Adolf Hitler (I)

A la nostra Cort d'Apel·lació hem tingut Albert Speer, personatge important (i extremadament interessant) del règim nazi. Hem tingut també Rudolf Hess, personatge patètic. Personatges com Ribbentropp, Darré, Frank, són massa anodins. Potser calia deixar de marejar la perdiu, i portar Hitler d'una vegada. Perquè Hitler és, agradi o no, el personatge central del segle XX.


U. Una mena de justificació

Adolf Hitler defineix el segle XX. I com a indicador proposo el nombre de llibres que n'estudien el caràcter, la política, la psicologia, els reculls de memòries, i un llarg etcètera; i comparem-ho amb els dedicats a Winston Churchill, el kàiser Guillem II d'Alemanya, Stalin, Mao, Pétain, Nicolau II, Mussolini... No hi ha color. Hi ha hagut personatges molt superiors a Hitler pel que fa al maquavelisme de la seva política (Stalin), que han tingut una influència ideològica més profunda, si més no en bona part del segle XX (Lenin), altres que han marcat el destí del seu país durant bona part del segle (Theodore Roosevelt). Franco ha merescut una bona dosi de bibliografia, memorials, on obres cabdals (la biografia de Paul Preston, per exemple) conviuen amb panegírics insostenibles. I també Mussolini té bibliografia abundant a Itàlia, és clar. Però es tracta de dos personatges que sobretot interessen als països d'origen (Espanya, Itàlia), i als estudiosos interessats en la història d'aquests països. Tampoc no ens ha d'estranyar. Ben mirat, Franco va governar Espanya durant 40 anys ben bons, i durant aquests anys la seva influència i/o actuació a la política europea o internacional fou irrellevant, si deixem de banda el seu pacte amb Eisenhower, fruit d'un oportunisme històric més que no pas d'una coherència ideològica. Per tant no és estrany que NO formi part de la història d'Europa (o d'una manera molt secundària). Si de cas, l'únic país llevat d'Espanya que podria estar seriosament interessat en la biografia d'aquest personatge seria el Marroc.

Hitler és diferent. La seva vida, les seves obsessions, els seus plans, la seva acció de govern, van afectar la vida de tot Europa, i es pot afirmar que el mapa actual d'Europa és el resultat de la seva acció de govern, guerra inclosa. Altres personatges l'han superat intel·lectualment, moralment, o en el sentit que vulgueu. Però pel que fa a influència posterior, cap. Per altra banda, si recordem que el govern de Hitler només va durar uns dotze anys (sis de pau i sis de guerra), caldrà convenir que aquest subjecte, i tot el que va organitzar al seu voltant, fou un veritable huracà. I una bona part de la bibliografia actual sobre el personatge es centra no pas en la descripció detallada de la seva actuació (com seria el cas de la biografia de Ian Kershaw), sinó en l'anàlisi de com va ser possible un remolí d'aquesta magnitud, que literalment va estar a punt d'endur-se'n tot Europa al carall.

Hitler no ve a la nostra Cort d'Apel·lació com a personatge a ‘recuperar', perquè crec sincerament que d'ell n'hi ha ben poc, de recuperable. Hi ve com a personatge discutit i discutible en un seguit d'aspectes psicològics, polítics, ideològics. Aprofundir en aquests aspectes ens pot ajudar a entendre el personatge com a ésser humà. Que ho era, malgrat tot; bé que no ens podem estar de dir que fou nefast per bona part de l'espècie humana.


DOS. Tot seleccionant els temes

Aquesta Cort (que dividirem en diverses parts) no pot ser una biografia del personatge: no acabaríem mai. Ens centrarem en alguns temes que poden ajudar a penetrar dins el seu cervell, que expliquen bona part de la seva biografia i de la seva actuació, tant pública com privada.

Tema primer. La influència de la seva infantesa. Se sol dir que l'entorn infantil marca per sempre un ésser humà en la seva fase adulta. Crec que no es pot generalitzar tant; però en el cas de Hitler sens dubte la seva infantesa (res d'especialment tràgic, diguem-ho per endavant) va tenir una influència cabdal en la seva vida posterior. Hitler fou un nen consentit; quelcom que tractarem en aquesta primera Cort dedicada al personatge.

Tema segon. L'origen dels odis de Hitler. Hitler ho odiava tot, o gairebé... Per quina raó? La seva etapa de joventut pot ser clau per entendre'l. Entendre'l, atenció, no és el mateix que donar-li la raó – crec sincerament que no tenia raó en gairebé res.

Tema tercer. Hitler i el sexe. Que es tractava d'un subjecte que tenia problemes molt seriosos en aquest apartat, no en tenim cap subte. De quina mena, però? Alguns autors han insistit en la seva homosexualitat, però no hi ha cap evidència seriosa a favor d'aquesta tesi. Els problemes semblen d'una altra mena, dignes de ser tractats en una Cort específica.

Tema quart. Hitler com a orador. Aquest subjecte encenia auditoris de milers de persones; i en canvi molts autors el descriuen com un orador patètic. En aquesta contradicció hi ha alguna cosa que no funciona. Tenint en compte que fou la seva oratòria allò que el va dur al cim de la política alemanya – i d'allà a l'hecatombe final, com tots sabem –, val la pena que hi dediquem una Cort.

Tema cinquè. La guerra. Hitler és considerat generalment el responsable de la Segona Guerra Mundial. Però l'anàlisi freda dels fets diu que no fou tan senzill. Aprofundir en aquesta qüestió pot dur a troballes inesperades, i aviso que la Cort que dedicarem a aquest tema sorprendrà més d'un lector.

Tema sisè. L'antisemitisme. La persecució dels jueus és un dels temes centrals de la història del III Reich, i a parer de molts, el fet més greu d'aquell règim polític. Però Hitler no va inventar l'antisemitisme: aquest és un fenomen molt més antic, i estava molt arrelat en la consciència de bona part d'Europa. Sense això, l'Holocaust no hauria estat possible.

Tema setè. Hitler com a estratega militar. Sobre aquest tema s'ha dit si fa no fa el mateix que sobre Hitler com a orador. Un subjecte que no en tenia ni punyetera idea, o bé un geni de grans idees? A parer meu, tots dos punts de vista són encertats. Cal recordar que Hitler tenia sobre els seus generals una voluntat absoluta, i decidia bona part dels detalls de les campanyes militars. Tenint en compte la importància que va tenir la voluntat – o el caprici – de Hitler en el desenvolupament de la guerra, aquest no és un tema irrellevant. Mereixedor d'una Cort.

Tema vuitè. Alemanya. El seu país – o el país que ell sentia com a seu, puix que tècnicament era austríac – fou una obsessió per Hitler. Tenia al cap un país ideal, certament, i en aquest aspecte no és diferent de la majoria dels polítics de qualsevol país. El país ideal és sempre en part irreal; i en aquest aspecte tampoc Hitler no és diferent d'altres polítics d'altres països. La diferència essencial és que la consecució d'aquest país ideal per Hitler es trobava més enllà de qualsevol regateig referent al preu: el preu que calgués pagar per fer coincidir l'Alemanya real amb l'Alemanya ideal que ell volia era absolutament irrellevant per ell.

Norman Mailer va dir que Adolf Hitler fou l'home més misteriós del segle XX. És un diagnòstic força encertat. I que any rere any segueixin apareixent llibres sobre el personatge ens diu que no es tracta d'un tema tancat. La nostra Cort d'Apel·lació no pot fer aportacions revolucionàries; pot, senzillament, ordenar fets ja sabuts de manera que ens permetin entrar als racons més amagats del personatge. Entendre'l en part, i rebutjar-lo amb bases més sòlides del que és habitual, quan calgui.

Part I
La gènesi d'un nen consentit

Alois Hitler, pare d'Adolf Hitler, en uniforme oficial de funcionari d'aduanes. El bigoti ben desenvolupat, amb patilles molt exagerades, era típic de l'Imperi Austro-Hongarès d'aquell temps, per imitació de les patilles de l'emperador Francesc-Josep I.

TRES. L'origen familiar

El pare d'Adolf Hitler es deia Alois, i era fill il·legítim d'una dona anomenada Marie-Anne Shicklgruber. Al registre de naixement (1837) no hi consta el nom del pare. Aquest fet serà crucial més endavant, perquè donarà peu a rumors sobre possibles arrels jueves d'Adolf Hitler, com veurem en una Cort futura. Però no avancem esdeveniments. Alois va dur el cognom matern. Malgrat que el 1842 Marie-Anne s'havia casat amb Johann Georg Hiedler, que havia acceptat Alois com a fillastre, Alois es va estimar més dur el cognom matern – Shicklgruber –, i de fet es va dir Alois Schiklgruber fins als 39 anys. Però el 1876 va declarar davant de notari que el marit de la seva mare, Johann Georg Hiedler, amb qui Marie-Anne s'havia casat després del seu naixement, era de fet el seu pare. Avui hi ha cert consens a dir que això era probablement fals; la raó era segurament augmentar les probabilitats de rebre alguna herència del seu padrastre o de la família del padrastre. El fet és que es va rebatejar com a Alois Hitler, i aquesta vegada amb la grafia que va quedar com a definitiva, puix que aquell cognom s'escrivia de maneres diverses: Hiedler, Hüttler, Huettler. Adolf Hitler comentava amb ironia que aquesta era una de les poques coses que podia agrair al seu pare, puix que hauria estat ben ridícul que milers d'alemanys cridessin Heil Schicklgruber!, o que les joventuts hitlerianes s'haguessin de dir joventuts schiklgruberianes. Posats a esmentar detalls, diguem que (entre altres hipòtesis) s'ha proposat que l'origen del cognom és el mot eslau Hidlar: si aquesta hipòtesi fos certa, atesa la fòbia de Hitler pels pobles eslaus, seria ben irònic.















Klara Hitler (nascuda Klara Pölzl). Una de les poquíssimes (dues o tres) fotografies que ens n'han quedat, i l'única on se li veu la mirada penetrant que Hitler va heretar de la seva mare. Aquesta fotografia ha estat diversament manipulada amb mitjans informàtics, i per Internet en circulen diferents versions.


La família Hiedler (des d'ara, Hitler) vivia a l'aleshores Imperi Austro-Hongarès (sota el kàiser Francesc-Josep I), en una zona propera a la frontera amb l'aleshores Imperi Alemany del kàiser Guillem I – i després, del seu fill, Guillem II. La vida d'Alois fou força erràtica. No tenia una professió definida, i al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis, incloent-hi un intent d'establir-se com a agricultor. L'apicultura era una activitat que l'atreia intensament. Finalment es va estabilitzar com a funcionari de l'estat, més concretament com a inspector de duanes. Els pocs retrats que ens n'han quedat suggereixen un individu forçut i més aviat brutal. Es va casar per tercera vegada, ja bastant gran, amb una noia molt més jove que ell, Klara Pölzl. Alois aportava a aquest matrimoni una certa estabilitat econòmica per a Klara, però també dos fills que ja havia tingut de la seva segona esposa. Un fet important és que Alois i Klara eren parents força propers, fins al punt que van haver de demanar una dispensa eclesiàstica per poder-se casar. Que hi hagués parentiu no ens ha d'estranyar en una parella que viuen en una zona rural, força isolada, on la probabilitat de consanguinitat era elevada; fins a quin punt arribava el parentiu, però, s'ha discutit. De fet s'ha arribat a dir que Klara era filla natural d'Alois: és una hipòtesi emesa per Norman Mailer, sembla que exagerada. Sens dubte, Klara era neboda d'Alois. I els pares d'un i altre també havien estat emparentats. L'alt grau de consanguinitat podria explicar la debilitat de la descendència, puix que la parella va tenir sis fills (Gustav, Ida, Otto, Adolf, Edmund i Paula), només dos dels quals van superar la infantesa. Els tres primers van morir ben menuts, abans dels tres anys. Adolf fou, per tant, el primer dels fills de Klara que va sobreviure, i no és estrany que la dona desenvolupés cap a aquest fill un instint protector molt exagerat. Els dos fills que va tenir després, Edmund i Paula, també van ser objecte d'una atenció materna intensa. Malgrat això, encara el cinquè dels seus fills – Edmund – va morir de diftèria de petit, el 1900, quan Adolf tenia onze anys acabats de fer.

















Adolf Hitler, bebè. Sense data; però Hitler no devia tenir més d'un any a tot estirar.


La mort d'Edmund fou un punt crucial de la vida d'Adolf, perquè sembla que fou aleshores quan el seu caràcter va canviar radicalment. Si abans havia estat un noi més aviat eixerit i extrovertit, i un estudiant aplicat, des d'ara serà un adolescent conflictiu, en baralla permanent amb el seu pare i amb els seus professors. Sembla que fou també aleshores que va passar a ser un minyó mandrós. Aquesta serà una característica essencial per al seu futur, com es veurà. És possible que el desenvolupament d'un caràcter mandrós fos resultat d'un augment en la relació hiperprotectora que la seva mare tenia amb ell i amb la seva germana, com a resultat de la mort d'Edmund.


QUATRE. La figura del pare

El rebuig envers la figura del pare explica part dels deliris i obsessions de l'Adolf adolescent. En molts aspectes, Adolf s'esforça a fer en tot exactament el contrari que el seu pare, a pensar el contrari, a desitjar el contrari.

El conflicte amb el seu pare era inevitable; Adolf estava molt estretament unit a la seva mare, Klara, que malgrat ser una dona submisa i del tot obedient al seu marit, patia maltractaments físics amb regularitat. Sembla força clar que Alois també exercia la violència física contra els seus fills, i atès que Adolf era l'únic fill masculí, era contra ell que s'exercia bona part de la violència familiar. Es fa difícil de dir fins a quin punt Alois era més violent d'allò que era normal en aquella època. En aquest punt el paral·lelisme amb la figura del general Franco és sorprenent: el pare de Franco era també violent i sembla que força brutal, i el petit Francisco va desenvolupar una devoció molt forta envers la seva mare, dona particularment religiosa i devota que suportava estoicament les banyes que el seu marit – francmaçó, per cert – li posava, fins al punt d'abandonar la llar familiar i anar-se'n amb una amant.

També devia ser punyent el contrast en l'aspecte físic. Alois era un home fort i corpulent, mentre que Adolf era de constitució més aviat esquifida i mai no va tenir un físic gaire agraciat. En aquest punt és gairebé obligat el record de la Carta al Pare, on Franz Kafka recorda (retreu?) al seu pare com se sentia de menut, impotent, inferior en una paraula, davant seu.


Una de les darreres fotografies d'Alois Hitler, pare d'Adolf Hitler. L'expressió dels ulls suggereix certa brutalitat; no se'ns fa difícil d'imaginar que maltractava la seva dona i el seu fill masculí únic (Adolf).

Adolf va tenir ja des de petit afeccions artístiques, i volia cursar els estudis clàssics, que algun dia el podrien dur a l'escola superior d'art a Viena – el cursus honorum previsible en el seu cas. Alois no era precisament home donat a subtileses artístiques, i el 1900 va inscriure Adolf en una escola tècnica superior, la Realschule de Linz. Segons Hitler mateix va explicar a Mein Kampf, es va estar tot un any a l'escola tècnica de Linz sense estudiar gens; esperava que el seu fracàs com a estudiant tècnic fes que el seu pare canviés d'opinió, però Alois era clarament un home de decisions fermes. El conflicte amb els seus professors probablement no fou sinó el conflicte esperable en un noi obligat a estudiar allò que no vol, i potser no cal buscar-hi res més. Malgrat tot, Adolf es va estar tres anys ben bons a l'escola tècnica de Linz. Va aprovar algunes assignatures, en va suspendre d'altres, i en conjunt no semblava pas un noi brillant.

Alois Hitler, el pare d'Adolf, va morir inesperadament el 1903. Lliure de l'opressió paterna, Adolf va veure l'oportunitat de fugir de l'escola tècnica de Linz, on literalment s'ofegava. Va intensificar els seus conflictes amb els professors, i el 1904 va aconseguir el que era probablement el seu objectiu: en fou expulsat. La versió d'Ian Kershaw és que a la Realschule van accedir a aprovar-lo d'algunes assignatures que li faltaven, a condició que l'any següent marxés de l'escola.

En aquell moment Adolf tenia catorze anys, el moment que la infantesa es pot donar per acabada. Hora de fer balanç? Alguns autors han buscat detingudament en annècdotes de la seva infantesa algun indici, algun detall del führer que vindrà. Debades: cap senyal que hagués estat un nen particularment violent – quin nen de deu anys no es baralla de tant en tant amb un company? –, cap rastre que tingués tendències sàdiques, cruels o d'un autoritarisme exagerat. Els detalls rellevants que faran d'aquest adolescent el futur führer s'han de buscar per una altra banda. Però ni tan sols d'això no en podem estar segurs, perquè el mateix Hitler es va esforçar a fer desaparèixer traces del seu passat, records incòmodes, d'una manera que retratava un aspecte important de la seva personalitat: era una persona descontenta d'ella mateixa, algú que hauria volgut ser diferent, que tot hagués anat de manera diferent. Curiosíssima, novament, la semblança amb Franco: ell també es va entestar al llarg de la seva vida a explicar les seves arrels d'una manera força diferent de com van ser realment, a refer ça i llà la pròpia biografia de manera que quedés més acceptable. Si no davant dels altres, almenys davant d'ell mateix.










Una de les poques fotografies que tenim de Hitler en la seva infantesa/preadolescència. De fet aquesta versió és un retoc d'una fotografia de conjunt del seu grup de l'escola, on curiosament va compartir classe amb el gran filòsof Ludwig Witggenstein, jueu. Atenció a la seva cara d'enfadat, que ja contrasta amb els rostres molt més relaxats dels altres nens de la classe.


Després de la mort del seu pare, a ulls de tothom Adolf sempre en servarà la memòria com la d'un home de bé. La seva veritable opinió se la guardarà; un altre exemple de la complexitat de la seva relació amb la figura paterna. El rebuig de la seva violència i brutalitat potser amb el temps va quedar matisat per una certa admiració per la seva força, determinació i manca de ‘debilitats emocionals', per dir-ho d'alguna manera. De fet, quan anys a venir ell i Himmler establiran clarament què s'espera d'un oficial de les SS – entesa com l'èlit del règim nazi –, demanaran quelcom no massa diferent d'allò que era Alois Hitler.


CINC. Consentit

Als quinze anys, lliure de l'autoritat (tirania?) paterna, Adolf es va trobar que per fi podia centrar els seus esforços en allò que volia – estudis clàssics, que el duguessin a poder fer-se estudiant d'art, segurament a Viena. El setembre de 1904 es va inscriure a la Realschule de Steyr. Steyr quedava lluny de Linz, que era on vivia la família Hitler, i l'adolescent Adolf va haver de viure en una residència, lluny de la llar paterna (ara, materna). Per ell veure's separat de la seva mare, a qui estimava devotament, degué ser molt dolorós, i va desenvolupar un odi profund envers la ciutat de Steyr, odi que encara conservava al cap de molts anys. Cal observar, però, que per ell no era difícil odiar un paisatge, una ciutat, un grup de gent.

Tot anava bé, fins que el 1905, quan anava a començar el seu segon any en aquesta escola, s'esdevingué un fet insòlit que va canviar-ho tot. Adolf havia anat ‘de marxa', la nit, amb alguns companys, i enmig d'una broma una mica bèstia va estripar el seu títol del primer any, i en va utilitzar els trossos com a paper higiènic. L'annècdota va arribar al director de l'escola – sembla que algú li va dur els trossos emmerdats –, que es va enfurir, el va apallissar (cal recordar que els càstigs físics eren habituals a les escoles d'aquella època) i el va escarnir de mala manera. Fou una experiència particularment violenta, humiliant i traumàtica; vista l'evolució a posteriori del personatge, és evident que el va marcar per sempre. Adolf, no cal dir-ho, fou expulsat de l'escola. L'annècdota apareix a la biografia de Hitler de Robert Payne; no és esmentada per Ian Kershaw a la seva. Podria ser apòcrifa; però justament per la seva absurditat i sordidesa, la trobo totalment creïble.

Aquest fou el final de moltes coses. De la seva infantesa/adolescència, per començar. Però també de la seva vida d'estudiant. Mai no va tornar a assistir a classes de cap mena. Cosa que per ell com a ésser humà fou catastròfica, puix que quedava alliberat de tot allò que fes un mínim d'olor de disciplina, de treball metòdic i continuat, de contacte amb amics de la seva edat. Certament que ja era aleshores un adolescent solitari i introvertit, però el trencament total de la seva socialització – funció principal de l'escola, caldria dir – fou fatal.

Un altre fet que fou fatal – paradoxalment –, és que en morir Alois Hitler va deixar la seva família en una posició econòmica força còmoda. Els Hitler (Klara i els seus fills Adolf i Paula, més una filla del matrimoni anterior d'Alois Hitler amb Franziska Matzelberger anomenada Angela; un altre fill del matrimoni anterior d'Alois, anomenat també Alois, s'havia independitzat feia temps) no eren de cap manera una família rica, però es podien qualificar de família acomodada. La comoditat de la posició econòmica féu que per Adolf Hitler no fos urgent buscar-se una feina. Un altre dels diversos fets fatals que el van afectar, és que ni Angela ni Paula Hitler no eren nens o adolescents problemàtics, sinó més aviat tranquils i pacífics (Paula) o alegrois i vitals (Angela). No eren per Klara una font de preocupacions; la dona podia centrar-se en el seu fill masculí únic, Adolf, que esdevingué la seva obsessió principal. En l'atur, havent abandonat tot allò que es pogués assemblar a uns estudis, sense coneixements ni habilitats que en aquell moment li poguessin proporcionar una feina, es dedicava a no fer res de seriós. Klara li va comprar un piano de cua, en veure que Adolf tenia afecció per la música, i sembla que va arribar a prendre algunes lliçons. Dibuixava, escrivia algun poema, anava al teatre o a l'òpera, però no semblava tenir la més mínima intenció de fer res per integrar-se d'alguna manera en la societat on vivia. Per exemple, estudiant alguna cosa que li permetés d'accedir en un futur a una feina remunerada – o buscant alguna feina, directament. Hitler no podia veure en la seva mare altra cosa que una dona a la qual estimava molt, i de qui havia de suportar de tant la lletania de les mares que demanen als seus fills que es llevin d'una vegada, sabent que tant si es lleven com si no tindran plat a taula. Klara cedia sempre; no podia amb el seu fill.


SIS. El testimoni de l'amic

El 1905 Adolf va conèixer a Linz August Kubizek, un estudiant de música amb qui va tenir una amistat juvenil, d'aquelles que marquen una vida sencera. Potser més la de Kubizek que la de Hitler. Kubizek mai no oblidarà Adolf: l'amistat cap a ell era sincera, i no incloïa una admiració cap a Adolf com a líder, ni com a artista, ni com a pensador polític – bé que es deixava dominar per ell en tots aquests aspectes. Kubizek tenia el cap molt lluny de tot això; la música era la seva veritable i gairebé única passió. Sempre pensarà en Adolf com en el seu company de sortides nocturnes – sobretot a l'òpera, puix que compartien una passió per Wagner –, de tensió abans dels exàmens.















August Kubizek en plena joventut; una mica més jove de com apareix en aquesta fotografia és com el degué conèixer Hitler, a Linz.


Un cop acabada la guerra mundial, el 1945, Kubizek fou arrestat pels aliats, com qualsevol que hagués tingut alguna relació amb algun jerarca nazi. Fou interrogat extensament durant setze mesos – no consta que fos sotmès a tractes vexatoris de cap mena –, i casa seva fou regirada amb tota cura, a la recerca de documents comprometedors. Però Kubizek havia amagat molt bé el seu tresor: tota una col·lecció de cartes personals, postals, dibuixos de Hitler, notes pròpies, tot relacionat amb el seu vell amic. Amb tot aquest material, un cop alliberat, va escriure al cap de cinc anys Adolf Hitler, mein Jugendfreund, que es va traduir a l'anglès com a The Young Hitler I knew, i es pot llegir lliurement a Internet en versió anglesa (http://www.faem.com/books). De fet la traducció més correcta hauria estat ‘Adolf Hitler, el meu amic de joventut'. El llibre es va publicar primerament en alemany el 1951 – i es va traduir gairebé immediatament a diverses llengües –, abasta els anys 1904 a 1908, i és un document sobre el període de formació humana del personatge.

Un testimoni únic. Potser – com esmenta Kershaw – amb alguns embelliments deguts a males jugades de la memòria i a l'amistat que Kubizek va sentir per Hitler. També cal tenir en compte que el punt d'arrencada del llibre fou un encàrrec del partit nazi, que volia reunir un llibre de records sobre la joventut del seu líder. Tot i així, el llibre és lectura obligada per qui vulgui aprofundir en la psicologia del personatge. Perquè malgrat l'amistat que els unia, Kubizek és prou objectiu i sincer per deixar Hitler molt mal parat, quan es posa a parlar d'annècdotes del seu amic. En ple règim nazi, el llibre hauria estat senzillament impublicable.

Alguns fets essencials s'han d'esmentar. Kubizek no pot recordar cap exemple significatiu d'antisemitisme en Hitler. Certament que al Linz d'aquella època – segons esmenta el mateix Kubizek – hi havia pocs jueus, però el fet és que en aquell moment no trobem senyals de l'odi furibund contra els jueus que serà en el futur una de les seves obsessions principals.

Ja de ben jove, la personalitat de Hitler era imposant. I va trobar en Kubizek un amic servil i semipassiu, un bon jan que no intentava portar-li la contrària en gairebé res. Hitler era, segons Kubizek, un amic extremadament atent, que es preocupava d'ell – August – amb sinceritat, que endevinava quan no es trobava bé, quan estava deprimit, quan li calia el caliu d'un company. Però això era perfectament compatible amb una personalitat abassegadora, que feia que en algun moment – ho diu ell mateix al seu llibre – tingués la sensació que, més que no pas viure la seva pròpia vida, vivia la d'Adolf Hitler. Del caràcter imperatiu del personatge Kubizek dóna exemples abundants. Una vegada, els dos amics havien quedat per anar a l'òpera, i ell, Kubizek, s'havia endarrerit perquè la seva feina al taller de tapisseria del seu pare (treballava i estudiava alhora) l'havia entretingut més estona que no es pensava. En trobar-se amb Adolf, el seu amic estava força irritat, i Kubizek per la seva banda es va irritar una mica perquè al capdavall ell estava enfeinat, mentre que Hitler estava desvagat tot el sant dia, o gairebé. Fins al punt que Kubizek es va començar a preguntar a què coi es dedicava el seu amic. Treballava? La resposta d'Adolf Hitler fou un contundent és clar que no! Per ell les ‘feines de pa sucat amb oli' eren impensables. L'art era l'única dedicació possible per algú com ell. En aquest punt Kubizek no podia evitar de tenir per ell certa simpatia: ell també tenia ambicions artístiques, però al capdavall seguia treballant (i molt), quelcom que més d'una vegada provocava alguna ganyota de menyspreu en Adolf.

El problema era que mentre que les ambicions artístiques de Kubizek eren clares – la música –, les de Hitler no s'enfocaven a res de concret. L'apassionava la música en general, però no n'estudiava. Pintava i/o dibuixava només de tant en tant, res d'un esforç continuat que acabés donant un resultat palpable. Escrivia poemes ocasionalment. Kubizek donava per fet que Hitler acabaria essent un artista, potser realment un gran artista, però no podia precisar en què exactament: poeta, pintor, músic? Als disset anys això no és gaire bon senyal. És molt probable, a parer meu, que els tres anys passats a la Realschule de Linz, aquella escola tècnica on el seu pare el va inscriure, passessin aleshores factura. Hitler només havia tingut un objectiu dins aquella escola: no fer-hi absolutament res, que l'expulsessin d'una vegada o que el seu pare es convencés que no era allò el que el destí li tenia preparat. Tres anys que havien estat suficients per acostumar-lo a un dolce far niente com a ritme natural. El caràcter mandrós serà una constant en Hitler: és un punt on molts dels testimonis són coincidents, i no només en la seva joventut sinó al llarg de tota la seva vida. I la mandra és un tret de la seva personalitat que farà que a Viena conegui misèria de debò.

El rebuig de la ‘feina' era especialment virulent quan es tractava del funcionariat, per qui Hitler sentia – segons testimoni de Kubizek – un menyspreu absolut. Fet molt significatiu perquè precisament el seu pare era funcionari. El rebuig de Hitler, però, abastava també altres col·lectius que resultaven bastant incomprensibles per Kubizek. Per exemple, els antics companys d'escola. Kubizek relata una vegada que, tot caminant pel carrer amb Hitler, un jove s'atura al seu costat i sembla reconèixer Adolf. El saluda càlidament: era un vell company de l'escola! Si hem de jutjar per la calidesa del salut, pel somriure de l'antic company, hem de deduir que no es tractava de ningú que hagués tingut amb ell una relació violenta, ni un rival, ningú amb qui s'hagués barallat a pinyes ni tampoc un adversari en cap aspecte: un vell company de classe, senzillament. Hitler semblava, però, molt incòmode. I quan el vell company li pregunta ep, Adolf, com et va la vida?, la resposta de Hitler fou, gairebé a crits, i tu què cony n'has de fer? Una resposta que, no cal dir-ho, va deixar blanc el vell company, i completament estupefacte un Kubizek que no entenia aquella reacció. Hitler va agafar Kubizek pel braç i se'l va endur d'allà, gairebé estirant-lo – au, va, marxem! – mentre l'antic company d'escola restava palplantat al mig del carrer, paralitzat per la sorpresa. Després, Hitler va fer a Kubizek tota una explicació del seu menyspreu als vells companys de l'escola – futurs funcionaris de l'estat, obtusos, ximples –, i de l'escola en conjunt, un lloc on ell, segons confessió pròpia, no havia après res que valgués la pena. No cal dir que aquest rebuig tenia bona part d'auto-justificació: a l'escola ell havia estat un fracàs absolut. N'havia sortit sense cap títol a la butxaca, sense estudis regulars acabats, sense res. No podia reconèixer que tot plegat havia estat en gran part per culpa seva. Però deixant de banda aquest fet, és esborronadora la manca total de calidesa humana del personatge, la naturalitat amb què tractava a crits qualsevol persona que se li adrecés amb simpatia.


SET. Obsessiu

Segons Kubizek, el tret més essencial del caràcter del jove Adolf era la seva total i absoluta coherència en tot el que deia i feia. Era una persona rotundament inflexible, obstinadament rígida, fet que es manifestava en una serietat profunda, i que era el punt d'arrencada de moltes de les altres característiques de la seva personalitat. Kubizek ho resumeix en una frase:

'Adolf, senzillament, no podia canviar d'opinió. Tot allò que havia quedat fixat al seu ésser hi quedava inalterat per sempre.'

Kubizek atribueix aquesta obstinació a un efecte de tipus genètic: el parentiu proper dels pares de Hitler podia afectar les capacitats intel·lectuals dels fills; però no sembla que Paula tingués aquest caràcter tossut. La germana petita d'Adolf era una nena d'uns onze anys molt tranquil·la i poc problemàtica. L'obstinació extrema sembla una característica d'Adolf, i sembla que ja la tenia des de petit. Era una font de disgustos per a la seva mare, Klara – a qui Kubizek va conèixer personalment, i de qui dóna una descripció força completa i, a parer meu, tendra. La vida desvagada del seu fill era una font constant de preocupacions per Klara, que insistia una vegada i una altra que Adolf seguís els desigs del seu pare mort i fes carrera al funcionariat. O almenys, que aprengués un ofici. Bé que Kubizek no es cansa de repetir que Adolf adorava la seva mare, l'amor filial no incloïa cedir en res; ni tan sols en aquella petició que al capdavall era pur sentit comú: que es busqués una feina.




















Fotografia de joventut de Hitler. Ens l'hem d'imaginar encara més jove, i sense bigoti, per tenir una imatge del Hitler que va conèixer August Kubizek.


L'obstinació extrema, el zèl gairebé desesperat amb què s'entestava en tot allò que feia – sense arribar mai a un esforç continuat i coherent, però –, en les seves opinions, la personalitat abassegadora, havia de tenir una conseqüència que per a la personalitat d'un individu és desastrosa: la manca de sentit de l'humor. Certament que de tant en tant Hitler feia alguna brometa i reia; però això era quincalla, no enganyava ningú. La incapacitat de mirar-se les coses amb un somrís era una característica del personatge; ell parlava sempre seriosament, i tenia gairebé sempre una expressió seriosa, tensa, com la d'un felí a punt de saltar sobre alguna presa. Molt significatiu és el fet que Kubizek, molts anys després, quan Hitler ja era el führer d'Alemanya, va rebre la visita de Rudolf Hess, que precisament li va preguntar per aquest detall. Tots els que envoltaven Hitler ja havien observat aquest fet: el führer de vegades somreia i/o reia (quan les multituds l'aclamaven, per exemple), però això no és en absolut el mateix que mirar-se les coses amb sentit de l'humor. Hitler era en aquest aspecte un inútil absolut. Una vegada, després d'haver estat parlant sobre els seus plans per a la ciutat de Linz, ambiciosos, immensos, monumentals, Kubizek, potser una mica cansat del monòleg de Hitler, va dir mig rient, que

també és curiós que precisament nosaltres, un parell de morts de gana, fem aquests plans que no tenen cap possibilitat de realitzar-se'.

La mirada furiosa que Hitler li va adreçar li va indicar clarament que no havia de repetir aquell acudit.

Kubizek va conèixer Hitler adolescent: als quinze anys. I en va ser amic fins als dinou. L'aspecte físic de Hitler havia de ser diferent del que tindria quan, anys a venir, esdevingui führer d'Alemanya. Kubizek insisteix que en les seves faccions no hi havia res de particularment notable. Llevat d'un detall: la mirada. Kubizek esmenta que mai no ha vist cap altre rostre tan poderosament dominat per la mirada. Si hem de jutjar per l'únic retrat que tenim de Klara Hitler – almenys, l'únic que se centra en el seu rostre, i on apareixen clarament les seves faccions –, Hitler havia heretat els ulls bonics i penetrants de la seva mare. Però la mirada d'Adolf devia ser molt més dura. Devia reflectir el caràcter obsessiu i dominant del personatge, tal com Kubizek ens el descriu. El fet és que un dia que Kubizek va dur el seu amic a casa seva, per presentar-li la família, la mare de Kubizek no es va estar de comentar-li en privat al seu fill que la mirada d'Adolf Hitler, l'amic que havia dut amb ell, feia por. Els seus ulls, aquests ulls... repetia. El poder de la mirada de Hitler és quelcom que han destacat tots els que el van conèixer personalment, i que nosaltres només podem jutjar de manera imperfecta a partir de les fotografies.

També l'oratòria hi feia el seu paper, puix que Kubizek ens insisteix que el seu poder de persuassió a través de la paraula era fenomenal. Però aquest serà un tema a desenvolupar en una Cort que dedicarem de manera específica a Hitler com a orador – entre altres raons, perquè fou el fet essencial que el va encimbellar en la política.

Les característiques que hem descrit retraten prou bé una personalitat de tipus psicòpata. Vallejo-Nájera el diagnostica com 'un psicòpata paranoide, amb anomalies psiquiàtriques i comportament histèric ocasional'. Kubizek, que no tenia coneixements de psiquiatria però el va conèixer personalment (i molt bé), fa un diagnòstic molt més casolà, el d'una personalitat incapaç de gaudir de la vida, com a resultat directe de la incapacitat de gaudir dels petits fets quotidians. A Viena, Hitler durà una vida extremadament frugal i senzilla, i sovint viurà dies i més dies només amb pa i llet. Quan tindrà alguns diners no aprofitarà per fer un bon mos, sinó que estalviarà els diners per poder anar al teatre o l'òpera. El seu menyspreu per la gent, que majoritàriament s'integrava a la societat o mirava de fer-ho tan bé com podia (per exemple, treballant en alguna cosa), es traduirà en una incapacitat per fer amics – puix que no tothom s'empassa el paper servil i semipassiu que va tenir Kubizek. Això serà fatal, puix que les relacions d'amistat i camaraderia són sovint una font de recursos, i encara més important, una font d'alliberament de tensions quotidianes. Hitler era totalment insensible als petits plaers quotidians que tanta importància tenen en el relaxament de tensions personals, en el consol de les petites frustracions quotidianes: no fumava, no bevia alcohol, no entenia quin plaer hi podia haver a prendre's una cervesa amb els companys, entre altres raons perquè no tenia companys. El sexe era per ell un problema greu: però aquí no ens hi entretindrem perquè dedicarem una Cort sencera a aquest tema.


VUIT. Es prepara l'abisme

Una personalitat d'aquesta mena està necessàriament abocada a l'abisme. Només li calia quedar-se sol de debò i veure's obligat a enfrontar-se a la realitat. Per molt que el seu pare hagués deixat la família en una posició econòmica força còmoda, el diner no era inesgotable. Quan vagi a estudiar a Viena, el 1907, encara una tieta li donarà una suma considerable (924 kronen, que eren l'equivalent d'un any de sou d'un professor a Viena): una sort, o – segons com es miri – una desgràcia, puix que allargarà encara més el temps que Hitler podrà viure sense treballar de manera regular. Però que el jove Adolf volgués anar a estudiar art a Viena era, per Klara, un alleujament: volia dir que el seu fill s'havia decidit per fi a fer alguna cosa, alguna mena d'estudis continuats que el portessin a algun lloc, en lloc de la vida estàtica i purament contemplativa que duia a Linz.

Klara morirà el 1907, d'un càncer de pit. Com a fet curiós diguem que el metge que la va tractar (molt amorosament, sembla) era un tal dr. Bloch, jueu. La mort de la mare fou un fet tràgic per a Hitler; però no el va fer canviar d'opinió sobre la necessitat de deixar Linz i traslladar-se a Viena, on entre altres coses el teatre de l'òpera gaudia de la presència habitual de Gustav Mahler, gran compositor i encara més gran director d'orquestra, que oferia versions de Wagner que deixaven en ben poca cosa els espectacles que Hitler havia gaudit a Linz.

Però fou en aquest punt on les mancances de Hitler van quedar clares. Poc abans de la mort de la seva mare, va suspendre inesperadament – inesperadament per ell, és clar – l'examen d'ingrés a l'acadèmia d'art de Viena. El diagnòstic dels examinadors és extremadament interessant: van concloure que les seves aptituds havien d'anar cap a l'arquitectura, puix que bona part dels dibuixos que Hitler va presentar als examinadors eren dibuixos arquitectònics, cases, palaus, ponts, escenes urbanes... però poques, molt poques figures humanes. Esmentem de passada que el domini de la figura humana és vist arreu com una autèntica prova de foc per saber si algú té aptituds artistiques, per saber si algú sap dibuixar o no. Un dibuixant nat és capaç de dibuixar una figura humana i que no sembli una figureta de cartró: les proporcions seran correctes o com a mínim coherents, la posició del cos semblarà natural, etc. La majoria dels dibuixos de Hitler que ens han arribat són dibuixos arquitectònics: la figura humana per ell no era en absolut un tema interessant. I no ho dissimulava. Un error greu per algú que vol donar imatge d'artista nat a un tribunal que el jutja. Per Hitler el cop fou terrible, fins al punt que s'ho va callar i no en va dir res a la seva mare – aleshores ja molt malalta de càncer. Hitler es tornarà a presentar a examen l'any següent; però durant aquest any perdut no es preocuparà de corregir les seves mancances ni de millorar en aquells aspectes que l'havien fet fracassar la primera vegada. Era senzillament incapaç d'un esforç metòdic, continuat o mínimament consistent en el temps.

A Mein Kampf Hitler esmenta que el diagnòstic dels professors que li havien recomanat que es dediqués a l'arquitectura era del tot encertat. Però el fet és que tampoc no es va preocupar de seguir uns estudis que li permetessin d'ingressar algun dia a l'escola d'arquitectura. Recordem que havia deixat els estudis mitjans; no tenia el grau que es demanava per accedir a una escola tècnica universitària. L'arquitectura no és només dibuixar capitells: inclou càlcul d'estructures, de costos, tècniques de construcció, tot un seguit de coneixements tècnics que Hitler no estava en absolut preparat per afrontar, ni es va preocupar d'estar-ho mai. No seguia, doncs, estudis regulars. Tampoc no es preocupava de buscar-se una feina.

Hitler havia convençut els pares de Kubizek perquè permetessin que el seu amic s'instal·lés amb ell i estudiés música al conservatori de Viena, d'un nivell òbviament superior al de Linz. Segons conta el mateix Kubizek això fou per ell un cop de sort, puix que si volia realment arribar algun dia a ser director d'orquestra – que era, sembla, la seva vocació – només podia ser ingressant al Conservatori de Viena. Així, els dos amics es van trobar de nou junts, però aquesta vegada sols i lliures de la nosa dels pares. Una vida d'estudiants, joiosa, s'obria davant seu. Si no fos que Kubizek es va dedicar a estudiar música de debò, mentre que Hitler no estava gens clar què feia. Estudiar, ben cert que no. La vida dels dos amics a Viena fou una continuació de la que havien tingut a Linz: un Adolf dominant i imposant, discursiu, i un Kubizek semipassiu, atent als discursos del seu amic, i de tant en tant bocabadat davant la ‘saviesa natural' que Adolf semblava tenir. Però la realitat és tossuda, i la realitat era que Kubizek treballava de manera consistent en els seus estudis, avançava, tenia un rumb definit; Adolf no el tenia en absolut. Que Kubizek finalment se'n sortiria, mentre que Adolf s'estavellaria contra la simple realitat, era pura matemàtica. Això serà fatal per a la seva amistat, perquè en aquest període Hitler veurà clarament que Kubizek, l'amic submís i servil, el seu inferior en tots els aspectes intel·lectuals, li passa davant.

En molts aspectes, es pot dir que Hitler començava a ser-ne conscient. El període final de l'amistat de Hitler i Kubizek és l'any que va des del primer fracàs de Hitler en examinar-se per l'ingrés a l'acadèmia d'art de Viena (estiu de 1907), fins al segon intent, també fracassat (estiu de 1908). Sembla que Kubizek no sabia que Hitler havia estat suspès la primera vegada: per això no entenia a què es dedicava el seu amic Adolf. Kubizek esmenta en les seves memòries que a Viena Hitler semblava del tot trastocat. Tot l'exasperava, tot li produïa reaccions violentes, tot el treia de polleguera. El caràcter dur i obsessiu se li va accentuar; però les obsessions no es traduïen mai en una activitat coherent que li permetés de dur endavant algun dels seus múltiples – i efímers – projectes, com ara escriure una obra de teatre (un rampell que li va passar pel cap un dia). Estava obsedit a estudiar a l'escola d'art, però no treballava per assolir el nivell demanat als exàmens d'ingrés. El mateix es podia dir de la seva ulterior obsessió per l'arquitectura. Els primers senyals de paranoia i deliris persecutoris van aparèixer: Kubizek esmenta que Hitler estava convençut que dins l'Acadèmia d'Art de Viena els professors duien a terme un complot per impedir-li de triomfar com a artista. De seguida esclatava de ràbia per qualsevol fotesa, escridassava tothom, semblava fora de si. Una vegada va tenir un esclat de ràbia quan Kubizek va dur al pis una alumna seva, per la lliçó d'harmonia musical. No admetia que Kubizek tingués altres amics, llevat d'ell.

Potser és Ian Kershaw qui, a la seva biografia, ho resumeix tot plegat en una frase que trobo perfecta:

‘Les diatribes furioses, contra tot i contra tothom, eren les pròpies d'un ego fora mida que necessitava de manera desesperada acceptació, i que era incapaç d'adequar-se a la seva pròpia insignificança, al fracàs i a la mediocritat'.

Em declaro incapaç de dir-ho millor.

El precipici era imminent: només calia que els diners s'acabessin. A la mort de la seva mare, Adolf i Paula havien heretat cadascun una suma prou considerable, que a Adolf li hauria de permetre (juntament amb el préstec de la seva tieta Johanna) estar-se encara un any més a Viena, a condició de no gastar-se els diners inconscientment. En realitat, la posició econòmica de Hitler era molt millor que la de la majoria dels estudiants universitaris de Viena. Objectivament Adolf vivia sense cap mena de luxes. Però la seva ferotge addicció al teatre i sobretot l'òpera (ell i Kubizek no se'n perdien ni una) havia de tenir un cost. Encara que els dos amics anessin al galliner del teatre de l'òpera de Viena, la despesa mensual era considerable. Adolf tenia a més una pensió addicional de l'estat de 25 kronen com a orfe; res d'espectacular. Quan Klara Hitler va morir, Adolf va trencar els lligams amb la família, llevat d'una persona, la tieta Johanna, que li havia fet el préstec inicial i de qui segurament esperava poder-ne obtenir més diners. Quan també la tieta Johanna va morir, Adolf es va quedar sol de debò. Amb el seu amic August Kubizek, és clar – i amb la família de Kubizek, que el coneixia bé i l'havia acceptat com l'amic de l'ànima del seu fill August –, però res més.

I també aquesta amistat es va acabar, i no pas per culpa de Kubizek. Els fets són senzills: a la fi del primer any d'estada dels dos amics a Viena, Kubizek va voler anar a passar les vacances d'estiu a Linz, amb la família; però va deixar emparaulada amb els amos de la casa l'habitació que compartia amb Hitler. Hitler es quedava a Viena: no volia tornar a Linz de cap manera. S'havien de retrobar, per tant, quan el curs tornés a començar. Però en tornar a Viena, Kubizek es va trobar que Hitler havia marxat del pis. Fi de la història.

Què havia passat? Senzillament, que abans que Kubizek tornés, Hitler s'havia presentat per segona vegada a l'examen d'ingrés a l'acadèmia d'Art de Viena. Havia tornat a suspendre, però aquest segon suspens fou més dolorós que el primer. L'examen tenia dues parts: un primer examen, on l'aspirant havia d'ensenyar una col·lecció de dibuixos i pintures, i on el tribunal jutjava si l'indidivu en qüestió tenia dots d'artista o no. Superat aquest primer examen, hi havia un segon examen on l'aspirant havia de presentar una obra feta ad hoc sobre un tema presentat pel tribunal. L'any anterior, Hitler havia superat el primer examen, però va fallar al segon. Aquesta vegada ni tan sols es va poder presentar al segon, perquè va suspendre el primer. El cop degué ser fortíssim, i cal pensar que Adolf no es devia veure amb cor d'enfrontar-se a Kubizek i haver de reconèixer – perquè aquest tard o d'hora ho descobriria – que ell, el gran artista, que tenia opinions infal·libles sobre tot, ni tan sols havia superat el primer examen, mentre que l'amic submís, Kubizek, podia seguir estudiant música i de fet ja en donava classes i tot...

Després, l'abisme. L'abisme per Hitler són els anys 1909 a 1914. Des del començament de la seva aventura vital en solitari per Viena, tot passant després per Munich, fins la seva incorporació a l'exèrcit alemany el 1914, a la Primera Guerra Mundial. I són uns anys que no descriurem aquí, perquè ja no són els anys de gestació d'un nen consentit (tema d'aquesta Cort), sinó els anys que aquest nen consentit esdevindrà el Hitler que després ha passat a la història. En aquest abisme Hitler coneixerà la misèria de debò, i és en aquest abisme on es desenvoluparà en Hitler un odi coherent i consistent contra gairebé tot. Un odi que al capdavall defineix el nazisme. I les rels d'aquest odi contra gairebé tot es mereixen un comentari detallat.


NOU. Final

El que hem descrit en aquesta Cort d'Apel·lació és, essencialment, la gènesi d'un nen consentit, a qui llevat del seu pare ben poca gent s'havia atrevit a dir-li 'no' a alguna cosa. Hitler mateix havia provocat aquest resultat en rebutjar frontalment i rabiosament ningú que gosés dur-li la contrària en algun aspecte. Els que ho havien fet – professors de l'escola, algun antic company – havien rebut per torna un odi profund. Apart de Kubizek, no podia tenir altres amics: corria el risc de trobar-se amb un amic que tingués prou personalitat per no deixar-se intimidar per les seves opinions, les seves diatribes, les seves rancúnies i els seus odis. Necessitava un devot que l'admirés, no un company que el tractés de tu a tu i mirés de fer-lo canviar d'opinió sobre alguna cosa. Potser en el fons era conscient que no era en absolut el geni artístic que deia ser; i la seva obsessió per reinventar-se un passat acceptable és un senyal inequívoc que hauria volgut que la seva vida hagués estat diferent – detall en el qual, insistim, s'assembla molt a Franco.











Una de les darreres fotografies d'August Kubizek, de l'època que va escriure l'autobiografia (Hitler, mein Jugendfreund) on parla del Hitler de la seva joventut.



Potser caldria aquí dir alguna cosa sobre com li van anar les coses a Kubizek, després que Hitler s'hagués fet fonedís. Va seguir estudiant al conservatori, va tenir altres amics – quelcom que amb Hitler era impossible, puix que Adolf gairebé li exigia de ser el seu únic amic –, va tenir una vida més diguem-ne normal. Per ell, conèixer Adolf fou crucial per alliberar-se de l'obsessió paterna perquè heretés el negoci de tapisseria i poder-se dedicar a la música; després, alliberar-se d'Adolf fou crucial per poder tenir una vida pròpia. Els seus somnis es van realitzar: el 1912 va completar amb èxit els seus estudis al Conservatori, amb l'aplaudiment dels seus professors; esdevingué director d'orquestra a Marburg Im Drau (avui Maribor, Eslovènia), i després al teatre estatal de Klagenfurt. Es va casar amb la violinista Anna Funke, de qui va tenir tres fills. Una vida completa i realitzada, que es va interrompre amb la Primera Guerra Mundial i l'esfondrament de l'Imperi Austro-Hongarès. Es va incorporar a un regiment d'infanteria i fou ferit greument. Amb l'esfondrament de l'Imperi Austro-Hongarès també es va esfondrar el món musical d'Austria. En tornar a casa, amb el seu país en estat de shock, la seva carrera com a director es va acabar: va haver d'acceptar una feina en un ajuntament (Eferding), i la música va esdevenir una afició.

El 1920 va tornar a tenir notícies del seu vell amic, Hitler, que començava a ser un polític conegut a Alemanya. Quan Hitler fou nomenat canceller, el 1933, li va enviar una carta de felicitació. Hitler li va respondre amb afecte: tenia ganes de retrobar-lo, ni que fos per recordar ‘els anys més feliços de la meva vida' (cita textual). El contacte entre els dos amics, de manera esporàdica, es va reprendre. Curiosament, quan es van retrobar físicament, el 1938, Hitler li va dir a Kubizek: només has envellit, August, però no has crescut pas. Al seu llibre de records, Kubizek esmenta clarament que Hitler no havia canviat gens: era el mateix d'abans. Pensar d'un home de més de quaranta anys que segueix essent un adolescent de divuit no és exactament un elogi. Malgrat tot, Kubizek seguia essent l'amic d'Adolf. El 1942, quan la guerra anava de mal borràs per Alemanya, Kubizek va ingressar com a militant al partit nazi: més aviat era un bon moment per fugir-ne, però per ell la fidelitat al seu amic de joventut era per damunt de tot, i va creure que ingressar al seu partit era una bona manera de donar ànims a un Adolf en hores baixes. Un gest important, perquè Kubizek havia estat apolític tota la seva vida.

Quan, un cop acabada la guerra, les atrocitats del III Reich quedin al descobert, Kubizek tindrà temps de reflexionar sobre moltes coses. Malgrat això, la seva sinceritat és encara avui esborronadora. Mentre que molts antics nazis van voler esquitllar-se de les seves responsabilitats, Kubizek – que no en tenia absolutament cap – no va negar mai la seva amistat de joventut amb Hitler, que molts haurien amagat com una vergonya. Quan era interrogat pels oficials de l'exèrcit aliat, un d'ells li va preguntar si havia estat a prop, físicament, de Hitler, quan aquest ja era canceller. Càndidament, Kubizek li va respondre que sí. L'oficial li va preguntar aleshores si havia tingut l'oportunitat de matar-lo. Kubizek, sorprès per la pregunta, respon que, ben mirat, doncs sí... L'oficial li pregunta finalment per què no ho havia fet. Sorprès, Kubizek respon amb candidesa: perquè era el meu amic. Una resposta que va deixar estupefacte l'oficial interrogador. L'escena devia ser surrealista. Un observador imparcial potser en aquell moment s'hauria preguntat quin dels dos personatges d'aquella escena era el nazi, realment.


Pere Rovira

*************************

Al proper CriTeri:

HITLER

II. L'origen de l'odi

El nazisme és, per damunt de tot, odi. És racisme, mística ultranacionalista, antisemitisme (un racisme molt específic), autoritarisme, revolució permanent; però també és alguna cosa més que això. Com hem dit en aquesta Cort, allò que caracteritzava Hitler no era el seu rebuig d'un seguit de coses, sinó l'odi profund contra tot allò que no s'adeia amb el que ell volia. Un odi que fa d'ell un cas particular: Hitler no va ser el primer antisemita, ni el primer devot de Wagner, ni el primer devot de l'arquitectura academicista. Allò que el caracteritza és l'obsessió que només allò que a ell li agradava fos permès; l'odi contra tota la resta. I és clar, el fet d'haver arribat a un poder polític tal que li permetia posar en pràctica les seves obsessions. Explorar els origens d'aquests odis es mereix una Cort d'Apel·lació.

Share this: