Adolf Hitler (II)

Segona part:
Les rels de l'odi

A la fi de l'anterior Cort d'Apel·lació, deixàvem un jove Hitler que tot just sortia de l'adolescència, desaparegut a Viena. A punt de començar el seu període més fosc, més dur, més miserable. Anys després, Hitler repetia que per ell Viena havia estat la millor escola, l'escola més dura, l'escola on s'havia format a garrotades la seva visió del món. Un viatge a la Viena d'aleshores ens obliga a donar-li la raó.

U. L'abisme

La tardor de 1908, August Kubizek torna a Viena després de passar l'estiu amb la seva família, a Linz. Espera retrobar el seu amic de l'ànima, Adolf Hitler. Però Hitler ha marxat. No ha deixat cap adreça, cap missatge. Res. Com ja vam explicar a l'anterior Cort d'Apel·lació, la raó probable era que havia suspès per segona (i definitiva) vegada l'ingrés a l'Acadèmia d'art de Viena, i probablement no podria sofrir de viure amb un amic, Kubizek, a qui veia com un inferior, a qui sempre alliçonava sobre tot, però que al capdavall se'n sortia molt millor que ell a l'hora de fer realitat el seu somni d'esdevenir un músic.

De fet tenim poques dades del primer any que va passar sense Kubizek; hi ha molt pocs testimonis, i les explicacions que el mateix Hitler ens dóna a Mein Kampf cal agafar-les amb pinces. Però alguna cosa sabem. El jove Adolf no es va moure de Viena. De primer va viure durant una mica menys d'un any a una cambra llogada a Felberstrasse. Encara li quedava algun diner; amb això i la seva pensió d'orfe de 25 kronen mensuals – ben poca cosa però, en fi, alguna cosa – podia anar tirant. Però l'agost de 1909 es va traslladar a una cambra més modesta, a Sechshauserstrasse, fet que ens suggereix que estava arribant realment a l'últim ral. No hi va viure ni un mes: el setembre de 1909 se'n va anar sense donar cap adreça, cap senyal. Res. Desapareix. Probablement no tenia diners ni per pagar l'únic lloguer que devia.

Els anys següents seran per Hitler els més durs de la seva vida; sobretot el primer any, on literalment s'enfonsarà en el fang. Sabem que de primer va llogar una cambra a Viena, força tètrica, de la qual va marxar al cap de poc sense donar senyals i potser sense haver pagat el lloguer. Havia acabat tots els estalvis, i encara que en principi seguia rebent una pensió d'orfe (25 kronen), amb això no n'hi havia prou per viure. Durant alguns mesos vegetava ça i llà, dormint al ras quan feia bo, buscant algun pont o algun portal quan feia fred, i ficant-se en cafès barats de dia – un lloc on s'estava prou calent a l'hivern. Quan era obligat dormir sota teulada (quan nevava, per exemple), probablement es buscava alguna habitació barata per dormir-hi una nit – però tot són especulacions, diguem-ho clarament. El Nadal de 1909 ja no podia més, l'hivern picava fort, i va haver de sotmetre's a la humiliació (per ell) d'unir-se a tota la cort de miserables famolencs de l'alberg per indigents de Meidling. Un alberg força tètric i rònec, brut i insà.

Però allà va tenir sort. Hi va coincidir amb un tal Reinhold Hanish. Hanish explicava anys més tard que aquell jove Adolf, tan apassionat per tot allò que fes tuf d'alemany, tenia aleshores un aspecte desastrós: prim, famolenc, amb les sabates que li reien per sota, els peus llagats, l'abric esfilagarsat... La comparació amb el Hitler extremadament curós amb el seu aspecte que ens descrivia Kubizek és punyent. Es pot dir que Hitler es trobava en el punt més baix de la seva vida – si deixem de banda l'apocalíptic final, a Berlín, el 1945, però que ja seria tota una altra història. Tot fa pensar que Hitler es trobava en una mena d'estupor que li impedia de reaccionar davant la seva situació: no feia res per sortir del pou on es trobava. També és possible que en aquest moment se li manifestés amb tota la força una de les característiques més importants de la seva personalitat: la passivitat, un aïllament de tot i de tothom, una actitud que anys a venir arribarà a treure de polleguera algú tan devot i fidel com el mateix Goebbels, exasperat cada vegada que el seu adorat Führer queia en un entotsolament absolut poc abans de prendre alguna decisió política suposadament urgent. Però llavors Hitler encara no era el Führer sinó un desgraciat mort de gana, i el seu nou amic, Hanish, no va tenir gaires contemplacions a l'hora de fer-lo despertar a la realitat. De primer li va proposar d'anar a treballar com a peó per a l'ajuntament de Viena, palejant neu. El problema era que Hitler llavors estava massa dèbil per fer una feina senzilla però al capdavall cansada. Sembla que també va mirar de treballar com a portaequipatges a l'estació de tren. Per Hitler, veure's degradat a fer feines d'aquella mena devia ser profundament humiliant –recordem la resposta irada que havia donat al seu amic August Kubizek, Es clar que no!, quan aquest li havia preguntat càndidament si tenia alguna feina.

Però llavors Hanish va tenir una idea genial. Sembla que Adolf li havia dit que havia estat a l'Acadèmia d'art de Viena; era mentida, és clar, però en tot cas Hanish va concloure que Adolf sabia pintar, ni que fos una mica. Proposta immediata: Hanish vendria els quadrets, estampes, petites aquarel·les que Hitler pintaria. Només calia fer-li al tal Adolf un parell de retocs. El va convèncer que tornés a demanar diners a la seva tieta Johanna – ja molt vella, però encara viva –, amb l'excusa que li calien per seguir estudiant. La tieta li va enviar 50 kronen, ben poc en comparació amb els 924 kronen que li havia donat per instal·lar-se a Viena, però que en aquell moment eren un manà caigut del cel. Prou per anar al barber, afaitar-se, aconseguir un abric de segona mà (però potable) a la casa de penyores de l'estat, i – sobretot – comprar una mica de paper, llapis, algun tub d'aquarel·la, i poder fer alguna cosa amb tot allò. El més important era canviar d'aires: era impensable de poder treballar a l'alberg de Meidling, entre altres raons perquè als interns només se'ls deixava anar-hi a dormir; durant el dia havien d'espavilar-se per la seva banda. Hanish va trobar un altre alberg, molt millor, òbviament més car però en tot cas digne: l'alberg per a homes de Meldermannstrasse. Els clients d'aquest alberg eren gent que passava una mala època, però no eren indigents miserables com els de Meidling. L'alberg tenia cambres, dutxes, cuina i, sobretot, una sala amb taules per seure-hi, escriure, llegir o el que fos. Per Hitler fou, sobretot, un lloc on poder seure i dibuixar.

Aquí va començar la seva carrera com a pintor, insignificant i efímera. L'empresa tenia dos pilars: Hitler pintava, Hanish venia els quadres. Els beneficis es repartien a mitges. Hanish venia aquells quadres per cafès, tavernes, restaurants, una mica com fan avui els venedors de flors que van pels bars de Barcelona. Més que de quadres caldria parlar de postals, puix que la majoria de les làmines de Hitler eren aquarel·les de mida petita. Eren de temàtica sobretot arquitectònica: paisatges urbans, sovint copiats de postals o de fotografies, força freds i tècnicament immadurs; però el fet és que es venien bé. Ben aviat Hanish va començar a pressionar Hitler perquè n'augmentés la producció: anava més ràpid ell a vendre aquelles aquarel·les que no pas el mateix Hitler a fer-les! Novament el caràcter mandrós de Hitler va aparèixer: dibuixava, és clar, però sobretot vagarejava per Viena, entrava als cafès, llegia la premsa. Hanish va acabar perdent la calma: s'adonava que ells dos es podrien guanyar la vida raonablement bé amb aquell negoci, i en canvi havien de viure al dia perquè el seu soci i amic no es decidia a treballar d'una manera metòdica i regular. De fet el problema era que Hitler marxava de l'alberg durant dies, sol o amb algun company, buscaven alguna manera de guanyar algun calé fàcil amb negocis més que discutibles, i quan se'n cansava tornava a l'alberg a seguir dibuixant. Hanish es desesperava. Però sembla que el mateix Hitler sospitava que el seu amic es quedava de la venda dels quadres alguna cosa més que la part que li pertocava. La societat Hanish-Hitler va acabar malament: Hitler va denunciar Hanish per robatori i estafa, i Hanish fou condemnat a uns quants dies de presó, però no pas per aquesta fotesa... sinó perquè la policia va descobrir que havia utilitzat diverses vegades un nom fals.

Després de la desaparició de Hanish, no tenim més notícies de Hitler. Però sabem que al cap d'un parell d'anys encara seguia a l'alberg. Seguia dibuixant i venent els quadres que pintava. Sembla que dins l'alberg s'havia fet un nom com a un dels membres ‘intel·lectuals' dels que hi vivien. Hi discutia de política, societat, art, teatre, de tot. Hitler havia arribat a una situació certament estable: tenia uns guanys ben minsos, però les seves necessitats eren mínimes, i al capdavall se'n sortia. Però el seu estancament era evident; l'alberg d'homes havia de ser una solució momentània per algú que passés una mala època, no una residència definitiva. Hitler hi va passar tres anys ben bons; si s'hagués decidit a treballar de manera més continuada els seus guanys haurien estat suficients per llogar una habitació, però la seva incapacitat per al treball metòdic i continuat havia esdevingut irreversible. I potser hauria seguit encara alguns anys més en aquell alberg, si no fos per la repulsió que li produïa Viena, el menyspreu que sentia per l'estat austríac, l'odi per la monarquia dels Habsburg. I en contrast amb això, la devoció per l'Alemanya forta i poderosa del kaiser Guillem II.

Però de fet, la raó veritable de la seva fugida a Alemanya fou evitar de fer el servei militar a l'exèrcit d'un estat que menyspreava. De fet la seva situació, el 1913 (any que va fugir d'Austria), ja era irregular, perquè s'hauria d'haver presentat al govern militar per la lleva obligatòria, i no ho va fer. Els testimonis d'aquells dies no s'estan d'esmentar que Hitler semblava eufòric; parlava amb tothom de les excel·lències de Munich – ciutat on pensava anar –, de la gran qualitat de la seva vida cultural, de la seva arquitectura. I també del fet que, en comparació amb Viena, ciutat multicultural i cosmopolita, Munich era una ciutat netament germànica, detall que per ell era potser el més trascendental.

Fins aquí el periple vienès. I és un periple important perquè fou en aquests anys a Viena on es s'esdevingué el segon gran pas perquè aquell subjecte inadaptat esdevingués Führer. Anys a venir el mateix Hitler repetiria – a Mein Kampf – que els anys a Viena havien estat per ell la millor escola, la més dura imaginable, però la que, segons ell, li va obrir els ulls a la realitat del món. La seva realitat, és clar.

Reinhold Hanish, segons un retrat a l'oli fet pel mateix Hitler. Un dels pocs quadres seus fets a l'oli que s'han conservat.





















DOS. Una passejada per Viena

A començaments del segle XX, i fins la I Guerra Mundial, Viena era una de les capitals més importants d'Europa. Si bé la seva importància econòmica era inferior a, posem per cas, Londres, la seva importància com a capital cultural la feia rivalitzar amb Berlín, Londres o el mateix París. I la paradoxa per a la nostra Cort d'Apel·lació és que les raons que van contribuir a fer de Viena un empori cultural com ho era, eren precisament les que Hitler va odiar amb més ferocitat.

D'antuvi, el fet de ser la capital d'un imperi multicultural. La cultura alemanya – en sentit ampli, cal recordar que som a Austria – tenia un paper preponderant; però cadascuna de les diferents nacionalitats que formaven l'imperi tenia la seva pròpia llengua i el seu propi patrimoni cultural, i cap no estava disposada a renunciar-hi. Al llarg de la història de l'Imperi la tensió entre l'element que des d'ara anomenarem austroalemany – germanoparlant – i l'element eslau – txecs, eslovacs, eslovens, croates... – va passar per èpoques de gran tensió amb intents de germanització forçada, i per èpoques de certa entesa entre les parts. Els diferents emperadors havien entès que el component germànic de l'Imperi, els austroalemanys, no eren numèricament prou importants per imposar-se a totes les nacionalitats eslaves, i van buscar sempre l'aliança amb l'altra gran nacionalitat (numèricament parlant) de l'Imperi: els hongaresos. L'Imperi s'anomenava en realitat Austro-Hongarès, i des del punt de vista polític Hongria era gairebé tan important com Austria: tenia les seves pròpies tradicions, institucions i, no cal dir-ho, la seva pròpia llengua. Hongria no és un país eslau, culturalment: la llengua magiar és un cas aïllat dins el magma cultural de l'europa de l'est, puix que de fet no és ni tan sols una llengua indoeuropea. Això feia d'Hongria un component molt particular de l'imperi: no era un país germànic, però tampoc no era un país eslau, i per tant podia ser un aliat davant de les nacionalitats eslaves. L'Austria sensu stricto havia tingut els darrers dos-cents anys una consideració particular envers Hongria. L'emperadriu Elisabet (‘Sissi') era literalment adorada pels hongaresos, entre altres raons perquè havia après la seva llengua; i quan Gustav Mahler (germànic) fou nomenat director musical de l'òpera de Budapest, es va preocupar que en aquell teatre hi hagués una programació regular d'òpera en llengua magiar.

Amb altres pobles de l'imperi els austroalemanys no havien tingut tantes contemplacions. Amb els txecs, per exemple. Hitler mateix no s'està de recordar com a l'escola primària, en una regió d'Austria fronterera amb Alemanya on els austroalemanys eren majoria, els txecs patien una hostilitat i un menyspreu ferotges. En diverses de les seves obres l'escriptor Milan Kundera no s'està de recordar els intents de fer desaparèixer la llengua txeca per part dels poders polítics de l'Imperi; i en les seves memòries (El món d'ahir, editat per Quaderns Crema) Stefan Zweig ens recorda la importància que van tenir les tensions lingüístiques a Txèquia a l'etapa final de l'Imperi Austro-Hongarès. El conflicte subjacent no és difícil d'endevinar. Com a nacionalitat dominant, els austroalemanys donaven per fet que arreu de l'Imperi les poblacions germanoparlants eren lliures de cap mena d'obligació envers els diguem-ne nadius, que per la seva banda sí que tenien obligacions molt clares – aprendre l'alemany.

L'aprenentatge de l'alemany era una qüestió de supervivència, perquè l'administració imperial l'utilitzava de manera sistemàtica. I l'administració imperial no era quelcom que ningú pogués ignorar, perquè el poder austríac n'havia fet la pedra angular del manteniment de l'Imperi: era un aparell burocràtic immens, gegantí, costosíssim, lent i ineficient, laberíntic i complex. Però molt fidel a l'Imperi. El mateix pare de Hitler, Alois, era germanoparlant però alhora un fidel servidor de sa majestat l'emperador. En la imposició de la llengua alemanya a les altres nacionalitats, i el rebuig de la imposició de conèixer altres llengües apart de l'alemany per als germanoparlants, hi havia subjacent un conflicte nacional de proporcions gegantines: el d'una minoria dominant privilegiada que havia assumit fins al moll de l'os el seu paper de líders de l'Imperi, i que no era capaç d'entendre que les altres nacionalitats no els reconeguessin aquell paper.

La consciència de ser una minoria molt privilegiada ubicada en un mar de nacionalitats (sobretot eslaves) que suportaven malament llur subordinació, feia que molts austroalemanys tinguessin una mentalitat de setge. Abans de la I Guerra Mundial l'estat d'ànim imperant a Austria, i particularment a Viena, era d'un enfonsament anímic profund, com si la fi del món fos propera, en clara contradicció amb l'aparença de normalitat i pau que es vivia quotidianament. Es fa difícil d'entendre aquest estat d'ànim, fora que acceptem que bona part de les classes cultes d'Austria, i probablement tota la seva intel·lectualitat, intuïen que sota aquella aparença de normalitat hi havia un polvorí a punt d'esclatar, i unes tensions ocultes que no es podrien dissimular gaire temps més. Citant Stefan Zweig,

‘A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot semblava creat per durar, i el mateix estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat.'

Però bona part era només façana – no tot, diguem-ho també.


TRES. L'odi per la democràcia

L'imperi austro-hongarès tenia un parlament, el Reichsrat, o quelcom que als nostres ulls seria un simulacre de parlament, perquè el dret de vot estava reservat a aquells que podien demostrar haver fet una contribució determinada a l'estat, contribució que només es trobava a l'abast d'una minoria acomodada. Stefan Zweig, testimoni excepcional, ens recorda com al començament del nou segle els propietaris rurals, advocats, burgesos i aristòcrates escollits per formar part d'aquell estament (sic) tenien una consciència clara de formar part de quelcom molt important, i que tenien la responsabilitat de mantenir un decòrum i unes formes que al capdavall permetien que en aquell parlament els afers es discutissin de manera educada. Els parlamentaris volien deixar clara la seva pertinença a l'Àustria culta, i utilitzaven un llenguatge refinat i elegant. Molt estètic. Però ningú no s'enganyava sobre el fet que aquell parlament no representava l'Imperi real.

El sufragi universal es va instituir el 1907; era només per a homes – si fa no fa com a altres països d'Europa, de fet –, però el fet que ja no es restringís a la minoria acabalada fou prou per capgirar del tot la situació. Un detall essencial és que van ser les pressions del partit socialista, sota el comandament de Viktor Adler, els que van acabar imposant el sufragi universal: quelcom que en el futur, en la ment de Hitler, unirà l'odi contra la democràcia amb l'odi contra el socialisme. El partit socialista de Viktor Adler era en principi austríac, i als socialistes els preocupava sobretot que les classes baixes, camperols i obrers, tinguessin també una representació parlamentària.

El sufragi universal va tenir un efecte secundari, però igualment crucial: que les diferents nacionalitats van acabar tenint també representació al parlament. Si arreu de l'Imperi les classes altes de totes les nacionalitats eren fidels a l'estat dels Habsburg i sovint – no sempre – estaven molt germanitzades, amb les classes més humils la cosa era força diferent. Un bon dia els austroalemanys es va trobar que dins el parlament era una minoria. Les altres nacionalitats (sobretot eslaves: txecs, eslovacs, eslovens, croates, part de població polonesa, territoris de Galítzia, els magiars, i altres com ara els romanesos) eren majoria. Que el parlament de sobte esdevingués més real, més representatiu de la realitat multinacional i pluricultural de l'Imperi, havia de tenir com a conseqüència que les tensions internes d'aquell estat sortissin a la llum. Mentre els parlamentaris havien estat gent refinada, culta, rica i més o menys germanitzada aquelles tensions s'havien mantingut convenientment amagades. Ara que al parlament hi havia gent d'educació i tarannà ben diferent, tot canviaria. Però en honor a la veritat cal dir que els màxims responsables de la destrucció de la vida parlamentària van ser polítics de la minoria germànica, austroalemanys. Com calia suposar, part de les iniciatives parlamentàries es dirigia al reconeixement de drets culturals de les diferents nacionalitats, i entre altres coses a aconseguir que les llengües pròpies de cada país – txec, eslovac, croata, polonès... – fossin cooficials, juntament amb l'alemany, als territoris que els corresponien. Aquestes demandes sempre eren rebudes pels austríacs germànics amb un rebuig ferotge, que barrejava un sentiment de por davant l'amenaça eslava amb una defensa aferrisada de la posició de privilegi de què gaudien dins l'Imperi. Les sessions parlamentàries podien quedar en una bassa d'oli quan es discutien afers intrascendents, però eren un caos absolut quan allò que es discutia era rellevant. Els parlamentaris eren interromputs amb botzines, crits, cridòries orquestades; els parlamentaris acabaven sovint insultant-se en tots els idiomes possibles, i no era rar que una sessió parlamentària acabés a pinyes. Era un espectacle molt trist, que segons tots els testimonis que en tenim feia perdre la fe en la democràcia. És clar que no tothom es preguntava qui havia començat la baralla.

Les sessions parlamentàries sovint eren obertes al públic, i sabem que Kubizek i Hitler hi van assistir alguna vegada. La impressió que aquestes batalles campals devien causar en el jove Hitler – i també en Kubizek – devia ser penosa. Prou per fer germinar en Hitler un rebuig frontal del parlamentarisme.

En la seva monumental biografia de Hitler, Kershaw insisteix en l'impacte que la degradació de la vida parlamentària tenia en l'estat d'ànim d'una població fastiguejada i cansada. És la visió d'un anglès actual, potser esbiaixada. Stefan Zweig, escriptor jueu vienès que casualment fou gairebé exactament contemporani de Hitler, dóna un apunt addicional: que les baralles al parlament afectaven ben poc la vida quotidiana dels vienesos. Entre els diputats hi podia haver baralles que acabessin fins i tot amb violència física; diaris incendiaris publicaven diatribes aparentment destinades a sembrar l'odi. Però després tot això amb prou feines es traduïa en res de concret. La cultura popular – plenament assumida per la majoria dels vienesos – dictava que res de tot allò no havia de trascendir a la vida quotidiana dels vienesos. Fins i tot quan un líder polític qualificat d'antisemita com Karl Lueger (de qui parlem més avall) esdevingué alcalde de Viena, Zweig esmenta que no pot recordar haver viscut cap annècdota de maltractaments, de manca de respecte, de discriminació. Com és lògic, tot va canviar radicalment amb l'Anchluss, l'annexió d'Austria pel III Reich; però això fou vint-i-cinc anys més tard.

El problema era que si Hitler hagués estat un observador imparcial i objectiu hauria vist de seguida que no eren les altres nacionalitats les responsables de la degradació de la vida democràtica a l'Imperi Austro-Hongarès, si més no a la part austríaca (occidental) de l'Imperi. La destrucció del parlamentarisme austríac es pot adjudicar amb ben pocs dubtes a elements extremistes austroalemanys.



[A dalt] Una germandat d'estudiants novells (Füchse: guineus) amb el seu supervisor (Füchsmajor), uniformats. Les germandats d'estudiants, molt violentes, van ser utilitzades per polítics ultradretans com a força de xoc en la seva hostilitat contra eslaus, jueus i forces d'esquerra. La fotografia és una mica posterior a l'època de Hitler (1926), però els uniformes no havien canviat gairebé gens en relació als que duien a començaments de segle.


QUATRE. Les germandats d'estudiants

A Austria els estudiants universitaris tenien una aurèola romàntica que no tenia parió a tot Europa. Eren un sector de la població ben particular, pintoresc i curiós de cara als turistes; molt perillosos en potència.

Com la majoria de les més prestigioses universitats d'Europa, les austríaques havien estat fundades a l'Edat Mitjana. Una època on ben poca població tenia els mitjans, el tremp o la simple possibilitat de cursar estudis superiors. Per estimular l'entrada de joves a les universitats, es van establir per als estudiants un seguit de privilegis, alguns de ben irrellevants – un uniforme propi, que els distingís de la resta de la població –, d'altres de molt perillosos en potència – el fet de no estar sotmesos a la justícia ordinària. El principi que la policia no pot entrar als campus universitaris sense autorització del rector, avui força assumit per moltes universitats, va començar allà: els agutzils i altres forces de l'ordre no podien entrar als col·legis universitaris. Els estudiants eren reconeguts com un gremi tancat i en definitiva com una microsocietat dins la societat, una microsocietat amb els seus propis codis, rituals i vicis. S'organitzaven en germandats, cadascuna de les quals es distingia per dur una peça d'un color determinat, que s'afegia a l'uniforme d'estudiant. Els estudiants nous – se'ls anomena Füchse, ‘guineus' – juren lleialtat i obediència a un estudiant veterà, el Fuchsmajor, que s'encarrega d'iniciar-los en allò que se suposa que ha de fer un estudiant com cal: beure cervesa a palades, bramar les cançons pròpies de cadascuna d'aquestes germandats, fer befa de la policia (per exemple, marcant el pas de l'oca amb ells, quan desfilaven), i altres criaturades semblants.

Fins aquí, bretolades d'adolescent. El problema era que hi havia alguna cosa més. Els estudiants tenien un dret especial, el de batre's en duel. Arreu d'Europa el duel (amb pistola, espasa, el que fos) ha estat sempre molt semblant a l'adulteri, prohibit teòricament però no de fet. Els estudiants austríacs ho van mantenir com un anacronisme sagrat: es batien, es ferien, de vegades morien – mort que quedava com a accidental, a fi de no ferir sensibilitats. Les cicatrius a la cara suposaven prestigi; un rostre sense màcula era una vergonya. Per aconseguir el màxim de prestigi tan ràpidament com fos possible, les germandats es reptaven contínuament a duels, es provocaven, s'esbatussaven, de vegades de manera molt violenta. Tot plegat feia d'aquestes germandats grups parcialment organitzats, semi-armats i, per damunt de tot, molt avesats a la violència física. Òbviament, no tots els estudiants austríacs formaven part d'aquestes germandats, i els que no en formaven part procuraven evitar la presència física o la companyia d'aquests grups. Les germandats tenien a més una afició particular: desfilar. En les seves desfilades, on lluïen l'uniforme d'estudiants amb el distintiu de la germandat a la qual pertanyien, lluïen també els estendards, les banderes i tota la parafernàlia que calgués. No eren desfilades pacífiques; eren demostracions de força.

La violència de les germandats d'estudiants tenia un component ultranacionalista molt fort. L'element austroalemany era minoria dins l'Imperi, però era majoria a les universitats; i les germandats es proclamaven defensores ferotges de l'"alemanyitat" de l'Imperi Austro-Hongarès. Seran aquestes germandats les que acudiran al parlament a ensorrar les iniciatives parlamentàries que reconeguessin drets a les nacionalitats eslaves. De vegades amb la cridòria pura i simple, més sovint amb la intimidació física. A la universitat, aquells bestiotes dominaven l'aula a crits, i periòdicament organitzaven batudes on els estudiants no-germànics de la Universitat – txecs, croates, italians, eslovacs... – eren apallissats sense contemplacions. Els jueus, no cal dir-ho; però també els catòlics. L'efecte lògic d'aquestes batudes era l'expulsió de facto de la universitat de tothom que no fos alemany i protestant. L'autonomia de les universitats resultà en aquest punt catastròfica, perquè la policia i les forces de l'ordre no tenien autorització per entrar als recintes universitaris, on les germandats podien fer i desfer amb una impunitat absoluta.

El fanatisme germanista d'aquestes associacions els convertiria en aliats d'un partit polític amb el qual hi havien de tenir per força una identificació absoluta: el partit Pangermànic de Georg Ritter von Schönerer, aleshores minoritari en conjunt però fortament implantat als territoris fronterers de Bohèmia amb l'Imperi Alemany del kàiser Guillem II. Aquests territoris – els Sudets – eren germanoparlants; però eren només una franja de població germànica als marges de Bohèmia i Moràvia, on l'element txec era majoritari. I el partit Pangermànic no va dubtar a emprar les germandats com a força de xoc per fer-se notar arreu. Sobretot, per boicotejar les sessions del parlament.

Uns deu anys abans que Hitler anés a Viena, el 1897, el comte Kassimir Felix Graf Badeni, primer ministre del govern imperial, havia promulgat al parlament un decret-llei sobre les llengües de l'Imperi, que havia de ser la cirereta del pastís d'una veritable política de conciliació entre les diferents nacionalitats que el formaven. El Reichsrat el va aprovar, i l'emperador el va sancionar entusiàsticament. Cal dir que l'emperador Francesc-Josep era decididament partidari del reconeixement públic de les diferents nacionalitats que formaven l'Imperi; bé que germànic per família, no combregava en absolut amb partits com el de Schönerer. El decret establia una autèntica cooficialitat de les llengües a llurs territoris corresponents: una cooficialitat que implicava que per primera vegada els germanoparlants residents en àrees on la llengua pròpia fos una altra – el txec, posem per cas – havien d'aprendre aquesta llengua per accedir al funcionariat. Això era un cop per a molts germanoparlants de Bohèmia i Moràvia, que sentien que d'aquesta manera se'ls impedia l'accés a l'administració, perquè molt majoritàriament no parlaven gens de txec – mentre que els txecs estaven obligats a aprendre l'alemany. El partit Pangermànic es va enfurir, i les germandats d'estudiants, que havien acabat essent gairebé el seu braç armat, van ocupar la Ringstrasse; seguint els seus costums, agredien sistemàticament tothom que tingués aspecte de no-alemany, i van acabar provocant aldarulls tan greus que la cavalleria va haver d'intervenir. Hi va haver trets i cops de sabre. Ferits. La manifestació dels estudiants es va dissoldre. Però les germandats havien aconseguit el seu objectiu: espantar el govern, que va pensar que potser hi havia dins la societat germano-austríaca un rebuig massa fort cap a aquella llei, i que valia més no arriscar-se a mals pitjors. La llei fou derogada, i el comte Badeni destituït. Una catàstrofe per l'Imperi, que d'aquesta manera llençava per la borda una de les darreres oportunitats de redefinir-se de manera que totes les nacionalitats que en formaven part s'hi trobessin de gust. I un precedent terrible, puix que demostrava que un grup molt minoritari però molt actiu i violent – el partit Pangermànic – podia intimidar una societat sencera fins al punt de dirigir-la, si no legalment sí de fet. Stefan Zweig, testimoni d'aquella època, no dubta a dir que si aquella llei s'hagués implantat l'Imperi Austro-Hongarès no s'hauria esfondrat.

Hitler no va anar mai a la Universitat, i per tant mai no va formar part de cap d'aquelles germandats d'estudiants. Però com qualsevol vienès sabia de quina mena de personal es tractava. I atesa la seva evolució posterior, és gairebé obligat concloure que els devia admirar. Hi devia veure un jovent fort i decidit que no tenia cap por de defensar amb les urpes allò que creia que era seu, amb la brutalitat que calgués i sense dubtes morals ni de cap mena. Temps a venir, el futur NSDAP (Nazional Socialist Deutsche Arbeiter Partei: partit nazi alemany) trobarà en aquestes germandats d'estudiants la font d'inspiració, el clar precedent per a les SA que terroritzaran qualsevol indici d'oposició al III Reich.


CINC. Política i odis

Els alemanys del nord, súbdits del kàiser Guillem II, menyspreaven els alemanys del sud, súbdits d'un altre kàiser ben diferent – l'emperador Francesc-Josep I. Els veien – emprem en aquest punt els termes de Stefan Zweig – com a 'indolents en política i endarrerits en l'economia'. En comparació, l'Imperi Alemany de Guillem II es veia com un estat disciplinat, resolut, treballador fanàtic, eficient econòmicament i potent militarment. Mentre que l'exèrcit prussià havia demostrat amplament el seu potencial bèl·lic, l'exèrcit de l'Imperi Austro-Hongarès havia fet ben poc de bo durant tota la segona meitat del segle XIX. El 1866 Austria fou derrotada per Prússia a la batalla de Königgratz, derrota que va establir Prússia com a nou capdavanter del món germànic, i li va permetre d'unificar Alemanya sota el seu paraigua. Austria va quedar exclosa de la Federació Germànica creada sota el lideratge de Bismarck. Per molts austríacs – començant per la família imperial – això fou un alleujament, puix que no veien gens clara la perspectiva d'una Austria sotmesa al comandament prussià. Però per altres fou una decepció. Exasperats per la debilitat d'aquell imperi enorme però que semblava massa feble per imposar-se enlloc, admiraven la força de la nova Alemanya, i desitjaven una unió dels dos imperis en un únic Reich germànic. El pangermanisme, la idea d'unir tots els alemanys (o germano-parlants) d'arreu d'Europa en una única comunitat nacional – un únic estat – fou per molts un ideal proclamat a crits.

Georg Ritter von Schönerer. Polític austríac ultraconservador, fundador del partit Pangermanista. Antisemita ferotge, antieslau, partidari de la germanització forçada de tots els pobles que vivien a l'Imperi Austrohongarès. Fervent partidari de minories selectes disposades a l'acció, i primer polític a autoímposar-se el títol de Führer. Clar precedent de molts aspectes del nazisme.

Una de les primeres plasmacions d'aquest ideal el trobem en Georg Ritter von Schönerer (1842-1921), un polític ultradretà que en molts aspectes sembla l'inspirador de bona part de la futura ideologia nazi. Ja l'hem esmentat quan parlàvem de les germandats d'estudiants. De fet, quan Hitler vagarejava per Viena l'estrella política de Schönerer ja anava molt de capa caiguda, i havia perdut bona part dels seus adeptes. Però no hi ha dubte que va tenir una gran influència.

Furgar en els detalls del nom és prou il·lustratiu. El seu nom original era Georg Heinrich Schönerer; el Ritter (que vol dir aproximadament cavaller) i el von (aristocràtic) foren afegits posteriors, que ell mateix es va donar quan el seu pare fou ascendit al rang de cavaller de l'Imperi.

És interessant de constatar que Schönerer no era inicialment un ultradretà. De fet, en ser escollit per primera vegada per al Parlament, el 1873, era més aviat un liberal. El seu pas cap a posicions que avui qualificaríem d'ultraconservadores fou gradual, i els motius dignes de ser estudiats amb certa atenció: fou testimoni del progressiu estrangulament econòmic dels petits agricultors i artesans per l'expansió dels latifundis dels grans aristòcrates, l'extensió de l'economia industrial i la pressió de capitalistes i banquers vienesos – aquests darrers, en bona part jueus. El seu conservadorisme el duia a posicions anticapitalistes ferotges i, malauradament, a un antisemitisme rabiós. El 1879 va fundar el seu propi partit, el partit Pangermànic. Un partit amb un programa que havia de resultar per força molt atractiu per molts austroalemanys empobrits per l'evolució socio-econòmica de l'Imperi. El problema era que a l'hora d'assenyalar amb el dit els culpables d'aquest empobriment no filava massa prim.

El programa de Schönerer es pot resumir en ben poques paraules: anti-tot, o gairebé. Anti-eslau, antisemita, anticatòlic. Prefigurava el feixisme en afegir a aquestes actituds dues actituds més estètiques que reals, però que feien prou efecte en una població assedegada de líders redemptors: l'antiautoritarisme i la solidaritat popular. Propugnava una mena de socialisme eteri, poc definit, però en tot cas totalment contrari als moviments socialistes que aleshores començaven a prendre força a Europa. El seu anticatolicisme és ben curiós, en un país majoritàriament catòlic com era l'Austria d'aleshores. Però es pot relacionar amb el seu rebuig de l'autoritat de Roma sobre la figura imperial de Francesc-Josep I, catòlic devot. La seva divisa era trencar amb Roma. Els atacs de les germandats d'estudiants contra els catòlics a la universitat de Viena es poden entendre en aquest context. Schönerer era partidari del pas massiu dels austroalemanys al luteranisme.

Schönerer no era home de matisos, d'aturar-se a reflexionar seriosament sobre res: era un home d'acció per damunt de tot. El seu antisemitisme no era simplement per publicar articles als diaris. El 1888, juntament amb un grapat dels seus partidaris, va assaltar violentament un diari – propietat de jueus – que havia gosat anunciar abans d'hora la mort del kàiser d'Alemanya, Guillem I. No va ser una simple bretolada; hi va haver ferits i molts de danys, i tot plegat li va costar la presó. Una presó que finalment fou un bon negoci, puix que el va fer prou popular per facilitar-li la reelecció a les eleccions de 1897. La campanya contra la llei de llengües del comte Badeni, que hem esmentat més amunt, fou tot just l'any següent. Espectacular, certament, però es pot dir que fou un dels seus darrers actes rellevants i potser la seva darrera victòria política. Malgrat que el 1901 el seu partit va assolir uns resultats remarcables (21 diputats), de fet les seves posicions extremistes anaven minant de mica en mica el seu suport popular. En part també perquè el seu rebuig ferotge de tot allò que propugnava l'emperador – respecte pels eslaus, catolicisme devot, rebuig de l'antisemitisme, manteniment d'Austria com una entitat separada de l'Imperi Alemany –, per força havia d'esdevenir també un rebuig frontal, absolut i radical de la monarquia dels Habsburg: un punt en el qual la majoria dels austríacs no l'hauria seguit.

Schönerer va morir el 1921, i va demanar de ser enterrat al costat del seu admirat Bismarck. Per tant va tenir prou temps per veure l'esfondrament de l'Imperi Austro-Hongarès, suposem que amb una gran alegria, i també la derrota d'Alemanya a la I Guerra Mundial, cal suposar que amb gran tristesa. Ens interessa saber que en l'època que el jove Hitler vagarejava per Viena (1907-1912) el partit Pangermànic estava en plena descomposició, i el suport popular a Schönerer era ben petit. Però no per això la seva influència sobre el jove Hitler seria menor. D'entrada, en la parafernàlia de gestos: els crits de 'Heil!' eren el salut habitual entre els seguidors de Schönerer, i el títol de 'Führer' (conductor) era l'apel·latiu que li donaven. Per altra banda el partit de Schönerer tenia una implantació forta a Linz, la ciutat de l'adolescència de Hitler. Sembla, en tot cas, que per Schönerer la pèrdua de suport popular no era cap tragèdia, perquè no creia en els moviments de multituds sinó en la creació d'una minoria selecta disposada veritablement a l'acció. Menyspreava les multituds: el poder de les masses, una de les novetats més importants que ha aportat el segle XX, el feia sentir incòmode. En certa manera se'l pot veure com un pioner en l'art de la desestabilització política, que va quedar obsolet abans que no es devia esperar ell mateix.

Però un altre va prendre'n el relleu, algú que no menyspreava les masses en absolut i sabia com treure'n profit: Karl Lueger (1844-1910). De fet no es pot considerar Lueger com un 'successor' de Schönerer, puix que de fet tots dos són aproximadament contemporanis. Lueger era advocat, i a Viena s'havia fet un nom com a defensor de la gent humil. En molts aspectes no s'assemblava gens a Schönerer: Lueger era un catòlic fervent, i no pretenia pas l'expulsió dels catòlics de la universitat sinó, ben al contrari, reconquerir la universitat per al catolicisme. Però les diferències s'acabaven aquí. Lueger estava d'acord amb Schönerer pel que feia a la defensa dels grups socials que se sentien amenaçats: artesans, petita burgesia, escanyats per la gran indústria i per l'oligarquia financera de Viena. Sobretot, coincidia amb Schönerer en l'antisemitisme ferotge. Un antisemitisme que li costaria dues vegades que l'emperador es negués a reconèixer-lo com a nou alcalde de Viena, malgrat que el seu partit, el Socialcristià, havia guanyat les eleccions municipals. De fet la posició de Lueger era un racisme generalitzat, puix que era partidari de mesures restrictives contra tots els no austroalemanys a Viena. Feia mofa del gran nombre de jueus de la capital d'Hongria, que va batejar irònicament com a Judapest. I ha quedat per la història una diatriba especialment dura contra els jueus – que els decapitin! digué textualment –, que per força l'havia d'enfrontar amb l'emperador mateix.

Karl Lueger, polític austríac, fundador i president del Partit Socialcristià. Antisemita furibund però potser no del tot sincer. Un excel·lent alcalde per a Viena, però un clar precursor de molts aspectes del nazisme. Hitler va aprendre d'ell, sobretot, l'art de seduir i manipular les multituds.


















Però ni l'emperador podia ignorar la força de les urnes. Quan finalment va acceptar de proclamar Lueger com a nou alcalde de Viena, una onada de pànic es va escampar entre els no austroalemanys de la ciutat. Sobretot, entre els jueus.

Però no va passar res. A Viena no hi va haver cap acte de violència, cap discriminació contra els jueus, res. Sorprenent? Potser no. Hi ha força coincidència entre els estudiosos a dir que l'antisemitisme de Lueger era més retòric que no pas real: una eina dialèctica per guanyar adeptes i eleccions, que després no es traduïa en res de palpable. Alguns l'arriben a qualificar d'antisemitisme simpàtic. De fet el seu cercle d'amistats incloïa jueus ben coneguts, i la seva resposta quan li van fer observar aquesta contradicció s'ha fet justament famosa: Wer a Jud ist, bestimm i! (Qui és jueu, ho decideixo jo!). Una frase que suggereix que per ell el mot jueu era una convenció per designar tothom que segons ell fes mal a la població vienesa, més que no pas un mot amb veritable significat ètnico-cultural. El mateix Stefan Zweig, jueu, reconeix que 'l'administració de Lueger a Viena fou justa, fins i tot ben democràtica'. De fet Lueger és per als vienesos un record incòmode. Tothom li reconeix el seu paper com alcalde excel·lent per a la ciutat; però alhora ningú no s'enganya sobre el seu paper com a precursor del nazisme, o almenys d'alguns aspectes del nazisme. El seu antisemitisme potser era més retòric que real, però al capdavall era un pas més en el camí que finalment conduiria a una política d'autèntic anihilament contra els jueus.

Sobretot, Lueger era un mestre en l'art d'estimular les multituds. En aquest aspecte sí que era ben diferent de Schönerer: mentre que aquest era en definitiva un aristocraticista que creia en la força d'una minoria selecta per canviar el món, Lueger era democràtic en el sentit que creia que el poder de les multituds era allò que realment comptava, i que per tant guanyar-se les multituds era un pas ineludible. Hitler, no cal dir-ho, en prendrà nota.


SIS. El perill roig

El 1905, com a resultat de l'onada de rebel·lions populars a Rússia, el tsar Nicolau II es veu obligat a fer algunes concessions: eleccions i una Duma raonablement representativa. Fou el detonant perquè arreu d'Europa les forces d'esquerra i sobretot els sindicats forcessin les coses per aconseguir dels respectius governs concessions socials que fossin veritables passos endavant cap al respecte dels drets dels treballadors. A Austria, també. I van tenir la sort de tenir un emperador ben predisposat en aquest sentit.

L'ascens del partit socialista va agafar tothom de sorpresa. Quan Hitler vagarejava per Viena la implantació dels rojos a les zones d'on ell era originari – Linz inclòs – era molt notable, bé que no eren majoria. I la majoria de les classes no proletàries del país veien el partit socialista com quelcom d'amenaçador, una força que propugnava uns canvis que necessàriament havien de dur la pèrdua de tot el que tenien. Petits botiguers, artesans, petits agricultors, se sentien veritablement amenaçats per la preponderància del proletariat. Quan es va voler celebrar per primera vegada l'1 de maig com a festa de la classe treballadora, es va anunciar que els obrers desfilarien pel Prater de Viena, de manera disciplinada i en formació tancada. Una onada de veritable horror va recórrer Viena, i més específicament tota la corrua de petits botiguers, burgesos que aquell dia pensaven anar als cafès a fer-la petar, estadants de les mansions o de les cases més o menys acomodades de les avingudes. S'esperava violència, pillatge, actes de sabotatge i vandalisme. Arreu es va apostar policia, preparada per carregar amb porres i, si calia, disparar. I en canvi, no va passar res. De nou la proverbial dèria dels vienesos per la convivència va funcionar. Els obrers van desfilar amb les seves famílies, nens inclosos, i mentre els pares cantaven La Internacional els nens – segons testimonis – cantaven les cançons que els ensenyaven a l'escola. Passats els primers moments de tensió, el relaxament es va notar: els policies xerraven amicalment amb els obrers que passaven i els desitjaven bon dia. La manifestació – immensa, per als paràmetres de l'època – es va dissoldre pacíficament, i una bona part de la ciutadania degué concloure que, ben mirat, no n'hi havia per tant:

‘Després d'això, ja no va ser possible a la burgesia d'estigmatitzar d'"horda revolucionària" la classe obrera i, com sempre a la vella i sàvia Austria, es va arribar a concessions mútues.' [Stefan Zweig: El món d'ahir]

La gran concessió fou el sufragi universal, que va capgirar del tot el mapa polític i va permetre l'entrada amb força del Partit Socialista al Reichsrat, el Parlament. Després, les manifestacions immenses d'obrers es van repetir amb certa periodicitat. I Hitler en va presenciar més d'una. La impressió que aquestes manifestacions li devien causar devia ser enorme. D'una banda, va percebre sempre aquelles masses com una amenaça, i és en aquest punt on cal recordar que l'odi és fill de la por: s'odia allò que es tem, i Hitler no era sinó un més dels que, malgrat haver vist que aquelles manifestacions eren pacífiques, en definitiva eren demostracions de força. Els sindicats i les forces d'esquerra recordaven que, bé que pacífics, en definitiva representaven unes masses que si s'organitzaven bé tenien el poder de forçar canvis radicals al país. I Hitler i molts altres sentien – encertadament o no, aquest seria un altre tema – que aquells canvis s'endurien per davant tot allò que sentien que era seu, i/o tot allò que estimaven. Però la impressió devia ser també per un altre motiu: la immensitat era, en si mateixa, intimidatòria, i més si es tractava d'una immensitat humana organitzada i disciplinada, ben diferent de les multituds exaltades però en definitiva caòtiques que ell havia vist en les manifestacions de suport a Karl Lueger.

Com a jove pobre i sense recursos, que havia conegut els graons més baixos de la societat, Hitler s'hauria hagut de sentir identificat amb unes masses que també sabien – o havien sabut en algun moment – què era la misèria. Però ben al contrari, Hitler rebutjava el socialisme frontalment, apassionadament, rabiosament caldria dir. A Mein Kampf ell mateix explica que el rebuig dels sindicats li venia de males experiències que va tenir amb piquets o quelcom de semblant, quan treballava en una obra a Viena; però hi ha unanimitat a dir que aquesta annècdota és totalment inventada. El rebuig del socialisme és, per Hitler, un rebuig de classe. Hitler no era un obrer; venia d'una família de funcionaris relativament benestant, era un petitburgès en el sentit més estricte de la paraula, que no podia sofrir la perspectiva de veure's rebaixat a fer un ofici o a treballar en una factoria. Per molt que es trobés en una situació molt precària, sentia que allò no podia ser sinó temporal, una annècdota irrellevant. Ell no pertanyia al món proletari, i fins i tot a Mein Kampf veiem paràgrafs sencers on potser de manera involuntària escup el seu menyspreu per aquella gent que ell veia inculta, barroera, de baixa categoria; és fàcil suposar que l'horroritzava la perspectiva d'esdevenir algun dia un d'ells. Hitler hauria pogut ser un dels que desfilaven a la manifestació de l'1 de maig; ben al contrari, se sentia amenaçat per tots els que participaven en aquelles manifestacions. Temps a venir, quan ja sigui el Führer indiscutible d'Alemanya, això es traduirà en una de les contradiccions més brutals de la seva ideologia, quan converteixi les joventuts hitlerianes en una força de treball que faci que

‘Des d'ara, ningú no s'haurà d'avergonyir de fer un treball manual; de fet caldrà haver passat per aquestes forces del treball per poder-se anomenar ciutadà d'Alemanya!'

[discurs pronunciat al Congrés del NSDAP, a Nüremberg, segons el film de Leni Riefenstahl]

Paraules ben curioses en algú que mai no havia volgut fer cap treball manual, ni aprendre cap ofici.

Esmentem de passada que el gran líder de l'esquerra austríaca, Viktor Adler, era jueu. Detall que no passarà desapercebut a Hitler, com veurem quan tractem en detall el tema de l'antisemitisme.


SET. Un deixeble avançat

Els ingredients que, temps a venir, configuraran el nazisme, els trobem tots a la Viena que Hitler va freqüentar. I és allà on Hitler els va aprendre.

Enmig d'una societat on les tensions socials i culturals es trobaven a flor de pell,

(i) un sentiment d'amenaça que feia que bona part de la població es trobés predisposada a la lluita i a la cridòria, més que no pas a la reflexió serena i al diàleg;

(ii) una consciència que el país es trobava en una situació insostenible, a l'espera d'algú que volgués liderar canvis seriosos, i/o d'algú que volgués excercir de líder (Führer) per a un país sencer, quelcom que va aprendre de Schönerer i – en menor mesura – de Lueger;

(iii) la importància de les masses com a eina per conquerir el poder i després mantenir-s'hi, unes masses a les quals calia parlar amb missatges ben senzills i diàfans, amb un conte de bons/dolents (antisemitisme, antieslavisme) més que no pas amb reflexions serenes sobre les causes de la situació en què es trobava l'estat;

(iv) la importància que aquestes masses fossin organitzades i disciplinades, perquè una massa organitzada i disciplinada és molt més intimidatòria que no pas una multitud enorme però amorfa;

(v) la utilitat que dins aquestes masses (o en paral·lel a aquestes masses) hi hagi una minoria selecta disposada a l'acció – com hauria agradat a Schönerer –, i

(vi) l'acceptació entusiasta de la violència física com a eina per imposar unes polítiques, unes directrius i/o senzillament eliminar l'adversari.

Les germandats d'estudiants són el clar precedent de les SA, la força de xoc que intimidava els adversaris però que alhora donava als alemanys una impressió de força i d'energia que sentien que el seu país, Alemanya, necessitava a la fi de la dècada dels 20. A tot això potser caldria afegir-hi, a més d'una ideologia pangermanista, un gust per la simbologia, des de l'esvàstica fins al Heil! cerimonial. Però bé que aquest element estètic també era present a la Viena d'aleshores, ho era de manera més aviat esquifida i poc rellevant. L'element estètic i el gust pel simbolisme serà crucial més endavant, quan a Alemanya l'NSDAP comenci a créixer.

Que Hitler va aprendre tot això a Viena, no es discuteix. Un altre problema és el com i el quan, perquè dels anys a Viena posteriors a la separació de Kubizek en tenim una informació fragmentària, i els fragments autobiogràfics de Mein Kampf sovint s'han de llegir amb precaució. Però l'existència d'aquest mar de fons a l'Austria d'aleshores fa comprensible que el país presentés tan poca resistència a la seva annexió al III Reich, quan el 1937 s'esdevingués l'Anschluss.

En molts aspectes, el nazisme fou l'acte de donar coherència a un conjunt de pràctiques que ja existien abans de Hitler, i que Hitler no es va inventar. Més d'un lector pot haver arribat a la conclusió que, de fet, el nazisme no va néixer a Alemanya, sinó a l'Imperi austríac; i no aniria massa errat. A parer meu, és més exacte dir que són certament austríaques les arrels dels odis que després els nazis duran a l'extrem. Però només amb aquestes arrels no n'hi hauria prou. Per acabar de construir (si se'm permet l'expressió) un Führer a partir de l'Adolf Hitler jovenet que vagarejava per Viena com un sonàmbul falta encara un tercer element: el ressentiment profund, per la derrota d'Alemanya a la Guerra Mundial. I aquest element és específicament alemany, no pas austríac.

I serà el tema de la propera Cort.


Pere Rovira

*************

Al Proper CriTeri:

Hitler (III)

Hitler i Alemanya

El Hitler que va marxar de Viena havia fet moltes de passes endavant, en relació a l'adolescent que havia marxat de Linz, de cara a esdevenir un dia el Führer d'Alemanya. Però encara no era el Hitler que arrasarà Europa. Per acabar de construir aquest Hitler queda una tercera baula: els seus anys a l'exèrcit del país que ell s'estimava de debò: Alemanya, no pas Austria. Les seves experiències com a soldat, i la derrota d'Alemanya, són finalment la clau de volta del personatge.

Share this: