Hitler (IV)



Capítol IV

El gran (?) orador


Hitler va viure des del 20 d'abril de 1889 al 30 d'abril de 1945. Gairebé exactament cinquanta-sis anys. Les tres Corts anteriors han estat dedicades als seus primers trenta anys de vida: trenta anys de no-res. No havia fet res de bo, ni a l'escola, ni com a artista, ni a nivell social. Un bohemi que vegetava amb prou feines, primer a Viena i després a Múnic. Que els següents vint-i-sis anys fossin anys d'una progressió increïble, que el van dur al capdamunt de la seva pàtria d'elecció – Alemanya – és un contrast increïble. Increïble perquè, de fet, en aquests anys Hitler no va progressar: ni intel·lectualment (no es detecta en els seus coneixements sobre història, sociologia, economia), ni personalment (seguia tenint el mateix caliu humà de sempre: cap). I aquest contrast no tindria cap explicació, si no fos pel descobriment immens que altres, i ell mateix, van fer: ‘Podia parlar!', com ell mateix ens recorda a Mein Kampf.


Als capítols anteriors hem ordenat experiències vitals – infantesa, adolescència, joventut, la guerra – que van ser essencials perquè un nen austríac profundament solitari i extremadament tossut, un tal Adolf Hitler, esdevingués el futur Führer d'Alemanya. Però el personatge que en sortia no era en absolut atractiu. No feia gaire goig, físicament; li mancava caliu humà, sentit de l'humor, un mínim de capacitat autocrítica, capacitat de treball. Mai no hauria estat un gran líder, en cap camp. Ni artístic, ni intel·lectual, ni polític. Si no fos per un detall que ho canviava tot. Aquell tal Adolf era un orador incomparable. Cal observar que no dic bo, ni dolent. Dic incomparable, quelcom que la majoria dels alemanys no havien vist mai. No es podia comparar a res. Era diferent. I va impactar l'opinió pública alemanya com mai abans ningú no ho havia fet.

U. El retorn a Alemanya
La guerra s'ha acabat. Tots els soldats cap a casa. Hitler no, de moment
seguia a l'exèrcit però tenia permisos ara sí ara no. Tornava a una Alemanya, i més específicament a una Baviera, que tenien ben poc a veure amb el país d'on ell havia sortit cap a la guerra. El país sòlid i disciplinat com un exèrcit havia esdevingut un país en plena revolució.

Ben poca gent fora d'Alemanya sap res d'aquesta revolució. Potser la majoria dels que llegeixin aquesta secció no n'havien sentit a parlar mai. És un dels episodis més interessants de la història d'Europa del segle XX. Malauradament, aquí només podem dir-ne quatre fets essencials.

En molts aspectes la Revolució Alemanya era semblant a la russa – que s’havia esdevingut feia tot just un any i mig, cal recordar-ho –, llevat d’un detall crucial: els va mancar un partit revolucionari gran i disciplinat, com ho era el PC rus. Fou una revolució amb una gran dosi d’improvisació i de desunió. Desunió entre els mateixos revolucionaris que descobrien de la nit al dia que estaven d’acord en moltes menys coses que no es pensaven. Fos quina fos la fita aconseguida, sempre sortia un grup més minoritari, més radical i més actiu, que exigia més, que prenia les regnes del moviment a costa de fer que els més moderats, esverats, en sortissin. A la fi de tot, el moviment espartaquista dirigit per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg féu un intent d’aixecament popular que per força havia de fracassar, atès que pel camí havien anat deixant de banda els aliats més moderats que, de fet, representaven un percentatge més elevat de la població. Liebcknecht i Luxemburg van ser assassinats el 15 de gener de 1919. Per reprimir el moviment el govern provisional de l’SPD, socialista – el kàiser havia marxat a l’exili – va haver de recórrer a unitats de la Reichswehr (l’exèrcit) i del Freikorps (unitats de voluntaris armats) que no filaven massa prim a l’hora de prémer el gallet del fusell.

A Berlín hi va haver un bany de sang. Però a Baviera – i a Múnic en particular – fou pitjor, perquè allà hi havia una revolució en tota regla. No podem fer aquí una història d’aquella revolució frustrada; hi ha prou llibres sobre el tema que ho tracten amb detall. Però hi ha un detall a recalcar, que és que el president del consell revolucionari bavarès, Kurt Eisner, era jueu. Havia estat treballant com a agitador pacifista des de 1917, i juntament amb altres companys el 1918 havia intentat de crear un moviment vaguista que forcés el govern a demanar la pau amb els aliats. No calia gaire més per alimentar la llegenda de la ‘punyalada per l’esquena’. Eisner fou assassinat el 21 de febrer de 1919, tot just un mes després de Liebcknecht i Luxemburg. La revolució fou sufocada a sang i foc, amb atrocitats per totes dues bandes – més per la banda dels antirevolucionaris, diguem-ho clarament.

Aquesta fou la Baviera on Hitler va tornar. Un país que no s’assemblava gens al país on ell havia viscut abans d’incorporar-se a l’exèrcit. Un país que li causava repulsió.

I malgrat tot, malgrat tot… a Mein Kampf passa de puntetes sobre la seva actuació en aquest període. Afortunadament els historiadors han estat prou exhaustius en les seves recerques per entendre’n el perquè. La seva actuació no fou clara des del començament. De fet, en algun moment va formar part dels revolucionaris: consta com un dels representants de la tropa als Consells Revolucionaris, per exemple. Molts anys després, enigmàticament, esmentarà que ‘…bé, tots hem estat socialdemòcrates un moment o altre !’ quan es tracti de defensar un membre del partit que era acusat d’antigues simpaties per l’esquerra. I tothom callarà, perquè això es podia aplicar a ell mateix, i també a molts dels primers militants del partit nazi, que també s’havien vist embolicats en comitès revolucionaris un moment o altre. Objectivament, no és estrany. Tothom volia una revolució a la fi de la guerra, tothom volia el derrocament d’una monarquia –la bavaresa – jutjada com a inútil, envellida i culpable del desastre (juntamente amb el govern imperial del kàiser Guillem II). Quan, a mesura que la revolució avanci, es comenci a veure que no tothom vol el mateix, començaran les desercions a les files revolucionàries, i la progressiva radicalització dels que s’hi quedaven. Potser Hitler va formar part dels revolucionaris al començament de tot, però a la fi era conegut dins el seu regiment com un element clarament contrarrevolucionari: ho manifestava en discussions, en discursos improvisats, al seu estil apassionat, histèric als nostres ulls, i en tot cas d’una manera que no deixava indiferent ningú que se l’escoltava.


DOS. El contrarrevolucionari
Observem que hem dit que Hitler era conegut dins el seu regiment. Però som a 1919. La guerra s’ha acabat fa mesos, i les unitats de l’exèrcit majoritàriament ja havien estat desmobilitzades! Però Hitler no volia tornar a casa, o almenys no pas a la vida civil. Tornar a la vida civil volia dir tornar a vendre les seves aquarel·les i els seus dibuixos com i on podia, una vida que no l’atreia gens, ara que havia tastat l’exèrcit. Ara, l’exèrcit era casa seva, ho vam comentar extensament a l’anterior Cort. I va fer mans i mànigues per quedar-s’hi tant de temps com fos possible. La història de les seves maniobres per mantenir-se dins l’exèrcit és realment curiosa, i recomano llegir una bona biografia de Hitler – la d’Ian Kershaw, per exemple – per saber-ne els detalls. Quan volia era un individu ben murri. En aquesta Cort no ens hi podem estendre. Allò que ens importa, és que el fet de ser a l’exèrcit el maig de 1919 fou crucial, perquè fou aleshores que es va engegar tota la cadena d’esdeveniments que el durien a la carrera política.

Hitler deia a Mein Kampf que fou tot just després de la guerra, el 1919, que va decidir dedicar-se a la política. L’anàlisi dels fets diu més aviat que s’hi va trobar per casualitat.

Tornem a la República Revolucionària de Baviera, la Räterepublik. Un cop restablert l’ordre – diguem-ho així – els alts caps de l’exèrcit es van trobar amb un problema potencialment molt greu: que, els agradés o no, bona part de l’exèrcit havia donat suport als revolucionaris. Podien no estar d’acord amb les tesis dels més extrems, però això no volia dir ni de bon tros que estiguessin d’acord amb la contrarrevolució. Tenien, doncs, una massa armada de fidelitat dubtosa. Què fer-ne? El maig de 1919 les unitats de l’exèrcit que van participar en l’esclafament de la Räterepublik van ser reunides en la Bayerische Reichswehr Gruppenkommando nº 4 (abreujadament: ‘Grucko’). El Grucko tenia com a missió principal la de mantenir l’ordre a la ciutat ‘reconquerida’ de Múnic; una tasca lògica en un exèrcit. Però a més tenia com a missió l’indoctrinament a les unitats de l’exèrcit que més havien simpatitzat amb l’aixecament revolucionari. Aquesta tasca en principi secundària esdevingué prioritària quan es va detectar que les idees comunistes i bolxevics havien penetrat molt més profundament que no s'esperaven en bona part de la tropa.

El comandament de la Grucko va encarregar al capità Karl Mayr l’organització d’un seguit de cursos – conferències i xerrades, més aviat – sobre temes ben diversos: economia política, història d’Alemanya, bolxevisme, i un llarg etcètera. Sempre amb la idea de donar als soldats una informació ordenada i filtrada en la direcció (diguem-ne) correcta. Cosa que havia de començar per reclutar entre la mateixa tropa un seguit de deixebles iniciats, formar-los en aquest sentit i després deixar-los anar entre la tropa com a agents de propaganda – Propagandaleute. Detall crucial: aquests ‘soldats propagandistes’ s’haurien de quedar a l’exèrcit força més temps que la resta de soldats, puix que la tasca d’extirpar idees errònies de la ment de la tropa podia ser llarga. Just el que Hitler volia: quedar-se a l’exèrcit. I Hitler – que ja s’havia fet notar en discussions de tipus polítics entre la tropa – fou un dels soldats triats per a aquesta tasca.

Hitler, doncs, donaria classes. Però abans n’havia de rebre. Era la primera vegada en molt de temps que rebia una instrucció mínimament ordenada i metòdica, quelcom que – ell potser no se n’adonava – el seu cervell demanava a crits. Es van organitzar classes a la universitat de Múnic, destinats en principi a la tropa en general. Llavors Hitler era un simple V-Mann (informador), i de fet sembla que mai no va arribar al nivell de Bildungsoffizier (oficial educador). Però a la fi d’una conferència sobre història, a càrrec de Karl Alexander von Müller, quan l’aula es buidava, el professor es va adonar que a una banda de l’aula s’havia fet un grup al voltant d’un subjecte bigotut, que parlava d’una manera apassionada. Tenia un to de veu sorprenent, gutural i penetrant. A la lliçó següent, Müller va preguntar a Mayr qui era aquell alumne que semblava tenir un talent natural per a la retòrica. Mayr se’l va mirar:

‘Ah, sí, és Hitler, del regiment List’

Tot va començar aquí. Potser la història d’Europa hauria estat ben diferent si Hitler no s’hagués posat a discutir, a la fi d’aquella classe de Müller. Que Mayr digués això ens diu que Hitler ja s’havia fet notar abans dins el seu regiment. En tot cas, annècdotes d’aquesta mena van fer que Mayr es decidís a incloure Hitler dins la llista dels vint-i-sis alumnes dels cursos de Múnic escollits per impartir un curs de cinc dies al campament de la Reichswehr a Lechfeld. Tots els soldats instructors van posar-hi la seva, és clar, però els informes dels supervisors van ser ben clars en el sentit que fou Hitler qui va tenir un impacte més gran. En paraules d’un soldat (un tal Lorenz Frank, sembla que sanitari),
‘Herr Hitler és (…) un orador popular nat que, degut al seu fanatisme, l’estil populista dels seus discursos fa que el públic se l’escolti, inevitablement, i que hi estigui d’acord.’

Aquell simple soldat va fer diana amb el seu comentari: fanatisme + estil populista = acord inevitable. No diu que sigui algú capaç d’exposar un argument seriós per fer canviar d’opinió algú que pensés diferent. Hitler parlava amb l’estómac, i s’adreçava al cor –o, com a mínim, a la part subconscient de la ment del públic. Més enllà d’això, el fet més essencial era el que el mateix Hitler va explicar molts anys després a Mein Kampf: amb la seva oratòria treia la son de les orelles a una tropa submergida en (degradada per?) l’escepticisme absolut, el cinisme sobre tot, la passivitat, el tansanfotisme.

Anton Drexler, en vestit típic bavarès (quelcom que aleshores era fàcil de veure; no era gens estrambòtic). Fundador del partit nazi. Es va adonar del potencial de Hitler com a orador.
























TRES. El partit
L’autoconfiança obtinguda, el seu èxit a l’hora d’enfrontar-se a una multitud i ficar-se-la a la butxaca, i sobretot el fet de comprovar que molta gent combregava amb les seves obsessions – en particular, l’antisemitisme –, van fer pensar a Hitler de construir el seu propi partit polític. Aquella època veia una explosió de grups polítics pertot arreu, de tota manera i de totes les orientacions possibles: la immensa majoria, ben minoritaris, però tots esperant el cop de sort, o l’aparició d’un líder massiu que els fer sortir del pou. Que Hitler volgués fer-se un partit a mida no era, doncs, tan estrany. Però mig per casualitat va assistir a una reunió d’un petit partit, el DAP (Deutsche Arbeiter Partei: partit dels treballadors alemanys). Val la pena explicar amb detall aquest primer contacte. Hitler havia anat a una assemblea del DAP en una cerveseria de Múnic. No hi havia anat per plaer ni per curiositat ni per interès, sinó per feina: com a ‘V-Men’ (informador) del Grucko, tenia la tasca de mantenir informat el comandandament militar de les activitats dels grups polítics de la zona. A l’hora de la veritat, ben lluny de limitar-se a escoltar i mirar, va intervenir en l’acte. I de quina manera! Sembla que un tal Baumann, enmig d’una discussió d’idees, va tenir l’acudit de defensar el separatisme bavarès. Hitler va literalment explotar, va desqualificar Baumann i va començar a atacar-lo amb una tal ferocitat que el pobre home va haver de sortir de la sala.

I en aquella sala hi havia algú que havia quedat literalment estupefacte: Anton Drexler, fundador del DAP. A la fi de l’acte va abordar aquell estrany subjecte del bigoti, i li va posar a la mà el seu llibre ‘El meu despertar polític’, tot dient-li que, si després de llegir-lo tenia interès a incorporar-se al moviment, tornés al cap d’uns dies. El comentari que poc després va fer als seus col·laboradors – alguns dels quals després van ser grans caps del nazisme: Rudolf Hess, Alfred Rosenberg… – ha passat a la història:

‘…té facilitat de paraula. Ens podria ser útil!’

El setembre de 1919, Hitler s’incorpora al DAP. Anys a venir, en els seus discursos Hitler recordarà que era el militant número 7. No és cert: de fet tenia el número 555. L’explicació que va donar del seu ingrés la podem imaginar, i en tot cas és falsa: sabem que hi va ingressar per ordre dels seus superiors, i específicament de Karl Mayr, que veia aquell partit com quelcom de positiu, volia veure’l créixer, i volia tenir-hi algú de confiança. Karl Mayr sembla que havia declarat que fou el mateix general Ludendorff qui li va donar l'ordre de fer entrar Hitler al DAP.

Tots coneixem la resta. Hitler esdevindrà un dels puntals del DAP (després rebatejat com a NSDAP, Nazional Socialist Deutsche Arbeiter Partei), i al cap de poc el líder absolut i indiscutible. Els anys següents, de cerveseria en cerveseria, de sala d’actes en sala d’actes, Hitler electritzarà els auditoris, els farà udolar, els durà a l’èxtasi.


Una actitud molt característica de Hitler davant d'un micròfon. La cara d'empipat és consubstancial al Führer. No puc recordar cap filmació on Hitler somrigui o es mostri relaxat en un discurs.


QUATRE. Sobre retòrica: un parell de reflexions

Som a 1922. En una de les conferències del Juni-Klub parlarà un polític völkisch – mot que traduïríem per populista –, d'aspecte no gaire espectacular. Un homenet que començava a ser conegut. És, diuen, un gran orador. L'homenet parla. El fracàs és absolut. Un dels assistents, Arthur Moeller van den Bruck, no s'està de comentar que s'estimaria més suïcidar-se abans de veure arribar al poder un subjecte com aquell.


Aquell ‘subjecte' no era altre que Adolf Hitler. Posats a esmentar detalls curiosos, diguem que Moeller es va suïcidar, efectivament, el 1925. Però fou per una depressió; Hitler encara era aleshores ben lluny del poder.


Com encaixa això amb tota la història de l'orador incomparable que ens ha arribat? Podem recordar que l'oratòria és un art i que, com totes les arts, no és una pura qüestió matemàtica. L'impacte d'una obra d'art depèn del moment, de l'artista i del públic; l'èxit pot dependre de l'encert de l'artista a donar al públic allò que el públic espera, i molt sovint l'èxit és pura casualitat, perquè no sempre és fàcil predir si allò que un artista donarà a l'escenari és allò que el públic n'espera. Es pot dir també que, sovint, el mateix públic no sap què n'espera concretament: però quan ho té davant, ho sap.

Una segona reflexió. Hitler electritzava els auditoris. Però només els auditoris. Hi ha, respecte d’això, una annècdota molt significativa, explicada per Heinrich Hoffmann. Hermann Esser, un membre del partit, es casava. Els amics van demanar a Hitler que fes una breu al·locució a la boda. S’hi va negar:

‘Quan parlo, em cal un públic nombrós. En un petit cercle íntim mai no sé què dir. Seré una decepció per vosaltres, i no ho suportaria. En una reunió de família, o en uns funerals, no serveixo de res, com a orador.’

És una confessió extraordinàriament significativa des d’un punt de vista psicològic. L’èxtasi massiu, la cridòria, no és esperable en una reunió d’amics. En una reunió amb públic reduït cadascú té nom i cognoms; un públic massiu és una multitud anònima que reacciona davant d’uns estímuls coneguts, una taca informe i sense rostre, sense identitats concretes. És gent. La necessitat que Hitler tenia de les gentades anònimes ens remet a la característica principal dels seus dibuixos i pintures: la sobreabundància de paisatges urbans, on l’arquitectura estava finament dibuixada i pintada, i on sorprenia la manca – sovint, total – de persones, vianants, gent. La seva manca de destresa en el dibuix de figura humana ja va ser observada pels examinadors que el van suspendre en l’examen d’ingrés a l’Acadèmia d’Art de Viena, i els pocs quadres de Hitler que són retrats i inclouen figures humanes són sorprenentment barroers. Aquest fet, i la necessitat de parlar a gentades com més massives millor poden ser dues cares d’un mateix aspecte de la psicologia de Hitler: la seva incapacitat de pensar en l’altre com a individu únic i irrepetible, fet que és a la base de la seva incapacitat per tenir una relació d’amistat (o d’amor) sincera i profunda amb ningú.

Un dels diversos moments de gran tensió en els discursos de Hitler. Molts dels discursos que va pronunciar són francament fluixos; alguns, però, han passat a la història com veritables obres mestres del gènere.














Sobre l'oratòria de Hitler cal fer algunes precisions. Quan el veiem (o el sentim) la primera sensació que tenim és que aquell subjecte, essencialment, crida. I podríem oblidar que aquesta manera de parlar en públic no era pas un invent seu: era molt característica dels polítics del seu temps. És una manera de parlar que avui molts polítics eviten conscientment, per evitar que algun crític els pugui criticar per assemblar-se massa al Führer. Miren de parlar d'una manera natural, apassionada, irònica, cadascú amb el seu estil. Però llevat d'algun moment d'especial passió, eviten de cridar. Poden fer-ho, perquè els ho permeten els mitjans actuals d'amplificació de la veu, les tècniques de megafonia, i sobretot el fet que el públic d'avui no és presencial sinó sobretot televisiu.

El 1919 no era així. Ja existia la megafonia, encara que molt més barroera i poc fiable que ara. Però era una tecnologia recent, i la política arrossegava tota una tradició de segles en els quals un polític que volgués dirigir-se a un públic que l'envoltava havia de cridar per força si volia que tothom el sentís. No podia parlar en en to de veu normal. És molt il·lustratiu de veure polítics com Negrín, Azaña, Winston Churchill, o els mateixos Macià i Companys, dirigint-se a una multitud. Tot i mantenir un control de la veu notable – n'aprenien a cada nou discurs, a cada nova campanya electoral –, no parlen en un to de veu normal. Criden. La dècada dels 20, un polític que no es dirigís de manera vibrant, apassionada al seu públic, amb una veu potent però alhora ben modulada, cridant però sense perdre el control, hauria estat vist com un polític sense ànima, com un homenet gris que, ves per on, s'atrevia a pujar a l'escenari. Un polític de debò, de raça que diríem, pujava a l'estrada com un brau entra a la plaça. Així ho feia Mussolini – els discursos del qual són també un espectacle –, a qui Hitler va admirar durant força temps. La cridòria de Hitler potser arribava un punt més enllà que la dels seus contemporanis; però no era tan anormal com podríem pensar.


Amb el temps la tradició del polític cridaner anirà perdent força, i apareixeran polítics que confiaran més en el micròfon i no sentiran la necessitat de parlar en un to de veu gaire diferent del normal. Stalin, sense anar més lluny. I després de 1945 la majoria de polítics procuraran evitar-ho. Però el 1920 encara és massa aviat per a tot això: és aquest any quan Hitler es dirigirà per primera vegada als assistents d'un míting del NSDAP en una cerveseria de Múnic, i prepararà els pulmons per bramar als assistents i exaltar-los a una comunió amb les seves idees, amb els seus sentiments i, en definitiva, amb ell mateix.

CINC. L'oratòria de Hitler

Ataquem la qüestió principal: era Hitler, realment, un bon orador? La resposta no és fàcil.


Hitler era molt mandrós; no era capaç de fer una feina continuada i metòdica. Ja hem explicat en anteriors Corts (les que vam dedicar a Albert Speer o a Rudolf Hess) que quan ja era canceller, la vida al Berghof, la seva residència privada, era com unes llargues vacances on es pot dir que no es feia res de res; només xerrar – bé, ell era qui parlava, i pontificava sobre tot. Els testimonis de la seva vida quotidiana són unànims en aquest punt. Però també esmenten que hi havia quelcom que sí que el feia treballar de valent: preparar els seus discursos. Una tasca a la qual dedicava hores: els revisava, els cuidava, els amania ben amanits. I en canvi, escoltar aquests discursos deixa perplex. Un es pregunta com podia Hitler dedicar tantes hores a polir aquelles frases.


Fou Ciceró qui va proposar l'esquema clàssic d'un discurs estructurat ideal. (i) Primer, presentar el tema. Després, (ii) exposar la tesi. Tot seguit, (iii) exposar els arguments propis a favor d'aquesta tesi. Després, (iv) exposar els arguments dels que – previsiblement – s'oposaran a la tesi. Tot seguit, (v) refutar de manera lògica i sòlida aquests arguments. Finalment, (vi) presentar la conclusió. Vist des d'aquest punt de vista, ser un bon orador implica ser una persona amb una capacitat cultural mínimament extensa. Els punts (iv) i (v) són particularment compromesos, perquè fer-los correctament equival a convèncer els de l'altre bàndol; però per això abans cal haver-se preocupat de saber per què els de l'altre bàndol pensen com pensen. I si l'orador no se n'ha preocupat gens, els de l'altre bàndol se n'adonaran de seguida. Un marxista veurà de seguida si un antimarxista s'ha preocupat mínimament de saber què pensava Karl Marx o si, ben al contrari, es limita a repetir tòpics i frases estereotipades. Ateses les limitacions serioses de Hitler pel que fa a la seva preparació intel·lectual, és obvi que mai no hauria pogut passar del punt (iii).

Però per Hitler això no va ser mai (o gairebé mai) un problema. Ja hem esmentat el seu fracàs absolut com a orador al Juni-Klub; però va ser una excepció, una única vegada en la qual parlava davant d'un públic culte i crític, no convençut a priori. És comprensible passar hores polint els arguments per convèncer un auditori potencialment hostil; convèncer la gent de la necessitat d'alguna mesura impopular, convèncer un parlament que l'opció presa és la millor encara que això no sigui evident. Però als discursos de Hitler – si més no, a la immensa majoria – no hi ha argumentació, o ben poca. No són discursos per convèncer; són discursos per exaltar, per dur un auditori a la catarsi. I que tenien com a condició prèvia que el públic ja estigués convençut d'allò que ell volia. El seu públic ja pensava com ell; no calia convènce'l de res. L'èxit de Hitler com a orador s'ha d'atribuir en gran part al fet que un bon dia es va trobar amb un públic que ideològicament coincidia com ell, i que no demanava arguments sinó emoció.


I fou així al començament. A les cerveseries Hitler parlava, bramava, s'exaltava ell mateix i exaltava els altres, amb un missatge compartit a priori amb el seu públic. Missatges senzills i clars. Antisemitisme. Desig de revenja contra les potències occidentals. Esborrar Versalles – el tractat de pau que va acabar de manera ignominiosa per Alemanya. Una renaixença per Alemanya. Eliminació de comunistes i socialistes. I una apel·lació a la força, a l'energia i, sobretot – essencial per una Alemanya desmoralitzada – a l'esperança i a la confiança del país en les seves pròpies forces.


Un cop dit això, és obligat recordar que Hitler no fou el primer, ni el darrer, a enlairar aquests estendards. Abans que ell, els seus companys del NSDAP (partit nacional-socialista) ja havien fet discursos amb un missatge idèntic, davant d'un públic idèntic al qual no calia convèncer de res, o de ben poc, perquè ja compartien aquell missatge. I malgrat tot, el NSDAP era un partit ben menut, i en general el món völkisch – tot un magma de petites organitzacions ultranacionalistes, dretanes, conservadores però alhora revolucionàries, molt divers en definitiva – era més aviat minoritari davant grans organitzacions com el partit socialista. Per tant, la comunió en el missatge només ens explica en part l'èxit de Hitler.

L'èxit només es pot entendre si acceptem que en ell hi havia quelcom que electritzava el seu públic.
D'entrada, la passió. Només cal pensar en José Montilla, el que fou president de la Generalitat, per entendre què vol dir un polític sense passió. Podia ser un bon gestor, un bon administrador – tema molt discutit, i que aquí no discutirem –, però allò que gairebé ningú no discuteix és que no era un líder polític. Potser ho era dins el partit, però no (o ben poc) per a la població. Sense passió no hi ha lideratge, almenys a nivell popular. I en Hitler el públic hi veia passió: era un orador profundament convençut d'allò que deia, i aquest convenciment era per molts una invitació a pensar com ell.

SIS. Per exemple...

Tenim moltes filmacions de discursos de Hitler. I sovint les hem vistes a la televisió, en documentals. Però ens deixen freds, perquè es presenten d'una manera que no permet un espectador fer-se càrrec de les sensacions que un alemany podia tenir escoltant aquests discursos. De fet, és un tòpic massa estès que és incomprensible que els alemanys se sentissin atrets per aquella mena de subjecte; però ho és per nosaltres, que no n'entenem un borrall. D'entrada, rarament ens presenten discursos sencers – detall crucial, perquè els discursos tenien una estructura interna, i sentir-ne només frases soltes no permet de veure-ho. A més, sovint els presenten sense subtitular: com que la majoria dels espectadors no saben prou alemany (o gens ni mica), només senten crits guturals, gemecs i brams, i amb prou feines s'adonen que allò són paraules, frases, que nosaltres no entenem però un alemany sí.


Qui vulgui entendre-ho mínimament té, avui, una eina a la seva disposició. El film ‘Triumph des Willens' (el triomf de la voluntat), de Leni Riefenstahl, ha estat restaurat i editat en DVD
(www.fhcinevideotv.com) per Francisco Herrera. És un document excepcional per diverses raons. D'entrada, ens agradi o no, és una obra mestra del cinema. A l'Exposició Internacional de Paris de 1937 fou guardonada amb medalla d'or; i cal parar atenció a la data, perquè el 1937 les tensions a Europa entre Alemanya i les potències aliades (Regne Unit, França) ja eren importants: la por de Hitler es començava a estendre, i en canvi un film tan brutalment ideològic com El triomf de la voluntat no causava en els crítics un rebuig prou fort per ignorar-ne les virtuts. Certament que la II Guerra Mundial encara no havia començat: hi havia pau a Europa, una pau en tensió però, al capdavall, pau. I el 1937 Hitler ja havia pogut desenvolupar prou la seva política interna a Alemanya perquè tothom a Europa sabés de quin peu calçava. Malgrat tot això, el film fou premiat. Els discursos de Hitler potser avui provoquen icterícia, però abans de 1939 no en provocaven: ni dins ni fora d'Alemanya. Un detall que convé recordar.
El triomf de la voluntat, en la seva edició a casa nostra, és interessant per una raó addicional. Inclou dos DVDs, un dels quals conté la versió original en alemany i l'altre la versió doblada al castellà. La diferència entre una versió i l'altra és enorme. Cap bon actor de doblatge pot arribar al timbre de Hitler, aquell timbre tan especial que feia vibrar el seu públic. De tota manera, fins i tot així cal dir que no tots els discursos de Hitler que es mostren al film (quatre en total) són gaire dignes d'esment. Dos són francament dolents. Però el darrer de tots és, sens dubte, un dels cims de la seva oratòria. Es tracta del discurs que clou el congrés del NSDAP. Escoltar-lo – i veure'l actuar – és un espectacle en si mateix. També ho és veure l'èxtasi galopant dels assistents, que acaben en una cridòria desfermada, estimulada encara més pels crits de Rudolf Hess (Die Partei is Hitler, Hitler is Deutschland!: El partit és Hitler, Hitler és Alemanya!).

Mirarem de transcriure el discurs, de manera que reflecteixi també la seva estructura en tant que espectacle. Nota important: les imatges que acompanyen aquesta part del text pertanyen, precisament, a aquest discurs, filmat per Leni Riefenstahl.


[Abans del discurs hi ha hagut aplaudiments, quan Hitler ha entrat a la sala, envoltat dels seus col·laboradors. Puja a l'escenari enmig de crits, aplaudiments i eufòria. S'espera en silenci davant el micròfon que la cridòria s'acabi i es faci silenci]


[Comença amb veu tranquil·la] "El sisè congrés del nostre partit és a punt d'acabar. Els milions d'alemanys que encara no són a les nostres files potser hauran vist el nostre congrés com una simple – però espectacular – mostra de poder polític. Però per als antics membres del partit ha estat molt més que això. Ha estat un retrobament entre els vells companys d'armes i aquells que les tenen avui: i potser, entre els nostres mateixos companys, molts hauran sentit alhora enyor i orgull en veure despertar aquestes tropes, tot recordant aquella època que ser nacionalsocialista era ben arriscat."

[Aplaudiments]

"Però [la veu va in crescendo] fins i tot quan al nostre partit només hi havia set homes, ja teníem dos principis clars. Primer: ser un moviment mogut per una veritable ideologia. Segon: arribar a ser, sense dubtar en cap moment, el primer i únic partit d'Alemanya!"

[Eufòria del públic]

[Ara ja, cridant; però encara un crit controlat] "Per força havíem de ser només una minoria, perquè havíem mobilitzat els elements més valuosos per a la lluita i el sacrifici, en una nació que ha demostrat que no és amiga de majories, sinó de les minories!"

[Eufòria. Aprofita per descansar una mica. Baixa el to de veu. Sembla demanar calma amb els braços]
"I precisament perquè aquests homes, els millors de la raça germànica, han reclamat amb orgull ser els líders d'aquest Reich i d'aquesta nació, la gent s'ha anat incorporant cada vegada més a aquest lideratge, i hi han subordinat llurs persones." [Crida en algun moment, acaba relaxat]

[Èufòria llarga. Ovacions. Hitler aprofita per descansar]
"El poble alemany és feliç de saber que, des d'avui, el poder no canviarà de mans constantment. Avui, el poder és en mans d'algú que és fort, un home de sang pura!"
[Eufòria. Alguns comencen a posar-se dempeus quan aplaudeixen. Braços aixecats entre el públic, amb el salut nazi. Es prepara la catarsi]

"Un home que ha acceptat el poder, i que té intenció de mantenir-lo, s'eleva ell mateix cap al lideratge d'aquesta nació, per utilitzar-lo [el poder, suposem] a fi d'aconseguir el millor, i no abandonar aquest poder mai!" [Acaba cridant]

[Eufòria del públic. Crits. Detall interessant: apareix un religiós assistent, enfocat per la càmera. No és clar quin és el seu rang. No se'l veu eufòric, sembla escoltar alerta]
"Només a una part de la nació, la que estigui integrada, la que es converteixi en combatents actius, a ells caldrà demanar-los alguna cosa més que als ciutadans normals. Per ells, el simple compromís de ‘jo crec' no serà prou; per ells l'únic jurament vàlid serà ‘jo lluitaré'!"

[L'eufòria es comença a desbordar. Crits de Heil]

[Cridant] "Des d'ara el partit suposarà el lideratge polític de tot el poble alemany. La seva doctrina romandrà incòlume. Dura com l'acer pel que fa a l'organització, flexible i adaptable pel que fa a les seves tàctiques, i malgrat tot, com a entitat, forta com un orde religiós!"


[Eufòria, potser més calmada i continguda que abans]


"Tots els alemanys s'hi voldran incorporar, tots voldran ser nacionalsocialistes. Però només els millors seran acceptats com a membres del partit!"

[Eufòria. Aplaudiments llargs. Comencen els crits de Sieg Heil. Hitler aprofita per fer una pausa llarga. Respira i es relaxa una mica]


"En el passat, els nostres adversaris polítics, aprofitant-se de la repressió i la persecució, han netejat el nostre partit, tot fent-ne fora la porqueria que hi començava a aparèixer. Avui, som nosaltres mateixos els que hem de fer la tria, i eliminar la resta de porqueria que encara hi quedi!"

[Eufòria. Aplaudiments llargs]
"Aquesta gent, la menyspreem!"

[Aplaudiments, més aviat suaus]


"La nostra voluntat, allò que volem, és que aquest estat i aquest Reich s'enforteixin els mil·lenis que han de venir. Ens podem sentir feliços, perquè sabem que aquest futur és nostre del tot!!!"
[Eufòria. Crits]
"Mentre que les velles generacions potser vacil·laran, les noves generacions se'ns han lliurat del tot, i ens pertanyen en cos i ànima!" [Acaba en una mena d'expressió d'èxtasi]

[Eufòria. Crits de Heil]


[Cridant des del començament] "Només quan aconseguim al partit, amb la col·laboració de tots, la simbiosi perfecta entre l'esperit i el pensament nacionalsocialista, només llavors el partit esdevindrà un pilar indestructible del poble alemany i del nostre Reich. Hem d'esperar, així ho vull, que el gloriós exèrcit alemany, aquests soldats de la nostra nació, veterans i orgullosos [la càmera enfoca un general, no identificable, que sembla escoltar amb atenció], se'ns uniran, i es posaran de manera incondicional a les ordres del nostre partit. Els nostres soldats, fidels a llur tradició, i els membres del partit, a partir de la unitat assolida, educaran i enduriran el poble alemany, i duran sobre llurs espatlles l'estat alemany, el Reich alemany!" [Acaba cridant fort]


[Eufòria. Crits de Heil]


"En aquests moments, molts membres del partit ja marxen de la ciutat. Però encara reviuen allò que han viscut aquí. Altres ja preparen el proper congrés. I una vegada més, el poble vindrà. Una vegada més, els alemanys vindran aquí i es deixaran inspirar per les nostres idees, pel nostre moviment, perquè la idea d'un moviment és allò que és l'expressió viva del nostre poble, el símbol de la nostra nació i, a més, un símbol d'eternitat. Llarga vida al moviment nacionalsocialista, llarga vida a Alemanya!" [Crits finals]

[Hitler recull els papers, el discurs s'acaba. Eufòria desfermada. Crits de Heil, una bona estona. Tothom es posa dempeus, inclosos els líders nazis, com Göring, enfocat per la càmera].


Les escenes finals són pura escenografia, amb Hess cridant que el partit és Hitler, que Hitler és Alemanya. I una cançó nazi cantada a cor per tota la sala.
Vist així, el discurs ha estat un espectacle fascinant. Sense argumentació, amb frases majoritàriament curtes, petits fragments amb un espai de temps pel mig, per deixar que el públic aplaudeixi i també per permetre que l'orador pugui descansar. Dues reflexions. La primera és que abans d'aquest discurs Hitler n'havia pronunciat almenys tres més, els que són recollits a la pel·lícula. A qualsevol altre això li hauria suposat quedar afònic; no pas a ell. Per una banda duia tot l'entrenament dels discursos continuats, davant de cada vegada més assistents. Però també hem de concloure que el to de veu que emprava als discursos no era forçat, que aquella mena de crits estridents (i que de fet tampoc no eren crits, estrictament) eren en ell una manera natural de parlar. Com ja hem dit, la majoria dels polítics d'aquella època es trobaven que en molts discursos havien de cridar. En Hitler aquell to veu apareixia de manera gairebé espontània, i aquell no-forçament havia de produir en els seus oients una sensació d'autenticitat que inevitablement atreia les multituds. Potser els altres polítics no feien teatre quan feien discursos, però el que és segur és que als ulls dels alemanys Hitler no en feia. Era – o semblava – sincer.

La segona reflexió és més rellevant. Un cop sentit el discurs, la primera vegada em vaig fer una pregunta. Què ha dit, concretament? I em va sorprendre constatar que no podia respondre la pregunta. El lector d'aquesta Cort pot tornar enrere i rellegir el discurs; però qui només vegi el film de Leni Riefenstahl, i encara més qui fos allà presencialment, el 1934, poden tenir dificultats en repetir alguna cosa concreta, alguna idea que el Führer hagués expressat. Hi havia hagut, sí, una exaltació del partit com a ànima del país, però poc més.


Però només aparentment. Perquè pel mig de l'exaltació, hi ha hagut força més. Hitler ha anunciat futures purgues al partit. Les seves al·lusions a ‘la porqueria que hi havia al partit' no són casuals, perquè precisament feia poc de la famosa ‘Nit dels punyals', on Ernst Röhm, Georg Strasser i altres caps de les SA, i molts membres, havien estat executats en una operació per sorpresa. Diguem també que en un altre dels quatre discursos de la pel·lícula també apareix aquest tema. Hitler també deixa clar que mai no abandonarà el poder: té la intenció de mantenir-lo per sempre. El NSDAP vol ser – i el 1934 ja ho era – l'únic partit d'Alemanya: la democràcia s'havia acabat. S'auto-proclama home fort, de sang pura: la modèstia no era el seu fort. Tot, coses que en fred qualsevol rebutjaria, o almenys no veuria clares del tot. Però enmig de l'exaltació no és tan fàcil parar atenció a allò que l'orador diu concretament.


Per altra banda, el clima d'exaltació feia que l'única reacció possible fos l'assentiment. El film retrata el congrés del NSDAP de 1934, a Nüremberg; feia relativament poc que el partit havia assolit el poder polític. Però els assistents – sobretot militants del partit, cal recordar-ho – ja estan programats per dir que sí a qualsevol cosa que els digui el Führer. És important recordar aquest punt. Hitler mateix diu, al seu discurs, que el NSDAP ja era des del començament un partit amb una ideologia clara. Però de fet, el 1934 l'única ideologia del NSDAP era fer la voluntat de Hitler. Els seus capricis, els seus arravataments, les seves manies, les seves obsessions, esdevindran la ideologia. La mort dels caps de les SA la Nit dels Punyals fou en definitiva l'extermini d'aquells que gosaven discutir aquest punt, aquells que recordaven que el partit havia arribat al poder amb un programa concret – un programa revolucionari, per cert –, i volien que aquell programa s'executés.
SET. L'autoestima

Que l'activitat de Hitler com a orador va tenir un efecte fulminant en l'activitat del NSDAP, és tan evident que no cal ni comentar-ho. Com va dir Hess,
‘Que potser no veieu que aquest home és l'única personalitat dirigent capaç de dur endavant la lluita? Us penseu que, sense ell, les masses s'apinyarien al Circus Krone?'

La frase és de 1920, tot just l'any següent de l'ingrés de Hitler al NSDAP. El mateix fundador del NSDAP, Anton Drexler, n'havia esdevingut un membre més honorari que altra cosa. Que l'oratòria de Hitler fos la clau de l'èxit del NSDAP, o almenys del fet que sortís de les catacumbes i comencés a ser conegut, no cal discutir-ho.

Allò que no s'ha esmentat prou, però, és l'efecte que aquesta oratòria va tenir en el mateix Hitler.
Per primera vegada tenia un motiu per sentir-se cofoi, mínimament orgullós d'ell mateix. La seva oratòria el va catapultar cap a un nivell d'autoestima que el feia sortir del pou:

‘Podia parlar! Podia parlar!'

El tema és complex. D'entrada, Hitler havia tingut sempre l'autoestima molt alta. Sempre estava segur que ell era el que tenia clares les idees, qui sabia de tot més que ningú. Quan havia suspès l'examen d'entrada a l'Acadèmia d'Art de Viena, no se li va acudir que potser no tenia aptituds per la pintura: es va auto-convèncer que els professors de l'Acadèmia estaven conjurats en contra d'ell per impedir-li de triomfar com a artista. La fermesa de les seves opinions podia impressionar algun jove senzill com August Kubizek, no pas algú amb prou coneixements per detectar de seguida les mancances greus en l'educació de Hitler i per adonar-se que aquella seguretat era més fruit de la ignorància que no pas de reflexions profundes. L'orgull fora mida també es palesa en el seu rebuig total i absolut de tenir una feina regular que li proporcionés uns guanys més o menys regulars. Per ell, ‘tenir un ofici' era poc menys que degradant – com ens recorda Kubizek en les seves memòries de joventut.
Però tot indica que en aquella autoestima tan exaltada hi havia una part de teatralitat: una façana auto-protectora que li impedia d'enfrontar-se amb la seva pròpia mediocritat, reconèixer que era un pobre individu que arribava fins on podia i no pas més enllà. Interpretava davant els altres el paper de l'individu supremament convençut d'ell mateix, i buscava només persones que poguessin assentir a allò que ell deia: l'assentiment retroalimentava el seu propi convenciment, i al capdavall la seva autoestima. Quan no tenia ningú davant de qui interpretar aquest paper, o quan els que tenia davant seu no assentien sinó que li discutien les idees, aquella tècnica ja no funcionava. Llavors no podia fer altra cosa que enfrontar-se a la pròpia realitat, i lògicament queia al precipici. Fou així a Viena, poc després de marxar del pis que compartia amb Kubizek, aquell any que va acabar en un alberg de caritat i fent cua per tenir un plat de sopa calenta.

El triomf com a orador el va dur cap a un reviscolament personal, i sens dubte també cap a una redefinició de la seva autoestima. Més enllà del fet de sentir-se de sobte valorat (pels companys del NSDAP) i escoltat (pel públic), hi havia el fet que la comunió assolida amb el seu públic l'havia de fer pensar que la seva suprema seguretat en tot allò que deia tenia un fonament seriós. Tenia raó, i punt. I si el públic aplaudia extasiat tot allò que ell deia, havia d'arribar a la conclusió que tenia raó en tot allò que deia. Tot, literalment. Per Hitler, l'oratòria fou allò que el va treure del pou; però fou també allò que el va ficar en un altre pou; el pou d'aquells que perden del tot el sentit de la realitat, de les pròpies limitacions, el més mínim dubte sobre si mateixos, incrèduls davant la simple possibilitat que s'equivoquin en alguna cosa. El Sieg Heil va esdevenir una religió a Alemanya, però el més important és que també ho fou per al mateix Hitler. Com insisteix Sebastian Haffner a Anmerkungen zu Hitler (traduït a l'anglès com a ‘The meaning of Hitler'), la diferència essencial entre Hitler i, posem per cas, Stalin o Mao, és que aquests darrers van cultivar i estimular el culte a llurs personalitats, sovint de maneres absolutament criminals, però sempre com a eina de control de la població i per mantenir-se al poder: personalment van mantenir sempre el cap prou clar per ser conscients que no eren déus infal·libles. Aquest no fou el cas de Hitler. El primer gran devot de la religió Sieg Heil, i una de les víctimes, fou Hitler mateix.

Potser Hitler no en fou l'únic culpable. Als seus discursos sobre els jueus el catàleg d'animalades sense cap mena de base científica era increïble. I al discurs de 1934 que hem transcrit hi ha frases potencialment terrorífiques. Era possible que cap dels assistents no se n'adonés? Es fa difícil saber-ho. L'èxtasi col·lectiu, la catarsi col·lectiva, devia fer difícil parar esment a allò que el líder deia realment. I potser no els importava gens perquè la catarsi col·lectiva devia ser precisament el principal motiu de ser allà. També cal reconèixer que aixecar-se de la cadira i protestar alguna de les coses que el Führer acabava de dir no devia ser fàcil, i segurament tampoc no hauria servit de res. En tot cas, les conseqüències per ell mateix – i per Alemanya – a la llarga seran catastròfiques. Hitler es va habituar a prendre les decisions, a donar ordres sempre (per definició) encertades, i a creure que si els resultats eren desastrosos no era mai perquè ell estigués equivocat, sinó perquè els que les havien de dur a terme eren uns ineptes. La guerra es perdrà, segons ell, perquè els generals són uns ineptes, perquè els soldats són uns covards, perquè ningú llevat d'ell no ha estat a l'alçada. No lamentarà les destruccions massives de ciutats alemanyes; ho veurà com un fet just i necessari, atès que – segons ell – els alemanys havien demostrat que no es mereixien viure com a poble, perquè havien desaprofitat de manera lamentable l'oportunitat extraordinària que ell els havia donat de ser el poble dominant entre tots els de la terra.
Un punt de vista que avui ens horroritza, però que al capdavall potser era inevitable en algú que s'havia acostumat a veure com milions d'alemanys bramaven d'assentiment i d'adoració davant qualsevol bestiesa que digués davant d'un micròfon. O sense micròfon.


VUIT. Nota final

No podem acabar aquesta Cort sense esmentar quin va ser el destí final del capità Karl Mayr, l'oficial de l'exèrcit que va descobrir l'oratòria de Hitler i el va catapultar a la seva carrera política. Entusiasta al començament, va anar discrepant dels nazis fins ser-ne un autèntic opositor. El 1925 es va afiliar a l'SPD (partit socialista). El 1933 va haver de fugir a França. Quan el país fou ocupat pels alemanys, el 1940, Mayr fou perseguit i arrestat per la Gestapo, i finalment traslladat al camp de Buchenwald. Fou assassinat el 1945, poc abans de l'arribada dels aliats.

En els seus escrits havia parlat del Hitler que ell va conèixer. Li va fer la impressió de ser un no-res, un pobre desgraciat d'aspecte lamentable. No va tenir la més mínima sensació que ni Alemanya ni res li importessin un carall. Però sabia parlar. Un no pot sostreure's a la curiositat de preguntar-se què devia pensar de tot plegat, a Buchenwald, poc abans que el matessin.



Pere Rovira



* * * * * *

Propera Cort:
Hitler (V)
Hitler, el sexe, i altres patologies

Que Hitler era un individu que amb el sexe tenia problemes greus, és ben sabut. Que aquests problemes eren origen d'altres problemes – una insatisfacció profunda amb tot – també és sabut. Però també és cert que sobre aquests temes s'han dit moltes coses sense fonament. Deixar-se d'històries i mirar els fets és més interessant que no pas fer cabòries sobre hipòtesis sense fonament. Tot plegat és digne d'una Cort.

Share this:

1 comentari :

  1. JA ERA HORAAAAA !! Feia dies que ho esperava !!! Gràcies !

    ResponElimina

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes