U. Al començament fou Dostoievski
Un personatge com Rasputin no és possible (o és molt improbable) fora de Rússia. Perquè respon a una psicologia molt russa: la de l'enfonsament personal en la perversió, el vici, el joc i l'alcohol com a pas previ a una redempció personal, a la recerca d'una regeneració interior que dugui cap a la pau interior i, finalment, cap a la santedat – potser no reconeguda per l'Església, però sí per l'entorn dels que envolten el personatge. Rússia és, a més, un univers cultural que es presta a l'aparició d'aquests personatges, perquè era un país on el llançament a la degradació personal era una fugida a una situació social, econòmica i política insostenible, que condemnava una immensa majoria de la població a una vida sense esperança. L'alcoholisme i el joc feien estralls a la població més humil, però no només aquesta població era afectada per aquest estat d'ànim. L'obra de Gogol, Txèkhov, Turgueniev, Tolstoi, és plena de personatges de classe mitjana, intel·lectuals, estudiants universitaris mig famolencs, militars de poca volada, petits nobles empobrits i miserables, o bé abocats sense fre a una degradació personal en el joc, l'alcohol i el sexe (aquest, mai d'una manera explícita, que encara som al segle XIX...!). Una degradació personal de la qual escapen (quan ho fan) mitjançant alguna mena de transformació mística, de canvi interior, que fàcilment pren un aire religiós. A Resurrecció, una obra mestra de Tolstoi – i lectura altament recomanable, no cal dir-ho – trobem un exemple paradigmàtic d'aquest canvi personal, en la persona d'un noble (príncep) que gaudeix d'una vida confortable i envejable, però d'una buidor aterridora; la novel·la retrata la presa de consciència de la seva situació, i la seva resolució a sortir-se'n mitjançant l'acció: refer la seva vida, els passos que l'han dut fins on es troba, refer el mal que ha fet arreu i dedicar-se a treballar en positiu mirant de resoldre els problemes que ha creat i també els que ell no ha creat sinó que simplement ha heretat. En aquesta tasca cometrà errors: desfazer entuertos, que diria el Quixot, és un ofici que també s'ha d'aprendre, i no sempre les seves accions tindran l'efecte que ell desitja. Però l'acceptació d'aquest fet – per exemple, no aconsegueix recuperar l'amor de la dona que ell havia estimat temps enrere – és també una part del seu camí de redempció personal.
Però és a Dostoievski on aquest personatge-tipus assoleix el seu zènit. I no és estrany, perquè aquest escriptor – potser el cim de la literatura universal, almenys de l'Edat Contemporània – és, ell mateix, un exemple viu d'aquesta mena de trajectòria vital. Quan parla de l'infern del joc i de l'alcohol, és perquè ell mateix els ha coneguts. I a la seva obra mestra Els germans Karamàzov retrata un personatge que resumeix tota aquesta tipologia: l'stàrets Zòsim, mestre espiritual d'Alexei Karamàzov – protagonista principal de la novel·la. Aquest stàrets, ancià ple de pau interior i que dóna la pau interior als que el busquen per demanar-li consell, és un sant als ulls del poble que l'envolta. Però la seva biografia és turmentada. Dins la seva família, humil però no miserable, hi ha un precedent clar: un germà gran intel·ligent i brillant, però lliurat a la disbauxa típica de la joventut de l'època: sexe – amb meuques, sobretot –, alcohol, joc. Fins que enganxa la tisi, malaltia aleshores generalment mortal, i causa típica de mort entre homes joves de l'època. La seva transformació és absoluta: la certesa de la mort imminent el converteix en un ésser dolç, que accepta la seva sort, que procura l'alegria dels que l'envolten i no s'està de fer-los sentir l'amor que els té. El record d'aquest germà mort sempre perseguirà Zòsim, que fa carrera a l'exèrcit, participa de les bretolades típiques dels cadets, beu, es juga una paga que no té – i demana diners a la seva mare, situació típica –, es comporta de manera brutal amb els seus subordinats, s'enamora, i finalment es veu enxampat en un duel a mort. I és poc abans d'aquest duel que s'esdevé la seva transformació personal, la consciència que no és l'ésser humà que hauria de ser, la consciència que fa mal als que l'envolten en lloc de bé, i que no pot culpar ningú llevat d'ell mateix de la seva situació. La seva situació no canviarà si abans ell no canvia; i opta per canviar radicalment – i sincerament. Renuncia al duel, fet que alegra el seu contrincant però que el degrada als ulls dels seus companys d'armes, que ho veuen com una traïció a l'honor del seu regiment; renuncia a l'exèrcit i als galons d'oficial, ho deixa tot i es llança a una vida de recerca espiritual interior, que el durà per mil camins que ara no detallarem. És l'actitud essencial el que ara ens importa: el sant ha estat, abans, pecador. I el camí de la santedat té un mèrit particular si abans s'ha estat pecador. Qui ha estat un mort de gana, jugador, borratxo, brètol, putero, pot parlar d'aquests temes amb coneixement de causa. I la força de Dostoievski és que és un autor que parla amb coneixement de causa. Entén el pecador perquè ell ho ha estat; i la santedat assolida per aquesta via és una santedat particular, ben diferent de la que pot gaudir un ésser angelical tocat pel dit de l'àngel des de petit – quelcom que dóna sovint éssers més aviat repel·lents.
Rasputin, si en un camí es trobava, era en el camí d’esdevenir un stàrets Zòsim. Una vida de pecador que el duria finalment a la santedat. Només que en lloc de les disbauxes d’un oficial de l’exèrcit va tastar el poder polític. Potser era justament això el que hi veien tants russos – i, sobretot, tantes russes – de l’època. Incomprensible fora de Rússia. I per als que no hi tractaven directament, incomprensible, dins mateix de Rússia.
DOS. Arrels siberianes
Potser estaria bé començar per aclarir un detall sobre el nom del personatge. S’ha dit que ‘Rasputin’ vol dir, en rus, ‘depravat’ (raspoutnyi), i que no seria pas el seu cognom veritable sinó un apel·latiu mig afectuós mig insultant. Sembla que no és cert; s’han documentat diversos Rasputin a la Sibèria de l’època, fet que indicaria que es tractava del seu nom real. Nascut a Pokrovskoie (districte de Tyumen), Sibèria. Data dubtosa: 1869 s'admet com la més probable. Va anar a l'escola, però sembla que mai no va sortir d'un nivell de semianalfabetisme. Era, per damunt de tot, un pagès de Sibèria, que va aprendre sobretot dels seus pares treballant als camps. Una vida rústega, on el vodka, les dones i la religió devien ser les úniques sortides a una realitat quotidiana dura i monòtona. Fins i tot en el seu moment d'esplendor màxim, quan era algú molt poderós a la Cort tsarista, les fotografies on ensenya les seves mans donant una mena de benedicció retraten unes mans gruixudes, plenes de durícies. No són de cap manera les mans delicades d'un noble acostumat a l'esgrima, sinó les mans fortes i dures d'un pagès habituat a l'aixada.
Una personalitat estranya, impressionant per als seus coetanis, li aparegué ja de jovenet. Al seu poble es deia que tenia la facultat de guarir o fins i tot d'hipnotitzar animals. Tenia crisis místiques, que havien de conviure amb una energia desbordant i una vitalitat fora mida, que com calia suposar a partir de l'adolescència van desembocar en un fúria sexual. Al seu poble, que hem de suposar poblat sobretot de mujiks analfabets i supersticiosos, va tenir aviat fama de ser un nen estrany, amb poders sobrenaturals. No seria estrany que ell mateix acabés assumint que tals poders eren reals, o almenys que alguna cosa hi devia haver de cert en aquella fama que tenia. Tampoc no és tan estrany, en un món (Sibèria) on l'empremta del xamanisme encara era ben propera. La reputació de seductor de dones (molt merescuda) li venia de ben jovenet. Mai no va mirar de canviar aquesta reputació, ni tan sols quan ja era un home conegut i poderós. Però no avancem esdeveniments.
No podem entendre un personatge com Rasputin si ignorem que es movia en un món dominat per la religió. 'Religió' és un mot que provocarà urticària en molts lectors. Però a la Rússia d'aleshores – i a la majoria de països – es pot dir que tothom era creient, o gairebé tothom. L'escepticisme en matèria religiosa quedava només per a algunes èlits culturals, inclosos militants fervents de moviments socialistes o comunistes. Després, el comportament d'una persona a la pràctica podia ser el d'un poca-vergonya, però el substrat creient era present en gairebé tothom. I en el cas de Rasputin es va exacerbar arran d'una reclusió, quan tenia disset o divuit anys, al monestir de Verkhoturie. No es coneix el motiu exacte de la reclusió: potser era només un refugi per fugir d'algun marit cornut, o potser era una pena imposada pel consell local per un petit furt – no hi havia cap presó propera. El fet és que l'estada en aquest monestir, tres mesos amb prou feines, fou determinant per a la seva personalitat. Alguna cosa viscuda allà dins – potser el contacte amb un stàrets o algun monjo de religiositat profunda – el devia impressionar. El fet és que en sortir del monestir ja no era el mateix: no es va esforçar a reprimir la seva vida sexual impetuosa, però es va impregnar d'un seguit d'ideals místico-religiosos que mai més no el van abandonar. Tot plegat es va exacerbar arran de la seva coneixença d'un stàrets anomenat Makarius, de qui no sabem gairebé res, fora del fet que va tenir sobre ell una influència enorme, fins i tot en l'aparença. Sembla que l'aspecte físic de Rasputin que ha passat a la història – una mena de sotana, cabells llargs estudiadament desordenats, barba llarga, sovint una creu penjant del coll – és essencialment copiada de la de Makarius.
La vida va seguir, i el 1889 aproximadament (data exacta no coneguda) es casa amb Praskovia Fiòdorovna Dubrovina. Tingué cinc fills, dels quals tres van sobreviure: Dimitri, Vàrvara i Maria. S'han conservat algunes fotografies de la seva època com a simple camperol; res no feia preveure que la seva vida posterior seria tan peculiar com finalment va ser. Però la inquietud religiosa finalment va passar factura, arrencant-lo de la normalitat quotidiana en la qual s'havia instal·lat. El 1901 va deixar la seva esposa i els seus fills, per fer-se strannik (peregrí); va peregrinar a Grècia, a la muntanya d'Athos (lloc sant per als cristians ortodoxos), que sembla que el va decebre molt, i finalment a Jerusalem, on degué tenir alguna mena de revelació religiosa impactant. Quan torna a Pokrovskoie, després d'aquest peregrinatge, sembla que ja havia pres la decisió d'abandonar definitivament la seva dona i començar una vida de peregrí errant. Potser després de les emocions d'un viatge d'aquesta mena, de l'aventura quotidiana de no saber què passarà després, se li feia insuportable la idea de tornar a un senzill pobre perdut a Sibèria, per dur una vida de pagès, monòtona i lligada a sembrar i collir. L'important, en tot cas, és que a partir de 1901 va començar una vida de vagabund per zones rurals i camperoles de Sibèria. Predicava la seva filosofia i, presumiblement, va deixar escampats uns quants fills il·legítims pel país.
En algun moment de la seva biografia, encara no ubicat amb exactitud, Rasputin va entrar en contacte amb el moviment dels khlysty (els flagellants). És possible que fos al mateix monestir de Verkhoturie. Els khlysty eren una mena de secta molt misteriosa, de la qual en sabem ben poc, que sembla que buscaven l’èxtasi religiós a través de la mortificació del cos, l’exercici físic i (es diu) el sexe, fins l’extenuació. Sembla molt improbable que Rasputin acabés essent un d’ells, però és segur que hi va estar en contacte. De tota manera aquest ‘contacte’ voldria dir ben poc, perquè el cristianisme ortodox rus era farcit de sectes, i sabem que Rasputin va entrar en contacte amb moltes, sempre a la recerca de la seva pròpia via d’il·luminació. El seu contacte, ni que fos temporal, amb la secta dels khlysty el perseguirà sempre, com una taca negra en el seu expedient. Ell admetia haver-los conegut, però repetia que mai no en va formar part.
El 1903 (o 1904: dubtós!) arriba a Sant Petersburg. Llavors ja s'havia guanyat una fama com a stàrets, i de fet sembla que si anà a Sant Petersburg fou per invitació d'una gran dama noble, la gran duquessa Militza. Un stàrets – en plural, startsii – no és exactament una autoritat eclesiàstica; és més aviat un mestre espiritual, un concepte genuïnament oriental. Hinduisme, budisme, són religions on els homes sants tenen un paper essencial; capten deixebles, atrets per l'autoritat espiritual i la saviesa (real o pretesa) d'aquells homes. Deixem parlar Dostoievski:
'Què és un stàrets? Un stàrets és aquell que absorbeix la vostra ànima i la vostra voluntat dins les seves. Un cop heu triat un stàrets, abdiqueu de la vostra voluntat i l'hi sotmeteu en tota obediència, amb una resignació completa. El penitent se sotmet voluntàriament a aquesta prova, a aquest dur aprenentatge, amb l'esperança, després d'un llarg noviciat, de vèncer's a si mateix, de dominar´se fins al punt d'atènyer al capdavall – després d'obeir tota la vida – la llibertat perfecta, és a dir, la llibertat enfront de si mateix, i evitar d'aquesta manera la sort d'aquells que han viscut sense trobar-se a si mateixos.'
Si fem cas d'aquesta definició, és evident que Rasputin va atènyer la fama de stàrets abans de merèixer-la; de fet ell mateix encara hauria de ser deixeble d'algun veritable stàrets... Però no se'ns fa difícil d'entendre que en els cercles aristocràtics russos aquell individu amb una imatge ben estudiada (només cal veure'n les fotografies) hi tingués un fort impacte. La seva fama de curandero, profeta, home tocat per la mà de Déu en definitiva, devia ser essencial per obrir-li moltes portes d'aquelles mansions, on dones immensament riques però d'una vida buida i sense interès buscaven un sentit a tot plegat en pràctiques místiques, espiritistes o pseudo-religioses.
TRES. El contacte amb els tsars
Que Rasputin entrés en contacte amb els tsars – més específicament, amb la tsarina – no ens ha d'estranyar. Recordem que Alexandra Fiòdorovna era una dona amb grans inquietuds religioses. Per altra banda, al començament de la seva estada a Sant Petersburg Rasputin era ben vist per molts sacerdots i membres de l'església, que hi veien un veritable asceta, un recercador de Déu encara que fos una mica a la seva manera. Amb el temps, i a mesura que aquella mena de monjo anava acumulant influència, aquests primers avaladors el van anar abandonant.
El contacte amb la família imperial fou a través d'Anna Vyrubova, gran admiradora de Rasputin. L'admiració que Anna sentia per Rasputin va esdevenir veritable devoció, arran d'un greu accident ferroviari, el descarrilament del tren que anava de Tsarskoie Selo – localitat on els tsars tenien la seva residència d'estiu – a Petersburg. Anna fou ferida en l'accident, prou greument perquè els metges la donessin per morta. Va entrar en coma. Llavors, Rasputin va seure prop seu, al llit de mort, li va prendre la mà, es va concentrar en ella i li va repetir, com un mantra, 'Annushka, Annushka, lleva't!'. Durant una bona estona va anar repetint aquestes paraules, fins que Anna Vyrubova, de sobte, es va despertar del coma i va intentar de llevar-se. L'escena degué ser impressionant, i l'estupefacció dels metges, no cal dir-ho, absoluta. Després Rasputin va dir als metges, en privat, que Anna es recuperaria, però que no tornaria a caminar normalment – i de fet fou així. No cal dir que la notícia d'aquesta guarició (miraculosa?) es va escampar per Petersburg com una taca d'oli. . I la rumorologia també va fer forat: a Petersburg tothom comentava que Anna Vyrubova era – òbviament! – l’esclava sexual de Rasputin.
Fet crucial: Anna Vyrubova era l’amiga més íntima de la tsarina. I quan el 1905 el tsarèvitx Alexei, aleshores un bebè de tot just un any, va tenir la seva primera gran crisi hemofílica, quan els metges desesperaven de poder fer res per la pobra criatura – que patia terriblement –, Alexandra Fiodorovna acudeix, desesperada, a la seva amiga Anna. I Anna fa venir Rasputin. Rasputin ordena als metges que surtin de la cambra, treu de la taula tots els remeis i medicines que s'hi acumulaven, explica al nen alguns contes populars siberians, fet que el devia tranquil·litzar encara que no n'entengués ni una paraula, es posa a resar intensament, apassionadament, davant el bressol d'Alexei. I finalment, el nen es recupera.
Una guarició natural, simplement el fet que el nen tenia prou capacitat de recuperar‑se després de tot? Per la tsarina no hi havia dubte: un miracle.
Des d'aquell moment, aquella mena de monjo tindrà obertes les portes del palau imperial. Els tsars s’hi referiran sempre com ‘el nostre amic estimat’, i a mesura que el personatge esdevingui més i més important, i la tírria que li tenien nobles i eclesiàstics vagi essent coneguda, se li proporcionarà vigilància continuada: casa seva serà protegida dia i nit per policies. Cosa que no sempre li resultarà positiva, perquè tenia com a conseqüència que les seves sortides a prostíbuls o les seves aventures amb dones de la vida podran ser enregistrades. En tot cas, la seva proximitat als tsars el farà un personatge habitual en reunions de l’alta societat, on la seva presència causava furor, sobretot entre les dones, moltes de les quals n’eren fervents admiradores. Els homes – qui sap si sobretot per gelosia – no el podien ni veure, és clar (bé que també hi havia algun home en aquestes reunions).
QUATRE. El curandero miraculós
Rasputin tenia accés directe a les cambres dels fills dels tsars, i sobretot a la d’Alexei, el tsarèvitx. La seva presència era requerida cada vegada que el tsarèvitx patia alguna crisi hemofílica. Rasputin pregava al costat del nen, i el nen es recuperava. Potser sense ell el nen també s’hauria recuperat, però qui gosaria arriscar-se? El fet era que els metges, una vegada i una altra, donaven el nen per mort; mentre que aquella mena de monjo s’estossudia a mantenir-lo viu. Hi ha força unanimitat entre els historiadors a reconèixer que Rasputin era realment capaç de fer-hi alguna cosa. Però no hi ha unanimitat a dir el què, exactament.
L’explicació més estesa era que emprava la hipnosi per sedar el nen. Estrictament això no curava la crisi hemofílica, però en suprimia – si no tot, almenys en gran part – el sofriment físic. El dolor, que evolutivament s’ha d’entendre com un sistema d’alerta corporal que avisa de malfuncionaments de parts del cos (de vegades molt puntuals i específiques) pot resultar contraproduent en la mesura que situa el cos en un estat de tensió física i mental que pot acabar exacerbant el problema. Només cal recordar que en la medicina actual en segons quines situacions els metges opten per adormir el pacient o, en casos extrems, induir-li un estat de coma, a fi de suprimir-li el dolor i permetre que el cos, per si mateix, reaccioni contra la malaltia. La hipnosi és avui dia una pràctica terapèutica habitual, però a començaments de segle es trobava a les beceroles, i tenia una aurèola mig màgica, mig esotèrica. Freud, Charcot, van aplicar-la com a mètode habitual de terapèutica psicològica, i Cajal la va aplicar com a remei per al dolor. Les fotografies que ens han arribat de Rasputin el mostren amb una mirada intensa i penetrant: que tingués una capacitat hipnòtica en els seus pacients – i, específicament, en el tsarèvitx, aleshores un nen i per tant probablement molt impressionable – és perfectament concebible.
Però la hipnosi sola no és prou. Recordem la crisi hemofílica més terrible patida pel tsarèvitx: el 1912, en tornar d’una excursió en barca a Spala (actualment Polònia), pateix una caiguda al moll. L’hemorràgia interna, massiva, se li detecta aviat. I el pitjor – per als tsars – és que aquesta vegada Rasputin no hi era. La crisi va durar dies, els patiments del nen eren terrorífics, els metges el donaven per mort. Llavors arriba el famosíssim telegrama de Rasputin: ‘Déu ha sentit les vostres pregàries. No patiu, el nen viurà. No deixeu que els metges el masseguin gaire’. Al cap de poc, el nen s’adorm i comença a recuperar-se. Després d’aquesta experiència, res no podrà convèncer la tsarina que Rasputin no era un home tocat per la mà de Déu. Però ell no hi era present: per tant no hi ha hipnosi que valgui en aquest cas. Potser senzillament la va encertar, per casualitat?
En opinió de molts, la darrera part de la frase (‘no deixeu que els metges el masseguin gaire’) és la clau. Rasputin venia d’un llogarret de Sibèria; qui sap si tenia fresques les influències de la cultura xamànica. En tot cas, probablement estava habituat a prescindir d’allò que ara anomenaríem medicina científica, i a confiar més aviat en la natura. Deixar que la natura actués i evitar l’ús de productes químics i tractaments d’utilitat dubtosa. Es tracta d’una filosofia perillosa quan la malaltia és coneguda i els tractaments adients són ben coneguts; però pot ser una opció molt sensata quan es tracta d'una malaltia molt seriosa per a la qual la medicina no disposa ni d’una explicació raonablement completa ni d’un tractament mínimament eficient. Aquest era el cas de l’hemofília a començaments de segle. Se sabia que la sang no coagulava, i que era una malaltia hereditària; poc més. Els tractaments diguem-ne naturals recorrien a l’ús de sangoneres – les sagnies mediades per sangoneres eren un remei molt tradicional a Europa –, tractament que de fet era contraproduent perquè avui sabem (però aleshores no se sabia) que la saliva dels hirudinis conté factors anticoagulants. Aquest era també el cas de l’aspirina, medicament aleshores recent i que era reputat de ser un analgèsic d’ús universal; els metges el receptaven de manera més o menys sistemàtica per alleujar els símptomes dolorosos en gairebé totes les malalties, i òbviament n’administraven al petit Alexei. I avui sabem (però aleshores no se sabia) que l’aspirina té també efectes anticoagulants. Només cal recordar la darrera novel·la de John Irving, La darrera nit a Twisted River, on un dels protagonistes precisament se suïcida provocant-se una sagnia i prenent una quantitat exagerada d’aspirines. Per tant administrar-ne a un hemofílic era un error absolut.
Resar i deixar fer a la natura ens pot semblar una banalitat. Però l’alternativa – no resar i deixar fer als metges – era pitjor. El problema era que al començament del segle XX la confiança en la medicina era molt gran: som en una època de progrés immens en ciència i tecnologia, el moment on s’estableixen les bases del nou segle que serà, sobretot, el de la ciència. Malgrat que la fe en Déu és un sentiment compartit per la immensa majoria de la població, per un ciutadà qualsevol amb un mínim de cultura confiar en la ciència és un fet totalment lògic. Que un monjo semianalfabet arribat de Sibèria mani sortir els metges de la cambra del tsarèvitx i gosi superar-los en llur propi terreny, lògicament, només es podia entendre com una intervenció divina – semidirecta, si voleu.
CINC. Intocable
Rasputin era – sembla – un subjecte d'una capacitat sexual olímpica. Un Errol Flynn o un Warren Beatty avant la lèttre. Posats a esmentar detalls cutres, diguem que en un museu de l’erotisme de Petersburg es conserva en formol un penis de dimensions notables, que es diu que és de Rasputin; el més probable és que sigui fals. El problema era que la rumorologia no s'aturava en l'annecdotari de putero que l'acompanyava; anava més enllà, i la xerrameca popular no s'aturava a considerar si els fets que se li atribuïen eren mínimament creïbles. Es deia que havia convertit el palau imperial en el seu harem particular, que tenia com a amants no només la tsarina i (potser) alguna de les filles dels tsars (les més grans, Olga, Tatiana i Marie, estaven en edat de merèixer, i Tatiana i especialment Marie eren d'una gran bellesa); es deia també que grans dames nobles formaven part d'aquest harem.
Una imatge ben famosa: Rasputin, convidat a una reunió de dames de l'alta societat de Sant Petersburg, envoltat d'admiradores i d'algun admirador (o potser algun marit que no es fiava de la seva dona...). Fotografia presa als voltants de 1910.
Almenys en part aquesta llegenda havia aparegut perquè els tsars no filaven massa prim a l'hora de permetre-li segons què a aquell monjo. Rasputin entrava a les cambres de les grans duquesses com un pare entra a la cambra dels seus fills, i no sembla que a les grans duquesses això els semblés estrany. Era com de la família, per entendre'ns: talment un oncle proper. Les mestresses encarregades d'aquelles cambres no ho veien tan clar. Olga i Tatiana ja eren adolescents, i la presència d'algú no de la família a les cambres de les duquesses quan aquestes estaven en camisa de dormir els devia semblar una aberració. Es van queixar a la tsarina, que va respondre de la manera que calia esperar: despatxant-les. Un error, perquè òbviament aquelles mestresses no van tancar la boca un cop fora de palau, van explicar a tort i a dret el que passava dins el palau imperial, i segurament van extrapolar una mica massa. En realitat, els testimonis que tenim de les relacions entre Rasputin i les grans duquesses i el tsarèvitx Alexis ens diuen que aquella relació era d'una gran tendresa: era, per als fills dels tsars, algú molt estimat. Consta que quan van saber que Rasputin havia estat assassinat, la reacció de les duquesses fou d'un dolor intens – van arrencar a plorar. En conjunt, no tenim cap testimoni que ens faci pensar que el comportament de Rasputin dins el cercle de la família imperial tingués res de pervers. Ni tampoc tenim cap indici que ens faci suposar que el tsarèvitx o les duquesses sabien alguna cosa del comportament (poc correcte) d'aquell personatge, fora del palau.
La llegenda que Rasputin havia convertit el palau en el seu harem particular, o que hagués literalment prostituït les grans dames de l'aristocràcia russa, òbviament no s'aguantava de cap manera. Però la rumorologia era prou forta per fer que, poc després de la caiguda del tsar, el 1917, el govern provisional d'Alexander Kerenski ordenés una investigació policial en tota regla. Aquesta investigació no es va arribar a acabar, perquè el govern provisional fou finalment substituït pel govern comunista i bona part de la tasca de la comissió encarregada es va interrompre. Però moltes de les dades reunides després van ser publicades. Els policies encarregats no van trobar cap evidència que la vida sexual de Rasputin anés més enllà de les prostitutes. El seu paper d'amant d'Anna Vyrubova fou desmentit: Anna Vyrubova fou sotmesa a un reconeixement mèdic, que va determinar... que era verge!
Per comprendre el perquè de tota aquella rumorologia ens hem de posar a la pell dels russos de l'època. Recordem que la malaltia del tsarèvitx – l'hemofília – era gairebé un secret d'estat. Era sabut que es tractava d'una malaltia transmesa via materna: la impopularitat de la tsarina, ja prou considerable, hauria pujat a nivells estratosfèrics. Si es fes públic que Alexei era hemofílic, trobar-li una esposa adient hauria estat tot un problema; però encara ho hauria estat més trobar marits per a les grans duquesses, puix que si Alexei era hemofílic, les grans duquesses molt probablement eren portadores de la malaltia. De fet, hi ha testimonis que esmenten que les grans duquesses, quan patien alguna ferida – jugant, per exemple – sagnaven força. La sang finalment se'ls coagulava, però més lentament del que es considera normal. El problema, doncs, era ben real. Sobretot era ben real el risc que Alexei (que tenia força probabilitats de morir abans d'arribar a la majoria d'edat) fos deixat de banda en la successió al tron, en favor del gran duc Miquel, germà de Nicolau i sense cap problema de salut; aquesta era una possibilitat que aterria la tsarina. Però mantenir el poble ignorant de l'hemofília d'Alexis – i, per tant, mantenir-lo ignorant que Rasputin era capaç d'alleujar-li els sofriments – tenia com a resultat que el lligam entre Rasputin i la tsarina esdevenia incomprensible per a tothom. I a gairebé tothom li devia resultar incomprensible que els tsars mantinguessin prop d'ells un personatge com Rasputin, amb una aurèola de santedat potser coneguda pel seu cercle íntim però que a nivell popular era conegut sobretot per les seves excursions als prostíbuls de Moscou i Petersburg, per la seva intromissió en afers de govern, i per la seva obsessió de col·locar parents i amics en càrrecs de l'administració de l'estat.
SIS. Impopular
La barreja de monjo il·luminat (d'una banda) i de rústic depravat (de l'altra) podia impressionar els membres femenins de l'aristocràcia que hi estaven en contacte o que el coneixien personalment, que l'havien sentit parlar o que havien assistit a alguna de les seves reunions místiques. Aquests eren una ínfima minoria. La immensa majoria de la gent només sabia de Rasputin allò que se'n deia a la rumorologia, i la rumorologia no es basa en sensacions místiques, sinó en l'annecdotari més vulgar. Les seves corredisses pels bordells de Moscou i de Petersburg, la seva afecció a la beguda, no encaixaven gens amb la imatge de místic que aparentment intentava projectar.
Una fotografia ben famosa de Rasputin, donant la benedicció. Atenció a les mans: dures, rudes i fortes, de cap manera les mans d'un individu delicat sinó les d'un pagès habituat al treball dur als camps, rústic, robust i (com van comprovar els que finalment el van assassinar) molt dur de pelar. Que un pagerol com aquell es trobés tan a prop dels tsars devia resultar insuportable a molts de membres de l'alta aristocràcia.
Si el comportament impropi de Rasputin era motiu d'escàndol a nivell popular, més greu era que interferís en tasques de govern. De vegades aquesta interferència era en detalls ridículs. Per exemple, sovint enviava algú portant una carta a alguna dependència governamental, i en la carta es demanava al responsable que al portador de la carta (algun conegut seu, un parent, etc) se li donés algun lloc de treball confortable en aquell ministeri, despatx, dependència o el que fos. Chelnokov, cap de la Unió de ciutats, va rebre un munt de cartes d'aquesta mena, totes signades ‘G.R.' (Grigori Rasputin), que eren estripades sense contemplacions; però no tothom tenia aquella capacitat de resistència.
La tossuderia a col·locar la seva gent (amics, parents, etc) a llocs confortables era en si mateixa desagradable. Però ben mirat no devia ser gaire estranya a l'època; els favoritismes i enxufismes eren fet habitual a la Rússia tsarista. És molt probable que allò que resultés xocant no era el fet en sí, sinó que la gent que ell mirava de col·locar no eren precisament els cadells de l'alta noblesa. El problema era quan la seva opinió resultava essencial a l'hora de determinar noms de ministres, qui havia de ser promocionat a ministre o qui havia de ser destituït. Bé que allò que n'ha quedat és una influència nefasta de Rasputin sobre la tsarina, de fet es fa difícil de dir qui influïa en qui. Alexandra Fedorovna era una dona obsedida a llegar al seu fill, el tsarèvitx Alexis, una autocràcia intacta: una monarquia absoluta en tota regla, recolzada en l'exèrcit i en l'aristocràcia nobiliària, ben allunyada dels règims més o menys democràtics i parlamentaris que hi havia una mica per tot Europa Occidental. S'ha repetit manta vegada que la tsarina dominava el seu marit, Nicolau II, però el fet era que en molts punts les opinions de tots dos coincidien plenament; no calia que cap dels dos pressionés gaire l'altre. Que pel mig hi hagués aquella mena de monjo tan estrany no és obvi que afectés realment les decisions de la parella reial referents a la promoció de certs ministres o destitució d'altres. Com hem dit a les anteriors Corts d'Apel·lació, el tsar era particularment obtús, i la seva fòbia envers tot allò que fes olor d'un cert progressisme era prou per fer-lo destituir qui volgués: en tenia prou amb si mateix per fer el burro. Però a ulls de la gent el tàndem tsar + tsarina + Rasputin era un ‘tot' compacte, i per molts la presència malèfica d'aquell monjo era l'única explicació per algunes decisions del tsar clarament nefastes per al país, sobretot en temps de la Primera Guerra Mundial.
El que és cert, però, és que la influència de Rasputin va augmentar molt a partir del moment que el tsar va abandonar Petersburg per anar al quarter general de l’exèrcit, per fer-se càrrec personalment del comandament militar. Va deixar la tsarina com a regent. I la tsarina tenia en Rasputin una fe cega.
La intromissió de Rasputin en afers de govern fou molt menys determinant en la desgràcia dels tsars del que sovint es diu. Però aquesta intromissió és un fet innegable. Jacob Buckhardt, cònsol britànic a Moscou en aquella època, explica una annècdota a les seves memòries. En un club nocturn de Moscou hi va haver un incident entre un client i una prostituta. Fou a porta tancada, i per tant no hi ha dades directes sobre què va passar entre els dos. El fet és que l'incident fou molt sorollós, tant que l'amo del bordell va cridar l'agent de policia que sempre estava de servei en aquest establiment. Podem imaginar la sorpresa del policia en trobar-se que el client conflictiu era precisament Rasputin, borratxo i rabiós, i no es va atrevir a arrestar-lo. Va demanar instruccions al seu inspector, que va telefonar al prefecte. El prefecte va telefonar Dzhunkovski, vice-ministre de l'Interior i cap de la Policia. Dzhunkovski havia estat general a l'exèrcit; era home de caràcter, i va ordenar que Rasputin, que al capdavall era un ciutada com qualsevol altre – ni tan sols era sacerdot –, fos arrestat. Se'l van endur a la comissaria més propera, cridant furiós i amenaçant tothom. Fou alliberat l'endemà mateix de bona hora, per ordre de l'alt comandament. El mateix dia va marxar a Sant Petersburg (aleshores Petrograd), i abans de vint-i-quatre hores Dzhunkovski fou destituït. La destitució de Samarin, que aleshores era Ministre d'Afers Eclesiàstics, va seguir al cap de poc.
És un exemple de fins a quin punt aquella mena de monjo barbut era un personatge intocable, més enllà de lleis i del bé i del mal. També és un exemple del desprestigi que això provocava en la institució del tsarisme, perquè aquelles destitucions van causar molt mala impressió en l'opinió pública. El fet que el Tsar sacrifiqués dos col·laboradors competents i lleials per un subjecte com Rasputin fou considerat una prova de la seva incompetència. ‘A baix l'autocràcia!' cridaven els liberals. Fins i tot entre els reaccionaris alguns cridaven ‘Si cal autocràcia almenys doneu-nos un bon autòcrata!'.
Entre els aristòcrates més propers al tsar – deixant de banda la corrua d'admiradors i sobretot admiradores del monjo – Rasputin era senzillament odiat. El gran duc Nicolau Nicolaievitx, cap suprem de l'exèrcit durant la guerra de 1914 (fins que fou destituït i substituït pel mateix tsar), havia declarat que mataria Rasputin si aquest gosava presentar-se al quarter general. Un exemple de l'ambient que l'envoltava, i que s'havia de traduir per força en el seu assassinat.
Però res no és tan senzill, com ara veurem.
SET. La guerra
Res no és tan senzill, perquè estudis recents indiquen que la intromissió de Rasputin no era tan a la babalà com podríem pensar. Podia actuar per mirar de col·locar amics i parents seus en càrrecs de l’administració, certament. Però a més, la seva obsessió – que, com veurem, potser a la fi fou la veritable causa del seu assassinat – era bandejar els ministres més pro-britànics i més favorables a la continuïtat de la guerra, i substituir-los per polítics més d’acord amb la seva posició, obertament anti-bel·licista. Com ja vam dir a l’anterior Cort d’Apel·lació, la participació de Rússia a la Primera Guerra Mundial fou la fi del tsarisme; perquè la guerra literalment va enfonsar Rússia. I l’entrada de Rússia a la guerra fou una decisió personal del tsar, i l’enfonsament de Rússia fou resultat del govern desastrós del tsar durant la guerra. Allò que no vam comentar és que a les altes instàncies del poder rus hi havia un home que s’oposava a la guerra, de manera rotunda i absoluta: Rasputin.
La seva oposició a la guerra era tant una conseqüència del seu misticisme – antibèl·lic per definició – com una conseqüència lògica del seu coneixement de Rússia. El tsar coneixia el país a través de les parades militars i dels actes oficials; i a les parades oficials els exèrcits sempre són molt més bonics que no pas al camp de batalla. De fet, tots els ambaixadors estrangers a Sant Petersburg s’extasiaven davant les parades militars dels cosacs, i van quedar ben decebuts quan, a l’hora de la veritat, un simple canó Krupp esborrava literalment companyies senceres d’infanteria russa. Sant o corrupte, Rasputin era un subjecte ben diferent del tsar: bé que aleshores vivia en una mansió confortable a Petersburg, ell havia conegut la Rússia real, el camp miserable, les ciutats on els palaus dels aristòcrates convivien amb barris d’una pobresa extrema, i era ben conscient que aquell país no podia sostenir una guerra en tota regla contra potències com Austria o – sobretot – Alemanya. De fet les seves posicions antibel·licistes ja s’havien manifestat abans, el 1909, quan es va oposar a una intervenció russa als Balcans, tot recordant-li al tsar que no feia gaire de la terrible derrota de l’exèrcit rus a la guerra russo-japonesa (1904-1905) i que l’exèrcit rus no estava en absolut preparat per una guerra en tota regla. Quan França i Gran Bretanya van amenaçar d’embolicar-se en el conflicte, Rasputin va convèncer el tsar d’evitar una guerra generalitzada a Europa.
Els ministres del tsar no oblidaran mai la humiliació d’haver de sofrir que un pagerol siberià tingués sobre el tsar més influència que ells mateixos. El primer ministre, Stolypin – home molt competent, i relativament progressista, d’altra banda – proporcionarà al tsar un dossier complet de les activitats del seu protegit: la seva vida disbauxada, el seu frenesí sexual i la rumorologia que l’acusava d’haver convertit el palau imperial en el seu harem. El tsar l’exilia a Kiev el 1911. Rasputin marxa en peregrinatge a Terra Santa. Aquest exili s’ha de prendre com un exemple que el seu suposat poder sobre la família imperial tenia límits. Com és lògic, tot es va acabar el 1912, arran de la gran crisi hemofílica patida pel tsarèvitx, que gairebé li va costar la vida – i que ja hem explicat més amunt. Rasputin tornarà a gaudir del favor dels tsars; però haurà après a ser més prudent.
Arriba 1914. La Gran Guerra és a punt de començar. Per què no va emprar la seva influència sobre els tsars per convènce’ls que aquella guerra era un veritable suïcidi? Perquè s’esdevingué una casualitat increïble, o alguns en dirien fatalitat històrica. El 29 de juny de 1914, tot just l’endemà de l’assassinat de l’arxiduc Francesc-Ferran d’Austria-Hongria – fet desencadenant de la Primera Guerra Mundial, com tots sabem – Rasputin fou objecte d’un atemptat: una prostituta anomenada Khionia Gousseva l’apunyala al mig del carrer. La investigació posterior demostrarà – bé que, òbviament, potser no ho sabrem mai del cert – que l’intent d’assassinat no té res a veure amb la política, sinó a una qüestió purament religiosa. Sembla que un monjo anomenat Iliodorus, profundament contrari a l’orientació místico-religiosa de Rasputin, fou l’instigador de l’intent. Rasputin va sobreviure, però el fet és que fou durant la seva recuperació llarga i penosa – amb diverses intervencions quirúrgiques – que es va desenvolupar la seqüència de fets que van desembocar en la Primera Guerra Mundial. El tsar va prendre les seves decisions, terribles i equivocades, i Rasputin no era a prop per dir-hi la seva opinió. Atesa la seva posició radicalment en contra de la guerra, potser si no hagués estat per aquesta casualitat històrica la història del segle XX d’Europa hauria estat ben diferent de com fou finalment.
VUIT. Un perill... per a qui?
L'any 1916, després de dos anys de guerra amb Alemanya i l'Imperi Austro-Hongarès, Rússia era a un pas del col·lapse total: econòmic, militar i humà. Tots els testimonis de l'època parlen de finals de 1916 com d'un moment terrible per Rússia: arreu es percebia una catàstrofe imminent, bé que ningú no podia dir quina mena de desastre vindria. Dins l'exèrcit hi havia hagut complots per destituir el tsar i coronar el seu germà Miquel, o bé el tsarèvitx Alexis sota la tutel·la de Miquel. Són exemples de fins a quin punt la situació del país es percebia com a veritablement desesperada. La fam era als carrers. Com ja vam explicar a l'anterior Cort d'Apel·lació, podem afirmar que el tsar era el principal responsable de tot aquell marasme. Però als ulls dels aristòcrates més propers al tsar – que coincidien amb ell en moltes de les seves decisions, puix que el règim autocràtic era per ells literalment una religió – el problema era Rasputin. Un subjecte que, sentien, enfonsava la reputació del tsar. De manera força infantil, creien que eliminar Rasputin resolia el problema, si no tot almenys una part substancial.
Fèlix Iussupov, amb la seva esposa Irina Iussupova (nascuda Romanova, parenta del tsar). Noble de molt alta volada, l'home més ric de Rússia, i autor principal de la mort de Grigori Rasputin.
Fou el príncep Fèlix Iussupov qui va prendre la decisió. Val la pena dir alguna cosa del personatge. Membre d’una de les famílies més insignes de Rússia, i la més rica de totes. El príncep Fèlix era més ric que el tsar mateix, cosa que ja ens diu fins a quin punt la seva fortuna era immensa. Tenia un tren particular per viatjar per Rússia; res d’incòmodes cotxes de cavalls. El palau Moika, la seva mansió a Petersburg, s’ha conservat intacte, perquè el poder bolxevic va tenir la idea de mantenir-lo com a recordatori per a les generacions ulteriors de la riquesa insultant de l’aristocràcia russa... Literalment, talla l’alè.
L’escena de l’assassinat ha estat descrita sovint; per exemple, un número de la revista SÀPIENS (el número 66, de l’any 2008) l’explicava en detall. Breument, l’esmentem aquí. Iussupov convida Rasputin a un sopar íntim al palau dels Iussupov. Com a esquer li diu que Irina Iussupova, esposa de Fèlix Iussupov, neboda del tsar i considerada com una de les dones més belles de Rússia, hi serà present. Per un faldiller com Rasputin devia ser una bona raó per anar-hi; però fins i tot aquest detall és dubtós, perquè Irina en aquell moment era fora de Petersburg i és probable que Rasputin ho sabés. En tot cas, Iussupov va sopar sol amb Rasputin. Dos còmplices, el gran duc Dimitri Pavlòvitx i el polític conservador Vladimir Purishkievitx, s’esperaven en una cambra propera (al pis de dalt, sembla, puix que la cambra on fou el sopar era al celler). El vi era enverinat amb cianur potàssic, en quantitats prou altes per matar deu homes – segons va explicar Iussupov posteriorment. El sopar era ric en espècies, en xocolata i en altres menges que fan venir molta set; l’objectiu era que Rasputin begués en abundància. També hi havia pastissos enverinats. Però l’home semblava suportar tot allò com si fos lleteta. Iussupov s’impacienta, deixa un moment sol Rasputin, corre a parlar amb els seus còmplices, i decideixen que no poden esperar pacientment que Rasputin mori, perquè els calia temps per desfer-se del cos abans de l’endemà al matí. Iussupov decideix acabar d’una vegada: torna al celler amb una pistola, troba Rasputin, que seguia com si res, com si el verí no li fes cap efecte, i li dispara diverses vegades. Rasputin cau, sembla que mort. Llavors – i aquest és el detall que no es veu clar en aquesta història – els tres còmplices decideixen sortir fora el palau. El motiu és un enigma. Però de sobte Iussupov veu que, amb la precipitació, ha sortit sense el capot: fora és hivern a Petrograd, i hi fa un fred terrible. Torna dins el palau per buscar el seu abric, i es troba Rasputin que s’havia incorporat malgrat les ferides (o bé, segons una altra versió, es trobava estès a terra però havia recuperat la consciència). Iussupov se li encara, i Rasputin li diu a l’orella ‘ets un mal xicot...!’, o alguna cosa semblant, i prova d’escanyar-lo. Iussupov crida els seus amics, que entren al celler i redueixen Rasputin a cops. El donen per mort, agafen el cos, se l’enduen al riu Neva – en aquella època de l’any, cobert de glaç –, fan un forat al riu, i hi enfonsen el cos. Després, l’anàlisi forense del cadàver posarà un parell de cireretes al pastís. Per exemple, dirà que Rasputin va morir ofegat, no pas mort per les bales ni pels cops rebuts – alguns, segons els senyals del cadàver, veritablement salvatges. També es dirà que els braços de Rasputin eren girats cap amunt, com si volgués obrir un forat al gel que en aquell moment cobria el riu; però sembla que això fou degut a una reacció post-mortem del cadàver. Tot plegat pensat per afegir més morbo a la llegenda d’un individu extremadament robust, d’una resistència sobrehumana, qui sap si tocat pel dit del diable, no pas el de Déu...
L'escena de l'assassinat de Rasputin, tal com es reconstrueix en figures de cera a l'antic palau de Fèlix Iussupov, avui museu obert al públic.
En aquesta història hi ha detalls creïbles i detalls que no ho són tant. S’ha dit que Rasputin estava probablement afectat de Mitridatisme. El mitridatisme és una pràctica – no pas una malaltia – que consisteix a desenvolupar una resistència natural als verins a base d’anar-ne prenent quotidianament, a petites dosis, de manera anàloga a una vacuna. El nom prové de Mitrídates, rei hel·lenístic del segle I a.C., que ho va posar en pràctica per pànic a ser enverinat pels seus enemics – els romans, específicament. Sabem que després de l’intent d’assassinat de 1914 Rasputin va desenvolupar una por a nous intents, molt probables donada la teranyina d’odis que l’envoltava. Per tant la hipòtesi del mitridatisme no és inversemblant. Ultra això, la seva filla Maria Grigorievna va esmentar que el seu pare patia hiperacidesa a l’estómac, i evitava qualsevol aliment ric en sucres: pastissos i algunes menes de vi dolç. Que el príncep Iussupov li posés al davant unes plates plenes de dolços i vi és una cosa; que s’ho prengués realment n’és una altra. Qui sap si abocava la copa de vi a un test, tot dissimulant, en un moment que Iussupov mirava cap a una altra banda.
En tot cas, cal recordar que tota aquesta història fou la versió diguem-ne oficial, tal com la va explicar Iussupov posteriorment. Ben aviat van aparèixer contradiccions; la versió que hem esmentat és en certa manera un refregit de les diferents versions de Iussupov. Perquè aquest individu va explicar els fets diverses vegades, i un nombre de detalls no encaixaven en segons quina versió. Fins al punt que alguns estudiosos dubtaven de la seva veracitat. Per exemple: la famosa fotografia del cadàver de Rasputin (que reproduïm a sota) mostra clarament un impacte de bala just al front. Un tret en aquest punt és mortal de necessitat, i per tant la història que Rasputin va morir ofegat es desmunta de cop. L’informe de l’autòpsia feta per metges russos esmenta diversos trets. Però un informe paral·lel, fet al seu moment per metges forenses i especialistes britànics – i mantingut en secret durant molts anys –, fa una anàlisi balística molt extensa dels projectils i tipus d’armes emprades, i conclou de manera gairebé irrefutable que almenys un dels trets que Rasputin va rebre provenia d’una arma de foc de fabricació britànica, i que en aquella època només era a disposició de l’exèrcit i/o els serveis secrets britànics.
El cadàver de Rasputin, tal com va ser rescatat del riu. Les evidències de cops salvatges no encaixen del tot amb el relat de l'assassinat, tal com el va presentar Fèlix Iussupov.
Avui es considera gairebé segura la implicació del Servei Secret Britànic en la mort de Rasputin. Concretament, de l’agent Oswald Rayner, que en aquell moment estava destinat a Rússia i que havia conegut Iussupov a Oxford, anys enrere. També és possible que hagués estat un altre agent britànic, Stephen Alley, també destinat a Rússia en aquell moment. Es fa difícil de dir quin dels dos fou (o potser algú altre del qual no se’n tenen més dades). Però sabem que Sir George Buchanan, ambaixador britànic a Sant Petersburg (llavors, Petrograd), fou cridat a audiència amb el tsar, i aquest li va comentar que tenia notícies de la presència d’un britànic en la mort de Rasputin. No tenim més detalls ni de la reacció de Buchanan ni de l’actitud del tsar. L’escena devia ser força tensa. En tot cas, les raons del Foreign Office eren ben clares. Rasputin sempre havia estat contrari a la guerra; veia que el conflicte estava enfonsant Rússia, i volia establir un armistici amb Alemanya. Bona part de les seves maniobres en favor d’uns generals i en contra d’uns altres s’han d’entendre en aquest sentit. Òbviament, per Gran Bretanya i França la possibilitat d’un armistici de Rússia amb Alemanya era terrorífica, perquè implicava que Alemanya es podria alliberar del cost del front rus i concentrar-se en el front occidental exclusivament. I potser aquí és on cal veure-hi la reacció del tsar, de plorar la mort de Rasputin però, en certa manera, deixar-ho estar, sense buscar conflictes amb la Gran Bretanya: perquè ell, contràriament a Rasputin, era partidari ferm de continuar la guerra.
NOU. Ben viu, després de mort
La mort de Rasputin fou celebrada a tot Rússia, on era vist com una influència malèfica, destructora de l’autocràcia. La reacció de la tsarina i dels fills del tsar fou de dolor extrem. La del tsar, no ho sabem del cert. De tota manera, el curs dels esdeveniments ja era imparable. Rasputin no era la causa ni tan sols el símptoma de la descomposició de Rússia. Era només una peça del trencaclosques, menys rellevant que no creien els que suposaven que tot s’arreglaria eliminant-lo: Fèlix Iussupov, Dimitri Pavlòvitx, Vladimir Purishkhevitx, el Servei Secret britànic, l’aristocràcia russa en general... Cal dir que també a nivell popular Rasputin era bescantat per tothom. Però van trigar ben poc a adonar-se que la seva mort no canviava res. La revolució va arribar igualment, la sortida de Rússia de la guerra va arribar igualment, tot va arribar igualment. Els esdeveniments, imparables, eren com una immensa bola de neu en caiguda pendent avall.
La tsarina va reclamar el cos de Rasputin per enterrar-lo als jardins de Tsarskoie Selo, la seva residència de vacances. Era una prova de la devoció que havia sentit per aquell home tan extraordinari, tan estrany, tan discutible. El 22 de març de 1917, quan la revolució ja era en marxa, el primer ministre Alexander Kerenski va ordenar que el cos de Rasputin fos exhumat i les seves restes fossin cremades, no se sap ben bé per què. Poc després, el govern provisional de Kerenski va caure sota l’empenta dels bolxevics. El 1918, un any i escaig després de la mort de Rasputin, tota la família imperial fou executada a Ekaterinburg, com vam explicar a l’anterior Cort d’Apel·lació. Diuen que Rasputin ho havia profetitzat a la tsarina:
‘Moriré enmig de sofriments atroços, i després de mort el meu cos no tindrà repòs. Però tu perdràs la corona; tu, el teu fill i tota la teva família sereu morts. Després, una desgràcia terrible submergirà Rússia: caurà en mans del diable...’
Podria ser que realment ho hagués profetitzat. Però podria ser senzillament una més de tantes històries inventades a posteriori sobre el personatge.
Al capdavall la desgràcia de Rasputin ha estat que la posteritat l’ha emprat com a boc expiatori de tots els mals de Rússia; algú a qui carregar-li les culpes de tots els mals del país. Sobretot, per exculpar d’altres que en definitiva van ser responsables de la desgràcia de Rússia molt més que no pas aquella mena de monjo barbut tan estrany. Fèlix Iussupov creia salvar Rússia eliminant-lo, i segurament no se li acudia pensar que entre la seva riquesa immensa i la pobresa extrema de la major part de la població hi havia una relació directa, i que la desgràcia de Rússia s’havia d’explicar sobretot per aquesta banda. Enfront d’això, les aventures als prostíbuls d’aquell siberià barbut – que no era cap sant, diguem-ho també – eren una pura annècdota. Els russos tsaristes exiliats el van emprar com a individu a qui culpabilitzar de tot plegat, per treure’s responsabilitats del damunt. Els bolxevics el van emprar com un exemple de la corrupció del règim tsarista.
El problema de la veritat és que sovint acaba sortint a la llum. Potser és per això que Stalin va fer desaparèixer tots els informes de l’autòpsia de Rasputin, la majoria d’informes policials, i també va fer ‘desaparèixer’ tots els que hi havien estat relacionats.
Pere Rovira
*********
Al proper CriTeri:
ADOLF HITLER
A la Cort d’Apel·lació hem parlat d’alguns personatges del III Reich. Hem parlat d’Albert Speer, personatge interesantíssim, i relativament salvable. De Rudolf Hess, personatge patètic. Molts personatges són ben anodins i ben poc interessants: Ribbentropp, Frank, Darré, Todt... Altres són senzillament insalvables: Himmler, Eichmann, Mengele, serien casos extrems, interessants malgrat tot com a casos d’investigació psiquiàtrica, com a representants de la cara més diabòlica del règim nazi.
Però parlar d’ells seria marejar la perdiu. És Hitler el personatge central de tota aquella parafernàlia, i en certa manera no parlar-ne a la Cort d’Apel·lació és una manera de fugir d’estudi. Hitler és un personatge diabòlic en la ment de la majoria dels occidentals; però la immensa majoria dels que el van conèixer personalment no s’estaven de dir que era l’home més gran que havien conegut. Com encaixen aquestes dues visions?
Agradi o no – i no m’agrada – Hitler és el personatge més important del segle XX. Va canviar el món, literalment, encara que el resultat final no fos el que a ell li hauria agradat. I a un preu que horroritza. Diabòlic; però apassionant com a subjecte d’estudi. El nombre de llibres publicats sobre ell ultrapassa de llarg els publicats sobre qualsevol altre personatge històric – llevat, potser, de Jesús de Natzaret. Quan, fa pocs anys, es va estrenar el film das Untergang (El Hundimiento), d’Olivier Hirschbiegel, la interpretació que Bruno Ganz féu del personatge va deixar atònits els espectadors d’arreu: pintava Hitler com un ésser humà. Quelcom que per molts fou poc menys que un sacrilegi.
Hitler havia de passar per força per aquesta Cort d’Apel·lació. No el podem ‘despatxar’ en una sola Cort: és massa important, hi ha massa aspectes dels quals parlar. No farem una biografia del personatge: no acabaríem mai, i per altra banda n’hi ha moltes, i excel·lents. Parlarem d’aspectes del personatge que ens poden ajudar a entendre’l – que, atenció, no és el mateix que compartir la seva visió de les coses – i a situar-lo en un context històric i cultural que, almenys parcialment, l’explica. Volem parlar d’aspectes psiquiàtrics del personatge: els seus odis irracionals, les seves paranoies, el seu caràcter estrany, l’autoritat incontestable que va tenir sobre els alemanys. Era un estúpid en temes militars, o més aviat tenia idees excel·lents que els seus generals no van saber dur a terme? Era un orador lamentable, o un gran orador? Realment volia una guerra generalitzada a Europa? Per què la seva obsessió amb l’espai vital per Alemanya?
Comencem al proper CriTeri.
.JPG)
Fantastic!
ResponElimina