi havia un component trampós molt fort. Va declarar una amnistia general per als implicats en els moviments revolucionaris, sí, però alhora es va llançar a una ferotge repressió dels elements que no havien acceptat que el Manifest d'Octubre fos la fi de la revolta, repressió que incloïa execucions sumàries, condemnes a mort i empresonaments. Seria injust no observar que a aquesta onada repressiva s'hi van sumar amb força entusiasme elements conservadors que veien les reformes aconseguides com més que suficients, un punt final d'un procés i de cap manera un pas més en una lluita cap a un canvi radical de govern. El moviment vaguista es va anar esllanguint de mica en mica, a mesura que parts de la societat russa acceptaven el nou estat de coses: al capdavall, aparentment alguna cosa havia canviat. La revolució va anar perdent força a mesura que només els elements més radicals volien seguir endavant. El fet és que cap a desembre de 1905 les vagues s'havien acabat.

Què quedava? Quedaven els morts. Segons el memoràndum presentat per Maxim Kovalevski a la Duma, l'abril de 1906, més de 14000 russos havien estat executats per l'autoritat tsarista, i 75000 havien estat empresonats. Quedava un pòsit de desesperança en molts russos, que veien una altra vegada com les il·lusions de canvi, d'un canvi que suposés una millora real en el país, s'esfumaven. L'autocràcia seguia allà on era, immòbil, petrificada. Pot semblar que aquesta és una visió a posteriori, escrita des de la comoditat que dóna saber què va passar després. Però podem recórrer als testimonis de l'època:

‘El governant actual ha perdut del tot l'afecte del poble rus, i qualsevulla que sigui el que el futur reserva a aquesta dinastia, el tsar actual mai no estarà a resguard enmig del seu poble'

Són paraules del cònsol dels EEUU a Odessa, escrites poc després del diumenge sagnant. Com a membre del cos diplomàtic, podia parlar amb força més llibertat que cap rus de l'època. L'evolució posterior dels esdeveniments li va donar la raó.


QUATRE. Un parlament, després de tot...?

Però quedava la Duma, al capdavall. El parlament rus. Aquesta havia estat una de les grans aspiracions de liberals, progressistes, intel·lectuals, i al capdavall de tothom que volgués que Rússia comencés de debò a emmirallar-se en les monarquies constitucionals europees. Un cop decidit que el país havia de tenir una Duma – com a conseqüència del Manifest d'Octubre, ja ho hem vist – tot plegat va anar relativament ràpid. Llei electoral el desembre de 1905, una llei que avui ens semblaria més que discutible. No és només que no hi hagués sufragi per les dones; és que a més el pes del vot depenia de la classe social: el vot d'un terratinent valia molt més que el d'un obrer, i no diguem que el d'un pobre mujik. Eleccions el març de 1906. Constitució de la Duma el mateix mes, i primeres lleis sortides de la Duma l'abril de 1906... Semblava que tothom estava disposat a anar per feina. A la llarga, però, fou feina feta debades.

La llei electoral, tan profundament injusta, fou prou motiu perquè socialistes i bolxevics boicotegessin les eleccions. Com a resultat, no van tenir representació parlamentària. Malgrat tot, cal dir que aquella llei tenia certa lògica: si es respectava la proporcionalitat estricta, camperols i obrers haurien hagut de suposar més del 80% d'aquell parlament. I malgrat les lleis en contra, el pes demogràfic gegantí de les classes humils fou suficient perquè tinguessin un nombre de representants més que respectable. De 439 diputats, 100 eren representants de la pagesia, no alineats políticament, una representació només superada pels 170 diputats dels ‘Kadets', partit monàrquic constitucional que advocava per la conversió de Rússia en una monarquia constitucional semblant a la britànica.

El fet és que la Duma va proposar una Llei Fonamental – equivalent a una constitució – que respectava bona part dels poders del Tsar. El Tsar seguia tenint control complet de l'executiu, d'afers religiosos, i de l'exèrcit, del qual seguia essent cap suprem. Tenia també el control de la política exterior. El poder legislatiu, però, quedava repartit: ultra el govern del Tsar hi havia també el consell d'estat, en part escollit però en part designat directament pel Tsar mateix. I la Duma, òbviament, que d'aquesta manera adquiria un cert status de cambra baixa. Per sancionar les lleis calia el vist-i-plau d'aquests tres poders, cosa que implicava que en certs afers el Tsar hauria de pactar amb la Duma: el Tsar podia tenir poder de veto sobre iniciatives de la Duma, però la Duma també podia bloquejar projectes de llei del tsar. Inaudit, per un règim autocràtic. Per solucionar-ho, la llei fonamental establia que en certes circumstàncies particulars el tsar podria prescindir de la Duma... Res no fou prou perquè el tsar veiés en aquella cambra altra cosa que un afront a la seva autoritat imperial. En certa manera tenia raó, perquè la Duma no podia fer sinó demanar una liberalització del país, més enllà dels gestos purament estètics i annecdòtics del Tsar.

El fet és que el Tsar va decidir dissoldre la Duma el juliol de 1906. L'experiment de parlamentarisme – tan limitat com es vulgui, però en fi, un pas endavant en comparació amb el règim autocràtic preexistent – no havia durat ni tan sols un any.

El govern temia una onada de protestes populars. Els diputats de la Duma – sobretot els Kadets – les desitjaven. Però finalment no va passar res. Interpretació? Potser cansament, potser por de la repressió (que havia estat molt dura, recordem-ho), potser indiferència davant una Duma que molts sentien que no els representava – recordem que socialistes i bolxevics no es van presentar a les eleccions. El fet és que un any i mig després del diumenge sagnant – que havia estat el desencadenant de la revolta de 1905 – el Tsar tornava a tenir tot el poder, havia esclafat la dissidència, havia fet una matança d'opositors, havia reprimit amb una duresa inaudita les revoltes a Polònia, Finlàndia, Estònia i Letònia. I al capdavall, no havia passat res... a Rússia, que era del que es tractava. Una victòria completa, es miri com es miri.


CINC. La calma abans de la tempesta

Els anys que van des de la dissolució de la Duma (1906) fins l'entrada de Rússia a la I Guerra Mundial (1914) – la catàstrofe final que li va costar al Tsar el tron i la vida – són, grosso modo, els anys de Rasputin. Perquè són els anys que Rasputin va tenir una influència enorme en la Cort Imperial. I he volgut insistir en la qüestió cronològica, com hem esmentat al començament d'aquesta Cort d'Apel·lació, perquè és la que ens evidencia que no té sentit dir que aquest subjecte tan estrany, mig monjo mig vividor, fos la causa principal de la caiguda del tsar. La guerra desastrosa contra el Japó va començar abans de la primera trobada dels Tsars amb Rasputin, i la revolta de 1905 i tot l'afer de la Duma, les revoltes dels països sotmesos (i oprimits) pels russos – Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia... – van succeir quan Rasputin tot just començava a ser conegut dins la Cort. És en aquests conflictes, en la repressió ferotge, en la gestió desastrosa del govern, on cal buscar les rels de la progressiva desafecció dels russos pel seu monarca. Són problemes que s'agreujaran enormement quan Rússia entri a la I Guerra Mundial, moment en el qual la ineptitud extrema dels governants – que es traduïrà en sofriments extrems per a la població – es farà tan evident que la monarquia esdevindrà insostenible.

El 1906 el Tsar havia recuperat el poder del tot. Però al país, alguna cosa havia canviat. Què, però? No és fàcil definir-ho amb precisió, perquè aparentment la vida va seguir.

Els testimonis estrangers de l'època no acaben de ser concloents sobre els sentiments del poble humil envers el seu monarca; potser perquè tampoc no es relacionaven amb la gent humil. Eren sobretot diplomàtics, professionals i homes de negocis, que es relacionaven amb aristòcrates, amb intel·lectuals, amb universitaris, amb gent de classes mitjanes i, òbviament, amb d'altres diplomàtics. Podem acceptar que malgrat tot el sofriment bona part de la pagesia i el proletariat rus seguien creient en Nicolau com al gran ‘pare' de Rússia, un rei essencialment bondadós que estava envoltat de gent malvada i corrupta. Però en allò que estan d'acord tots els observadors és en el fet que, deixant de banda les classes més humils, Nicolau II tenia totalment en contra seva tothom que no fos un alt aristòcrata o un alt càrrec de l'exèrcit. Allò que s'ha anomenat la Intelligentsia – la gent de cultura, per entendre'ns – estava radicalment en contra del règim tsarista, i hi havia entre ells una unanimitat a l'hora de considerar que la fi de la monarquia era una condició sine qua non perquè Rússia sortís del pou.

Però fins a quin punt això era greu, es podria discutir. La intel·lectualitat dóna arguments als que actuen, però no sempre actua. Només cal recordar com Dostoievski ens retrata, a Els Germans Karamàzov, el contrast entre Ivan Karamàzov (l'intel·lectual fi i subtil, que observa, medita, però no actua) i el seu germà bastard Smèrdiakov (individu intel·ligent, menys subtil, menys formulat intel·lectualment, però que actua... i mata, per cert). Ivan Karamàzov és la intelligentsia, Smèrdiakov és l'activista. Un poder polític autocràtic no tem els Ivans Karamàzovs; tem els Smèrdiakovs. Bruce Lokchart, cònsol britànic a Moscou, ho resumeix en el seu comentari sobre una família intel·lectual, els Ertel:

‘Els Ertel eren representatius de la Intelligentsia. Quan, cada nit, a les deu en punt es reunien al voltant del samovar, de vegades fins ben entrada la nit discutien sobre com salvar el món amb la revolució. Però en arribar el matí de l'acció dormien al llit fins tard. Molt inofensiu, molt desesperant, molt rus...'

Era sobretot l'aristocràcia el suport principal de l'autocràcia. Per als aristòcrates, l'absolutisme del Tsar era literalment una religió. Era el puntal sobre el qual es basava la seva mateixa existència. Als seus ulls el Tsar era l'únic autèntic monarca del món, i veien com una obligació protegir-lo de qualsevol influència que no fos la seva. Això tenia una conseqüència greu, i era que qualsevol diplomàtic estranger tenia veritables dificultats per arribar al Tsar, realment, més enllà dels balls oficials i les recepcions protocolàries. Molts d'aquests diplomàtics volien sincerament avisar el Tsar que estava assegut damunt d'un polvorí, però que encara era a temps d'evitar la catàstrofe. Però per als nobles russos que envoltaven el tsar la simple possibilitat que un estranger influís sobre el seu Tsar era inconcebible. Per als aristòcrates russos un estranger era sempre sospitós, i els règims polítics dels seus països respectius – començant per la monarquia britànica – eren vistos amb desconfiança, i fins i tot amb menyspreu. Un poder polític que vingués del vot de la purrialla (sufragi universal) era indigne davant d'un poder polític que venia de Déu mateix. Els aristòcrates eren, doncs, el puntal bàsic de l'autocràcia; i eren també òbviament l'entorn dins el qual un Tsar es trobaria més de gust. Però Nicolau II no era un home enèrgic i imposant com ho havia estat el seu pare, Alexandre III. Era un personatge retret, que buscava el caliu de la família més que no pas una arena on lluir-se. En paraules de Bruce Lockhart, cònsol britànic a Moscou,

‘El veritable símbol de la força de Rússia era aquella figura fràgil, barbuda, amb aquells ulls estranys, fugissers, que anava al davant de les seves tropes, i amb unes espatlles febles que semblaven incapaces de suportar el mantell de l'autocràcia que, com una capa, el cobria. Fins i tot en aquells dies [1912], quan la revolució era ben lluny de la ment de la majoria, el Tsar inspirava pietat i simpatia, més que no pas admiració.'

El recolzament de l'aristocràcia tenia un punt feble: el fet que aquesta aristocràcia, bé que molt i molt rica (per exemple: el príncep Iussupov, assassí de Rasputin, era prou ric per viatjar per tot Rússia en un tren particular), era només l'1% de la població. Insuficient per enfrontar-se a una revolta, cas que aquesta revolta es produís. Quin altre recolzament li quedava al Tsar? L'exèrcit, òbviament.



Un moment de la famosíssima escena de les escales del port d'Odessa, d'El Cuirassat Potemkin, obra mestra d'Einsenstein i un dels millors films de la història. La visió romàntica i idealitzada dels fets (que, de tota manera, reflecteix la ferocitat de l'aparell repressiu de la Rússia tsarista) no ens ha de fer oblidar que el cas del Potemkin fou al capdavall una excepció. Majoritàriament, l'exèrcit no es va sumar a les protestes populars, sinó que va restar fidel al Tsar.

Sobre aquest punt hi ha arreu algunes idees equivocades. Tots hem vist El Cuirassat Potemkin, d'Einsenstein, i ens hem emocionat en l'escena final, quan tota la flota del Mar Negre, un vaixell rera l'altre, deixa passar els revoltats saludant-los amb la sirena. Una bonica escena que ens pot fer oblidar que el cas del Potemkin fou excepcional. L'oficialitat de l'exèrcit era fanàticament fidel al seu comandant suprem, el Tsar, i la soldadesca era més aviat apolítica, potser no pas indiferent a certa solidaritat amb el poble però en tot cas dominada pel sentit de la disciplina que és, en principi, la característica principal d'un exèrcit. En tot cas, un dels fets que van fer fracassar la revolta de 1905 fou que l'exèrcit no es va unir als revoltats. Hi va haver, certament, motins en alguns ports – Sebastopol, Kronstadt, Vladivostok. Però si hem de ser objectius hem de dir que això van ser més aviat excepcions. Malgrat que l'estat general era de descontentament per les males condicions en què vivien, finalment l'exèrcit es va mantenir majoritàriament fidel al Tsar, i fou una eina essencial per al restabliment de l'ordre autocràtic. Fou essencial, per exemple, per restablir l'autoritat imperial a Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia i Polònia. Einsenstein ens ensenya al seu film (molt idealitzat, potser massa) com el Potemkin carrega els seus canons contra les tropes d'assalt que massacren la població a Odessa; de fet, arreu l'exèrcit i la marina de guerra van ser una eina de repressió brutal contra vaguistes, pagesos revoltats, manifestants i subversius.

La visió de les revoltes actuals als països àrabs ens poden donar una referència molt interessant per comprendre el cas rus. Els anys passaven, i no passava res. Hi havia el terrorisme dels bolxevics i els anarquistes, és clar, però l'aparell repressiu de l'estat els mantenia raonablement a ratlla. El mateix que Hosni Mubàrak, el Tsar devia treure'n una errònia visió d'estabilitat i de seguretat. Sovint la desesperança de la població es cova en soterranis fins que la pressió és tan gran que surt a la llum de manera inevitable. Amb l'esclafament de les revoltes de 1905 i el restabliment total del poder absolut el 1906, el Tsar devia sentir que el seu poder i la seva actuació responien del tot a les necessitats i els anhels dels russos. Eren els diplomàtics estrangers, ambaixadors, observadors imparcials, els que sabien llegir els signes dels temps, i pressentien que es preparava alguna catàstrofe. Els comunicats interns d'ambaixadors i cònsols són molt reveladors en aquest aspecte.

‘L'afirmació que un ambaixador més fort [es refereix a Sir George Buchanan, ambaixador britànic a la cort del Tsar] hauria pogut avisar de la catàstrofe final es basa en una ignorància total de les tradicions de l'aristocràcia russa. (...) Arrogant indiferència de la societat de Sant Petersburg envers l'estranger que s'hi hostatjava. Sense una llarga nissaga, i força menys civilitzats que no caldria esperar dels luxes de la seva vida, l'aristocràcia russa vivia al seu petit món apart.'

El Tsar també hi vivia, caldria afegir.


SIS. Rasputin: realitat i rumorologia

Grigori Ieffímovitx, Rasputin. Personatge crucial dels darrers deu anys del regnat de Nicolau II; però es pot discutir fins a quin punt fou responsable de la seva caiguda.

























I ara sí, finalment hem de dir alguna cosa de Rasputin. Un personatge que omple els anys 1905 (any del seu primer contacte amb la família imperial) a 1916 (l'any del seu assassinat).

Rasputin és el nom amb què és generalment conegut Grigori Ieffímovitx, personatge enigmàtic sobre el qual s'ha escrit a dojo. Ës gairebé un lloc comú acusar-lo de ser un dels causants de la caiguda del tsar. Com ja he dit al començament, és una apreciació inexacta, a parer meu. Certament que no fou per a la família imperial una influència benèfica, ni res que en fes augmentar la popularitat. Però el mal que va fer és annecdòtic, en comparació amb altres fets molt més tràgics per a Rússia, com els que hem explicat més amunt.

Rasputin és un tema difícil, perquè bona part de la informació que en tenim es basa en rumorologia de l'època. És també un tema apassionant en si mateix, tant o més que el mateix Nicolau II; i mereixedor ell tot sol d'una Cort d'Apel·lació – que li dedicarem ben aviat. Aquí no podem tractar en detall el personatge; ens hem de centrar en els aspectes que poden fer entendre el seu paper en la desgràcia del Tsar, i de tota la família imperial en definitiva. Qui llegeixi sobre la família imperial, i sobretot sobre la tsarina Alexandra, es trobarà tot sovint amb frases referents a la seva credulitat, que la feia víctima del primer xarlatà que passés per la seva vora. Per desgràcia és una actitud que en palesa una altra: la renúncia a priori a intentar entendre els personatges en el seu context i en la seva època. Perquè si ho intentem, correm un risc terrible: podríem entendre'ls, almenys en part. I això, per alguns comentaristes actuals, fóra terrible: la posició de superioritat intel·lectual i/o moral respecte dels personatges que intentem biografiar es perd totalment. Tenim dues alternatives. La primera és adoptar el punt de vista estàndard, i dir que Rasputin era un vulgar xarlatà que sabia com manipular la gent i fer-se amo de la família imperial, que en conseqüència queda retratada com una col·lecció d'idiotes rematats. La segona opció és assumir que la família imperial, i la Tsarina Alexandra en particular, no eren superdotats però tampoc tan estúpids com sovint se'ls vol presentar: però llavors, la seva devoció per un subjecte com Rasputin esdevé incomprensible.

Fora que assumim com a certs alguns fets.

Primer: hem d'acceptar que Rasputin devia ser un subjecte impressionant. En tenim una bona col·lecció de fotografies: les que el retraten de prop i estan fetes per bons fotògrafs són, encara avui, impressionants. La seva mirada penetrant, el seu aspecte de monjo posseït per alguna mena d'esperit, devien impactar. Si no ho acceptem, ens resulta incomprensible la seva corrua d'admiradors i sobretot admiradores.

Segon, cal recordar la seva personalitat religiosa. En un món com el nostre, on el fet religiós resulta repulsiu per molta gent, un personatge com ell passaria desapercebut. Però no pas a la Rússia d'aleshores, profundament creient i amb una religiositat molt diferent de la d'altres països cristians, i a parer dels mateixos russos molt més sincera – qualsevol devot de Dostoievski sap de què parlo. Un personatge com ell encaixava plenament en una societat on la recerca de la santedat a través del coneixement previ del pecat era un fet comú. Aquest aspecte del personatge és essencial per entendre l'impacte que va causar en la societat russa d'aleshores, i serà desenvolupat amb força detall en un futur, quan dediquem una Cort d'Apel·lació a aquest personatge.

Tercer, i sens dubte el més important. Ens auto-condemnem a no entendre res de res, fora que acceptem que aquest personatge era capaç, d'alguna manera, d'alleujar els sofriments del tsarèvitx Alexis, afectat d'hemofília. De fet, força historiadors esmenten que això és l'únic que es pot assegurar amb certesa sobre Rasputin. És una mica més difícil, però, dir com s'ho feia. S'ha parlat d'hipnosi, i no és una hipòtesi tan estúpida com podríem pensar. Cal recordar que la hipnosi fou un fenomen que a començaments de segle es va posar de moda per tot Europa com a tractament psiquiàtric. Grans psiquiatres i neuròlegs l'utilitzaven com a eina terapèutica; Jean-Martin Charcot a França, Sigmund Freud a Austria, i el mateix Santiago Ramón i Cajal a Espanya, havien emprat extensament la hipnosi com a eina terapèutica, per relaxar pacients, alleujar el dolor físic – que sempre té un component psicosomàtic: deixar de pensar en el dolor és un pas important per reduir-lo – i afavorir que el cos reaccioni per si mateix contra la malaltia. Podia haver-hi una part de pur sentit comú. Quan els factors que causen una malaltia són poc coneguts, de vegades els tractaments fan més mal que bé; aturar qualsevol tractament i confiar que el cos reacccioni per si mateix pot ser una estratègia assenyada.

Ens pot semblar una estratègia suïcida. Però si estudiem una mica la cronologia dels fets, potser no ho és tant. Tot comença el 1905. El tsarèvitx, llavors un nen de tot just un any, tenia una crisi hemofílica, amb hemorràgia interna, que li provocava un sofriment intens. Els metges no hi podien fer absolutament res, i anunciaven la mort del nen. Desesperada, la tsarina es posa en contacte amb la seva amiga íntima Anna Vyrubova, també afeccionada a l'ocultisme, espiritisme i modes semblants. Anna Vyrubova li recomana de contactar amb Grigori Ieffímovitx, Rasputin, una barreja de monjo, curandero, pagès i xaman, que tenia reputació de poder guarir amb la pregària. Rasputin va resar davant el nen, i el nen es va recuperar. Pura sort? Potser sí. Però el fet es va repetir encara algunes vegades més: el nen tenia una crisi hemofílica, els metges n'anunciaven la mort, la tsarina cridava Rasputin, Rasputin resava, i el nen es recuperava. No és tan estrany que en la ment de la tsarina aquell home quedés associat com una taula de salvació per al seu fill, l'home del qual depenia que el nen seguís viu. Rasputin potser només havia observat que, si es deixava fer a la natura, el nen finalment se'n sortia. Per tant, calia senzillament deixar fer a la natura. Hi devia haver també un altre dels components d'allò que ara anomenem medicina natural i que aleshores era anomenat despectivament curanderisme: el rebuig de l'ús (o almenys, de l'abús) de la medicina química, de l'aplicació sistemàtica al cos de productes químics sintètics que podien tenir efectes secundaris indesitjables. Per casualitat, la devia encertar: llavors s'aplicava als malalts, per al dolor, un producte nou, l'aspirina, que afavoria la circulació de la sang i semblava útil com a analgèsic. El que no se sabia és que entre els seus efectes secundaris hi ha l'activitat anticoagulant: donar aspirina a un hemofílic era totalment contraproduent! El cèlebre consell de Rasputin – no permeteu que els metges el masseguin gaire; que el deixin estar – era providencial. Que paressin de donar-li medicines. Sobretot, ves per on, aspirina...

Quan s'esdevingué la gran crisi de 1912 – una crisi hemofílica terrible, que gairebé va costar la vida al nen, que aleshores tenia uns onze anys – Rasputin, doncs, trepitjava un terreny no del tot fangós. El nen s'havia recuperat d'altres crisis hemofíliques; a mesura que creixia també es feia més fort, i es podia confiar amb certa probabilitat que sobreviuria a la següent crisi. Com vam explicar a l'anterior Cort d'Apel·lació, en unes vacances a Spala (avui a Polònia), en tornar d'una excursió en barca el nen va patir una trompada en saltar al moll. L'hemorràgia massiva se li va detectar a la nit. Va durar dies, i no hi havia manera d'aturar-la. Semblava el final. Quan ja li havien donat l'extremaunció, arriba el famosíssim telegrama de Rasputin. No patiu, Déu ha escoltat les vostres pregàries. El nen viurà. No deixeu que els metges el masseguin gaire. Al cap de poc, el nen es recupera. I aquesta vegada Rasputin ni tan sols hi era present! Atesos els antecedents, i la fe religiosa profunda dels tsars, era inevitable que aquests creguessin que aquell subjecte era algú tocat per la mà divina, algú que tenia amb Déu una comunicació directa. L'únic, en tot cas, que podia garantir que el seu fill, l'hereu de la corona, seguís viu. Que Rasputin esdevingués un personatge intocable dins Rússia, era previsible.

En si mateix, aquest fet no hauria estat cap drama, si Rasputin hagués estat un personatge discret, conegut només d'alguns iniciats. Però era conegut arreu: i aquest fou el drama. Potser tot s'hauria pogut mantenir dins un marge diguem-ne tolerable si s'hagués fet pública la raó per la qual Rasputin era tan important: la seva importància per la salut del tsarèvitx. Però cal recordar que la malaltia del tsarèvitx Alexis era pràcticament un secret d'estat. Ben poques persones n'estaven al corrent, i les poques que ho sabien eren tan conscients de la importància de mantenir en secret l'hemofília de l'hereu del tron que no deien ni piu sobre el tema. Polítics estrangers, ambaixadors, personatges de gran importància dins l'entramat polític, no en sabien un borrall. Les memòries de Bruce Lockhart, per exemple, cònsol britànic a Moscou durant els darrers anys del regnat de Nicolau II i primers anys del règim bolxevic, esmenten sovint el tsar, la tsarina, Rasputin, la família imperial... però ni una sola vegada no esmenten que el tsarèvitx patís hemofília. El resultat era que el poble rus només veia una mena de monjo que d'alguna manera semblava dominar la família imperial, que tenia una influència increïble sobre el tsar i sobretot sobre la tsarina (ningú no entenia el perquè), que procurava càrrecs als seus amics, parents i coneguts – o almenys ho intentava –, que semblava decidir qui seria ministre i qui ho deixava de ser, i que als ulls de la gent semblava literalment l'amo del país.

Per altra banda, Rasputin no era un sant. Era borratxo i amant de les dones. No era un eremità en absolut. I dels seus incidents als prostíbuls se'n podria parlar abastament. La rumorologia popular aviat va fer córrer que havia convertit la cort imperial en el seu harem, que tenia orgies sexuals amb les dones de l'aristocràcia, que manipulava les ments dels tsars mitjançant hipnosi. Bajanades sense fonament, però que no contribuïen precisament a mantenir la popularitat dels tsars. Tots coneixem el final d'aquesta història. El príncep Fèlix Iussupov el va convidar a un sopar, i allà el va matar, amb la complicitat del gran duc Dimitri Pavlòvitx. La història d'aquest assassinat és prou sucosa per reservar-la per la Cort d'Apel·lació que dedicarem a Rasputin properament. Allò que aquí ens interessa destacar és que si els assassins pensaven que amb aquesta mort resolien la impopularitat de la monarquia, s'equivocaven. Rasputin fou mort el 1916, quan Rússia ja feia dos anys que patia una derrota darrera l'altra a la Primera Guerra Mundial, i llavors l'eliminació d'aquell monjo siberià ja era una pura annècdota dins la gran marea de ressentiment popular que amenaçava la monarquia. Potser els assassins no sabien que Rasputin havia anunciat a la tsarina que, si ell moria, la família imperial el seguiria al cap de menys d'un any. Fou profètic.

La importància de Rasputin en la ruïna de la monarquia russa fou menor, contràriament a la llegenda que els seus enemics es van preocupar d'estendre posteriorment. No era pas més corrupte que molts dels ministres que havien ocupat càrrecs sota Nicolau II, i les seves sortides nocturnes a la recerca de dones de mala vida no es traduïen en sofriments ni en fam per al poble. L'enfonsament de la monarquia té les seves arrels en la nefasta política de Nicolau II, en les guerres catastròfiques que es va entestar a mantenir, en la seva gestió pèssima del país, i sobretot en el seu entestament a mantenir un poder absolut que ell creia vingut directament de la voluntat divina.


SET. La catàstrofe final

El 1914, l'arxiduc Ferran d'Austria-Hongria fou assassinat per un nacionalista serbi. Començava la I Guerra Mundial. La catàstrofe que arrassarà Europa, i que, de passada, enfonsarà finalment molts de règims tradicionals i aristocràtics europeus. Farà desaparèixer l'Imperi alemany (el kàiser s'haurà d'exiliar, i Alemanya esdevindrà una república), farà desaparèixer l'Imperi Austro-Hongarès, farà desaparèixer l'Imperi Turc. I farà desaparèixer la monarquia dels Romanov. No directament per la guerra, sinó per una revolució que fou conseqüència directa de la guerra.

Al llarg dels tres anys que Rússia va participar en la guerra, els avisos d'una catàstrofe final es repetien arreu del país. Nicolau II mai no en va fer cas. Al llarg del segle XIX i començament del segle XX, Rússia havia demostrat que no tenia un exèrcit preparat ni modern, ni en els aspectes tècnics ni en els aspectes logístics. La seva darrera experiència bèl·lica, la guerra russo-japonesa, havia estat desastrosa. Un governant conscient hauria evitat cap nova aventura en aquest aspecte. Mirar d'entendre per què Nicolau es va embrancar en aquest malson que finalment li va costar el tron és complex. Però ens podem quedar amb aquest fet: li va costar el tron, la vida, i la vida de tota la seva família.

Una història que es mereix de ser explicada amb cert detall, a la propera Cort d'Apel·lació.


Pere Rovira



*****************

Propera Cort d'Apel·lació

Nicolau II
Tercera Part (i final). El final del drama

Els esdeveniments de 1904-1906, la desastrosa guerra amb Japó, la gran revolta de 1905, el fracàs del parlamentarisme a Rússia, són les arrels de l'enfonsament de l'autocràcia a Rússia, i bé es mereixien que en parléssim amb cert detall. Queda la traca final. La Gran Guerra a Europa; una de les guerres més terrorífiques que hi ha hagut, una guerra que va canviar el món. I va acabar amb la monarquia russa.

Share this:

2 comentaris :

  1. Espero amb ànsia el pròxim capítol !
    I també el de Rasputin.
    Rússia dona per molt !
    Gràcies per aquesta aproximació històrica!
    Per cert, és possible una Cort d'Apel·lació per a Aznar ?
    Felicitats per la secció !

    ResponElimina
  2. És un autèntic plaer llegir la teva secció !!

    Enhorabona !!

    ResponElimina

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes