Con/vèncer

Un dels fets que caracteritzen el nostre temps és la no-necessitat de l'argumentació. Els gustos, pensaments, corrents d'opinió i el vot de les persones no es decideixen en funció d'arguments o de fets debatuts. És més aviat el resultat de successions d'imatges presentades d'una manera determinada, de notícies dites d'una manera determinada, d'associacions automàtiques d'idees. El convenciment en relació a un tema determinat ve com a resultat d'una successió d'impactes publicitaris (o de tipus publicitari), on un rostre somrient damunt un cel blau s'associa al consum d'un producte determinat, a una imatge de joventut i alegria.



La publicitat actual és, de fet, el paradigma d'aquesta situació. Res no és tan seductor per un fumador potencial com un anunci de Marlboro on la marca queda associada a una imatge de paisatges de l'Oest americà, amb genets travessant pastures inacabables sota un cel que hauria signat Dalí mateix. Un fumador no quedarà convençut que cal fumar Marlboro per qüestions com ara el gust del cigarret o el contingut en nicotina; sentirà que és el que vol fumar perquè ho associarà a espais lliures, a un cert tipus de vida, a una imatge que li resulta seductora. Cosa que no el converteix en ruc: pot ser perfectament conscient que no té gaire sentit sentir-se un cowboy al bell mig de la Rambla, posem per cas.


U. El convenciment

En un entorn d'aquesta mena ens pot resultar difícil d'entendre que hi va haver una època on saber argumentar era essencial. Quan l'emperador romà Antoní Pius va planificar l'educació del que seria el seu deixeble, Marc Aureli, bona part dels professors que li va assignar eren mestres de retòrica. Calia retòrica per defensar una moció al Senat, per convèncer els oponents a l'Àgora, per impressionar un auditori – davant d'un tribunal, per exemple. Tàcit i Ciceró eren per damunt de tot advocats, i bona part del prestigi d'un advocat es feia quan argumentava: en defensa de la culpabilitat d'un reu o la innocència d'un client. Els exemples que veiem a les pel·lícules americanes d'advocats – algunes de ben clàssiques, per cert – podrien ser vistos com exemples d'aquesta mena: quan un advocat discurseja davant un tribunal busca convèncer; i per tant mira d'afinar els arguments. Pot tocar només els arguments sentimentals, la llagrimeta, però això és arriscadíssim si entre el tribunal hi ha persones que es malfiin d'aquests recursos i els fixin en els arguments objectius que l'advocat ha emprat. Quan la deliberació sobre la culpabilitat o innocència de l'acusat es fa en presència del jutge (cosa que passa en alguns països), les argumentacions finals de l'advocat i del fiscal han de ser exposades de manera brillant, clara i convincent. El discurs ha de ser perfecte. O intentar-ho, almenys.

Parlar com un home instruït avui és vist com quelcom de ridícul. Però això és un fet excepcional: al llarg de la història la norma ha estat precisament la contrària. La capacitat de convèncer ha estat vista en totes les cultures com un indici d'intel·ligència i de brillantor. Sobretot la capacitat de convèncer no pas un auditori que busca espectacle i prou, sinó un públic que demana l'argumentació seriosa. I molt especialment, un públic compost majoritàriament de gent intel·lectualment preparada, poc predisposada a deixar-se entabanar; i, en el cas extrem, d'un públic que a més pensa el contrari d'allò que pensa l'orador.


DOS. El criteri de Ciceró

Ciceró, que passava per ser un mestre en l'art de la retòrica, va proposar un esquema ideal d'allò que, per ell, era un discurs perfecte. En l'ordre següent: (a) presentació del tema; (b) exposició de la tesi que es vol defensar; (c) exposició dels arguments a favor; (d) exposició dels arguments en contra; (e) refutació dels arguments en contra; (f) conclusió i final.

Es tracta d'un ordre ideal, que no sempre va ser seguit per ell mateix en els seus discursos. Una variant òbvia és que un discurs pot contenir tots aquests elements, però no necessàriament en aquest ordre. I hi ha discursos excel·lents que no segueixen aquesta mena d'estructura. Però l'esquema de Ciceró ha quedat com un esquema de referència, de la mateixa manera que el Dorífor de Policlet ha quedat com un cànon de referència per a l'anatomia humana. L'important en l'esquema de Ciceró és que un discurs d'aquesta mena té com a objectiu – se suposa – convèncer un auditori: tant els que estan més predisposats a donar per bona la tesi del discurs com els que pensen de manera diferent de l'orador. Un bon orador no només parla amb passió: és convincent.

Ciceró, mestre d'oradors entre els romans, va establir criteris sobre com havia de ser un bon discurs destinat a convèncer.

El punt crucial del convenciment és fer canviar d'opinió els que pensen diferent; refermar les conviccions dels que ja pensen com l'orador té el seu què, però no necessita tant d'arguments com de passió i intensitat. Per aquest motiu, els punts (d) i (e) del discurs són els més difícils, els més compromesos i els que suposen una veritable prova de foc per un orador. I són, per la mateixa raó, els punts que molts oradors miren d'evitar, tot substituïnt-los per altres figures retòriques: la ridiculització dels arguments de l'altre (distorsionant-los fins a fer-los ridículs, per exemple), el menyspreu de l'altre com a tal (presentant-lo com a intrínsecament estúpid) o, figura molt apreciada per algunes mentalitats a Espanya, la intimidació d'aquell que podria pensar diferent perquè no s'atreveixi a exposar mai la seva visió (per exemple, acusant-lo directament o subreptíciament de criminal o, com agrada força a la caverna mediàtica de Madrid, de còmplice d'ETA). Sempre és més fàcil que posar en pràctica els punts (d) i (e) de l'esquema de Ciceró, òbviament.

Sobretot perquè per refutar els arguments del contrari el primer que cal és conèixer aquests arguments. Per haver fet l'esforç de conèixe'ls, cal haver acceptat que l'altre té arguments: no és un mer insecte incapaç de pensar sinó algú comparable a un mateix que, a partir d'experiències potser diferents, i/o un origen familiar o cultural potser diferent, i/o un raonament diferent, ha arribat a conclusions diferents. Refutar els arguments de l'altre pot no ser senzill, perquè els arguments de l'altre poden no ser barroers ni trivials. L'altre pot ser algú intel·lectualment tan preparat com un mateix, o potser més – cosa que no implica que tingui raó. Quan un orador posa en pràctica el punt (d) del discurs ha de ser conscient que l'altre l'està examinant: si no coneix per quins motius l'altre pensa diferent, difícilment el convencerà de res.


TRES. Caius Xulus

El segle II d.C., a l'Imperi Romà el cristianisme estava en expansió, bé que encara no era ni de bon tros una religió majoritària a l'Imperi. Caius Xulus era un intel·lectual llatí d'aquella època, estoic declarat – bé que ningú ho diria, per la riquesa de la seva vestimenta – i amb influències neoplatòniques. Era un cultivador de la cultura clàssica, refinat i tolerant. Se sabia de fa temps que era molt crític amb els cristians. I se sabia de fa temps que tenia cristians entre els seus amics, als quals convidava de tant en tant als sopars que organitzava a la seva mansió. Podem imaginar una conversa refinada al voltant de plàteres de riques menges, amb els comensals ajaguts còmodament al triclinium – una escena gairebé obligada a les pel·lis de romans. I sabem que no va aconseguir l'apostasia de cap dels cristians que convidava.

Atès el refinament intel·lectual de Caius Xulus, aquest poc èxit s'ha interpretat sempre com una prova de l'estretor de mires d'aquells primers cristians, gent fanàtica com és ben sabut, tancada i obtusa. Els arguments exactes de Caius Xulus no es coneixien, perquè no tenim la transcripció de les converses que tenia amb els seus amics cristians. Sabem que se'ls mirava amb tristor i amb certa condescendència – reflex d'un sentiment instintiu de superioritat envers aquella pobra gent tan poc donada a la reflexió. Els darrers anys ja estava massa cansat de mirar de convèncer aquells caps quadrats, i va optar per resumir els seus arguments en un llibre-manifest, titulat Contra Christianos, que va circular per Roma i altres ciutats d'Itàlia, la Bètica i la Narbonense, i que sabem que va tenir un ressò important. Llibre perdut, com tantes obres de l'antiguitat clàssica.

O això pensava tothom. En unes excavacions recents a la vil·la Praedonia, propietat d'un nebot de l'emperador Antoní Pius, es va trobar una biblioteca amb rotlles curosament ordenats. Exemplars de la Il·líada, l'Odissea, les Metamorfosis d'Ovidi, obres d'Eurípides, Plaute... res de sorprenent. Però va aparèixer un exemplar de l'obra de Caius Xulus: Contra Christianos. Que els crítics van llegir àvidament, no cal dir-ho. Després de tants anys van poder accedir als arguments contra els cristians d'aquell intel·lectual culte i refinat. Que eren, bàsicament, els arguments que tenia qualsevol ciutadà romà amb un mínim de sentit comú. Caius Xulus no podia entendre com podien adorar un ruc crucificat (un ruc, textualment), primer perquè ningú no adora un ruc, i després perquè un crucificat havia de ser per força algú malvat, pervers i contrari a l'ordre romà. Caius Xulus no podia entendre com els cristians podien submergir els seus propis fills en l'aigua fins a ofegar-los, en una cerimònia anomenada baptisme tan ridícula que no mereix altre comentari. Caius Xulus no entenia com els cristians podien reunir-se per sopar junts, en un sopar en el qual es menjava carn humana i es bevia sang humana. No podia entendre, en una paraula, tot allò que no podia entendre cap ciutadà romà de bé.

Graffiti romà, on es representa un ruc crucificat, en una sàtira del cristianisme.

Caius Xulus repetia allò que pensaven els ciutadans romans no cristians; res més. Amb aquests arguments podia fer riota dels cristians en un sopar amb els amics, en una taverna o a l'Àgora. Però un cristià en devia tenir prou amb unes poques frases dites per Caius Xulus per adonar-se que aquell intel·lectual tan profund potser recitava Plató com un gran rapsoda, però que de cristians o de Cristianisme no en tenia ni idea. Només en sabia els tòpics i les enraonies que circulaven pel carrer i que ningú no es preocupava de contrastar. Xulus podia gaudir de molt de prestigi entre els seus; però era impossible que convencés ningú que pensés diferent, per la senzilla raó que no sabia per quina raó l'altre pensava diferent. Suspenia l'examen de Ciceró a la prova (d), i per tant encara més a la prova (e). No ens consta que tingués el sentit de l'autocrítica prou desenvolupat per adonar-se'n, però.

La història de Caius Xulus és, com deveu haver suposat, un conte improvisat sobre la marxa. Una paràbola per il·lustrar el problema d'intentar convèncer algú a qui mai no s'ha intentat comprendre. Però els arguments de Caius Xulus són ben reals: són les enraonies i falòrnies que corrien sobre els cristians a moltes ciutats de l'Imperi. Molta gent a l'Imperi creia, per exemple, que els cristians adoraven un ruc crucificat, que bevien sang humana i menjaven carn humana, i que ofegaven els seus propis fills en una piscina d'aigua. Basar els arguments només en enraonies és un vici estès entre molts intel·lectuals, potser de manera inevitable atesa l'afecció d'alguns mitjans a difamar tothom qui identifica amb l'altre bàndol.
 

TRES. La limitació del discurs

Si convèncer l'altre bàndol és la part més difícil d'un discurs, l'alternativa a aquest problema és no intentar-ho. Limitar-se a enfortir les conviccions pròpies en aquells que ja formen part del bàndol propi. Dit d'una altra manera, eliminar del discurs els passos (d) i (e).

Potser no és estrany que alguns dels grans discursos del món modern es basen precisament en això. No són discursos de la raó, sinó de l'emoció. Busquen exaltar la multitud, no pas convèncer ningú. Els discursos de Hitler, llevat dels primers que va pronunciar, són tempestes de passió dirigides al seu propi públic: un públic que ja combregava amb ell abans de sentir el discurs concret, i que no anava allà a la recerca de raons sinó d'emoció. En realitat després d'haver sentit un discurs de Hitler – en un reportatge o en una pel·lícula com ara El Triomf de la Voluntat – de vegades és difícil explicar exactament què ha dit. Els discursos de Winston Churchill en plena guerra tampoc no buscaven raonaments, com per altra banda calia esperar ateses les circumstàncies. El cèlebre discurs de Luther King davant l'esplanada presidencial a Washington – I had a dream, tonight...! –, discurs magistral, vibrant, un autèntic clàssic contemporani, no pretenia convèncer de res els contraris als drets de la població afroamericana, sinó enfortir els ànims i la determinació dels afroamericans en la conquesta dels seus drets.

Luther King, agitador social pels drets de la minoria negra als EEUU, i gran orador.

Posar aquest darrer exemple no ha estat casual: Luther King és algú amb qui tot lector d'El Criteri es pot identificar, no pas algú tan aliè a la nostra sensibilitat com ara Hitler, posem per cas. Renunciar a convèncer l'altre no és tan inusual, al capdavall. De fet, potser no és tan greu. I no desqualifica l'orador. Els arguments de l'altre poden ser diversos i complexos, i tractar-los com cal pot demanar dues hores de discurs, ben bé – i qui aguanta, avui, ni tan sols una hora de discurs? És crucial, però, que l'orador recordi que exalta el bàndol propi, no convenç l'altre. I que no perdi mai de vista que si el vol convèncer, tard o d'hora haurà d'argumentar, si més no per fer-se seus aquells individus que són a l'altre bàndol degut a motius racionals, i de vegades molt sòlids.


QUATRE. Vèncer

Unamuno no és sant de la meva devoció; per un científic en actiu no ho pot ser algú que orgullosament proclamava Que inventen ellos!, com a mostra del seu menyspreu pel coneixement científic en tant que forma de coneixement. Però cal fer-li justícia en aquest punt del nostre Batiscaf.

Qui més qui menys ha sentit parlar de la famosa escena al rectorat de la Universitat de Salamanca, d'on era rector el 1936. La guerra civil començava, i al començament Unamuno havia donat suport al bàndol franquista. Però les tropes nacionals havien exercit una violència rabiosa a les zones que havien ocupat, i per molt que bona part del claustre de professors fossin partidaris del bàndol nacional, no podien tancar els ulls davant la barbàrie quotidiana exercida pels escamots d'execució o pels grups falangistes. En un discurs desesperat davant les autoritats de l'exèrcit nacional, caps falangistes i una bona tropa exaltada per la victòria imminent, es va atrevir a recordar els morts, les víctimes innocents, els milers d'empresonats. El parlament de Millán Astray, fundador de la Legió, es va encendre:

¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminar, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí! 

Una manera de parlar que el vell professor no va poder suportar. Va respondre amb un parlament apassionat on, davant l'estètica de la mort – de la qual n'era un exemple cabal el general Millán Astray, mutilat diverses vegades en batalla i gairebé invàlid en aquell moment – oposava l'ànsia de viure. Comparava Millán Astray amb un altre cèlebre mutilat, Cervantes, i comparava l'ànsia positiva de viure d'un amb l'obsessió de l'altre per sembrar de mort tot el territori espanyol, amb la frase el general Millán Astray desea crear una España nueva, creación negativa sin duda, a su imagen y semejanza. Y por ello desearía una España mutilada... que va desencadenar entre els falangistes una tempesta de crits i imprecacions. La fi del seu discurs apassionat ha passat a la història:
 
Venceréis, pero no convenceréis. Vencereis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: ¡razón y derecho en la lucha!

El discurs va deixar estupefactes els caps d'aquella tropa, acostumats només a les lloances, els hosannas i una barreja d'admiració i obediència incondicionals; en absolut preparats per escoltar cap mena de crítica a llurs bestialitats. Després de la primera reacció de sorpresa vingué la ràbia contra aquell vell professor, probablement l'intel·lectual més respectat de tot Espanya – tant d'un bàndol com de l'altre. Unamuno va poder sortir viu d'aquella escena, perquè l'esposa de Franco, Carmen Polo, en el que fou un dels pocs actes humanament valuosos de la seva vida, va escortar personalment el vell professor fins a casa seva, envoltada de la seva guàrdia personal. Unamuno hi va quedar reclòs per ordre governamental: bé que constava oficialment com un intel·lectual del règim, de fet era presoner. No va durar gaire: enfonsat anímicament, va morir la nit de cap d'any de 1936, pocs mesos després de l'escena que hem descrit.

Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca l'any de l'"Alzamiento",
partidari del bàndol nacional de primer, adversari després.

Potser sense ser-ne conscient, Unamuno havia posat sobre la taula la característica més important de la cultura dialèctica a Espanya: la renúncia explícita a convèncer l'altre bàndol. Quan el franquisme ocupava Catalunya, el 1939, alguns falangistes il·lustrats – Dionisio Ridruejo seria el cas més representatiu – s'horroritzaven pel tracte que els escamots falangistes donaven a la població autòctona. Amb el temps Ridruejo va esdevenir una figura senyera de l'oposició democràtica al franquisme, però l'any 1939 era un falangista convençut que volia guanyar-se la població amb arguments, i que es va trobar amb el fet inesperat (per ell) que al bàndol vencedor l'interès per convèncer era senzillament nul. Davant la denúncia d'Unamuno – venceréis, pero no convenceréis – queda la resposta que a parer meu defineix el pensament espanyol més genuí: per quina raó hauria d'esforçar-me a convèncer algú a qui puc, senzillament, suprimir? Quan aquesta possibilitat existeix, l'esforç de convèncer l'altre amb arguments sembla superflu. Fou Espartero qui va dir primer que per governar bé Espanya calia bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys; frase que fa feredat però amb la qual diversos polítics espanyols han manifestat el seu acord – Azaña, per exemple, o més recentment el propi Gregorio Peces Barba –, i que recentment ha estat reivindicada a Telemadrid per un professor d'economia de la capital, Juan Velarde, guardonat amb el premi Príncipe de Asturias per cert. És una frase que reflecteix tota una actitud vital: convèncer l'altre pot ser molt més difícil que no pas fer-lo desaparèixer, i ja se sap que davant la disjuntiva el camí més fàcil és també el més temptador.


CINC. Tradicions que pesen

Les tradicions no desapareixen fàcilment, sobretot si es fonamenten en plaers humans. Beure és una tradició que duta a l'extrem pot ser destructiva, però puix que es basa en un plaer real – el de beure un bon conyac, posem per cas – no és probable que desaparegui com a resultat d'una evolució de la cultura. Rousseau afirmava explícitament que fer el bé és el plaer més natural i immediat en un ésser humà; però dècades més tard, a La genealogia de la moral, Nietzsche mantenia que el plaer més natural i immediat en un ésser humà és, precisament, fer mal, causar dolor a un altre ésser humà. Probablement tots dos tenen raó; la necessitat de fer bé a l'altre, i la necessitat de fer mal a l'altre (i el plaer que se'n desprèn en ambdós casos, un plaer diferent i contrastat però en definitiva plaer en tots dos casos), poden coexistir en els éssers humans a condició que se sàpiguen gestionar. Per exemple, traçant a terra una línia que separi explícitament el bàndol propi i el bàndol contrari, i fent d'un dels bàndols el receptor exclusiu de l'impuls benefactor – i de l'altre bàndol, el receptor de l'impuls malfactor, és clar. Convèncer els que són a l'altre banda de la línia de guix que canviin de bàndol no només suposa un esforç, sinó que a més pot privar del plaer de causar-los dolor.

Per un país frustrat com és Espanya, vèncer algú ha esdevingut imperatiu, i l'existència d'uns vençuts als quals causar dolor és per força gent una necessitat tan gran com respirar. No crec que calgui buscar més enllà per entendre la negativa a exhumar els cossos dels republicans executats en massa arreu del país durant la guerra civil: les autoritats del PP, hereves en molts casos del franquisme, saben prou bé el dolor que causen en els hereus dels republicans vençuts que demanen que la memòria i l'honor dels seus siguin restaurats, i el dolor causat és per ells un senyal del poder que tenen. George Orwell, a 1984, ens recordava explìcitament – en un diàleg terrible entre Winston i O'Brien – que l'indicador més clar del poder és la capacitat de causar dolor. I per tenir algú a qui causar dolor, és necessari que hi hagi un bàndol contrari. Algú a qui vèncer. En cap cas algú a qui convèncer: recordem la dificultat dels punts (d) i (e) de l'esquema de Ciceró.



Richard Burton, en el paper d'O'Brien al film 1984, basat en la novel·la de George Orwell.
'L'indicador principal del poder és la capacitat de causar dolor'.

L'onada secessionista actual a Catalunya desperta, a la banda d'Espanya, una resistència comprensible. Però alhora, per la banda d'Espanya l'interès per convèncer de la bondat de seguir formant part de l'estat espanyol és escàs. La tradició espanyola no ha estat mai convèncer. Convèncer elimina el plaer de vèncer l'altre físicament – no pas intel·lectualment – i causar-li tot el dolor possible. El discurs imperant, a una banda i l'altra, és del tipus (a), (b), (c), (f). Manquen els punts (d) i (e). Cap dels dos bàndols no espera convèncer l'altre. Però mentre un dels dos està impacient per tornar a bombardejar – ja han passat més de cinquanta anys dels darrers bombardeigs, ben mirat –, l'altre busca un canvi en la situació que suposi una sortida del cercle infernal d'haver de patir un bombardeig cada cinquanta anys. És una diferència de detall, si voleu, però que se'm fa força difícil obviar.


Pere Rovira

Share this: