Els misteris de la Lluna es desvetllen a poc a poc

Foto: NASA/GODDARD/ARIZONA STATE UNIVERSITY

Miris per on miris la Lluna, sembla que no hagi deixat res a l’atzar. 

Una taca aquí, una clariana allà, el que sembla una muntanya, el que sembla una vall. I tan estranya és, que fins i tot les seves formacions són úniques entre elles. Al Pol Sud hi ha un monticle gegant, el Màfic, l’origen del qual sempre ha sigut un misteri. És únic, peculiar. Científics de la Universitat de Brown ens desvelen que Màfic es va formar gràcies a una activitat volcànica que no s’havia vist mai abans, desencadenada en un moment també únic de la història del satèl·lit i que no tornarà a repetir-se: no, no va ser el 10è aniversari del Criteri, tot i que ben podria ser... sinò un colossal impacte que va formar la conca on Màfic s’aixeca. 

Pensant en tot això la nostra protagonista aixeca la veu i comença a fer brollar paraules a l’aire, perdudes, sense esperança de rebre resposta. No sap que a vegades el silenci que abraça la nit es pot arriba a trencar en un diàleg llunàtic. 

- Tan gran és l’espai… pensar en dos cossos celestes xocant entre ells resulta una broma de l’univers, una entremaliadura de la foscor. – Sospira ella mirant el cel.
- Doncs creu-me, les entremaliadures són el pa de cada dia aquí a dalt! – Li respon la Lluna 
- Apa! Estàs desperta, Lluna! – Se sorprèn- Sí? Passen molt sovint? 
- Sovint no, però amb freqüència. Mira, veus aquesta conca que tinc al meu Pol sud? Es diu conca d’Aitken-Pol Sud, i és el cràter d’un impacte. 
- Ooohhh… aquí al nostre Pol Sud no hi tenim cap cràter, hi tenim l’Antàrtida – Un calfred li va pujar per la nuca. 
- Sí, sí… ja la veig des d’aquí dalt, tan blanca. 

La protagonista divaga pensant en mantells blancs de vellut… quan de cop i volta es queda mirant el Pol Sud de la Lluna. 

- Òndia! I en aquest cràter, què és el que hi sobresurt? 

- Això? Ah! És el mont Màfic. És gran oi? Crec que m’ocupa uns 75 kilòmetres de diàmetre, i s’aixeca uns 800 metres d’altitud. Està just enmig d’Aitken. 

- Màfic… Màfic… això em sona… ja ho sé! Moriarty en parla! 

- Moriarty? L’enemig d’en Sherlock Holmes? 

- No! Moriarty el geòleg de la Universitat de Brown! Acaba de publicar un article a revista Geophysical Research Letters, i parla de Màfic. 

- Caram! Jo que em pensava que no em mirava ningú… I què diu? 

- Que Màfic és diferent, és especial… 

Les roques màfiques són aquelles riques en minerals com piroxè i olivina, i el monticle fou descobert l'any 1990. El que el fa únic és la seva composició mineralògica, totalment diferent de la roca que el rodeja. La principal diferència és el calci: Màfic en té molt. 

- I com ho sap això en Moriarty? 

- Ha estudiat molt… ja saps, és científic. Va recopilar un munt de dades de diverses missions d’exploració lunar. Amb aquestes dades ha acabat establint dos possibles processos volcànics a partir dels quals Màfic es va crear. 

Per una part, la teoria de la pasta dentifrícia, com m’agrada anomenar-la a mi. El megaimpacte va crear una caldera de roca fosa a 50 km de profunditat. Des d’allí va ser espremuda i expulsada cap a fora com la pasta dins del tub fins a entrar en erupció. 

O bé, després de l’impacte Aitken, es van buidar tantes tones de roca, que va quedar-hi una regió de baixa gravetat. El centre de la conca va rebotar cap a dalt, fonent el mantell de la lluna que hauria entrat en erupció per forma el monticle. 

- En Moriarty diu que és l'estructura més gran confirmada formada partir d’un impacte en el sistema solar, i que ha condicionat molts aspectes de la teva evolució. 

- Ai… en Moriarty… Quantes coses sembla saber de mi… Doncs sí. Si algun dia el veus, digues-li que va per bon camí. I que si en vol saber més, que pugi a veure’m. Està convidat. 

I mirant la conca d’Aitken la interlocutora terrícola va entrant en son. Es cuida del fred, tanca els ulls, i continua somiant en cossos celestes que viatgen per l’univers, es troben, impacten i provoquen situacions úniques, estructures irrepetibles.


@carla_bellera

Share this: