Tothom és Charlie, ves...

Charlie Hebdo, el setmanari satíric francès, objecte recent d'un atemptat islamista radical, torna a sortir. Els dibuixants proclamen que no tenen por. Han rebut un recolzament massiu de mitjans de comunicació, de la població francesa i d'arreu d'Europa. De sobte, tothom és Charlie. Fins i tot ho deu sentir el protagonista de l'anècdota que dóna peu a la reflexió d'aquest editorial.

Era un italià rabassut i simpàtic, amb qui havíem compartit conversa – juntament amb una bona colla – en un pub prou conegut de Solsona. Enmig de la conversa, una sortida seva particularment sorprenent va fer riure tota la parròquia. No em vaig poder estar de deixar-li anar, enmig d'una rialla, la coneguda frase: la mare que et va parir...! A la sortida, quan ja tothom s'acomiadava, se'm va abraonar. El seu català era suficient per seguir de manera que tothom entengués els seus crits. Què coi has dit, de la meva mamma? La meva mamma està perfectament, burro! No n'has de fer res, de la meva mamma! Tu no li faltes el respecte, a la meva mamma...! No vaig reaccionar, de tan atònit com estava. No va arribar a passar res perquè altra gent es va interposar. L'italià va pujar al seu cotxe i va marxar rabent amb un company. No n'he tornat a saber res més.

Sempre recordo aquesta anècdota quan en algun lloc es planteja quin és el límit de la llibertat d'expressió. És un exemple simple i immediat d'un fet que (temo) serà habitual ben aviat: la pretensió que algú pot decidir de manera unilateral què pot dir un altre, què pot dibuixar un altre, què pot cantar un altre, com ha de vestir un altre, adduint que se sent ofès – sovint, declarat també de manera unilateral. El catàleg de situacions suposadament ofensives pot ser extremadament extens. Una amiga que ha treballat com a recepcionista en centres d'atenció primària m'explicava que una de les situacions més habituals que es trobava és que un pacient musulmà exigia de males maneres no només ser atès per un metge (i no pas una metgessa), sinó també ser rebut per un recepcionista (i no pas una recepcionista), perquè l'ofenia ser rebut i/o atès per una dona. Recentment el jutge de l'audiència de Barcelona Antonio Morales s'ha sentit ofès que algú – Joan Laporta – declarés en català en un dels seus judicis, i encara l'ha ofès més que Joan Laporta s'entestés a voler exercir un dret tan elemental com aquest. El català és oficial a Catalunya, teòricament, però per aquest jutge això no hi fa res: l'ofèn, i prou.





Un detall recurrent en aquestes anècdotes és que l'ofès assumeix el seu dret a la unilateralitat: el dret d'imposar a l'altre una forma de comportament en funció d'allò que per ell resulta ofensiu. Qui sap si pensarà que assumir aquest dret pot resultar ofensiu per l'altre. Em pregunto si el musulmà que deia allò a la meva amiga va pensar en algun moment que dir-li no vull que em rebis tu, perquè ets una dona – no amb aquestes paraules, però certament amb aquest sentit – era ofensiu. Em pregunto si el jutge Morales pensarà en algun moment que per als catalans és ofensiu que doni per fet que el dret de parlar català ha de passar darrere de la seva fòbia personal envers aquesta llengua. L'ofès és sempre l'ofès: ell no ofèn mai.    
   
Queda un clau per reblar. L'italià simpàtic i rabassut que ha donat peu a aquest text potser no sabia que aquesta frase – la mare que et va parir...! – és pronunciada en colles d'amics, en converses desenfadades, molt rarament amb intenció d'ofendre ningú. Ell adduïa sentir-se ofès, però no puc saber si era cert. La meva amiga no podia saber si el musulmà se sentia ofès de debò de ser atès per una dona, o només ho adduïa. No puc saber si el jutge Morales se sent realment ofès sentint parlar català, o si senzillament veu el fet de prohibir parlar-lo com una de les diverses maneres que té d'exercir el seu poder i la seva voluntat. Sentir-se ofès pot ser una excusa – sovint inverificable – per imposar-se. O per impedir l'exercici de drets que han estat aconseguits després de segles de lluita. Per exemple, el dret de fer humor amb tot: un tema tan important que fou el nucli d'una de les novel·les de més èxit de les darreres dècades – El nom de la Rosa, d'Umberto Eco.

Ara, això sí: tothom és Charlie.

Potser el jutge Morales també s'ho creu; potser ell i tants com ell van anar a la manifestació de París. De la mateixa manera que hi eren tants caps d'estat que als seus països respectius no s'estan d'empresonar aquells que s'expressen una mica massa. També hi va anar Mariano Rajoy, poc abans que el seu govern imposés a Espanya l'anomenada llei mordassa. Ben mirat, és ofensiu.


*** 

Com veureu en aquest CriTeri, la llista de seccions no queda mai quieta. Us convidem a donar un cop d'ull a la darrera incorporació a la família. Alchimia Populi. I fem bullir l'olla entre tots, que l'ebullició és un procés (al)químic, ben mirat...!

Share this: