Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Editorial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Editorial. Mostrar tots els missatges

No en el meu nom

dissabte, d’agost 05, 2017
Dues de les manifestacions que més orgullós estic d’haver participat són les manifestacions contra la I i la II Guerra d’Iraq, la primera al 91 i la segona al 2003, fetes per obtenir petroli, recursos naturals i interessos armamentístics, que no només no van portar cap democràcia a Orient Mitjà sinó que van portar una guerra que a la regió dura des de fa 26 anys, i s’expandeix a diversos països. Si a Espanya una guerra de 3 anys d’en fa 80 encara arrossega traumes i conseqüències, imagineu el que hem creat al món per afavorir petrolieres, empreses d’armament, constructores, empreses de seguretat...


I dic hem, en primera persona, perquè els països occidentals que van crear les diverses coalicions que han participat en la guerra som democràcies, i per tant la responsabilitat política és compartida per tots els ciutadans que decidim governs que fomenten aquestes guerres. Malgrat jo mai vaig votar Felipe González, ni Aznar, ni Zapatero ni Rajoy, tampoc he sigut capaç de convèncer els meus conciutadans de no fer-ho, i com a demòcrata em sento responsable d’aquest fracàs col·lectiu. Felipe ens va ficar a la primera guerra d’Iraq, Aznar a la segona, Zapatero va prometre en campanya que trauria les tropes espanyoles d’Iraq i va qüestionar per primer cop la política bèl·lica occidental, però a l’hora de la veritat va acabar protagonitzant un tripijoc que retirava tropes d’Iraq per enviar-ne a l’Afganistan perquè la família Bush i tots els poders mundials no s’enfadessin tant, i Rajoy ha tornat a donar suport incondicional als USA per fer i desfer a Orient Mitjà.  

La violència, l’extensió de guerres i el racisme institucionalitzat són una manipulació burda d’interessos per convèncer poblacions poc informades, perquè donin suport a polítiques criminals. Els integristes captadors d’assassins musulmans ensenyen imatges de víctimes infantils d’aquestes guerres a joves inestables de baix nivell cultural en edats immadures, i nosaltres ens sentim xocats quan veiem la matança d’innocents a una ciutat europea, i partits com el d’Albiol, Anglada o Rivera ho aprofiten per estendre el discurs antipacifista i racista, per promoure la lluita armada, la guerra i el tancament de fronteres com a solució idíl·lica als problemes mundials.

Observo esgarrifat com el discurs institucional del president de l’estat espanyol, utilitza tot un llenguatge bèl·lic i agressiu que insta a lluitar i a derrotar militarment i policialment l’enemic, sense subtilesa, simplista i bel·ligerant. Mentre les declaracions en calent del President de la Generalitat i l’Alcaldessa de Barcelona, m’emocionen i em fan sentir que són amb mi, que m’hi sento proper, quan parlen amb tot un altre to i un altre ús del llenguatge, de doblegar els que usen la violència i volen la confrontació de civilitzacions. No és el mateix lluitar amb violència que lluitar contra la violència.

La contestació a la guerra de Vietnam va sorgir als Estats Units com resposta a un imperialisme injustificable que portava a joves americans innocents a morir a la guerra. Els poderosos van aprendre, que amb exèrcits professionals, sense lleves d’innocents, amb tecnologia robotitzada que redueixi les víctimes occidentals, és molt més senzill justificar intervencions davant l’opinió pública, que veu llunyanes aquestes guerres de videojoc. Però el món és petit, molt petit. Iraq és al costat de Síria i de Turquia. Turquia de Grècia, Grècia dels Balcans, els Balcans d’Alemanya, Alemanya de Bèlgica i França. I França és a tocar de Ripoll.

Ara toca una contestació a la violència com la que va sorgir al Vietnam, però que no es centri tan sols en les víctimes del nostre bàndol, que denunciï que tots som el mateix bàndol, que el món és un i tots som persones i no podem estar fent guerres per petroli i recursos naturals ni a Vietnam, ni a l’Iraq ni a Síria ni a l’Afganistan.

Que denunciï que les guerres les estan finançant i promovent líders interessats, famílies riques d’Aràbia Saudita, de Catar, de Kuwait, líders tribals enriquits gràcies a la guerra d’Iraq, Síria, Afganistan. Dictadors armats per Rússia, Estats Units, França, Alemanya, Espanya, Gran Bretanya, Itàlia. Famílies riques de l’Íbex 35 amb interessos en empreses d’armes, de petroli, en constructores. Reis sense sentit en estats democràtics sinó és per justificar oligarquies que tan serveixen per consolidar una transició de merda com el suport a polítiques neocolonials arreu del món. Mentrestant, van a fer-se fotos amb les víctimes que apareixeran al Lecturas i a l’Hola per demostrar quina bona gent són aquests dirigents que estan deixant el món com un solar.

La ultradreta, on jo hi fico des d’Aznar, Albiol, Rivera fins a Trump, Berlusconi o Sarkozy, però també el discurs hipòcrita i tebi de Xavier Valls i Hollande a França, de Merkel o May, o els còmplices de la transició bipartidista corrupta i hipòcrita espanyola, PSC i el PSOE. Aquests partits que defensen un Statu Quo mundial que és una merda, per dir-ho clarament, per molts milions de persones al món, ens estan portant a promoure guerres i a fer créixer el racisme i la xenofòbia com a discurs dominant. I quan s’alça una veu que denuncia aquesta hipocresia, encara els fan passar per beneits, et diran que ets un bonista i que el teu pacifisme dóna ales als terroristes.

Em tractaran d’imbècil, ja ho sé, perquè crec en una policia democràtica, que usi la força amb absoluta mesura a la vegada que vetlla per aturar els estupiditzats radicals que puguin voler fer mal. I crec que l’actuació dels Mossos, malgrat hagi acabat amb 5 terroristes morts ha estat impecable, eren gent determinada a fer mal, i crec que han estat morts en absoluta defensa de la població. Però seguiré pensant que la violència és molt fàcil que se’ns en vagi de les mans i que és preferible restringir-la a casos mínims extrems, que banalitzar-la i justificar-la quan la policia s’equivoca amb maltractaments a detinguts, perquè la policia, també es pot equivocar.

I per descomptat, no puc justificar mai guerres per petroli i interessos econòmics, i tots els que em diguin que sóc un il·lús i que això és donar ales als terroristes, els diré que els naïfs, són ells. Que no tenen ni idea del garbuix de faccions implicades a la guerra a Síria i de com s’ha armat segons l’interès a grups que passen o deixen de ser considerats terroristes segons convé a occident, Hezbollah, PKK, Al Qaeda, Isis, i de com s’ha allargat la guerra pels interessos enfrontats de Rússia, els USA i d’altres potències.


No. Jo no culpo als musulmans, ni a les poblacions mal informades d’occident o d’orient més que d’estar mal informades. I sí, culpo als manipuladors, radicalitzadors, fills de puta líders mundials de promoure violència, odi i guerres. 

Si a una manifestació s’hi presenten aquests líders, que defensen els contractes de les armamentístiques espanyoles, de les constructores que reconstrueixen el que primer s’ha destruït a Síria i a Iraq, de les gasistes i petrolieres que obtenen carburants barats, que compren i venen amb dictadures com Aràbia Saudita, Kuwait i Catar, amics ‘com de la família’ de reis i dictadors al Magrib, que algú en denunciï la seva hipocresia i posi per fi el focus d’atenció on ha d’estar, no en els pobres, no en els pobles, no en el xoc de cultures, no en la gent manipulada i desinformada sinó en els que controlen el món, els diners, la informació, el poder, em sembla d’aplaudir.

Si es tracta d’estar amb gent que vol de debò que es deixi de justificar la violència m’hi trobaran sempre.



Si es tracta de parlar de guerra, de lluita, de xoc de civilitzacions, d’estigmatitzar islamisme i musulmans, de fer misses catòliques per la unitat d’Espanya, de racisme subtil, de demanar més armament, menys llibertats, de dir que som superiors als musulmans, que som una civilització més avançada, de denigrar al diferent, no m’hi trobaran.

No en el meu nom.

Sí, jo potser seré un innocent, un bonista, aquesta paraula que ara s’està posant de moda per desacreditar els que ens oposem a aquesta ideologia neocon que justifica la guerra i l’escalada bèl·lica i racista enlloc del pacifisme, el respecte i la convivència.

Per descriure aquests tan convençuts de la lluita, la violència, el xoc de civilitzacions, l’ull per ull, la supremacia cultural occidental hi ha paraules que ja fa temps que es van inventar. Per no ser com ells, me les guardaré.


Hèctor Alonso (editorialista convidat)

Energia positiva

divendres, de maig 05, 2017
Aterra un altre número del CriTeri, vestit ja amb màniga curta però amb el paraigües i la rebeca a mà, camuflats entre síl·labes, comes i titulars. És l’essència de la primavera, imprevisible i impetuosa, com el jazz gitano de Django Reinhradt que ens convida a rastrejar les arrels del jazz europeu a la secció Footprints, o com els contes que ens regala la Muriel Villanueva a Litespurnes. Essència també capriciosa i explosiva, com la música de l’Albert Pla que es cola sigil·losa als llenços de les Cansiones para una dama.

Però hi ha més: La Marcha Atrás a la nostra secció cinèfila en càpsules indolores, El Toc Final (Japó) a la secció de fotografia, la continuació del viatge virtual de l’Observador per les ex-repúbliques soviètiques amb ¿Qué pasa en Chechenia? i, per acabar, les sempre paradoxals mostres d'expressió gràfica quotidiana del Senyàlia.

A fora de l’univers Criterià volem fixar el focus en la silenciosa batalla que s’està lliurant aquests mesos per la renovació de les llicències de les centrals nuclears a Espanya, coincidint amb el trigèsim primer aniversari de l’accident de Txernòbil i el sisè del de Fukushima. Tràgiques celebracions.

I és que Fukushima va posar sobre la taula que els riscos de les nuclears no eren cosa del passat, i que les catàstrofes naturals, malgrat improbables, són possibles, com ho van ser els errors humans que van causar l’accident de Txernòbil i sense oblidar que tenim davant nostre un escenari de creixents atacs terroristes a escala mundial.

Per molt que s’hagi intentat minimitzar la catàstrofe de Fukushima i que ens arribin notícies amb comptagotes, les poques que ens arriben diuen que 170.000 persones no han pogut tornar a les seves vivendes cinc anys després de l’accident, que la població s’ha reduït en un 70% a les zones afectades (persones que no han pogut o no han volgut tornar) i que el govern japonès estima els costos del desastre en 166.000 milions d’euros.



Aquest febrer, el Consell de Seguretat Nuclear va donar llum verda a la renovació de la llicència de la central de Garoña fins 2031, allargant la seva vida útil fins els 61 anys, malgrat haver estat clausurada des de 2012. Aquest permís, que el govern encara haurà de confirmar, té un caràcter més simbòlic que pràctic, amb un president d’Iberdrola (propietària al 50% de la central) posant en dubte públicament la rendibilitat de les inversions necessàries per la seva reobertura.

Garoña, però, és l’antesala d’una cascada de renovacions de la resta de centrals, dissenyades per una vida útil de 40 anys que es complirà entre 2020 i 2028 i que les grans elèctriques aspiren a ampliar al menys fins als 60 anys.

Sense ànim de frivolitzar sobre un tema extremadament complex –amb el canvi climàtic estalonant-nos –, és imprescindible debatre amb serietat els riscos tant econòmics com ecològics que la societat està disposada a assumir. Per això, s’imposa un debat a fons del model energètic, sense prejudicis i amb la vista posada en el curt, mig i llarg termini.

A diferència del que popularment es creu, el sistema elèctric espanyol està sobredimensionat (posseeix més capacitat de producció de la necessària), i des de 2006 exporta més energia de la que importa. Altra errada comuna és pensar que la producció renovable juga un paper marginal. El 2015, les renovables van arribar al 36,9% de la producció elèctrica, front al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbó, el 10,1% del gas o el 10,1 de la cogeneració.


Amb tot això no volem insinuar que la solució sigui senzilla. Amb un 30% de producció tèrmica (40% si incloem la cogeneració) i un canvi climàtic a l’aguait, no sembla fàcil tancar les nuclears. Si més no, no pot fer-se d’un dia per un altre i requerirà fortes inversions en renovables.



Però amb un preu de la solar cada dia més competitiu (sense necessitat de primes) i sent el país amb més hores de sol d’Europa, tenim prou de marge de millora. Serveixi com exemple Alemanya, on al 2015 es produïren 38,7 TWh provinents d’energia solar, front als 12,7 TWh d’Espanya al mateix període. La diferència entre les dues xifres, 26 TWh, equival al 48% de la producció nuclear d’Espanya al 2015 o al 51% de la de carbó. I Alemanya no és precisament el paradís del sol.

També té un ampli marge de millora el nostre marc normatiu, que de corregir-se permetria abordar una part de la inversió necessària sense augmentar el preu de l’energia. No són canvis fàcils, ja que hi ha unes poques empreses, molt poderoses, que guanyen molts milions d’euros per cada mes que aconsegueixen demorar-los. Però l’avarícia d’uns pocs no es pot imposar per sempre al bé comú.

I per als que encara estigueu encuriosits després d’aquest totxo, aquí van algunes propostes de canvi normatiu: retribuir de forma sensata les nuclears i les hidroelèctriques (actualment paguem aquestes energies suposadament barates i amortitzades al mateix preu que les més cares), permetre el balanç net en autoproducció amb renovables, suprimir o reduir els pagaments per capacitat (que es paguen a les centrals de gas per estar parades, quan tenim moltes més de les necessàries) i els pagaments a les grans empreses en concepte d’interrompibilitat (el dret a tallar-les el subministrament en cas d’una escassetat puntual, es produeixi o no), demanar la liquidació (favorable a l’estat) de la sobrecompensació pels costos de transició a la competència...

Salut i CriTeri!!!

---


Aterriza otro número de CriTeri, vestido ya con manga corta pero con el paraguas y la rebeca a mano, camuflados entre sílabas, comas y titulares. Es la esencia de la primavera, imprevisible e impetuosa,  como el jazz gitano de Django Reinhradt que nos invita a rastrear los orígenes del jazz europeo en la sección Footprints, o como los cuentos que nos regala Muriel Villanueva en Litespurnes. Esencia también caprichosa y explosiva, como la música de Albert Pla que se cuela sigilosa en los lienzos de las Cansiones para una dama.

Pero hay más: La Marcha Atrás en nuestra sección cinéfila en cápsulas indoloras, El Toc Final (Japó) en la sección de fotografía, la continuación del viaje virtual del Observador por las ex-repúblicas soviéticas con ¿Qué pasa en Chechenia? y, para acabar, las siempre paradójicas muestras de expresión gráfica cotidiana de Senyalia.

Fuera del universo Criteriano queremos fijar el foco en la silenciosa batalla que se está librando estos meses por la renovación de las licencias de las centrales nucleares en España, coincidiendo con el trigésimo primer aniversario del accidente de Chernóbil y el sexto del de Fukushima. Trágicas celebraciones.

Y es que Fukushima puso sobre la mesa que los riesgos de las nucleares no eran cosa del pasado, y que las catástrofes naturales aunque improbables, son posibles, como lo fueron los errores humanos que causaron el accidente de Chernóvil y sin olvidar que tenemos ante nosotros un escenario de crecientes ataques terroristas a escala mundial.

Por mucho que se haya intentado minimizar la catástrofe de Fukushima y que nos lleguen noticias con cuentagotas, las pocas que nos llegan nos hablan de que 170.000 personas no habían podido regresar a sus viviendas cinco años después del accidente , que la población se ha reducido en un 70% en las zonas afectadas (personas que no han podido o no han querido regresar) y que el gobierno japonés estima los costes del desastre en 166.000 millones de euros.


En febrero, el Consejo de Seguridad Nuclear dio luz verde a la renovación de la licencia de la central de Garoña hasta 2031, alargando su vida útil hasta los 61 años, pese llevar clausurada desde 2012. Este permiso, que el gobierno debe aún confirmar, tiene un carácter más simbólico que práctico, con un presidente de Iberdrola (propietaria al 50% de la central) poniendo en duda públicamente la rentabilidad de las inversiones necesarias para su reapertura.

Sin embargo, Garoña es la antesala de una cascada de renovaciones del resto de centrales, diseñadas para una vida útil de 40 años que se cumplirá entre 2020 y 2028 y que las grandes eléctricas aspiran a ampliar al menos hasta los 60 años.

Sin ánimo de frivolizar sobre un tema extremadamente complejo –con el cambio climático pisándonos los talones–, es imprescindible debatir con seriedad los riesgos tanto económicos como ecológicos que la sociedad está dispuesta a asumir. Por ello, se impone un debate a fondo del modelo energético, sin prejuicios y con la vista puesta en el corto, medio y largo plazo.

A diferencia de lo que popularmente se cree, el sistema eléctrico español está sobredimensionado (posee más capacidad de producción de la necesaria), y desde 2006 exportamos más energía de la que importamos. Otro error común es pensar que la producción renovable juega un papel marginal. En 2015 las renovables alcanzaron el 36,9% de la producción eléctrica, frente al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbón, el 10,1% del gas o el 10,1% de la cogeneración.

Con todo esto no queremos insinuar que la solución sea sencilla. Con un 30% de producción térmica (40% si incluimos la cogeneración) y un cambio climático acechante, no parece sencillo cerrar las nucleares. Desde luego no puede hacerse de un día para otro y requerirá fuertes inversiones en renovables.

Pero con un precio de la solar cada día más competitivo (sin necesidad de primas) y siendo el país con más horas de sol de Europa, tenemos bastante margen de mejora. Valga como ejemplo Alemania, donde en 2015 se produjeron 38,7 TWh provenientes de energía solar, frente a los 12,7 TWh de España en el mismo periodo. La diferencia entre las dos cifras, 26 TWh, equivale al 48% de la producción nuclear de España en 2015 o al 51% de la de carbón. Y Alemania no es precisamente el paraíso del sol.

También tiene amplio margen de mejora nuestro marco normativo, que de corregirse permitiría abordar una parte de la inversión necesaria sin aumentar el precio de la energía. No son cambios fáciles, ya que hay unas pocas empresas, muy poderosas, que ganan millones de euros por cada mes que consiguen demorarlos. Pero la avaricia de unos pocos no puede imponerse para siempre al bien común.



Y para los que todavía os quede algo de curiosidad después de este ladrillo, aquí van algunas propuestas de cambio normativo: retribuir de forma sensata a las nucleares y a las hidroeléctricas (actualmente pagamos estas energías supuestamente baratas y amortizadas al mismo precio que las más caras), permitir el balance neto en autoproducción con renovables, suprimir o reducir los pagos por capacidad (que se pagan a las centrales de gas por estar paradas, cuando tenemos muchas más de las necesarias) y los pagos a grandes empresas en concepto de interrumpibilidad (el derecho a cortarles el suministro en caso de una escasez puntual, se produzca esta o no), solicitar la liquidación (favorable al estado) de la sobrecompensación por los costes de transición a la competencia

Salut i CriTeri!!!

Patates, pius i piulades

diumenge, de març 05, 2017
Aquest mes el CriTeri fa 11 anys, i per celebrar-ho estrenem nou disseny, llançat de forma experimental al gener i que ara, després d’alguns ajustos, empelts i mutilacions, ja és plenament funcional. La idea de redissenyar l’aspecte i la maquetació de la revista portava llarg temps revolotejant pels nostres caps, i malgrat haver sigut un part més llarg i sofert del que esperàvem, estem molt orgullosos del resultat. 

Seguint amb la celebració, inaugurem una nova secció per joia dels vostres esperits inquiets i dansaires. En Cansiones para una dama la música es fusiona amb la pintura de la mà de la Teresa Blasco, qui ha realitzat una col·lecció de cançons il·lustrades inspirades en la figura femenina. Cada més, la nostra redactora Raquel Ubach ens portarà una de les il·lustracions de la Teresa i ens presentarà la cançó en la qual s’inspira.

Però no només de noves seccions viu el lector del CriTeri, i aquest mes us hem preparat alguns plats forts, com les segones entregues de “El aceite de palma, veneno del Mundo” (secció Observaciones Aleatorias) i del “Punt i seguit” (secció Foto El Camp). Tampoc us perdeu les confessions de la Muriel Villanueva sobre la seva nova faceta de guionista a “Nina de paper. Del conte al curtmetratge”, ni la resta d'articles del Criteri de març.
Font: InfoLibre
I creuant els confins de l’univers CriTerià, no volem deixar passar l’oportunitat de reflexionar sobre els límits de la llibertat d’expressió, oportunitat brindada en última instancia pel celebèrrim autobús trànsfob d’Hazteoir. El debat sobre aquests límits ja va saltar a la premsa al juny de 2015, amb el linxament mediàtic a Guillermo Zapata per un acudit sobre l’Irene Villa. Posteriorment, ha viscut un dels seus moments més àlgids amb la condemna a un any de presó al cantant i compositor César Strawberry, que ha tingut el seu epíleg amb el judici a la twittera Cassandra per un altre acudit sobre Carrero Blanco. Pel camí, hem vist comentaris a les xarxes socials que demanaven l’assassinat d’algun polític en actiu o que es burlaven de la mort de la model Bimba Bosé o del torero Víctor Barrio, sense conseqüències legals conegudes.

Al marge de l’opinió moral que ens mereixin uns o altres comentaris, convé recordar que la llibertat d’expressió és un contrapés imprescindible pels mecanismes del poder, i per això mateix un dret essencial per la salut democràtica. A les societats més repressives l’humor i l’art són els reductes en els que es refugia la resistència, com succeïa amb el cinema de Berlanga, els concerts de Lluis Llach o les tires de la Codorniz durant la dictadura franquista. Que actualment se estigui assetjant aquests reductes, tant des del món judicial com des de les tribunes d’opinió, hauria de fer saltar algunes alarmes sobre la qualitat de la nostra democràcia i, en sentit més general, sobre la societat que estem construint.

Recentment la premsa acusà de masclista al ja desaparegut Miguel Gila per fer humor amb la violència de gènere. Aquesta mateixa setmana, esclatava una nova polèmica en Las Palmas de Gran Canaria, quan una Drag vestida de verge guanyava el concursde Drag Queens de les Carnestoltes. Els bisbes es llançaven a criticar l’espectacle, RTVE eliminava el vídeo de la seva web i fins i tot hi havia qui s’ofenia de forma preventiva. Ja s’estan preparant les demandes.
Font: Hermano Lobo
Articular lleis (o pervertir les que existeixen) per perseguir de forma arbitraria certes opinions, ens porta per un camí molt perillós. Per això, s’ha de meditar profundament abans de delinear els límits de la llibertat d’expressió (i molt més abans de reproduir-los). El contrari ens porta a una societat idiotitzada, en la que no se expressen opinions per por a ofendre o a ser perseguit legalment
Si realment volem construir una societat tolerant, hem d’estar preparats per escoltar opinions que no ens agradin. Fins i tot que ens ofenguin. Una opinió ens pot ofendre per múltiples raons: pel seu contingut difamatori, perquè ens humilie, perquè denuncie una realitat molesta... Tot té els seus límits i en ocasions haurem de defensar-nos, però fer servir la justícia com ressort automàtic per dirimir aquestes diferències condueix la societat directament cap a la intolerància de la que intentava fugir.

Tornat a l’autobús d’Hazteoir, no hi ha més que posar-se a la pell d’un nen transsexual per comprendre la mesquinesa de la campanya. Quin és l’objectiu d’Hazteoir? Augmentar les resistències que aquests nens han d’enfrontar per afirmar la seva identitat de gènere? Qüestionar la seva realitat i generar rebuig envers d’ells?

Però també en aquest cas, com en la resta dels que il·lustraven aquest article, hem de respirar profundament i meditar sobre els límits de la llibertat d’expressió abans de sortir furibunds al carrer demanant la seva prohibició.
Si voleu fer aquest exercici, us recomanem els següents articles:

Salut i CriTeri!!!!


El CriTeri cumple 11 años, y para celebrarlo estrenamos nuevo diseño, lanzado de forma experimental en enero y que ahora, tras varios ajustes, injertos y mutilaciones, está plenamente funcional. La idea de rediseñar el aspecto y la maquetación de la revista llevaba largo tiempo revoloteando sobre nuestras cabezas, y aunque ha sido un parto más largo y sufrido de lo esperado, estamos muy orgullos del resultado.

Siguiendo con la celebración, inauguramos una nueva sección para deleite de vuestros espíritus inquietos y danzarines. En Cansiones para una dama la música se fusiona con la pintura de la mano de Teresa Blasco, quien ha realizado una colección de canciones ilustradas inspiradas en la figura femenina. Cada mes, nuestra compañera Raquel Ubach nos traerá una de las ilustraciones de Teresa y presentará la canción en la que se inspira.
Pero no sólo de secciones nuevas vive el lector de CriTeri, y este mes os hemos preparado varios platos fuertes como las segundas entregas de “El aceite de palma, veneno del Mundo”

(sección Observaciones Aleatorias) y de “Punt i seguit” (sección Foto El Camp). Tampoco os perdáis las confesiones de Muriel Villanueva acerca de su nueva faceta de guionista en “Nina de paper. Del conte al curtmetratge”, ni el resto de artículos del CriTeri de marzo.

Y cruzando los confines del universo CriTeriano, no queremos dejar pasar la oportunidad de reflexionar sobre los límites de la libertad de expresión, oportunidad brindada en última instancia por el celebérrimo autobús tránsfobo de Hazteoir.
Font: InfoLibre
El debate sobre esos límites ya saltó a la prensa allá por 2015 con el linchamiento mediático a Guillermo Zapata por un chiste sobre Irene Villa. Posteriormente, ha vivido uno de sus momentos más álgidos con la condena a un año de cárcel al cantante y compositor César Strawberry, y su epílogo, el juicio a la twittera Cassandra por otro chiste sobre Carrero Blanco. Por el camino, hemos visto comentarios en las redes sociales que pedían que se asesinase a algún político en activo o que se burlaban de la muerte de la modelo Bimba Bosé o del torero Víctor Barrio, sin consecuencias legales conocidas.

Al margen de la opinión moral que nos merezcan unos u otros comentarios, conviene recordar que la libertad de expresión es un contrapeso imprescindible para los mecanismos del poder, y por eso mismo un derecho esencial para la salud democrática. En las sociedades más represivas el humor y el arte son los reductos en los que se refugia la resistencia, como sucedía con el cine de Berlanga, los conciertos de Lluis Llach o las tiras de la Codorniz durante la dictadura franquista. Que actualmente se esté asediando estos reductos, tanto desde el mundo judicial como desde las tribunas de opinión, debería hacer saltar algunas alarmas sobre la calidad de nuestra democracia y, en sentido más general, sobre la sociedad que estamos construyendo.

Recientemente la prensa acusó de machista al fallecido Miguel Gila por hacer humor con la violencia de género. Esta misma semana, se desataba una nueva polémica en Las Palmas de Gran Canaria, cuando una Drag vestida de virgen ganaba el concurso de Drag Queens de los Carnavales. Los obispos se lanzaban a criticar el espectáculo, RTVE eliminaba el vídeo de su web e incluso había quien se ofendía de forma preventiva. Ya se están preparando las demandas.
Font: Hermano Lobo
Articular leyes (o pervertir las que existen) para perseguir de forma arbitraria ciertas opiniones, nos lleva por un camino muy peligroso. Por ello, hay que meditar profundamente antes de delinear los límites de la libertad de expresión (y mucho más antes de reducirlos). Lo contrario nos lleva a una sociedad idiotizada, en la que no se expresan opiniones por miedo a ofender o a ser perseguido legalmente.

Si realmente queremos construir una sociedad tolerante, debemos estar preparados para escuchar opiniones que no nos gusten. O incluso que nos ofendan. Una opinión nos puede ofender por múltiples razones: por su contenido difamatorio, porque nos humille, porque denuncie una realidad molesta… Todo tiene sus límites y en ocasiones tendremos que defendernos, pero usar la justicia como resorte automático para dirimir estas diferencias conduce la sociedad directamente hacia la intolerancia de la que trataba de huir.

Volviendo al autobús de Hazteoir, no hay más que ponerse en la piel de un niño transexual para comprender la mezquindad de la campaña. ¿Cuál es el objetivo de Hazteoir? ¿Aumentar las resistencias que estos niños deben enfrentar para afirmar su identidad de género? ¿Cuestionar su realidad y generar rechazo hacia ellos?

Pero también en este caso, como en el resto de los que ilustraban este artículo, debemos respirar profundamente y meditar sobre los límites de la libertad de expresión antes de salir furibundos a la calle exigiendo su prohibición.
Si queréis hacer este ejercicio, os recomendamos los siguientes artículos:

  Salut i CriTeri!!!!

El CriTeri de Febrer

diumenge, de febrer 05, 2017
El CriTeri torna a la càrrega per combatre el fred de febrer. Aquest mes estrenem nova secció, Footprints, que ens aproparà al món del jazz de la millor manera possible, amb una petita degustació musical. Un altre tipus de degustacions ens porta La Cocinereta, la nostra secció més suggeridora i nutritiva. Imprescindibles també els curts que aquest mes ens proposa La Vida Es Corta, sorprenents i emocionants a parts iguals. I si encara teniu fred, feu una paradeta per la seccions del número de febrer.

Per cert, el proper mes fem 11 anyets, i ho pensem celebrar sense estar-nos de res. Si voleu anar obrint boca, us animem a rellegir el número especial del desè aniversari.

Salut i CriTeri!!!



El CriTeri vuelve a la carga para combatir el frío de febrero. Este mes estrenamos nueva sección, Footprints, que nos acercará al mundo del jazz de la mejormanera posible, con una pequeña degustación musical. Otro tipo de degustaciones nos trae La Cocinereta, nuestra sección más sugerente y nutritiva. Imprescindibles también los cortos que este mes nos propone La Vida Es Corta, sorprendentes y emocionantes a partes iguales. Y si todavía tenéis frío, haced una parada por el resto de secciones del número defebrero.

Por cierto, que el próximo mes cumplimos 11 añitos, y lo pensamos celebrar por todo lo alto. Si queréis ir abriendo boca, os animamos a releer el número especial del décimo aniversario.

Salut i CriTeri!!!

Celebrem l'any nou fumant-nos un bon cigarro dièsel

dijous, de gener 05, 2017
Estenem any al CriTeri, carregats de bons propòsits, que podrem satisfer sense dubte si fem una parada a la secció de Running y Salud. També podeu deixar anar la vostra vesant més poètica llegint el Punt i Seguit i l’entrevista a Pol Fuentes a la secció Literspurnes.
Si preferiu fer la vista enrere, podeu treure el cap per la secció Desde la Meseta Castellana que aquest mes recuperem per conèixer la vida de Benigno de la Vega-Inclán. I si esteu buscant lectures més lleugeres, acosteu-vos a conèixer l’evolució de les cries humanes a les sempre jocoses Observaciones Aleatorias, i feu una ullada a la resta d’entrades del nostre primer número de 2017.
Mentrestant, a Madrid van ser notícia les restriccions de tràfic per intentar reduir els elevats nivells de contaminació, especialment d’òxid de nitrogen, registrats a la capital. Mesures semblants s’havien aplicat ja a altres ciutats europees, però s’havien evitat fins ara a Espanya tot i haver-se superat reiteradament els nivells permesos per la legislació europea, i malgrat les amenaces de multes milionàries per part de la Unió Europea. Fins ara, l’estratègia havia passat per sol·licitar pròrrogues per evitar les sancions, ignorant els greus problemes que aquestes emissions provoquen per la salut humana. Convé recordar que ja en 2012 l’Agència Internacional per la Investigació del Càncer (IARC), depenent de l’OMS, va classificar els òxids de nitrogen (NOX) com cancerígens comprovats, partícules que a les ciutats tenen la seva font principal en la combustió de motors dièsel.

El CriTeri de Desembre

dilluns, de desembre 05, 2016
Arribem al final d’aquest 2016, i des del CriTeri us portem un grapat de noves entrades: tanquem el cicle “Cómo producir un cortometraje sin saber producir cortometrajesde les Observacions aleatòries, recuperem la secció La Columna, juguem als Story Cubes amb la Muriel Villanueva i l’Albet Juvany, i ens tapem bé per sortir a córrer amb fred a la secció de Running i Salut. Trobareu aquests i tots els altres articles a la portada del nostre més de Desembre.

Però, tornant la vista al passat mes de novembre, no podem passar per alt la mort de Fidel Castro. Símbol d’una època ja desapareguda, passarà a la història com el líder d’un poble que va preferir ensorrar-se en la seva misèria abans que seguir el camí marcat pels Estats Units, un líder que va despertar moltes esperances de construir un món diferent, per més que acabés dirigint un règim repressiu i autoritari durant gairebé cinquanta anys.

Trumpetazo (o com fabricar 60 millions de tanoques)

dissabte, de novembre 05, 2016
Arriben els primers freds, i la Cocinereta ens compensa amb unes reconfortants llenties amb carabassa i espinacs. Si us quedeu amb gana, visiteu la secció de l'Abel Pau i degusteu el seu article sobre Fotografia de producte. Tampoc no us perdeu les Litespurnes de la Muriel Villanueva, que aquest mes entrevista al novel·lista Joanjo Garcia, i la resta de seccions del nostre número de novembre.

Al món exterior es va tancar finalment l'acord comercial amb Canadà (CETA), malgrat les reticències de bona part de la població civil i d'alguns països de la Unió Europea. Encara no sabem si correrà pitjor sort el seu germà gran, l'acord comercial amb els Estats Units (TTIP), després de la insòlita victòria de Donald Trump en les recents eleccions a la presidència dels Estats Units. Victòria que semblava improbable des del punt de vista de les enquestes i del nostre raonament lògic, però que el nostre subconscient sospitava com a fatalitat previsible, i no només per això de les lleis de Murphy.

Un futur millor

dimecres, d’octubre 05, 2016
Rebem les primeres pluges de la tardor amb alegria, que ens conviden a devorar la nova secció Litespurnes, on la Muriel Villanueva compartirà amb nosaltres algunes espurnes literàries. Benvinguda Muriel, és un honor comptar amb tu a l’equip del CriTeri.

Ens porta també la tardor notícies esperançadores des de Colòmbia, on l’acord de pau assolit entre el govern i les FARC podria acabar amb més de 50 anys de conflicte armat. No serà un camí fàcil, com ha demostrat el propi poble colombià que va rebutjar l’acord en referèndum. Malgrat això, la voluntat de les parts per mantenir l’acord, i el talant del president Santos, que ha convidat a unir-se al diàleg als partidaris del NO, segueixen oferint un horitzó d’esperança.

Els partits contraris a l’acord, liderats per l’ex-president Álvaro Uribe, argumenten que aquest ofereix als líders guerrillers una impunitat inacceptable. Més complex resulta analitzar les raons que, per un estret marge, han portat al ciutadà de peu a rebutjar l’acord.

En qualsevol cas, la negativa d’una part dels colombians evidencia que superar una ferida tan fonda requereix molt de diàleg i concessions per ambdues parts. Concessions que una part de la societat pot no estar preparada per oferir, però que són necessàries per trencar el cercle viciós de la violència i fer avançar la societat.

Tornem al cole

dilluns, de setembre 05, 2016
Arriba setembre i tornem al cole, acostumats ja al desgovern i endinsats en el debat de si cal suspendre l'aplicació de la LOMCE. L'educació és la base del progrés de qualsevol societat. Els nostres polítics semblen saber-ho, si s'ha de jutjar per la quantitat de lleis educatives aprovades. El que no semblen saber és que les lleis no són varetes màgiques, i que hi ha problemes profunds que requereixen de debats fondos i tranquils, complicitats, horitzons comuns i... pressupost.

Des de l'any 1980, una llei educativa ens dura una mitjana de poc més de cinc anys. Després, la llencem a les escombraries i en fem una de nova. Sense pactar amb l'oposició, perquè pactar és de covards. Amb unes senzilles divisions i multiplicacions, tenim que quan un estudiant acabi la universitat haurà passat per unes 3 lleis educatives distintes. El resultat és que Espanya és l'estat de la Unió Europea amb una major tassa d'abandonament escolar (segons Eurostat, al 2015 el 19,97% dels joves abandonava prematurament els estudis a Espanya, quan la mitjana europea és del 11%).

No tanquem per vacances

divendres, d’agost 05, 2016
Arriba el CriTeri d'agost, escrit furtivament a les cadires d'un cinema d'estiu, imaginat al "galliner" d'un autobús polsegós, publicat secretament des de l'ambient fantasmagòric d'una oficina desèrtica.

Arriba carregat de seccions apassionants i alhora clàssiques dins l'univers criterià. No us perdeu el segon episodi de la sèrie sobre John Ford a Letras de cine, les incursions de les Observacions Aleatòries dins del mon de la producció cinematogràfica o les reflexions del Batiscaf sobre nusos gordians i resolució de problemes. Tampoc no deixeu de provar l'amanida de quinoa amb alga wakame de La Cocinereta, i feu una breu parada a Senyàlia i Foto el camp.

Gaudiu de l'estiu els que ens llegiu des d'aquesta part de l'hemisferi, gaudiu de l'hivern els que ens llegiu des de més lluny, i sobretot guardeu-vos un foradet pels petits plaers quotidians, com prendre un gelat de torró, una xocolata calenta, o com llegir el CriTeri una tarda de diumenge.

Salut i CriTeri!!!

----------------------------------------------------------------------

Llega el CriTeri de agosto, escrito furtivamente en las sillas de un cine de verano, imaginado en el "gallinero" de un autobús polvoriento, publicado secretamente desde el ambiente fantasmagórico de una oficina desértica.
 

Llega cargado de secciones apasionantes a la vez que clásicas dentro del universo criteriano. No os perdáis el segundo episodio de la serie sobre John Ford en Letras de cine, las incursiones de las Observaciones Aleatorias en el mundo de la producción cinematográfica o las reflexiones del Batiscaf sobre nudos gordianos y resolución de problemas. Tampoco dejéis de probar la ensalada de quinoa con alga wakame de La Cocinereta, y haced una breve parada en Senyàlia y Foto el camp.

Disfrutad del verano los que nos leéis desde esta parte del hemisferio, disfrutad del invierno los que nos leéis desde más lejos, y sobretodo guardaos el tiempo necesario para los pequeños placeres cotidianos, como tomar un helado de turrón, un chocolate caliente, o como leer el CriTeri una tarde de domingo.

Salut i CriTeri!!!

El CriTeri de juliol

dimarts, de juliol 05, 2016
Ens sorprèn aquest mes de juliol encara convalescents per la doble ressaca electoral del Brexit i la «campanada» de Rajoy. Deixant de banda els resultats, la convocatòria del Brexit planteja un debat de fons molt interessant.

Alguns han titllat de covard  el primer ministre britànic, David Cameron, al·legant que delegava en la ciutadania una decisió que corresponia al seu govern. Punt de vista curiós, atès que (gairebé) ningú ha acusat de covards als ciutadans per delegar repetidament les nostres decisions en els polítics.

Editorial a 4 mans

diumenge, de juny 05, 2016
Benvolguda gent de criTeri,

A aquest redactor, a mi, Armando Rampas, em toca dir adéu. Després de més de 10 anys de tenir la idea de crear una revista a Solsona dins el que era l'associació el Crit, organitzadora del Solsona Rock Festival i motor cultural per a la ciutat de Solsona. Encara recordo l'entusiasme de la cúpula de l'associació davant de la idea de fer una revista cultural com a branca de l'associació. Malgrat això, també recordo el suggeriment de que no la féssim mensual ja que ens "cremaríem" pel fet d'haver d'estar tan a sobre de la revista. Ironies de la vida, l'associació es va acabar "cremant" i l'únic que en va sobreviure, apart del record d'uns anys fantàstics de concerts i vida cultural, en va ser aquesta revista. 


El criTeri de maig!

dijous, de maig 05, 2016
Benvolguts lectors!

Continuem aquesta primavera amb notícies fresques. Ens ha deixat una de les històriques seccions d'aquesta revista: les "Llaminadures electròniques". Un bon moment per revisar els històrics interessants que ens ha regalat al llarg de tots els anys que ens ha acompanyat! Et trobarem a faltar!

El criTeri contínua en bones mans, aquest mes en teniu una bona mostra!
Mensaje de la Cebra
la resurrecció de la secció sobre curtmetratges: La vida es corta
i molts més!!

I com sempre ens podeu seguir per Twitter i Facebook! Us hi esperem!!

Salut i criTeri!

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Bienvenidos lectores!

Continuamos esta primavera con noticias frescas. Nos ha dejado una de las históricas secciones de esta revista: Las "Llaminadures electròniques". Es una buena ocasión para revisar los históricos interesantes que nos ha regalado a lo largo de todos los años que ha escrito para nosotros! Te echaremos de menos!

El criTeri continua en buenas manos y, para muestra, un botón:
Mensaje de la Cebra
la resurrección de la sección sobre cortometrajes: La vida es corta
y muchos más!
 
Cómo siempre  nos podéis seguir por Twitter y Facebook! Nos vemos allí!

Salud y criTeri!


 

Ressaca del 10é aniversari!

dimarts, d’abril 05, 2016
Ha estat fantàstic!

Moltes gràcies a tots els que heu participat recordant velles seccions i deixant-nos gaudir, una vegada més, dels vostres relats i punts de vista. Ara toca recuperar-se! Hem tingut rècord de seccions i rècord de visites. El Twitter i el Facebook ha tret fum! Gràcies a tots!
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes